Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 10 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 647 | 31/10/2013   Imprimir

Sobre l'ús de la memòria

Això era, fa pocs dies, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu (el llibre que dos amics han glossat molt generosament en aquest mateix Quadern immaterial). La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vosté que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els temps de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, tindre bicicleta era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava l’antic Hospital de València. Els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Cáritas o equivalent on reparteixen grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vosté, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una visió clara del passat immediat, i per tant no pot avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa. I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps coneguts, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar gràcies a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas del temps), i deixar de dir i propagar bestieses.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1533 | 29/10/2013   Imprimir

Guinea, 12 d'octubre

Com que fa molts anys vaig fer un estrany viatge a la Guinea Equatorial (una petita part del qual explicaré després), de tant en tant tinc curiositat per seguir l’actualitat d’aquell petit i dissortat país. Recordant, doncs, que el Dia de la Independència, i per tant la festa nacional, s’hi celebra el mateix dia de la festa nacional espanyola, dia del Pilar i de la Hispanidad (no debades a la basílica de Saragossa acompanyen la imatge les banderes de tots els països que han tingut l’honor de ser colonitzats per Espanya, germans fraterns per tant, incloses les Filipines), vaig tenir l’humor de consultar la pàgina oficial del govern o l’estat de la Hispanidad africana i, fet i fet, la primera notícia, destacada i amb gran foto de Sa Excel·lència el President Teodoro Obiang, era justament un missatge de felicitació que deia: “Majestad: El pueblo de la República de Guinea Ecuatorial y su Gobierno se unen a mí para expresar a su Majestad y al pueblo español nuestras más sinceras y efusivas felicitaciones por la celebración del día de la Hispanidad. Por tal ocasión, le manifiesto nuestra voluntad de mantener y fortalecer cada vez más las excelentes y fraternales relaciones de amistad y cooperación existentes entre nuestros dos pueblos. Altísima consideración”.

A continuació, hi havia una altra carta idèntica a Mariano Rajoy, amb la diferència que aquest era tractat de “querido amigo”. Les relacions d’amistat entre els dos pobles han estat, en efecte, profundes i exemplars, especialment els mesos i anys posteriors a la independència, proclamada el 12 d’octubre de 1968 amb l’assistència de don Manuel Fraga Iribarne. Curiosament, la dictadura franquista va reconèixer els partits polítics i va organitzar unes eleccions més o menys lliures, reconeixent als guineans allò mateix que negava als espanyols: coses de la història. Pocs mesos després, el president Francisco Macías Nguema, elegit amb una mica de trampa, va fer matar el seu principal adversari, i el març de 1969, amb l’excusa d’un colp d’estat més imaginari que real, muntà una persecució terrible en què van ser assassinats desenes de milers d’opositors, entre ells pràcticament tots els que tenien estudis mitjans o superiors, acusats de proespanyols i de colonialistes. Quant als espanyols mateixos, perseguits i amenaçats de mort, s’hagueren d’embarcar a corre-cuita, caòticament, sota la protecció d’unes companyies de la Guàrdia Civil. Fins ací les relacions fraternes.

Pocs anys després (eren les setmanes que s’estava morint Franco), el Ministerio de Educación Nacional em va enviar a l’ex-colònia com a membre d’un tribunal de revàlida de batxillerat: a la Guinea Equatorial, com que havien assassinat tots els llicenciats universitaris, era impossible formar tribunals amb valor acadèmic amb professors autòctons. Ens van mirar amb mala cara (érem espanyols, colonialistes, etc.), vam tenir alguns incidents desagradables, vam participar en actes escolars on els xiquets cridaven “¡Imperialismo, abajo! ¡Colonialismo, abajo! ¡Socialismo, arriba! ¡Y todo con Macías! ¡Y nada sin Macías! Hasta la muerte con Macías”.

I una vesprada, érem a l’Institut de Santa Isabel (després Malabo) corregint exàmens, quan vaig sentir remor de cotxes pel carrer (cosa rara, perquè de cotxes en quedaven poquíssims: tots rebentats), vaig anar cap a la finestra, per curiositat, i un dels xicots que ens ajudaven se’m va llançar damunt i em tirà a terra. Quiet, digué: això és el cotxe del president que passa, i porta davant i darrere dos jeeps amb soldats, que disparen sense avisar contra qualsevol que guaite per una finestra. El xicot, espantat, em mantingué a terra fins que passà el soroll dels vehicles.

Anticolonialisme, doncs, socialisme, el país en ruïnes (havien arrasat en pocs anys tot allò, poc o molt, que havia construït el poder colonial, com ara hospitals, mercats, carreteres, correus, i la televisió que inaugurà Fraga Iribarne: no m’ho han contat, ho he vist...) i quatre grapats de russos, cubans i xinesos assegurant el nou règim democràtic, popular, del president que es feia dir Macías Nguema Biyogo Ñegue Ndong. El que ha vingut després, pitjor encara, vostès ja ho deuen saber pels diaris. Ara, però, la colla d’assassins cleptòcrates, el nebot Teodoro i el seu fill Teodorín, ens feliciten efusivament el dia de la Hispanidad.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 646 | 24/10/2013   Imprimir

Cultura nacional?

A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arribaven al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, entraven ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà. I, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola, amb els components originals i propis d’aquesta mateixa cultura: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis. Ara, passats uns quants segles i moltes generacions, aquest component ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideren com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o l’eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest pot ser el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per a estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que és la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Que així no siga!

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1532 | 22/10/2013   Imprimir

Max

Sol, oblidat, malalt i absent, s’acaba de morir el meu antic amic Max Cahner, i jo recuperaré en memòria seua aquest text que vaig escriure ja fa més de sis anys. Això era a primers dels anys seixanta, quan jo en tenia poc més de vint i vivia en un casalot mig rural mig urbà als afores de València, al que llavors se’n deia Camí Reial de Madrid i ara és una prolongació del carrer de Sant Vicent. Era una casa amb gran portal, pati, galliners i un hort tancat, i per davant passava el trànsit de la carretera, tants carros com cotxes i camions, i passava també l’autobús que venia de Catarroja, i el tramvia groc de fusta que em portava cada dia al centre de la ciutat. De tant en tant, s’aturava a la porta un cotxet blanc, un Sis-cents clàssic d’aquells anys, i en baixava un jove llicenciat en ciències químiques (i de vegades també la seua dona, historiadora de la cultura i del Renaixement).

El cotxe solia anar carregat de grans pots de pintura, de l’empresa Nerca si no em falla la memòria, propietat del pare del químic, que aprofitava els viatges comercials per fer pàtria i país, o a l’inrevés. Jo l’havia conegut a través del meu amic Eliseu Climent, i ben prompte vam ser companys de molts trajectes, inclòs un d’inoblidable a Perpinyà, que aleshores per a mi era un lloc remotíssim. El químic venedor de pintures tenia també un nom de ressonàncies remotes, Max Cahner, acumulava al cap projectes d’aparença impossible, i es dedicava, entre altres coses, a establir i mantenir els difícils contactes entre el nou catalanisme (ideològic, cultural i polític) que es refeia a Barcelona, i el novíssim nacionalisme que es reinventava al País Valencià. Era un jove seriós (alemany!), reia poc, tenia ja una cultura infal·lible, i l’any 1962 va crear una editorial el primer llibre de la qual seria Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Mai ningú, a Catalunya, no havia pensat una cosa semblant: inaugurar una editorial amb un llibre de tema i autor valencians.

Tingué un èxit (l’editorial i el llibre) que segurament no esperava ningú excepte Max Cahner mateix. Edicions 62 esdevingué exemple de modernitat en la forma i la tria dels llibres, després Max va crear aquella realitat d’aparença igualment impossible que va ser la Gran Enciclopèdia Catalana, un altre invent d’èxit complet, una altra empresa i una altra complicació. I a més, una distribuïdora important, i molts més llibres i molts més projectes, i molt més de tot. Mai ningú no havia fet, en aquest camp, una cosa semblant. Era extremadament difícil, les finances van resultar insuficients, i el creador d’aquelles empreses esplèndides hagué de renunciar a ser-ne ell mateix el cap.

Però el projecte era tan sòlid, tan ben pensat i tan necessari, que els dos grups, Enciclopèdia i Edicions 62, han estat fins ara els dos grans vaixells de l’edició catalana. No sé si els seus directius recorden alguna vegada d’on vénen i qui en va ser el creador. Em fa tot l’efecte que no gaire. Perquè Max va tenir la mala fortuna (i la falta d’allò que se’n sol dir “diplomàcia”) d’anar quedant regularment al marge dels mateixos projectes que engegava, com quedà al marge de la política després d’haver estat, els anys vuitanta, el primer conseller de Cultura (i hi ha qui diu que l’únic que tingué una idea clara al cap: construir els fonaments i l’estructura cultural d’un país modern). Potser perquè els seus projectes han estat sempre tan grossos que sembla impossible que un home sol els poguera portar endavant.

Un home sol, Max Cahner, va ser capaç d’editar l’obra immensa de Joan Coromines, els nou volums del Diccionari etimològic i els vuit de l’Onomasticon, una empresa més pròpia d’un govern o d’una gran institució. Però ací, ni els governs ni les grans institucions han fet, en alguns camps, tant com un home sol, tant com Coromines o com Cahner. I finalment, per arrodonir una vida sencera, hi ha el Max que va crear una formidable biblioteca privada encara ignota, i el Max que va traure a la llum tota una època amagada de la història de la literatura (i de la llengua) catalana. Davant de tot això, no vaig trobar gens estrany, però gens, que amb motiu dels seus 70 anys els homenatges i els reconeixements foren tan escassos, obra només de la bona voluntat d’alguns amics. I que els pocs anys que li quedaven de vida hagen estat tan solitaris, penosos i amargs. El país pel qual Max Cahner va donar eficaçment tota una vida pot ser així d’ingrat, i més encara.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 645 | 17/10/2013   Imprimir

Al Tall, anècdota i categoria

Ara se’n van, després de prop de quaranta anys inoblidables, sobretot perquè el temps i la fatiga inevitablement passen factura. Han estat allò que sap tothom amb ulls i seny: una part insubstituïble i substancial d’aquest país ingrat i oblidadís. I després de tants anys, els estimem, no solament els “avis” sinó també els nostres fills i els nostres néts, cosa molt més difícil, però certa. I repassant la llarga història, la periodista del setmanari El Temps pregunta: Amb qui o contra qui heu cantat millor? I el músic contesta: Què podem dir que no sàpiga greu? No sé si és casualitat o no, però quan pitjor ho hem passat va ser en l’època de Lerma. Estiguérem a punt de tancar. I l’altre músic continua: Se’ns deia que ja havíem aconseguit tot el que volíem, que no calia continuar menejant-nos per res. Tenim democràcia, tenim autonomia, tenim les Corts, ja està bé, ens deien. I completa: Es va notar molt en la gent del partit socialista perquè abans els alcaldes ens buscaven i ens contractaven, però es veu que hi va haver consigna de no fer-ho. Recorden que ells anaven a gust als mítings dels partits d’esquerres, a cantar i a lluitar per l’esquerra i pel país, i si no els pagaven els era igual, i es van quedar amb els ulls com a plats quan van veure que la cosa començava a baixar, i quan notaven que estaven sent excessivament utilitzats. El músic diu que sobre això prefereix callar, i l’altre músic recorda el primer míting de Felipe González, el 1982, a la plaça de bous: va ser desagradable, asseguren. Per què?, pregunta la periodista. Pel tracte, diu el músic. Els capos ni tan sols ens arribaren a saludar: no pareixia un partit d’esquerres, semblava més una oficina de la Ford. Un dels oradors amollà: “Ciudadanos de la piel de toro!”, i la gent li xiulà. Un altre líder, valencià i ben conegut, va dir: “Qué maravilla, el socialismo nació en Sevilla”. La gent tornà a xiular, i els músics d’Al Tall recorden que pensaren: Què collons fem ací? Què volen de nosaltres? Tal com afirmava fa pocs dies el senyor Pérez Rubalcaba, “de aquellos lodos... perdón, de aquellos polvos, vinieron estos lodos”. Però en aquest país, ai dolor, la memòria és tan curta, tan curta, que sembla que ningú ho vol recordar. I tanmateix, hi ha anècdotes, com deia el cèlebre filòsof espanyol, que tenen valor de categoria. Els nostres músics d’Al Tall, grans músics insignes, són, en efecte, una categoria a part.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1531 | 15/10/2013   Imprimir

El cavaller

El senyor Silvio Berlusconi, que al llarg de vint anys ha ocupat repetidament el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), que el pensava tornar a ocupar, i que és quasi segur que no ho farà (quasi: amb ell, les certeses sempre han estat incertes), estava convençut de ser “el més gran dirigent del món occidental”, heroi que portaria el poble italià a un futur d’accionistes triomfants i consumidors feliços. No solament es pensava això, sinó que volia que ho pensara tothom, a través de les televisions, premsa i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat i, si cal, a través de repetides i ben controlades majories parlamentàries. En segon lloc, Silvio Berlusconi és un demagog de primera magnitud, capaç de prometre el paradís en la terra, pensions elevades, obres públiques multiplicades, beneficis empresarials universals, impostos universalment baixos, i seguretat per a tothom; i tot això amb una mica de parafernàlia d’inesborrables reminiscències mussolinianes.

En tercer lloc, el cavaller Silvio Berlusconi té molt més de nou-ric sense cultura que de cavaller: un nou-ric pagat de si mateix fins a extrems de deliri, que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta mateixa riquesa amb televisions que promouen la barroeria i el mal gust de manera permanent i metòdica. I en quart lloc, l’empresari Berlusconi ha guanyat repetidament eleccions amb el principi que els valors empresarials són els únics valors, i que aquests valors poden imposar-se a la política, la qual, quan no està al servei de l’empresa, és una activitat pròpia d’intel·lectuals d’esquerra, ecologistes, i altres elements menyspreables que cal eliminar de la vida pública. Com per exemple els jutges, sobretot si són dones i cometen, a més, l’incomprensible crim de condemnar-lo. No hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: si vostès repassen els elements de la definició, comprovaran que no són tan diferents (deixant de banda el protagonista) dels que ha promogut sempre la dreta actualment al poder al regne d’Espanya i molt especialment al de València. Megalomania, autoritarisme, control indirecte i directe dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, perversió de conceptes sagrats com democràcia o llibertat, mal gust institucional, nou-rics en el centre del poder i el poder al servei dels nou-rics, i alguns petits detalls més que no tinc lloc per descriure.

Itàlia és per a mi com una segona pàtria, res del que allà passa ens és del tot estrany, i sovint ens hi hauríem de mirar, per bé i per mal, si ens volem veure reflectits amb un altre fons i en una altra escala. En aquell país hi ha una afecció general pels títols de tota espècie, i és ben habitual dirigir-se a les persones, o referir-s’hi, amb la denominació professional o honorífica corresponent, com ara dottore, ingegnere, avvocato, cavaliere o commendatore. En un país on al lampista o llander li diuen idraulico, això no té massa importància. Així, l’indescriptible Berlusconi (qualsevol descripció és incompleta, insuficient), és universalment conegut com il cavaliere, per alguna medalleta o distinció del tipus “cavaller del treball” o equivalent, d’aquelles que allà se’n donen cada any en abundància. Però, curiosament, el cavaliere és ell, entre tots, i més curiosament encara ningú a Itàlia, ni els seus abundantíssims votants i seguidors, no el tindrà per model de cavaller. El cavaller suprem era Giovanni Agnelli, que es va morir fa deu anys, i el seu model s’ha acabat. Com s’han acabat, possiblement, altres formes i dimensions poc visibles de la vida italiana. La direcció amagada i suprema de la vida econòmica –finances, inversions, fusions, les decisions grosses– estava en bona mesura entre les mans d’uns pocs noms, d’unes poques famílies (“il salotto buono”), en gran part sota l’empara del senyor Enrico Cuccia, de Mediobanca, desaparegut poc abans que Agnelli. El sistema va funcionar molt bé durant algunes generacions, abans i després del vulgar Mussolini, molt abans del més vulgar Berlusconi. Era la continuació d’una antiga història de llinatges poderosos, pocs en total, que encara han mantingut una presència activa però invisible fins els nostres temps. Però quan un cavaliere és un bandarra groller, quan no es guarden les bones maneres, fins i tot un país com Itàlia, ai dolor, porta camí de no ser ja mai més el que era.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/10/2013   Imprimir

El crític necessari

Els dies posteriors al 18 de setembre, data de la mort de Marcel Reich-Ranicki, els diaris alemanys omplien pàgines i pàgines de comentaris, glosses, citacions i records del gran home, i jo diria que en cap altre país la figura d’un crític literari (un gran crític, això sí, segurament el més gran, i un personatge excepcional) hauria pogut provocar un ressò equivalent, ni de lluny. A la cerimònia de comiat fúnebre, la Trauerfeier, hi havia fins i tot el senyor Johannes Gauck, president de la República Federal, fet que em costaria d’imaginar a Itàlia, a França o als Estats Units d’Amèrica. En els discursos, algú va recordar el principi que governà tota l’activitat professional del gran difunt, l’arrel de tota teoria possible i de tots els judicis possibles: “Hi ha llibres bons, i llibres dolents.” Llibres bons i llibres dolents, en una extensa varietat de gradacions, aquest és el primer fonament del judici crític, si ha de ser més que una simple ressenya, un comentari neutral o una descripció simplificada, tal com sol passar entre nosaltres. Als teòrics institucionals (especialment als universitaris...) els agraden les idees opaques i la terminologia tècnica o gremial, què hi farem, però els jutges, si han de ser jutges, també tenen l’obligació de condemnar, quan els ho mana la consciència i d’acord amb la llei.

Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir després, els anys de règim comunista, per polonitzar-li una mica el nom) era, en efecte, un jueu polonès, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938 i salvat miraculosament de l’extermini, que després de la guerra tornà a viure a Polònia i que se’n va cansar i va tornar a Alemanya per pròpia voluntat. Era jueu, i ho va ser amb totes les conseqüències, era polonès de naixement, i els alemanys havien volgut destruir el seu poble i la seua terra. I ell va tornar al país dels alemanys: tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera era la literatura alemanya. Ja veuen si era complicat el segle XX, quan un gran home de lletres com Reich-Ranicki, un dels més grans, ha de buscar justament en les lletres la seua identitat com qui diu nacional. Tan profund pot arribar a ser, almenys en una certa Europa, el sentit i el valor d’una llengua i d’una literatura.

Escriure, vull dir escriure literatura, és una faena o professió funesta, com ja afirmava Josep Pla fa molts anys, que sabia molt bé de què parlava. I fa pocs anys, un amic molt entès en literatura passà un dia sencer a casa meua, dedicat a fer-me una entrevista que es publicà en forma de llibre prim. I arriba un punt que em pregunta: “I de la crítica, què en penseu?” I jo que li dic, segons que apareix en la transcripció: “Si m’he de referir al que en aquest país es considera crítica literària i que, en la majoria dels casos, no passa de ser una recensió o una ressenya breu i sovint apressada sobre el llibre en els diaris, he de dir que no me’n puc queixar. La majoria de les vegades m’he sentit respectat i tractat amb el mínim de seriositat que crec que qualsevol autor es mereix. El que sí que trobe a faltar –i així ho he escrit en algunes ocasions– és un paper molt més valoratiu de les crítiques. Un crític s’ha de mullar. S’ha d’arriscar. Ha de ser capaç de dir amb tota claredat què li agrada i què li desagrada, què és bo i què no del llibre que comenta. I per què, és clar. No es tracta d’explicar de què va l’argument. Això no és crítica, és una altra cosa.”

I continuava: “Un crític ha de comparar i relacionar el llibre que té a les mans amb altres d’ací i de fora. Ha de valorar. La conseqüència de la situació actual és que en literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte. I, d’altra banda, el país és tan complicat que alguns dels pocs crítics –diria que són tres o quatre a tot estirar– que realment són rigorosos passen per antipàtic i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no, per a mi allò que opinaven sobre el que jo havia escrit tenia un valor diferent.” Això pareix que vaig dir, i després he retrobat idees i paraules d’algú que, segons opinió general, era especialment punyeter, implacable, i que en sabia molt de literatura, moltíssim: l’insigne, lleig i antipàtic Reich-Ranicki. Sabia, sobretot, per què un llibre és dolent, o mediocre o bo, i sabia explicar-ho.

L’escriptor, deia el crític, és un ésser d’un gènere particular: egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut: experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Això contestava Marcel Reich-Ranicki a una entrevistadora de Le Nouvel Observateur quan aparegué la versió francesa de Mein Leben (La meua vida). La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, respon el crític. I a continuació defineix els escriptors d’aquella manera tan exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofèn ningú. A mi em fa tota la impressió que els nostres crítics –a València o a Barcelona, i crec que també a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara gran part dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interès, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran crític s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç. Gràcies per tant, senyor Reich-Ranicki, i que els vostres col·legues vius tinguen present per sempre l’alt exemple.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 644 | 10/10/2013   Imprimir

Ulisses, la cerca, el sacrifici

La segona de les quatre històries possibles, segons Borges, és la història d’un retorn. El d’Ulisses, que després de deu anys d’errar per mars perilloses i d’aturar-se en illes d’encanteri, torna a la seua Ítaca natal. El de les divinitats del Nord que, una vegada destruïda la terra, la veuen sorgir de la mar, verda i lluent, i troben en la gespa les peces d’escacs amb què abans havien jugat. (És la història de totes les històries, la del camí circular, que admet tots els principis però només alguns finals.) La tercera història és la d’una cerca, i hi podem veure (diu Borges, i jo sospitava) una variació de la forma anterior. Jasó i el Velló d’Or, els trenta ocells perses que creuen muntanyes i mars i veuen la cara del seu Déu, el Simurgh, que és cada un d’ells i tots. En el passat, diu el gran bibliotecari, tota empresa era venturosa: algú robava, finalment, les prohibides pomes d’or; algú, per fi, mereixia la conquista del Grial (tot i que el Grial vertader, com vostés deuen saber, és a la Seu de València i ja fa temps que no el vol conquistar ningú). Però en el nostre temps, lamenta Borges, la cerca està condemnada al fracàs: el capità Ahab troba per fi la balena, però la balena el desfà i l’arrossega; els herois de James Joyce o de Kafka només poden esperar la derrota. Som tan pobres de valor i de fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí que creiem en l’infern, en l’infern a la terra, que, com afirmà Jean-Paul Sartre, són els altres. I per això, afegiré jo, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novel·les no (i els herois de les meues, lamente dir-ho, ho lamente per ells, també busquen molt i també acaben malament.) L’última història és la del sacrifici d’un déu. Attis, a Frígia, es mutila i es mata; Odín sacrificat a Odín. El Mateix a Si Mateix (no sé a qui es refereix Borges), penja de l’arbre nou nits senceres i és ferit de llança. Crist és crucificat pels romans, i això tots pensem que sabem què vol dir. Quatre són les històries, doncs, acaba Borges: «Durante el tiempo que nos queda, seguiremos narrándolas, transformadas». Transformant-les per contar-les, o mentre les contem.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1530 | 08/10/2013   Imprimir

La via valenciana, 3

En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés d’apriorisme i de racionalisme metòdic, i potser hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes més visibles i epidèrmics de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional.

Tot, òbviament, dins de la continuïtat indiscutida de la més rigorosa ideologia nacional espanyola. Però la ideologia de l’anticatalanisme radical, basada en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació populista i política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar incompatibles amb un ús ordenat de la raó, incompatibles amb allò que Europa va definir com a modernitat. És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat cinc-cents anys i moltes coses, entre elles la llarga incomunicació entre l’antic Principat i l’antic Regne. Però no és legítim (racionalment) l’ús constant d’instruments preracionals per a donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant (castellano-espanyolisme, en realitat), i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària.

Però el “conflicte valencià” no és únicament un enfrontament d’identitats o definicions: és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, l’una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. L’una es correspon, per entendre’ns, amb el model holandès, l’altra amb el model serbobosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el model holandès –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents, començant pels polítics. En qualsevol cas, les nacions (definides d’una manera o d’una altra, amb uns referents d’identitat o uns altres) són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament són la forma moderna d’habitar el món, i això és ineludible. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació assegurada i en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres (a molts de nosaltres, valencians) no ens ha tocat aquesta felicitat. O no hem sabut trobar una via pròpia i practicable entre els camins confusos de la història. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la.

La via valenciana, 1  ·  La via valenciana, 2

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 643 | 03/10/2013   Imprimir

Les quatre històries: Troia

La fantasia humana és limitada, les distraccions excessives, el món massa intranquil, i els escriptors hem de saber d’entrada de què volem escriure. Aquesta és la qüestió: de què escrivim els narradors?, de què podem escriure?, o més exactament, quines són aquelles històries que d’una manera o d’una altra repetim, fins i tot quan pensem inventar coses mai no dites ni escrites? Assegurava Reich-Ranicki (ho recordava ací fa pocs dies), que totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort. Em permetran, però, d’acudir a l’autoritat enciclopèdica i poètica de Borges, que afirma en El oro de los tigres que les històries són quatre, o si voleu quatre cicles. Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record –mal traduiré jo– de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei, i encara podríem continuar, i potser arribaríem a València, la ciutat que crema tota cada any una nit de mitjan març, dos dies abans de la primavera, que enderroca bàrbarament els seus propis palaus, i que difícilment permet herois alegres.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1529 | 01/10/2013   Imprimir

La via valenciana, 2

Tornant on ens havíem quedat, cal recordar en primer lloc que, de fet, la ideologia nacional espanyola és l’única que ha tingut durant la major part de l’època contemporània, i quasi fins els nostres dies, una circulació extensa i permanent al País Valencià: l’única que, al llarg del segle XIX i de gran part del XX, va construir i va projectar de manera eficaç una representació nacional, valorada i positiva, en capes cada volta més extenses de la societat valenciana. L’“altra ideologia” –quan començà, tardanament, a donar senyals de vida– simplement no podia fer el mateix: no tenia ni els recursos (durant molt de temps ni tan sols els recursos conceptuals per a definir un espai nacional propi diferent del castellano-espanyol), ni el poder, ni la decisió, ni la capacitat de difusió. Com a a màxim, podia resistir o créixer en alguns nuclis reduïts, més literaris o erudits que cívics o polítics: podia simplement sobreviure aïllada, ignorada pel gruix de la pròpia societat.

En aquestes condicions, és evident que els obstacles a l’existència del país (una existència que és sobretot coneixement i “reconeixement”: esse est percipi, com deien els clàssics, ser és ser percebut) s’acumulaven implacablement. Fins i tot la realitat del territori històric deixà de ser percebuda com a espai comú de lleialtats compartides, i amb la carència d’aquesta percepció era impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de cultura. El País Valencià, per tant, en aquell moment històric decisiu (últim terç del segle XIX i primer terç del XX), no es va construir com a país en la consciència de la majoria, o d’una part significativa i decisiva de la població (tal com sí que ho va fer a Catalunya, per posar l’exemple més pròxim), com a aquella comunitat moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no pot existir una societat de caràcter nacional, ni pot imaginar o desitjar un camí o via pròpia per a la història futura. No, almenys, de forma que altere l’itinerari i direcció d’aquest camí.

És cert que, malgrat tot, l’existència d’un valencianisme pre-nacional o plenament nacionalista, ideològic, cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç del segle XX... però va existir poc o d’una manera socialment i políticament poc eficaç. Vull dir que l’existència d’aquell valencianisme (la presència d’una idea, d’un projecte de país, i d’una representació autònoma i antagònica de les imatges dominants) no va passar mai de cercles relativament reduïts i amb escassa capacitat de penetració fora de la capital i de pocs altres llocs. Un caràcter minoritari que es mantingué, substancialment, durant la breu efervescència dels anys de la República.

Tot i així, és ben cert que el 1936 el valencianisme polític, d’una manera o d’una altra, havia obtingut ja els primers èxits importants –un escó a Madrid, cinc regidors a València...– i que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular havien assumit la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià (amb aquest nom, País Valencià, adoptat ja per les forces democràtiques... els hereus d’alguna de les quals l’han abandonat ignominiosament), però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa condicionat per la política general espanyola. Vingué l’alçament militar, passà la Guerra Civil i, quan arribà el franquisme, trobà ben poc valencianisme seriós per reprimir o perseguir, poca identitat valenciana per neutralitzar, poca cultura nacional per anul·lar, i poc país per destruir. De fet, amb els canvis formals que representen el feixisme i les expressions ideològiques o rituals de la dictadura, l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la ideologia nacional que ja havia dominat tota la història comtemporània del País Valencià. I allò que ha vingut després, en aquest camp, especialment a partir dels anys seixanta –i més encara a partir de finals dels setanta–, és en bona mesura una història diferent: un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Continuarà encara.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS