Avui és dimecres, 6 de novembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1472 | 28/08/2012
I de juliol, pel que hem hagut de constatar i de patir. Sembla, segons que es desprén dels registres històrics (massa curts), que aquestes temperatures immoderades fa molts anys que no es coneixien, com ara a la ciutat de Morella, amb uns 38º que no es veien des del temps de la I Guerra Mundial. Bé, doncs, segurament és cert que les mitjanes universals de la temperatura pugen lentament però implacable, i que gran part de la culpa la tenim els humans insensats. També és cert, però, que cada pocs anys, en aquest país, és costum lamentar-se de la gran calor que fa, de com és d’insuportable la temperatura que ens manté afligits i extenuats, de l’infortuni d’haver d’aguantar aquest capritx inaguantable del clima. Ens en queixem cada any, per vici històric, igual com alguns dies de cada hivern ens queixem dels excessos del fred. El cas és que arribà aquest estiu immoderat amb grans calors impròpies de països assenyats i civils, s’instal·là sobre l’aire i la terra amb excessos inhumans, i no sé si quan vostés llegiran aquest paper (una setmana després d’escrit) la calor indecent haurà baixat a límits habituals i raonables o haurà tornat als extrems, vist que el clima sempre camina per viaranys incomprensibles. L’única certesa és que no habitem un país amable i temperat, sinó uns litorals, valls i muntanyes de la vora del Mediterrani, amb pluges tan regulars com incertes a la tardor i a la primavera, sequedat i calors a l’estiu, fred variable a l’hivern, i a passar-ho bé amb aquest clima que tenim el vici de considerar privilegiat, però que és una font contínua d’inestabilitats físiques, mentals i emocionals. No correspon a la fe que hi tenim, i per tant els excessos, que d’altra banda no són excepcionals sinó ordinaris, sempre ens agafen per sorpresa i amb un sentiment d’injustícia, basat òbviament en l’oblit selectiu. D’acord que enguany aquests mesos de juliol i d’agost –amb els cèlebres vents africans, plens de pols, que sempre ens sorprenen però que igualment tornen sempre– han estat més llargament calorosos del que indiquen les mitjanes estadístiques, però superar la calor mitjana també és un costum climàtic que es repeteix cada pocs anys. Es repeteix, invariablement, però cada any que torna, ens agafa com qui diu desentrenats. Com si esperàrem, il·lusòriament, que l’estiu ha de ser moderat, sobretot els qui vivim a la vora de la mar i hem de patir, a més, el suplement de xafogor que ens procura la humitat de la nostra estimada mar antiga.
Com si ens consideràrem, gairebé cada estiu, víctimes d’alguna alteració maligna de la norma climàtica. Com si la nostra experiència del clima estiuenc no fóra la suor, i per a alguns com jo un malestar intolerable: jo enyore, cada estiu, els núvols de Bretanya, i la fresqueta d’Escòcia o del Cantàbric. I practique, com en tantes altres coses, la bíblica virtut de la paciència. No m’agrada queixar-me de la incomoditat que imposa la meua geografia: n’hi ha de molt pitjors. Tinc la impressió que en altres latituds més boreals la població és més realista: saben que l’hivern és llarg i molt fred, que hi neva sovint, que el gel cobreix la terra, que la normalitat inclou la pluja permanent. I saben que la tardor és la tardor, la primavera és la primavera, que l’estiu és curt i asfixiant a Nova York i ple de mosquits a les planes de Rússia o entre els llacs innombrables de Finlàndia. Ací, quan arriba la calor i el sol (això que vénen a buscar amb entusiasme els habitants de terres d’estius ennuvolats), hem de suportar durant dos o tres mesos que tots els noticiaris televisius dediquen la meitat del temps a recordar-nos quines calors tan horribles passem, repetint cada dia imatges de termòmetres amunt o avall dels quaranta graus, i de turistes o indígenes refrescant-se a les fonts de les ciutats, quan no omplen les platges d’un formiguer espés de cossos nus que encara deu augmentar notablement la temperatura de l’aire. I llavors ens precipitem a l’aire condicionat, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense aquesta refrigeració antinatural, i ni tan sols es llevaven la roba: els senyors s’afluixaven la corbata i el coll dur, les senyores portaven vestits més o menys vaporosos, i això era tot. No aprendrem mai la virtut de la paciència, ni tan sols de la paciència climàtica que hauria de ser tan natural i tan antiga.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/08/2012
És creença general que aquests espectaculars Jocs Olímpics que se celebren cada quatre anys (i que ni són olímpics ni són jocs) són signe de pau i de fraternitat universal, que serveixen per a anul·lar les hostilitats reals o latents entre els països i pobles del món, etcètera, i altres suposicions igualment infantils, fantasioses, clàssiques i recurrents. Tot és, evidentment, fals de completa falsedat. Els Jocs Olímpics són, exactament, la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans, són la guerra ideològica tèbia (ni calenta ni freda: i en temps de guerra freda, es tractava sobretot de saber si era superior en medalles la gran potència socialista o la capitalista), són la diplomàcia del prestigi a colp de rècords i d’acumulació d’or, plata i bronze. Són pur nacionalisme exacerbat, portat a extrems que, amb una mica de perspectiva, apareixen perfectament grotescos.
A mi, la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional. Si fóra espanyol de nació afectiva, espanyol de fe com és normal i habitual en aquest Regne d’Espanya, trobaria perfecte que la televisió pública de l’estat nació, la meua, es dedicara rigorosament a la pràctica patriòtica (tal com deuen fer, òbviament, les televisions d’altres països), i a omplir nou minuts i mig de cada deu amb els atletes nacionals, tinguen molt d’èxit o poc. És natural: els jocs estan fets per això, per a la glòria de les nacions que desfilen el primer dia per l’estadi, per a l’emoció patriòtica dels compatriotes del campió quan puja la bandera i sona l’himne, cauen les llagrimetes, s’acceleren els cors. Cada país, si s’ho pot pagar (o sense poder-s’ho pagar, perquè l’honor nacional no té preu), dedica recursos, personal especial, instal·lacions, temps i esforç, a fi i efecte de veure pujar la pròpia bandera i escoltar el seu himne quan arriba el gran dia. És Espanya, França, Xina o Turquia qui guanya o no guanya, qui queda més alta o més baixa en l’escalafó de les medalles, qui augmenta o disminueix en honor i en prestigi: els Jocs Olímpics no són la gran expressió de la comunitat humana, són la gran explosió de les pàtries i de les nacions, és a dir dels estats amb himne i amb bandera. La resta, compta ben poc.
Probablement, l’any 776 aC, quan segons l’antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d’Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir l’estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes –quan els atacaven els perses, posem per cas– es consideraven un sol poble davant d’un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i d’ací el sentit d’angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l’atleta s’esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula que significa lluita i premi), i també per l’honor de la pàtria.
En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l’infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d’excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l’ús de la filosofia grega: Plató convertit en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l’honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu.
Tal com faig cada quatre anys, he seguit de manera fragmentària les transmissions dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excepcional, algun salt prodigiós, alguns exercicis extrems sobre terra o dins l’aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arribar a límits que freguen el miracle, i això és digne de contemplar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els prodigis increïbles d’uns pocs no demostren gran cosa sobre les qualitats anatòmiques o el nivell esportiu del país que representen. D’altra banda, que la velocitat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenyans siguen reis de la llarga distància i els xinesos del ping-pong, segurament vol dir alguna cosa, però no sé quina: potser alguna combinació entre natura i cultura. Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió esportiva i atlètica: són el més gran espectacle universal de masses, són l’expressió política del país que els organitza, són un immens negoci professional, són un aparador llampant amb desfilades i focs d’artifici, són una mentida colossal.
I malgrat tot, veure nadar, córrer, saltar, jugar o contorsionar-se, en aquest marc d’altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l’ànima. Llàstima que la competició sencera –allò d’anar més lluny, més alt, més fort– siga també una competència de vanitats nacionals, de nacions amb bandera i amb himne, explotada fins a extrems funestos de retòrica i d’emocions exaltades com si es tractara d’una cursa d’honors compartits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d’això. I a això, a la glòria i l’honor nacionals, es dediquen els organismes esportius de cada estat amb seu a l’ONU i exèrcit legal, i per això les transmissions olímpiques a les ràdios i les televisions són tan brutalment patriòtiques i tan militantment nacionalistes, en el pitjor sentit de la paraula. No importa l’esport ni la pràctica atlètica, només importa que cada medalla fa més compacta la substància de l’estat nació, més profunda l’emoció compartida de la pàtria comuna, que ací, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1470 | 14/08/2012
Vista des d’un lloc elevat, com ara la meua caseta de Xodos, i en una nit sense lluna i sense núvols, la nostra galàxia familiar, la Via Làctia, resulta un espectacle fascinant, un ample camí celestial de llum blanca i blavosa que a poc a poc, quan es dilaten les pupil·les, es descompon en els incomptables punts brillants de les estrelles sobre un fons indefinit i lletós: aquesta és la part de l’Univers que ens correspon, als habitants de la terra, aquest és el nostre únic camí, un camí format, com sap tothom, amb la llet que la deessa Hera va esguitar quan li donava de mamar a Hèrcules. Poca broma amb la mitologia grega, gràcies a la qual tenen nom tants planetes, i tantes estrelles i constel·lacions. Com ara els noms de Cefeu i Cassiopea, i de la seua filla Andròmeda, pobra princesa condemnada a horribles noces amb un monstre de la mar, fins que Perseu (que també acabà transformat en constel·lació) la rescatà de la roca on esperava encadenada. El cas és que els astrònoms, gràcies al telescopi espacial Hubble, han calculat fa poques setmanes quan i com la bella princesa elevada al cel, la galàxia Andròmeda (no confondre amb la constel·lació del mateix nom), xocarà o s’estavellarà contra la seua veïna la Via Làctia. Aquest futur de col·lisió i compenetració era ja conegut, però no se sabia quan tindria lloc: la filla de Cassiopea penetrarà en el camí de la llet d’Hera d’ací a uns quatre mil milions d’anys. En principi, o al principi, la posició del sol quedarà alterada en la nova galàxia comuna, però ni la nostra estrella ni els seus planetes seran destruïts. Cosa que no ens ha de preocupar de manera immediata, però sempre és bo pensar en el futur i prendre les mesures adients. Vista des de la terra, la gran galàxia futura Andròmeda-Làctia, asseguren els astrònoms, serà realment espectacular, i haurem de mirar la manera d’arribar fins aquell temps, almenys per gaudir de l’espectacle. Avui, diuen els científics del telescopi espacial, la galàxia Andròmeda apareix al cel com un petit objecte tèrbol, que ja va ser descobert pels antics fa més de mil anys, però el que és fascinant és que els humans sabem ara que aquell petit objecte vindrà un dia a abraçar i engolir el nostre sol i el sistema solar: un descobriment realment admirable, asseguren. I tant, i tant, que ho és. Les dues galàxies estan separades per uns 2,5 milions d’anys llum, i s’acosten l’una a l’altra a una velocitat de 400.000 km/h. De manera que és ben simple calcular quan es trobaran. Bé, més o menys: si el resultat no quadra, és que jo no he pres correctament les dades.
Les simulacions construïdes sobre les dades del Hubble mostren que les dues grans masses d’estrelles en algun moment prendran la forma conjunta d’una galàxia el·líptica, del tipus més comú de les que se’n veuen en aquestes parts de l’univers. O siga, que el camí de la llet ja no es veurà com a tal, i el terrestres o terrícoles (que, en tot cas, viurem eternament al paradís) haurem perdut la manera més bella d’orientar-nos de nit. I, asseguren les previsions, encara que amb la barreja no xocaran les estrelles i els planetes (l’espai és massa gran), haurem d’anar alerta amb els desplaçaments del nostre sistema solar, i sobretot procurar de no caure en l’enorme forat negre que es formarà al centre de la nova galàxia conjunta: ja se sap que dels forats negres, com del fons de l’embut de l’infern de Dante, ningú que hi cau no en pot sortir. I finalment, com que en curs d’aquest procés de milers de milions d’anys el nostre sol haurà consumit bona part del seu combustible nuclear, i el seu volum gasós s’haurà expandit notablement, la calor que patirem a la terra serà del tot insuportable, i si no prenem mesures contundents no hi quedarà ni senyal de vida sobre una superfície roent i rostida. Ara bé, com que per arribar a tot això falten encara molts anys, sempre podrem, tal com apunta amb ironia un astrònom, trobar una manera intel·ligent de transformar l’energia solar en aire condicionat i, des dels nostres refugis fresquets i confortables, gaudir de la visió de la nova galàxia. I quan s’acabe la calor d’agost, ja pensarem en alguna altra cosa.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1469 | 07/08/2012
He corregit, al llarg de més de quaranta anys de professió docent, innombrables exàmens de revàlida, de preuniversitari, d’accés a la universitat i d’altres semblants, on la suposada maduresa dels estudiants sembla que s’ha de manifestar amb alguna claredat, cosa generalment irreal, pura fantasia, tal com es mostra un any rere un altre. D’altra banda, l’estat i condició de les idees que el comú dels estudiants posseeixen es manifesta de tant en tant en els disbarats habituals i sovint còmics d’alguns d’aquests exàmens. Abans de la universitat i dins, com aquella senyoreta que, en un curs de cultura clàssica, començà una resposta amb aquesta afirmació contundent: “La lengua de los griegos era el latín”, i després vingué a protestar-me pel suspens. A França, els diaris encara tenen el costum de publicar algunes perles seleccionades de les proves del Baccalauréat, el cèlebre i suposadament seriosíssim examen nacional. Com ara el del passat mes de juny, en les proves de filosofia, que allà no són cap broma, i que hom espera que demostren el profit intel·lectual dels estudiants. Un corrector de la Universitat de Poitiers ha revelat algunes d’aquestes perles, en les redaccions sobre dos temes ben representatius: “Poden existir desigs naturals” i “Treballar, és únicament ser útil?”. Imagine els alumnes, joves de divuit anys que han hagut de llegir els seus clàssics, que han completat aquella educació de liceu francès tan racional i tan completa, meditant llargament sobre el paper. Fins que un escriu: “Els desigs naturals canvien. Per exemple, per a una família que viu a l’Àfrica, els desigs naturals són dormir i menjar, perquè Àfrica viu encara de manera salvatge. Però per a un francès molt més evolucionat, seran tindre un cotxe, una rentadora i un guarda-roba molt gran.” Com a ideologia, com a informació ben assimilada, com a visió del món i de la humanitat, no està gens malament: això mateix deu pensar un percentatge molt considerable de la població europea, joves i grans, i amb perles com aquesta es podrien fer molts collars. Més prop de la psicologia de les emocions, un altre jove prometedor escriu: “Segons Rousseau, val més somniar els propis desigs que satisfer-los. És per això que ell sempre va viure sol i desgraciat.” Satisfem, doncs, els desigs, si volem viure feliços i en bona companyia: somniar-los és inútil i perjudicial, i això explica, sense dubte, una bona part del funcionament de l’economia universal: consumiu veloçment, no espereu, no penseu. El (o la) estudiant no era tan idiota com pareix.
Encara sobre el tema del desig, un (o una?) dels examinats afirma: “Els homes utilitzen les paraules per a expressar el seu desig, i els animals utilitzen els crits. Excepte quan les persones tenen relacions sexuals amb l’objectiu d’obtenir plaer i no amb l’objectiu de fer criatures: utilitzen els crits perquè llavors l’home és considerat com un animal.” No és una estupidesa, en el fons, és una visió canònica de la moral sexual, la mateixa dels cardenals i els bisbes: quan el sexe no busca fills, és una cosa animal, i per això provoca aquells crits que sabem. Quant a la utilitat del treball, hi ha algunes idees clares. No sempre és únicament útil, explica un batxiller, ja que, com en el cas de les prostitutes, es pot perfectament unir “l’utile à l’agréable”. El xicot (segur que era mascle) deu haver vist Pretty woman, i no té més fonts de referència, cosa més habitual del que sembla. I un altre, més polític, explica: “Si el treball ens fa útils, llavors per què tanta gent no se n’adona i prefereix aprofitar-se del sistema rebent els diners dels altres sense treballar (em referesc a l’atur)?” Quins comentaris ha sentit a casa o al carrer, l’examinat? Els mateixos que una gran part de la població, no hi ha cap dubte. I la perla de les perles, aquesta: “La prova que el treball no és útil, és que Jesucrist no va treballar mai. Va viatjar de poble en poble per escampar l’amor, però no treballà mai. Ara bé, ningú no ha estat més útil que ell: això no ho discutirà ningú.” No sé quina nota va traure l’examen: jo li hauria posat un excel·lent.
| 1 |
|
|