Joan F. Mira | El Temps | 30/03/2010   

Pas a la regió

No sé quants dels lectors d’aquest setmanari, inclosos sobretot els lectors valencians, coneixen o recorden la lletra inefable del nostre Himne Regional, aprovada per les Corts Valencianes en temps de majoria absoluta socialista. És clar que els versos de Maximilià Thous venien d’aquells anys del regionalisme espanyolíssim i optimista de primers del segle XX, i així l’himne de l’Exposició Regional esdevingué himne de la regió, amb música potent i antiga de la Marxa de la Ciutat i amb afegits de pasdoble i de sarsuela. El tema bàsic dels versos, a més d’ofrenar noves glòries a Espanya i d’evocar fruites daurades, guitarres mores, paradisos de les Riberes, paladins de l’art, victòries gegantines i altres tòpics tan risibles com els de molts altres himnes, es concentra en aquelles explosions d’eufòria final que proclamen “Pas a la regió que avança en marxa triomfal”. No expliquen en quina direcció va aquesta marxa, ni en què han de consistir els triomfs. Que no seran militars, òbviament, com sol ser propi dels himnes patriòtics, siga La Marsellesa, l’Inno di Mameli o fins i tot Els Segadors; ni seran polítiques, si atenem a la submissió provinciana dels partits valencians fa cent anys i ara mateix. La regió, segurament, demanava pas per a exportar més taronges, i supose que per a poca cosa més. Sobre la base permanent d’aquella visió tan antiga del verger florit, la millor terra del món, paradís en la terra, enveja de terres veïnes i de forasters visitants, satisfacció beata dels autòctons, i etcètera. Coses tan repetides, tan conegudes, tan aplaudides o tan criticades, tan passades per la literatura glossadora o crítica, que no valdria la pena recordar-les…si no fóra que mantenen intacta, o potser creixent, la capacitat de seducció i de fonament per a tota mena de demagògies. Sembla molt bèstia, però és així, encara i encara. Ja fa més de dos segles, Cavanilles al·ludia a aquesta imatge amb les reserves que imposa la realitat. Com ara quan comença la seua Geografia amb aquelles observacions contundents: “La grande idea que se tiene de lo fértil, ameno y poblado del reyno de Valencia, parece exâgerada y aun falsa si se entra por Aragón. A cada paso se ven pruebas evidentes que la destruyen...”. Tant se val, les proves evidents no compten per a res, ni abans ni ara. Compta la grande idea que se tiene.

Ara mateix, caminant acceleradament cap a la cua del Regne d’Espanya en PIB per càpita, en infraestructures interiors, en sanitat, en educació, en productivitat, en inversions de l’Estat i en un grapat de coses més –excepte en deute públic intern, on som els primers–, la realitat no compta per a res. Ni endins ni enfora. Notables periodistes de Barcelona i de Madrid creuen sòlidament en la grande idea, en això que en diuen “dinamisme” de la societat i l’economia valencianes, i en algunes fantasies semblants. L’atur, posem per cas, al País Valencià és quatre punts superior a la mitjana espanyola, i el sector industrial va perdre el 2009 un 21% de llocs de treball. No passa res, però: som els millors, pas a la regió que avança. A Castelló, fa poques setmanes, el senyor Francisco Camps, especialista exemplar en la matèria, assegurava solemnement que “los malos tiempos han pasado y comienza una etapa de optimismo, bonanza y apuesta por el futuro”. Qüestió resolta. L’any passat el senyor Rajoy animava a imitar el model valencià de progrés, benestar i felicitat. Llàstima que, entre Zapatero i els catalans, no deixen pas a la regió per avançar en marxa encara més triomfal. Camps, a Alacant, afirmava fa poc que aquesta província és “paradigma de empleo, de crecimiento, de prosperidad y de bienestar”. Alacant té un 24% d’atur, però això no impedeix que siga paradigma de empleo. I sobretot, res no impedeix que la gran massa dels habitants d’aquest país crega fermament que som, en efecte, els millors, els més envejats, els de la Fórmula 1, de la Copa de l’Amèrica i de tot això i allò, gràcies al partit que ens governa i que votem en massa i continuarem votant fins el dia del Judici, que no se sap quan arribarà. De manera que el PP valencià té 130.000 afiliats, dels quals, per cert, 90.000 només a la província d’Alacant, paradigma etcètera. On creixen a un ritme de 5.000 anuals. Quin altre partit de l’Europa Occidental pot vantar-se d’un suport directe i actiu tan impressionant? Pas a la regió, doncs, que la marxa triomfal està assegurada.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/03/2010   

La nit de Ravel

Destrossar les llengües, parlades o escrites, sembla que s’ha convertit en una pesta nefasta arreu del món. Dubte, però, que en altres territoris o països la destrossa siga tan general com en el nostre, i amb el suport actiu dels mitjans de comunicació, inclosos els institucionals. No és ja només, en el cas valencià, la reducció del lèxic, la pertorbació de la fonètica, la morfologia i la sintaxi, que són mals que afecten també el castellà en mesura diversa. Ara és també aquesta part dels idiomes tan subtil i tan bàsica que, a falta d’un altra paraula millor, en direm entonació o elocució, que és allò que finalment, en la llengua parlada (que és la llengua real), dóna sentit als continguts que s’hi expressen. La multitud de senyoretes que apareixen als informatius de Canal 9 en qualsevol poble o ciutat on hi haja alguna notícia municipal, festiva o policial, sembla que han passat per una escola de cant que, infal·liblement, les mou a entonar les frases trencant l’enllaç entre substantiu i adjectiu o equivalent. Així, metòdicament, pugen el to allargant l’última síl·laba, fan una petita pausa, un descens, i afegeixen el complement: “la ciutaat…, de València”, “una cerimoònia…, impressionant”. I així cada frase, cada cosa, cada dia. A les televisions espanyoles, inclosa la de l’Estat, la malaltia és encara més extensa, una plaga, un disbarat permanent. No fan la tonadeta valenciana que les xiques de Canal 9 aprenen en no sé quina escola, però fan coses pitjors: les separacions i pauses dins de la frase, contra l’elocució natural que demanen la sintaxi i el sentit, arriben a ser tan brutals que el contingut queda deformat, incomprensible i sovint del tot absurd. Això era, doncs, una informació sobre el pianista Joaquín Achúcarro, i la locutora al·ludia a una interpretació famosa de “La suite Gaspard” (pausa, com un punt). “De la nuit de Ravel”. De la nit de Ravel, en efecte, i fins ací hem arribat. La suite Gaspard. Com si jo diguera que dilluns, a l’Auditori de Castelló, vaig escoltar “La Missa. De la coronació de Mozart.” No sé si és un altre signe de l’estupidesa progressiva d’Occident, o només d’aquest estrany occident meridional d’Europa.

Joan F. Mira | El Temps | 23/03/2010   

Pàtria i literatura

Llegint, fa alguns anys, el llibre autobiogràfic –La meua vida– del gran Reich-Ranicki, vaig meditar una mica sobre una petita història que explica l’autor. Això era que en una reunió se li acostà un escriptor famós i li va dir: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?” Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera possibilitat. El gran crític literari, jutge implacable, es va quedar una mica sorprès per l’enunciat de la pregunta, però la resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que es quedà satisfet amb la contestació del crític. Però el crític, passats els anys, recorda que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Què era, doncs? També jo m’ho pregunte, de tant en tant: si sóc una cosa, o aquella i aquella altra. Pregunta una mica complicada quan es tracta d’identitats tangents o complementàries, i matèria de perplexitat fins i tot quan les “entitats” se suposa que són inclusives o concèntriques. Ja fa molts anys que predique que “id-entitat” vol dir l’entitat de l’id, o siga la consistència d’això que som, perquè algun id o cosa cal ser en la vida, i aquesta cosa no pot ser no res: és elemental, saber-ho és el millor antídot contra la trampa dels qui afirmen que les identitats no existeixen (les dels altres, és clar), o que són altament perilloses. Deu ser per això, perquè és un fet i alhora una idea tan clara i tan diàfana, que no em fa cas ningú: als teòrics institucionals els agraden les idees opaques i la terminologia tècnica o gremial, què hi farem. A primers dels anys setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i algú dels presents, en un sopar d’aquells que allà tenen com a plat fort el peix cru i es fan a les sis de la tarda, em va preguntar si jo era espanyol. “No ho tinc molt clar”, que vaig dir: “Diguem que sóc d’aquell país on mana Franco”. “Ah”, va interpretar ràpidament un d’ells, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig respondre, i vaig haver d’afegir: “Sóc de València”. Per al company de conversa, si no havia contestat directament que era espanyol, si havia respost amb aquell circumloqui de distanciament, volia dir que el meu “ser” era una mica complicat.

Tan complicat, potser, com el de Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir després, sota el règim comunista, per polonitzar-li una mica el nom), el qual era, en efecte, un jueu polonès de cultura alemanya. Educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938 i salvat miraculosament de l’extermini, després de la guerra va tornar a Polònia, fins que se’n va cansar i s’instal·là a Alemanya per pròpia voluntat. Era jueu, i ho va ser amb totes les conseqüències, era polonès de naixement, i els alemanys havien volgut destruir el seu poble i la seua terra. Però va triar al país dels alemanys: hi tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la il·lusió de ser jueu –Miró de Mallorca pot ser cognom xueta, però Mira no sé si és gòtic o castellà: en tot cas és valencià almenys des del segle XV–, diguera que la meua pàtria és la literatura catalana, segur que seria acusat de “mal valencià” per alguna gent de casa, i de patriota dubtós per una altra gent. Però, i si la meua “pàtria” fóra la literatura castellana, què em dirien? La matèria és “delicada”, com hauria dit Fuster, i ja veuen si era complicat el segle XX, i sobretot el segle XX d’Europa, quan un gran home de lletres com Reich-Ranicki, ha de buscar justament en les lletres la seua identitat com qui diu nacional. I ara que ja hem passat uns anys de segle XXI, anys poc aprofitats, si algú, amb intenció maligna o innocent, em féra la mateixa pregunta que a Reich (“Però vejam, què és vostè en realitat, valencià, català o què?”), jo què li respondria? Ja sé que amb una simple conjunció copulativa, la resposta seria clara i canònica. Qui sap si no hauria de respondre com el senyor Reich, amb Ranicki o sense. O pensar que, ben mirat, m’estimaria més ser jueu.

Joan F. Mira | Avui | 20/03/2010   

Som una nació?

Enllaç original

Cavil·lava jo per escrit en un altre lloc, ja fa prop de cinc anys, quants lectors, o en general quants ciutadans informats, devien recordar aleshores que, dos anys abans, quan es debatia al Parlament de Catalunya el text (en gran mesura il·lusori) del nou Estatut d’Autonomia, un dels temes que va fer córrer més saliva i més tinta va ser la famosa qüestió de l’ús del terme nació, l’eterna ambigüitat del qual serà sempre matèria d’entreteniment lèxic i polític. Vist amb perspectiva valenciana –o almenys d’un valencià considerat catalanista, que ha meditat tants anys sobre el tema, que n’ha escrit dos llibres sencers, parts d’alguns altres i papers innombrables–, els arguments del debat parlamentari, el text aprovat solemnement, la frase que per fi va quedar al preàmbul, i tot plegat, despertaven una perplexitat inexhaurible. Ja sé que, tal com deia Joan Fuster, “ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni Don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació”. Perfectament, el tema és complicat, no hi ha en les ciències socials cap definició universalment aplicable, no és un concepte unívoc, i jo mateix, a més de centenars de pàgines escrites, he dedicat a la qüestió milers d’hores de lectura i de meditació, no sé si gaire productives. Deixem estar, doncs, de moment, el concepte, i deixem estar la història i la cultura.

Parlem, per exemple, de l’acord que llavors van adoptar finalment els partits catalans (amb la reticència o resistència del PP, per raons, precisament, nacionals), segons el qual el nou Estatut començaria afirmant que Catalunya és una nació. Això ja ho afirmava molta gent, i ara segurament encara més, vista la petita passió pels referèndums locals, però se suposava que era, si tot anava com semblava que havia d’anar, un concepte o principi en un text de caràcter constitucional, que fins i tot seria aprovat pel Parlament espanyol, i per tant no solament tindria força de llei fonamental de Catalunya sinó de llei orgànica d’Espanya. A mi em semblava perfecte, que Catalunya pujara de categoria, i que així com uns altres –el País Valencià, Andalusia, i qui sap si Múrcia, Extremadura o la Rioja– pretenien entrar legalment en la divisió ja quasi general de les nacionalitats (categoria purament lèxica i buida de qualsevol contingut, en realitat), Catalunya passara a la més alta de les nacions, a la Primera Divisió, no sé si amb opció a jugar en la Lliga de Campions a Europa, cosa molt més dubtosa.

En qualsevol cas, va ser ben interessant contemplar com resolien el tema conceptual de les categories els diputats i senadors espanyols: si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, ¿com hi podia cabre una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació siga la mateixa? La solució, evidentment, va ser fer trampa i aplicar el mateix terme amb valor diferent: allò que en la moral jesuítica se’n deia una restricció mental. Però afirmar que una nació és part d’una altra nació no té cap sentit conceptual, de cap manera honestament possible: una nació es defineix com un tot, en els seus termes, no mai com una part d’un altre tot de categoria i valor equivalent. O no és una nació, i punt. Políticament, administrativament, etcètera, Catalunya pot ser una nació i ser part de l’Estat espanyol, però no pot ser definida formalment com a nació i ser alhora part de la nació espanyola, que és l’única que reconeix la Constitució vigent. Sempre, ho repetiré encara, que en els dos casos o conjunts el terme nació tinga el mateix sentit. Si no el té, la trampa és clara i flagrant, tot i que serveix per anar fent.

Però no passa res, no ens fem la sang amarga. I no ens la hi fem tampoc si l’altre conflicte conceptual quedava ocult i oblidat. Perquè afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l’Estatut. O siga, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment claríssima, i que al Parlament de Catalunya van votar amb perfecta consciència i alegria els mateixos que sostenen la doctrina segons la qual la nació catalana inclou també el Rosselló, la Franja de Ponent o d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears. O siga, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació. Tornem a deixar de banda la història i la cultura, i quedem-nos en la política, la llei, el territori: qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l’Estatut de Catalunya, no pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació. O sí que pot, però llavors ha d’afirmar que Països Catalans i Catalunya són termes rigorosament sinònims, són una i la mateixa cosa, el mateix territori amb els mateixos límits. Cosa que, ni en la més remota de les fantasies, no preveu l’Estatut que van votar, i de la qual, com és ben lògic, no se’n va parlar en cap acord o negociació.

Vejam, per tant, si ens entenem, pensant des d’aquest costat de la ratlla, que és on jo visc: Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. ¿Som una nació diferent, per tant, els valencians, ja que no podem ser la mateixa que l’Estatut de Catalunya delimita i defineix? I si no som una nació, vol dir que som part d’una altra: però de quina? O som però no som, i no som però sí que som? Alguns partits o grups, fa tant de temps que ja sembla quasi una altra història, enganxaven de tant en tant cartellets pels carrers del País Valencià amb afirmacions contundents i agosarades. Com ara aquesta, que recorde vivament i que deia: “Xàtiva, la Catalunya tropical”. O aquesta: “Alacant és Catalunya”. No sé què en devia pensar la gent d’Alacant o de Xàtiva, però m’ho puc imaginar. La fantasia és lliure, i els seus resultats, sovint, perfectament previsibles. I mentre ací ens entreteníem, com els conills de l’apòleg castellà, pensant si devien ser “galgos o podencos”, vigueren els gossos i se’ns van cruspir de viu en viu. D’altra banda, així és com són les coses, i així és com han estat, més o menys, des del temps de Felip V. L’Estatut de Catalunya diu allò que ha de dir, amb permís o sense d’un alt tribunal de Madrid, i la resta és sobretot llengua i literatura, que no és poca cosa. I una bella il·lusió de l’esperit. Que també és meua, però és una il·lusió.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 18/03/2010   

514.135

Mai deixarà de créixer la meua admiració per les ciències exactes, sobretot perquè jo he sigut sempre incapaç d’anar molt més enllà de la taula de multiplicar: un dèficit estructural de l’esperit o del cervell, qui sap. Deu ser per això que m’han produït una impressió profunda els resultats d’un estudi, encarregat i pagat per la patronal valenciana, segons el qual el transvasament de l’Ebre generaria, exactament, 514.135 (en lletra: cinc-cents catorze mil cent trenta-cinc) llocs de treball. Ara que l’atur és la plaga o maledicció que ens aclapara, no s’explica com l’autoritat corresponent no emprén veloçment les obres, i en poc temps tindríem, a més d’altres beneficis, la qüestió laboral pràcticament resolta. Perquè, evidentment, no cal dubtar de l’exactitud d’un estudi que ha costat 25.000 euros, a càrrec del senyor Melgarejo, director de projectes de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant. La ciència del senyor Melgarejo és tan exacta, que fins i tot preveu les xifres per partides: l’agricultura, per exemple, crearia 83.349 treballadors nous, ni un més ni un menys, i l’aigua nova destinada a la indústria i als serveis en produiria exactament 345.604. S’explica la satisfacció visible, el somriure complagut, amb què els senyors Rafael Ferrando i Juan Cotino, en la foto d’aquest diari, exhibeixen l’informe científic, puntual, infal·lible: perquè, ¿com pot ser imaginari un estudi amb exactitud tan matemàtica? Només conec, però no és de l’espècie numèrica, i per tant no deu ser tan científica, un afirmació del mateix gènere o estil. És la del senyor Jorge Alarte que, en una entrevista de fa pocs mesos, assegurava solemne i amb sentit de la història, que l’Alta Velocitat Espanyola, AVE, que prompte arribarà a València, és “la principal infraestructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. Transformació. Anirem veloçment a Madrid, tornarem de Madrid veloçment, i la comunitat, regne o país, es transformarà a una velocitat semblant. Tota una ideologia. Sensacional. Si a tal transformació per les vies del ferro, li afegírem la de les vies de l’aigua, la felicitat seria completa. Sí senyor.

Joan F. Mira | El Temps | 16/03/2010   

La llengua armada

De tant en tant, encara, algun policia o algun guàrdia civil, a Gandia, a Mallorca o a Barcelona, s’emprenya perquè un ciutadà li parla en la llengua del país i no en la seua castellana, i el porta amb més menys violència a la comissaria. La llengua i la força armada, o la força i la llengua, que no s’acaba mai. Fa pocs dies, d’altra banda, un dels dirigents valencians (passat prèviament pel PP) d’aquest partit que es diu de progrés i democràcia, més conegut com el partit de Rosa Díez (primera de llista del PSOE al Parlament Europeu fa pocs anys, cosa que ja molts obliden), declarava que la funció principal del seu partit era la defensa del castellà que, segons ell, està perseguit en aquesta Comunitat (que sovint ja no és ni valenciana). Valga’m Déu, i tots els sants. Perseguit. Supose que a colps de porra policial o amb els tancs de la base de Bétera, si és que encara n’hi ha i no s’han rovellat. Curiosament, entre les moltes reivindicacions i legislacions que el Parlament de Catalunya ha elaborat per tal de defensar la pobra llengua catalana de la real i eficacíssima pressió quotidiana que exerceix l’espanyol, no n’hi ha cap sobre les forces armades. Fora, potser, dels senyors i senyores mossos de les esquadres locals, armats amb porres i pistoles i altres invents. Mossos que, d’altra banda, quan els escolte parlar entre ells als carrers de Barcelona solen parlar castellà: no sé quins criteris de llengua s’apliquen a l’escola on els trien i els formen. Però els militars, ah els militars, amb graduació o sense, dels exèrcits de terra, mar i aire, des dels generals als soldats rasos, no se suposa, ni suposa ningú, de Montilla a Mas a Puigcercós a Carretero, que a Catalunya hagen d’emprar per res el català, ni una paraula. Cosa ben alarmant, perquè ara suposen vostés que passat demà els referèndums per la independència es fan massius, imparables, definitius, i la independència arriba i els agafa amb els calçons per terra i sense un simple companyia o batalló que parle l’idioma del país independent. I què faria un país europeu independent, sense tropa pròpia? Si parlem, més o menys en paral·lel, de llengua i de sobirania (per no parlar només de curses de braus o corregudes de bous), cal tenir ben present que, vulguem o no vulguem, sobirania vol dir tropa, vaixells i avions, i coses d’aquest estil, que em sembla que no estan previstes en els referèndums municipals. Per exemple: ¿quan es pot parlar de la sobirania d’un idioma en el seu territori, siga o no siga aquest un territori sobirà? Si imaginem la pregunta, podem imaginar la resposta.

Transferim el camp habitual d’aplicació dels conceptes, i ja està fet: una llengua té sobirania quan és llengua d’un exèrcit regular. Si pot ser, amb banda, himnes i marxes per animar les festes. Una llengua amb sobirania, doncs, és aquella que pot usar un oficial per donar les ordres habituals, mitja volta, dreta, esquerra, presenteu armes, marx, i coses d’aquest estil. Encara que siga una mica de sobirania compartida, només en algun regiment, en algun tros de territori, en alguna ocasió. Com ara quan, fa alguns anys, vaig assistir al canvi de la guàrdia davant de la ciutadella de Quebec. Em sembla que ja ho havia explicat en algun lloc. La guàrdia, tal com correspon a un domini ritual de Sa Majestat Britànica, anava vestida igual que aquella que fa d’atracció turística al palau de Buckingham: pantaló negre, guerrera roja i gran morrió pelut. Era una guàrdia perfectament colonial, si vostés volen, símbol d’una sobirania reial històrica i remota. Però els crits de comandament eren en francès, demi-tour à droite, en avant, etcètera. Era la simultaneïtat de dos ordres de preeminència: l’uniforme de la guàrdia, símbol d’una reina distant, i la llengua de l’oficial, efecte de la llei que atorga al francès la presència eminent en el seu territori. Aproximadament com si la guàrdia de la Capitania General a Barcelona, València o Mallorca hagués de maniobrar públicament en català. Seria un espectacle reconfortant, mentre esperem pacientment que s’acaben els exèrcits i arribe la plàcida pau universal. Em fa tot l’efecte que tal necessitat legal –que els militars treballen en la llengua pròpia del territori– no entrarà pròximament en cap estatut d’autonomia dels que gastem per ací. Com si fóra una cosa insòlita, impensable, més enllà de les possibilitats de tot bilingüisme imaginable. Com si fóra, justament, part de la substància immutable de la sobirania de l’estat.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/03/2010   

Itàlia, identitat cultural

Segons la invitació que em va arribar, dilluns dia 8 es degué celebrar a l’“Aula Marconi” de la Universitat de La Sapienza de Roma (de la qual tinc records recents i antics ben agradables), una jornada de conferències i debats sobre “L’estat de la llengua. El CNR i l’italià del tercer mil·lenni”. Qui tenia il piacere d’informar dels actes era l’Istituto Italiano per il Medioevo (no sé quina relació tenen els segles medievals amb el tercer mil·lenni, però tant se val), i qui organitzava la cosa era el Consiglio Nazionale delle Ricerche, CNR, i concretament el seu Dipartimento Identità Culturale. L’estat futur de la llengua és una incògnita universal: parlar-ne doncs, a Itàlia o ací o, no té res de particular. La gràcia de la invitació, en tot cas, era que l’organitzador dels debats és un Departament d’Identitat Cultural del Consell Nacional d’Investigacions. Vol dir que la identitat cultural pot ser objecte de recerques científiques serioses i formals, a Itàlia i en molts altres països, universitats i organismes del ram. A pesar que, tan sovint, el terme mateix “identitat”, i més encara si és “cultural”, i més encara si s’aplica a un país o nació, és objecte d’impugnacions, de suspicàcies i fins i tot de menyspreu per part de determinats filòsofs (inclòs algun conegut catedràtic d’ètica), de polítics d’esquerra, de columnistes de diari i altres suposats enemics de cap altra identitat que no siga la individual. Que solen ser, d’altra banda, els que tenen la seua identitat col·lectiva, nacional sobretot, perfectament consolidada i segura. No imagine el Consejo Superior de Investigaciones Científicas d’Espanya amb un departament com l’italià: de quina identitat es tractaria? Ni un departament així com a centre oficial de recerca a Euskadi o a Catalunya: ah, dirien, els bascos i els catalans pervertint la ciència en benefici del “nacionalisme excloent”. A Itàlia, però, aquest departament existeix, amb tota naturalitat, fa la seua faena, i ningú se n’estranya ni escandalitza. Ací, ja se sap, tot és sospitós, i fins i tot els bous, de plaça o de carrer, plantegen profunds problemes d’identitat cultural que cap centre científic investiga.

Joan F. Mira | El Temps | 09/03/2010   

Sense permís de l'autor

L’autor de les ratlles que citaré després segurament no mereix que jo me n’aprofite de manera tan descarada. És un senyor que, ara mateix, resideix a Nova York, on es dedica a les activitats pròpies del seu càrrec de cònsol general d’Espanya en aquella ciutat, capital de l’univers, o almenys d’una bona part d’aquest planeta. Jo el vaig conèixer de molt petit, quan jugava amb el seu cosí a les Platgetes de Bellver, i un dia, que ell no recorda, els vaig traure de l’aigua quan les ones els llançaven contra les roques d’un extrem de la cala. Els seus avantpassats, l’avi i l’oncle-avi, procedien de la comarca de l’Alcalatén i tenien una casa gran a Figueroles, la casa del “senyoret”, just davant de la plaça on jo vaig córrer davant de més d’un bou embolat en festes antigues i ara ja deformades per la multitud i els diners excessius. Bé, doncs, disculpen aquestes referències massa personals, que serviran potser per excusar la meua gosadia: no s’ha de fer, això d’aprofitar sense permís les paraules d’un altre. I alguns lectors, probablement pocs, ja han degut endevinar o concloure que l’autor de les paraules que pense aprofitar és el senyor Fernando Villalonga, que a més de diplomàtic és el president de l’Institut Ignasi Villalonga, entitat ben profitosa en el camp del pensament econòmic d’aquest país i de les relacions entre empresaris d’allò que anomenem “Euram”, o arc mediterrani, en primer lloc i sobretot de la part d’aquest arc que va aproximadament d’Elx a Perpinyà. Bé, doncs, el senyor Fernando Villalonga, fa poc més de quinze dies, va publicar en un diari de València l’escrit que ara reproduiré parcialment. I que diu: “Vaya por delante que no tengo que demostrar mis profundas convicciones democráticas y la posición que en ellas ocupan los partidos políticos como canalizadores de la voluntad popular para la acción de gobierno y su control. No. Estoy hablando de un sistema de dos partidos omnipresentes, en el caso de la Comunitat Valenciana, con escasa, por no decir nula, democracia interna, en los que prima la obediencia ciega –en este caso piramidal, con vértice en Madrid– sobre la capacidad. Donde sus miembros no responden al voto directo de sus electores, sino ante sus designados gurús –no electos por los militantes–, que no tienen reparo alguno en instrumentalizar cualquier debate importante –en el que nos jugamos cosas tan esenciales como nuestro patrimonio, nuestra personalidad, nuestra lengua, nuestro presente y futuro– en función de sus estrategias de poder. Para ellos, todo se queda en que gane una sigla u otra, llámese Fulana o Mengana. Y lo que es más triste todavía, Sutano o Futano, en Madrid, que es lo que de verdad les interesa (y a mí también, allí, no aquí) en última instancia y por lo que han sacrificado los intereses de los valencianos desde hace siglos. El Cabanyal es un caso más en la lista, como el agua, el autogobierno, la conectividad, etc.”

Per si de cas ho han llegit massa de pressa, els recomane que ho tornen a llegir, i que reflexionen sobre les dos o tres idees centrals. Que el País Valencià pateix un sistema de dos partits omnipresents, sense democràcia interna, sotmesos a l’obediència cega i piramidal al seu vèrtex a Madrid. Que els seus dirigents instrumentalitzen en funció de les pròpies estratègies de poder els debats en què ens juguem les coses més essencials del país. Que per a ells només importa el triomf d’una sigla o de l’altra (vol dir evidentment, de les sigles PSOE o PP), i dels seus líders màxims a Madrid, i que en funció d’això han sacrificat, ara i sempre, els interessos més elementals dels valencians. Començant, afegiré jo, per l’interés més radical d’un poble i d’un país, que és la seua pròpia existència nacional i política. Si coses així les escriu o les diu un “nacionalista” de tota la vida com jo mateix, no farà més que insistir en allò que se suposa que ha de pensar i defensar. Si les escriu algú com el senyor Fernando Villalonga, cal suposar que hi ha reflexionat molt abans, que ha observat una realitat política (de la qual ell mateix forma part de manera destacada), i que sap perfectament de què parla. Com sempre, que cadascú traga les conseqüències oportunes. El mal, però, és que són massa pocs els valencians que les trauen. A pesar de l’evidència dels fets, que és més grossa cada dia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/03/2010   

Esteve, venecians

Això era, fa pocs anys, que s’estava morint el savi Francesc Esteve, a poca distància de fer un segle de vida. Francesc Esteve va ser el més important prehistoriador i arqueòleg d’escola clàssica que ha produït mai el País Valencià. Deixeble insigne de Bosch-Gimpera i d’Hugo Obermaier, els pares de la prehistòria catalana i espanyola. Esteve, republicà, valencianista d’esquerra, liberal, pagà durament per les seues idees amb un exili interior, i mai no arribà a catedràtic d’Universitat. Era, exactament, un savi antic: un home que entenia la història sencera, antiga, medieval, moderna i contemporània. Els últims mesos els passà en una habitació de l’Hospital Provincial de Castelló i al final (el president de la Diputació tingué un gest de bondat) l’acompanyaven per torns unes estudiants. En la meua darrera visita, el savi Esteve seia en una butaca, arrupit, prim i consumit, i em va fer senyal d’agafar cadira i acostar-me. Em parlà baixet i a cau d’orella, com volent que la senyoreta acompanyant no escoltara el que deia. I em digué: Tu saps qui té la culpa de tot? Jo li vaig preguntar: Qui, Paco? Els venecians, digué. Els venecians. I a continuació em va exposar una lliçó perfecta, des de les rutes de l’Orient, les espècies i la seda, Marco Polo, les possessions mediterrànies, les intrigues i el servei secret de la República Sereníssima, les aliances amb els turcs quan els convenia, l’expansió fins a la vora de Milà, el poder dels mercaders nobles, la marina, el comerç amb els Països Baixos, els papes de la família Barbo, i així fins a l’arribada de Napoleó. Els venecians, explicava, van moure els fils de la història d’Europa durant cinc o sis segles. I van morir d’opulència i d’èxit. Mai no he sentit, en boca de ningú, un relat tan fascinant com aquell. En acabar, el savi Esteve es quedà endormiscat. Dos dies més tard vaig tornar a l’hospital, i el vaig trobar mort al llit, sol, com un ocellet caigut de l’aire. Era un dels savis que he conegut, com Batllori, Coromines, o el geòleg Vicent Sos. S’han acabat, i ningú no m’explicarà mai la història veneciana dos dies abans de morir-se, passats els noranta-cinc anys.

Joan F. Mira | El Temps | 02/03/2010   

Afirma J. Ll. Bausset

Afirmava Josep Lluís Bausset, ara fa més o menys un any, en una entrevista que publicava un diari de València, que ell era, en efecte, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Joan Fuster. I que no tenia ganes d’eixir a la superfície, que s’estimava més continuar amb la discreció de sempre, sense trair allò que pensa però sense constància pública. Això deia aquest home perfectament extraordinari per tants conceptes, i jo he de dir que no hi estic del tot d’acord. Ha preferit ser subterrani, no hi ha dubte, però la constància pública d’allò que diu, del que pensa i del que fa i ha fet, és també una realitat. Subterrani potser, desconegut no: afortunadament. Ni desconegut ni oblidat, perquè si oblidàrem els homes i dones com ell, voldria dir que som uns insensats, que aquest país no mereix uns exemples i uns ciutadans com Bausset. Un ciutadà capaç d’aquest diàleg extraordinari: Diu l’entrevistador: Enguany (2009) vosté farà 99 anys, què demana? I respon: No complir-los. Què diu? Això que ha sentit. Es vol morir? Aquest món és una merda. Concreta la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. I per això es vol morir?, pregunta el periodista. Doncs, sí, entre altres coses: el que passa és que la vida no és com quan jo era jove. Vostés diran que això ho diuen tots els vells, supose jo, però no lleva que Bausset tingués tota la raó del món. La vida no és com “abans”. I s’ha cansat de viure-la?, li pregunten. I afirma: No, cansat no. N’estic fastiguejat i avorrit. Els dissabtes agafe el tren per anar a la partida de pilota i veig els xavals joves, que no respecten ja res. Estic educat en una altra generació, i encara cedisc en pas en una vorera a un nen o a una dona. A un vell no, perquè de més vells que jo ja no en queden. Però el cas és que s’han perdut tots els meus principis. Els seus principis són els mateixos que els meus, afirme jo, a pesar de tres dècades de distància: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerres, afirma, a pesar que els seus l’han decebut bastant. Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent.

Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols està decebut: té també fàstic. Però què esperava?, pregunta el periodista, per quin món lluitava que és tan diferent del que ara tenim. Vaig lluitar per una autonomia de País Valencià. No és la que tenim? Bah... com la tenim? Diga-m’ho vosté. Molt fotuda, parlant clar. Açò que tenim és un estatutet, que quan es firmà a les Corts (espanyoles) el van rebaixar des del PSOE de Madrid. El PSOE és antiautonomista. València, per vosté, hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total. I més coses d’aquest estil que afegirà. I parlant de Fuster, per exemple, pregunta Bausset: Creu que hi ha dret que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen un carrer a València, i sí que el tinga El Titi, amb tot el meu respecte? La pregunta de Bausset, ai dolor, defineix una ciutat sencera, els seus líders polítics i socials, la gent que massivament els vota. Entenc, de vegades, que Bausset tinga ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. I té por de morir-se?, li pregunten. No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat. Vosté és cristià? Sí. De manera que, quan es morirà... Quan em moriré se’m menjaran els cucs. Això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar. Però llavors, Déu existeix o no? I jo què sé. (Silenci). Sóc agnòstic. No ha dit que és cristià? Bé, sí. I per vosté seria una decepció que no existira Déu. Sí. I ací s’acaba. Ara Bausset ha fet cent anys, i no sé què deu ser més important per a ell, si els homenatges rebuts o poder assistir cada setmana a la partida del trinquet de Pelayo.