Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/02/2010   

El vent del món

Dimarts Raimon va cantar a l’Olympia. Molts dels presents, com jo mateix, l’escoltàrem amb un punt d’emoció i de nostàlgia. Acabà, com havia de ser, cantant Al vent, que és l’inici d’una llarga història. Si fa cinquanta anys a un estudiant valencià, un xicot de Xàtiva, li va sorgir una cançó al vent que li pegava en la cara, això no hauria tingut cap importància especial si no s’haguera convertit en un miracle. Inesperat, com són tots els prodigis. Entre aquell any i els quatre o cinc següents, en tan poc temps, al País Valencià es van produir alguns fets del tot inesperats, imprevisibles, vista la història immediata, les derrotes, la falta de memòria, i els efectes devastadors del franquisme. Que un grapat d’estudiants es proclamaren rebels a tot el que els havien ensenyat a les aules, que obriren el cor i la ment a la realitat del seu propi país, que no acceptaren els dogmes rebuts, i que actuaren en conseqüència, ja era un petit miracle. Que aquesta rebel·lió s’escampara veloçment dins i fora de la Universitat, era més increïble encara. Si no vaig errat, Raimon és trenta dies més jove que jo, jo trenta dies més vell, nascuts en la immediata postguerra, que vam conéixer tanta misèria històrica i que hem tingut la fortuna de conéixer també uns altres temps i unes altres coses. Quan vam arribar als divuit anys o als vint, alguns d’aquells joves poc més que adolescents, per alguna raó que jo encara no he pogut explicar-me del tot, vam obrir uns ulls com a plats davant del món i davant del país, i començàrem a pensar pel nostre compte, fet que, en aquell moment, tenia ja un punt de prodigi. El vent del món era un vent pobre i trist, o almenys el vent del món que teníem més prop; el temps no era ni tan sols un poc nostre, era propietat d’uns altres (i en gran mesura encara ho és: el resultat final d’aquesta guerra de propietats és encara ben incert), i el país estava tan desfet que imaginar que ja l’anàvem fent era una il·lusió bellíssima. I d’aquesta il·lusió vivim encara, almenys els qui mantenim la fe en la veritat i en la bellesa, i una mica de fe en el país, els qui no ens hem venut per cap preu, real o imaginari.

Joan F. Mira | El Temps | 23/02/2010   

Els ‘PIGS’ i els altres

Tota la premsa, d’ací, d’allà, d’Europa, Àsia i Amèrica, ha dedicat durant dies i dies informacions i comentaris al cas quasi desesperat de les finances públiques de Grècia, i a la condició inestable i perillosa dels seus veïns meridionals, Itàlia, Espanya i Portugal. Vol dir que, finalment, l’estat real de la qüestió apareix a la vista del públic: l’estat circumstancial provocat per aquesta ja cèlebre crisi, i l’estat històric i profund, del qual costa més parlar. Que Grècia, els seus governs successius, la seua administració, el país sencer, ha viscut molts anys per damunt, com sol dir-se, de les seues possibilitats, és un fet que tothom coneixia, als despatxos de Brussel·les i als ministeris d’Atenes. Que els governs grecs falsejaven estadístiques i xifres per a fer veure que eren disciplinadament europeus i gestors rigorosos, també ho sabia tothom, i dissimulava. Però no passava res: visca l’alegria, gastem diners en les Olimpíades d’Atenes fins a deixar el tresor públic en la ruïna, i ja pagaran els alemanys, com sempre. I quan per fi el govern (li ha tocat a un govern socialista, hereu d’un govern conservador irresponsable, i d’un altre govern socialista més irresponsable encara) ha d’intentar salvar el país del naufragi, ja tenim els sindicats al carrer, amenaçant amb la paràlisi final. Per cert, ¿qui pensen que ha de continuar pagant, quan la despesa pública que no volen retallar és tan perillosament superior als ingressos? Allà, a la meitat oriental del Mediterrani, pagar impostos està molt mal considerat, enganyar la hisenda pública és un deure nacional, la cultura de l’individu espavilat que busca només el propi benefici és una tradició antiquíssima, buscar el profit amb la influència personal i l’amistat amb el polític o amb el funcionari, és el camí natural de la vida. Tot molt antic, des d’Ulisses el de moltes idees, el de múltiples enganys i moltes cares. I tot molt repetit en aquesta meitat meridional d’Europa, dita mediterrània. A Itàlia, sobretot de Roma cap avall, on l’Estat és simplement una mamella que van munyint els qui saben com fer-ho. O un gran embut on el nord i el centre van abocant diners, i els diners ixen pel broc i ja no se sap on van a parar i com es perden. Facen vostés un viatge de Torí a Palerm, passant per Nàpols i per Calàbria, observen el panorama, i sabran de què parle. En això, i només en això, tenen part de raó els exabruptes populistes d’Umberto Bossi i desagradable companyia. I en aquest Regne d’Espanya on, segons que acabe de llegir, els funcionaris i altres dependents de l’administració pública han augmentat un 30% els darrers vuit o deu anys. On, per posar un exemple innocent, a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, cobra sou del pressupost el 25% de la població activa, i a Catalunya només el 8 o el 10%. Uns són molt llestos, els altres no tant: uns paguen, uns altres no.

I això és Europa, també: els del nord paguen, els del sud cobren. Els alemanys o els holandesos treballen, administren seriosament els cabals públics, no practiquen l’esport de l’engany a l’estat, no balafien els diners fastuosament, i paguen. Els grecs, els espanyols, i gran part dels italians, pensen que són més llestos i més espavilats, es miren l’estat i l’administració pública com un cos estrany, pensen que l’economia “submergida” és una prova d’intel·ligència col·lectiva, i gasten alegrement les subvencions de la Unió Europea (els diners de la gent seriosa i avorrida) en despeses sumptuàries, quan no en simples estafes, com aquelles collites que es cobren i no es cullen (el senyor José Bono en deu saber alguna cosa, només que pense en els gira-sols...). “Pigs”, ens diuen els altres: Portugal, Itàlia, Grècia, Spain. Que vol dir “porcs”, per si algú no hi havia caigut. Que vol dir els països del “familisme amoral”, amoral familism, el concepte que proposà Edward Banfield en el seu llibre magnífic The moral basis of a backward society, “La base moral d’una societat endarrerida”, del 1958. Llibre que els antropòlegs continuen llegint, i que si el llegiren els polítics i els economistes els obriria uns ulls com a taronges. Fa mig segle, i encara és cert: els “pigs” són amorals en tot allò que fa referència al bé públic, fora del individu i de la seua família. I punt. Els altres, ja se sap, vénen d’allò de l’ètica protestant i del capitalisme. I els de l’ètica paguen, els amorals cobren. Fins que els de l’ètica se’n cansaran, algun dia potser ja pròxim. La senyora Merkel pareix que comença a insinuar-ho.

Joan F. Mira | Avui | 20/02/2010   

El familista amoral

Enllaç original

Fa més de cinquanta anys, un sociòleg nord-americà de nom Edward C. Banfield es va instal·lar en un poblet de la regió de Lucània, al sud profund de la península italiana, entre Apúlia i Calàbria, i en va sortir amb les notes de camp i amb les idees per a un dels llibres més interessants i discutits que s’hagen mai publicat en l’estudi de les societats mediterrànies. Banfield va ser un personatge peculiar, conservador de pensament, que es dedicava tant a la sociologia urbana com a la rural, a la ciència política com a l’elaboració de projectes governamentals. No era un antropòleg, però aquell llibre nascut de Lucània, The moral basis of a backward society, publicat el 1958, tinc la impressió que justament els antropòlegs l’han valorat més que ningú. Fins i tot amb rèpliques, debats i crítiques feroces. Al poble de Montegrano (nom imaginari, com es fa en aquests casos), Banfield va trobar coses que no esperava, que ningú no havia observat com ell, i que suposà que explicaven fets i situacions que tampoc ningú no havia explicat, més enllà de les habituals fórmules sobre el subdesenvolupament i la precarietat de les economies rurals.

En “Els fonaments morals d’una societat endarrerida” va trobar un component que ell anomenà “amoral familism”, expressió que és ja tan clàssica com controvertida en els estudis sobre la societat tradicional (o no només tradicional) dels països europeus de base cultural més o menys mediterrània, que van des de Grècia a Portugal, passant òbviament per Itàlia i Espanya. Em permetré, doncs, de fer un petit inventari, amb traducció gairebé literal, dels trets d’aquest “familisme amoral”, principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims i equivalents: ¿la Màfia no és també “La Família”?) serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu. En conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat. I afegiré jo: reflexionen vostès sobre alguns dels casos més espectaculars de la vida hispànica (mallorquina i valenciana inclosa) dels que es poden llegir a la premsa.

I continua la relació de Banfield: en una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s’ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. I en conseqüència, en una societat d’aquestes característiques, hi haurà poc control dels càrrecs públics o dels funcionaris, perquè aquest control és únicament cosa dels mateixos funcionaris o càrrecs. I afegiré jo: ¿coneixen vostès molta gent normal i corrent, gent del carrer, que, de manera eventual o regular, vaja més enllà de dir “Això és cosa del govern”, o de l’ajuntament, o de la conselleria, o de qui siga, però no cosa meua? ¿Molta gent que participe no solament en la protesta sinó en la solució, implicant-s’hi de manera efectiva? Contiuem amb Banfield, per tant: en una s.f.a. serà molt difícil de formar i mantenir organitzacions per al bé públic, amb actuació conscient i concertada. Una condició de les organitzacions amb èxit és que els membres han de tenir confiança entre ells i lleialtat a l’organització mateixa. En una organització amb moral alta, se suposa que faran sacrificis, fins i tot importants, en favor de l’organització. Però, afegiré jo, en aquestes terres meridionals d’Europa, ¿quanta gent practica aquesta lleialtat i fa aquesta mena de sacrificis?

Més encara. en una s.f.a., els qui ocupen un lloc de funcionari, com que no senten cap identificació amb les finalitats de l’organisme públic, no treballaran més del necessari per a conservar els seus llocs o (si això està dins de les seues possibilitats) aconseguir una promoció. De fet, una posició oficial o una qualificació especial seran considerades armes per usar-les en benefici propi. En conseqüència, el familista amoral que ocupa un lloc o càrrec públic acceptarà un suborn, directe o indirecte, quan pensa que no li passarà res. Però tant si l’accepta com si no, la gent del poble, de la ciutat o del país (amb la mateixa mena de moral) suposaran que ho fa. I afegiré: no és estrany, per tant, que alcaldes o presidents de diputació, públicament reconeguts com a subornats i subornables, corruptes i corruptibles, siguen objecte de sopars d’homenatge per part dels seus conciutadans. Ben prop de casa, en tinc exemples insignes.

I acabarem amb un resum molt resumit d’alguns altres trets definitoris. En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l’ordre amb una mà forta (repassem la història recent?). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l’interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana. El familista amoral valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen: sovint, mesures que es prenen en benefici general provocaran la protesta dels qui pensen que no en participen, o no suficientment. En una s.f.a. el votant dipositarà poca confiança en les promeses dels partits. En una s.f.a. hom assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”... no és cert?). I en fi, no els avorriré més.

Curiosament, o no curiosament, els països de l’Europa del sud que són l’espai propi d’aquesta mena de societats, Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya (les inicials dels quals, PIGS, tenen en anglès un significat poc afalagador), circulen ara ben abundantment per la premsa general i més encara per la premsa econòmica: l’Europa meridional, la de fiscalitat irresponsable, la dels governs ineficients, la de l’economia dita submergida, la del frau fiscal metòdic, la del sentit cívic tan escàs i tan precari, la de l’extensa corrupció municipal i més que municipal, la de l’Estat-mamella, i etcètera. No deu ser casualitat. I més d’un polític, sociòleg, economista o predicador hauria de llegir atentament aquell llibre de Banfield.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 18/02/2010   

Dante sí, Alighieri no

Traduir un clàssic gros, com ara La divina comèdia, pot produir moltes satisfaccions i alguns inconvenients. La satisfacció és constatar que, gràcies a la traducció, milers de persones han llegit una obra indispensable i, fins i tot, n’han tret algun plaer. Una bona acció que hauria de meréixer un lloc confortable el paradís, assegut a l’amfiteatre de la rosa mística, on els àngels reben de l’altura divina la felicitat i l’escampen amb les ales volant per damunt dels benaurats: felicitat eterna i sempre fresca i renovada, tal com hauria de ser el plaer de llegir els grans llibres antics. L’inconvenient és que el traductor, al llarg d’un grapat d’anys, ha d’acceptar –si no és mal educat i aspre– invitacions a parlar en públic sobre l’obra traduïda. Jo, quan és el cas, mire de posar en aquestes explicacions una passió que no he de fingir, perquè és del tot sincera. A propòsit de la darrera explicació pública de l’infern, el purgatori i el paradís, parlava jo fa pocs dies amb un professor de la Universitat Jaume I, antic col·lega, que em va explicar una petita història memorable. Això era que, en una classe no sé si de llengua o de literatura, va preguntar als estudiants si els sonava potser el nom de Dante. Només una senyoreta aixecà el braç. Llavors els professor va insistir: “Dante... Alighieri...?”. I la senyoreta digué, no sé si amb desencís o amb indiferència: “Ah, Dante sí, Alighieri no”. Aquest és, doncs, el punt on hem arribat. En una facultat “de lletres”. Fa tant de temps que desaparegué del batxillerat, i de la universitat, aquella assignatura que es deia Història de la Literatura Universal, que els llicenciats en filologia anglesa, posem per cas, poden no haver sentit mai parlar d’Homer, de Dante, de Molière o de Goethe: no se suposa que hagen de saber qui són. Cada reforma té com a objectiu invariable l’extensió universal de la ignorància. I una altra estudiant d’Humanitats que començà una examen de Cultura Clàssica amb aquesta frase: “La lengua de los griegos era el latín”, i a partir d’ací va omplir dos fulls. Vingué a protestar pel suspens: no comprenia per què. I fins ací hem arribat, també.

Joan F. Mira | El Temps | 16/02/2010   

El país dels immigrants, 2

Vegeu ací la primera part d'aquest article

Contiuem. Trobe igualment problemàtic un escenari on dominaria l’enclavament més que la integració, que és un model que comença a estendre’s en la realitat urbana i suburbana, i que fins i tot troba defensors teòrics. Això significaria una perspectiva on la societat comuna resultant ja no tindria vocació ni possibilitat de ser efectivament “comuna” sinó que estaria composta en mesura variable per una constel·lació o arxipèlag d’enclavaments efectivament segregats en termes territorials (carrers, barris, etc.) i en termes ètnics o religiosos. La meua previsió és que, si això fóra el model assumit per Europa com a horitzó per al futur, les situacions de desigualtat i d’injustícia, i les oportunitats per al conflicte, no solament no es reduirien sinó que augmentarien amb el pas del temps i amb la consolidació d’aquests enclavaments. Si aquest és el model del “multiculturalisme fort”, trobe ben preferible la perspectiva d’un “multiculturalisme dèbil” en el qual, sense pensar en una impossible assimilació –és a dir supressió de la diferència– ni en cap il·lusòria ni desitjable homogeneïtat perfecta i futura, les situacions d’enclavament serien o l’excepció o la primera etapa en un procés d’integració. Es tracta de conceptes que no sempre són clars, com ara “nacionalitat”, “ciutadania” o “etnicitat”. No hi ha cap dificultat conceptual a acceptar, com alguns experts proposen, la distinció entre “nacionalitat” i “ciutadania” (i això els membres de nacions sense estat ho saben més bé que ningú), però em sembla més arriscat suposar que aquesta distinció serà assumida precisament pels mateixos estats que han promogut més rigorosament la sinonímia, França, per exemple, o Espanya. Quant a l’“etnicitat” o identitat bàsica de grup, sovint entesa de manera massa reductiva, no hem d’oblidar que Europa coneix una doble tradició: a l’est, més associada al llinatge o la descendència que al territori, a l’oest a la inversa. Els alemanys que al segle XVIII anaren al Volga han estat sempre “alemanys del Volga”; els que pel mateix temps anaren a Andalusia, ràpidament deixaren de ser alemanys i esdevingueren andalusos. El model “oriental” implica el manteniment indefinit d’una identitat bàsica (som “això”) associada a l’origen, llinatge o descendència..., amb el resultat de multiplicar els enclavaments o les distribucions “en pell de lleopard”, que alternen etapes de contigüitat pacífica amb d’altres de xoc violent: recordem els Balcans. En el model “occidental” la tendència ha estat més aviat d’assumir com a identitat bàsica la definida pel territori (pel territori amb “definició” històrica, etnonacional etc.). Per això els fills o els néts dels andalusos instal·lats a Catalunya els anys cinquanta poden perfectament ser “tan catalans com” els catalans de moltes generacions, mentre que els fills i els néts dels russos instal·lats a Estònia o a Letònia pels mateixos anys continuen sent majoritàriament i rigorosament russos.

Potser aquells pobles i països que, com el nostre, hem estat víctimes d’una pressió assimiladora dins d’estats poderosos, i que tanmateix no hem estat desintegrats del tot per aquesta pressió, podem aprofitar aquesta experiència per evitar unes altres formes de desintegració. Només potser: no hi ha res cert, però tampoc no hi ha res, en aquest camp o matèria, que estiga per damunt del dret d’una societat a continuar sent ella mateixa en el seu propi territori històric. Trista cosa seria que, quan la prepotència exterior no ha pogut fer que deixem de ser allò que som (perquè això és la identitat: ser humans d’aquesta o d’aquella manera, ser això o ser allò), ho deixàrem de ser per la nostra pròpia incapacitat de compartir-ho amb una nova gent. Ja em perdonareu si no he sembrat clarícia ni he repartit llum, sinó foscor: el tema és fosc, no és clar. I si aquesta confusa –voluntàriament confusa– exposició pot tindre un final poètic, deixeu-me citar uns versos de l’Ulysses de Tennyson: “Tho’ much is taken, much abides; and tho’ / We are not now that strenght which in old days/ Moved earth and heaven, that what we are, we are.” “Encara que hem perdut molt, ens resta molt; i encara que / no som ara aquella força que en els vells dies / movia terra i cel, allò que som, ho som.” Si serem encara allò que som, o allò que voldrem ser, és cosa que hem de decidir nosaltres.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/02/2010   

L'últim parlant

S’ha mort, fa poques setmanes, una senyora molt velleta que era l’última persona que parlava una llengua de les illes Andaman, un paradís perdut enmig de l’oceà Índic. La senyora es deia Boa Sr, i era l’única que parlava la llengua bo des de la mort dels seus pares. Deia que es trobava molt sola. Puc imaginar la senyora, la més vella de la tribu, pensant solitària en la llengua extingida, somniant en bo, parlant-se sola, intentant recordar com es deia aquella flor o aquell arbre, plorant llàgrimes suaus de tristesa. Les illes Andaman van ser l’escenari d’un dels millors i més impressionants estudis d’antropologia social a primers del segle XX, el resultat del qual, The Andaman Islanders, obra d’A.R. Radcliffe-Brown, continua sent un clàssic singular. Probablement la llengua bo, extingida amb la senyora difunta, està relacionada amb llenguatges parlats en temps del neolític, i era per tant una de les més velles del món. Assegura la professora Anvita Abbi, gran lingüista, que la senyora Boa Sr, a pesar de tot, tenia un gran sentit de l’humor i que el seu somriure i la seua rialla eren contagiosos. Els andamanesos se suposa que arribaren d’Àfrica fa uns 70.000 anys, i s’havien mantingut fins fa poc temps aïllats de la resta del món: un somni per als antropòlegs, però una condemna segura. Eren antics, “primitius”, i ara que ja deuen ser més moderns i fins i tot “civilitzats”, la cultura i les llengües s’esvaeixen, es moren, pareix que no hi ha res a fer. Llegint notícies com aquesta, que no és la primera sobre la mort de l’últim parlant d’una llengua, jo em trobe incapaç del somriure de la senyora Boa Sr. Pense en algunes ciutats del meu país on la meua llengua ja gairebé no s’escolta al carrer, on parlar-la en un comerç o en una oficina pública pot ser una aventura, on els polítics l’arraconen i l’obliden, on la vida de l’idioma propi és lànguida i precària i el seu futur incert. Qui sap si, passat un segle, l’últim parlant d’aquesta tribu secular dels valencians no plorarà de solitud i de pena i maleirà els seus avantpassats, nosaltres, que no vam ser capaços de preveure i evitar aquest final tristíssim.

Joan F. Mira | El Temps | 09/02/2010   

El país dels immigrants, 1

He seguit amb atenció, i amb un disgust creixent, aquesta història (poc aclarida, i espere que aviat superada) que ha protagonitzat, segurament sense esperar-ho i certament sense desitjar-ho, l’antiga ciutat de Vic, que tant estime, i que ha sigut durant tants anys model d’acolliment de poblacions noves i diferents. Una iniciativa municipal, possiblement mal calculada, ha produït un seguit d’acusacions infamants, molt especialment a la premsa espanyola, que la ciutat de cap manera mereixia. Òbviament, el “nacionalisme reaccionari català”, o la “dreta xenòfoba catalana”, sembla que eren els culpables del projecte municipal finalment abandonat. A Madrid, com és habitual, no es priven de res a l’hora de mirar el bri de palla en l’ull del veí. Vic, per tant, per culpa del “nacionalisme de dreta”, seria, segons un eminent intel·lectual cultíssim que escriu al diari més important i liberal d’Espanya, exactament com l’Alemanya dels anys trenta. Valga’m Déu, on pot arribar el prejudici, la bestiesa, i el desconeixement de la realitat: què en sabien ells, de Vic, de la seua història, i de la llarga història catalana d’acolliment i d’obertura? Però mirem de situar la matèria en un context més ample en el temps i en l’espai. La història recent d’Europa no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i d’extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores”, amb llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat formes diverses d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida i confortable en la segona: “assimilar” els nouvinguts (assimilar significa “fer semblant”...) és un procés d’aproximació que es pot dur endavant, per exemple, a través de l’escola, de l’aprenentatge de la llengua, de la participació en la vida cívica i associativa; però “integrar”, és a dir fer que a tots els efectes formen part d’una mateixa societat o d’una mateixa cultura, de quina manera es pot fer?, i es pot dur a terme sense des-integrar la identitat d’origen dels immigrats? No és una pregunta de fàcil resposta.

El problema és si ara mateix, i sobretot a partir d’ara mateix, aquells processos històrics europeus d’assimilació i d’integració són repetibles. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que aquests processos havien tingut fins a mitjans del segle XX, quan, per exemple, els italians o polonesos a França, o els seus fills, van esdevenir perfectament francesos, i els aragonesos o gallecs a Catalunya perfectament catalans. El resultat, abans, era la renovació de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’ha fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, i aquesta és una posició perfectament realista, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques. Perquè la distància cultural, en el sentit més profund i antropològic, entre immigrants i país receptor, és ara, en molts casos, immensament superior a la d’etapes anteriors. Hi ha formes de cultura (religió inclosa), també “immigrades” que sovint, simplement, són difícil de fer compatibles amb la llei del país receptor. La llei del país, que és cultura, ¿pot imposar o no als pares d’una família turca resident a Alemanya, o marroquina resident a Catalunya, que reconeguen a les filles els mateixos drets i llibertats que legalment posseeix qualsevol filla de qualsevol família europea en el mateix territori? En aquest cas hi hauria per part de les joves immigrades un “dret a l’assimilació” –dret a ser considerades iguals que les altres joves alemanyes, catalanes o europees en dimensions tan profundament culturals com l’autonomia personal, les relacions intrafamiliars, el matrimoni– que estaria segurament per damunt del “dret a la diferència”. Què cal fer, doncs, quan la “diferència” és en realitat una rigorosa limitació del que, per a qualsevol ciutadà del país d’acollida, serien simplement drets elementals? El dret a la llibertat personal, per exemple. I a la llibertat religiosa o a la llibertat moral. Acceptar la no-assimilació o la no-integració, com a model desitjable, pot ser un projecte carregat de trampes i perills.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/02/2010   

Cabanyal, nacionalisme

Les paraules, ja se sap, no tenen la culpa de l’ús banal o estúpid que se’n fa, ni de la perversió dels conceptes que suposadament representen. “Democràcia orgànica” era el franquisme, “democràcia popular” era qualsevol dictadura comunista: pobra democràcia, doncs, insultada per l’ús pervers. La pàtria i la nació eren el poble que volia ser sobirà, però també la “patria o muerte” d’uns i altres. Nacionalisme és exigència de drets i restauració de llibertats, però també la paraula ha estat usada i pervertida per ideologies funestes. Allò que no havia vist mai, mai de mai, en la història d’Europa, era una banalització tan grotesca del mot com la que ara es veu en aquest petit país o pàtria dels valencians. Causa estupor llegir en un diari que el portaveu del PP en les Corts, Rafael Blasco, manté un discurs de “tintes nacionalistas” en relació al Cabanyal, plantejant el conflicte com un atac a l’autogovern i la sobirania (?) dels valencians. El tema, vostés ja el coneixen, la meua opinió sobre el cas la poden imaginar (i és contundent), però l’ús de la hipèrbole defensiva i ofensiva per part del PP, i la caiguda de periodistes, polítics, comentaristes i companyia en el parany d’atribuir a Camps, a Barberà o a Blasco afirmacions “nacionalistes”, superen, una cosa i l’altra, totes les meues previsions. Que un polític, expert en les arts fosques de la propaganda, afirme que la posició del govern central sobre el Cabanyal és “la major agressió que hem patit els valencians des que Felip V ens va abolir els Furs”, és una animalada monumental, grotesca, tot i que probablement eficaç de cara al seu públic. Que els diaris qualifiquen aquestes bestieses, i altres rebequeries semblants de Camps o de Barberà de posició “nacionalista”, és simplement una estupidesa infinita. Perquè de nacionalisme robust, efectiu, proclamat, aclaparador i profund, al País Valencià només n’hi ha un, que és l’espanyol, del qual participen en diferents graus d’exaltació la dreta universal i l’esquerra dita majoritària. La resta, que en som pocs, fem el que podem, i només falta que ens insulten amb l’ús frívol i pervers de la paraula, i potser del concepte.

Joan F. Mira | El Temps | 02/02/2010   

Llegir en pèl

En la foto que il·lustra l’article de diari (italià), dues senyoretes bellíssimes seuen en un divan entapissat de flors, amb un llibre entre les mans. Una d’elles, amb cabellera llarga i ondulada, riu de cara al fotògraf i al públic amb una rialla feliç. L’altra, de cabells molts curts, somriu mentre llegeix. Tota la indumentària de les lectores consisteix en un collar de perles i sabates de taló d’agulla. Semblen perfectament relaxades, contentes, i cal pensar que el públic que les escolta també participa de l’encís de l’acte. L’ambient, explica el diari, és íntim i de llums suaus, amb una vintena d’oients-espectadors al voltant del divan on seuen les lectores nues. El llibre del dia és el Candide de Voltaire, i les senyoretes que el llegeixen en veu alta davant del públic (que paga vint dòlars: no és una obra de caritat), es diuen, com era d’esperar,  “Naked Girls Reading”, i funcionen ja com una petita empresa en expansió:  des de Chicago, les sessions de lectura en pèl han arribat fins a Seattle, Nova York i Boston, i ara la petita iniciativa il·lustrada és a punt de desembarcar al Canadà i al Brasil, i té la intenció d’obrir franquícies arreu del món, supose que exclosos els països islàmics, per si de cas: no crec que allà apreciaren positivament la idea. La idea, cal dir-ho d’entrada, és prendre seriosament la literatura i la lectura, tan seriosament com la innocència dels cossos nus. De la innocència del públic, o almenys d’una part, jo em permetré dubtar-ne, però ja se sap que la bona literatura tot ho cobreix i ho supera, tal com l’amor a la mar i al sol justifica el nudisme de platja. A Chicago, on va nàixer la iniciativa i on resideix el grup original, van fer per Nadal lectures de Charles Dickens, i abans de poemes de Neruda i de Sylvia Plath, d’obres de Shakespeare, de George Orwell, i de D.H. Lawrence. Em costa imaginar-me a mi mateix escoltant llegir pàgines del 1984 a una senyoreta esplèndida en conill i concentrar-me alhora en el sentit profund del llibre d’Orwell. Em costa més encara pensar que podria escoltar, en les mateixes condicions, segons quines pàgines de L’amant de Lady Chatterley sense immutar-me gens, ocupat només en la qualitat literària del text, i sense ocupar-me gens de les qualitats anatòmiques de les lectores.

La fundadora, que es diu Michelle l’Amour (no sé si de nom legal o nom de guerra), defensa la idea del nudisme literari com una forma refinada entre cultura i natura. D’acord, doncs, però la qüestió és si els assistents acudeixen a refinar-se més per la cultura que per la natura, o més per la pell natural que per la literatura. M’agradaria saber si pensen aplicar la fòrmula també amb senyores nues d’una certa edat i poc atractives, o amb cavallers en pèl, calbs i amb panxeta. Veuríem si la combinació funcionava de la mateixa manera simple i refinada. Em reconforta, això sí, saber que les senyoretes de l’empresa de Michelle l’Amour afirmen que estimen i coneixen la literatura, fins el punt que participen en la selecció dels llibres que han de llegir, i en publiquen crítiques personals i apassionades. Al seu lloc d’internet especifiquen: “N’hi hauria prou de seguir una de les nostres representacions per deixar de fer-se massa preguntes sobre per què ho fem. No hi ha res de més natural i més simple. I tanmateix, la gent sembla que no ho accepta.” Potser perquè no és clar si es tracta de senyoretes que llegeixen nues, o senyoretes nues que llegeixen. Vostés hi poden dedicar uns minuts, i mirar de resoldre el dilema. La fórmula, afirmen, es basa en un principi: estar orgulloses, alhora, de la pròpia sensualitat i de la pròpia cultura, i combinar-ho en un sol acte o representació. Cobrant. L’acte també podria ser privat, al saló de casa, abaixant els llums, posant música suau, despullant-se a poc a poc, amb unes gotes de perfum, i llavors, sensualment estirats al sofà, llegir-se a si mateix o mateixa un cant del Purgatori de Dante, unes pàgines de l’Odissea, un discurs de Ciceró o un capítol de La muntanya màgica. No ho he provat encara. Sobretot perquè aconsellen conservar les sabates de taló d’agulla com a únic element indumentari.