Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 18/02/2010 
 Traduir un clàssic gros, com ara La divina comèdia, pot produir moltes satisfaccions i alguns inconvenients. La satisfacció és constatar que, gràcies a la traducció, milers de persones han llegit una obra indispensable i, fins i tot, n’han tret algun plaer. Una bona acció que hauria de meréixer un lloc confortable el paradís, assegut a l’amfiteatre de la rosa mística, on els àngels reben de l’altura divina la felicitat i l’escampen amb les ales volant per damunt dels benaurats: felicitat eterna i sempre fresca i renovada, tal com hauria de ser el plaer de llegir els grans llibres antics. L’inconvenient és que el traductor, al llarg d’un grapat d’anys, ha d’acceptar –si no és mal educat i aspre– invitacions a parlar en públic sobre l’obra traduïda. Jo, quan és el cas, mire de posar en aquestes explicacions una passió que no he de fingir, perquè és del tot sincera. A propòsit de la darrera explicació pública de l’infern, el purgatori i el paradís, parlava jo fa pocs dies amb un professor de la Universitat Jaume I, antic col·lega, que em va explicar una petita història memorable. Això era que, en una classe no sé si de llengua o de literatura, va preguntar als estudiants si els sonava potser el nom de Dante. Només una senyoreta aixecà el braç. Llavors els professor va insistir: “Dante... Alighieri...?”. I la senyoreta digué, no sé si amb desencís o amb indiferència: “Ah, Dante sí, Alighieri no”. Aquest és, doncs, el punt on hem arribat. En una facultat “de lletres”. Fa tant de temps que desaparegué del batxillerat, i de la universitat, aquella assignatura que es deia Història de la Literatura Universal, que els llicenciats en filologia anglesa, posem per cas, poden no haver sentit mai parlar d’Homer, de Dante, de Molière o de Goethe: no se suposa que hagen de saber qui són. Cada reforma té com a objectiu invariable l’extensió universal de la ignorància. I una altra estudiant d’Humanitats que començà una examen de Cultura Clàssica amb aquesta frase: “La lengua de los griegos era el latín”, i a partir d’ací va omplir dos fulls. Vingué a protestar pel suspens: no comprenia per què. I fins ací hem arribat, també.
|
