| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1502 | 26/03/2013 
 El públic que m’escoltava era un públic assenyat, reposat, amb alguna experiència de la vida, si més no per l’edat: era un públic de tres o quatre centenars del que en podríem dir alumnes “seniors”, estudiants d’aquells cursos que les nostres universitats ofereixen a la gent gran, sovint molt més interessada que la jove. Per alguna raó, el director del curs m’havia demanat que parlara “de política”, matèria que no figura als plans d’estudi. I valga’m Déu, si vam parlar de política, aquesta cosa que, segons les enquestes i la premsa, se suposa que està tan desacreditada. Abans, però, em vaig enredar una mica, intentant concretar la perspectiva. Per començar, vaig recordar als assistents que, en efecte, vivim uns anys conflictius i difícils, que en aquest Regne d’Espanya i en la major part d’Europa, sobretot la part meridional, la percepció del desastre domina els humors públics i privats: desastre de les finances, inèpcia dels polítics, humors pèssims, tanta gent abocada a una nova pobresa, i tot això que comentem cada dia i que és llarg d’enumerar. I malgrat tot, és un desastre limitat, no una catàstrofe còsmica, no el pitjor temps de la història. Ho vaig recordar als presents, persones de memòria llarga: perquè els segles passats, inclòs el segle XX amb l’excepció de poques dècades, han estat molt pitjors que els inicis d’aquest. Han estat plens (començant per l’Europa nostra) de tiranies diverses, monarques absoluts, imperis opressors, dictadures, abundància de guerres, destruccions, explotació sense misericòrdia, fams i misèries sense fi, vellesa sense seguretat, salut sense protecció, educació sense recursos. Fet i fet, el passat, inclòs un passat ben recent, ha estat ple de tot allò que, d’ençà de cinquanta anys o pocs més, considerem el contrari de l’estat natural de les coses. Però sovint mirem el temps present com si l’abundància de béns, el menjar barat, el transport fàcil, la comoditat domèstica, les diverses formes de seguretat social, foren adquisicions molt antigues de la història i no conquestes de fa quatre dies. Com si tot allò que s’ha anat adquirint i acumulant formara part d’una forma de vida guanyada per sempre i com qui diu ja natural i segura. Com si el progrés haguera de ser indefinit i etern. I així ens hem adaptat, en un estrany procés evolutiu, a la confiança en el progrés continu: a la convicció que posseïm un dret natural inalienable a l’augment permanent del benestar. I llavors cada petita o gran adquisició és vista com a base per a una altra de nova. Fins a arribar, poc o molt conscientment, a aquella demanda grotesca que exigia: “Mucho, de todo, ya!”. I no solament molt de tot, sinó més, cada generació, cada any, cada mes, cada dia.
On queda, doncs, la memòria d’uns temps recents (només trenta anys, o cinquanta o seixanta) més modestos, quan els primers electrodomèstics, el primer piset propi, el primer Seat 600 o equivalent, omplien de felicitat milions i milions de persones? I què se n’ha fet, en aquest país nostre, d’aquells primers anys de democràcia, quan la llibertat era una glòria, cada elecció era una festa, els “pares de la Constitució” eren grans homes mereixedors de tot respecte, i els líders polítics (des d’Adolfo Suárez a Jordi Pujol o a Felipe González) semblaven tan dignes d’admiració i de lloança? Deixant les preguntes retòriques, i deixant de banda la mediocritat general i creixent dels polítics, deixant els abusos innobles del món financer, la irresponsabilitat dels governants, la inèpcia i rapinya, i algunes coses més, deixant de banda tot això (que no és poc i no es pot deixar de banda), la darrera pregunta seria: era assenyada i raonable la nostra fe en la prosperitat eterna, segura i creixent? I al costat i afegida: era raonable la confiança pública en una “classe política” (expressió abominable, a més d’incerta) composta només de persones honestes al servei del bé comú, persones intel·ligents, i sobretot capaces de reproduir-se amb nous membres més intel·ligents encara, més ben preparats i sobretot més honestos? Els meus oients, membres quasi tots d’allò que en solem dir “tercera edat”, movien el cap amb gestos de negació resignada. I dit això, estimats oients, que els vaig dir, ja que vostès i jo som gent assenyada, no ens deixem arrossegar per aquest catastrofisme ambiental que ens volen encomanar els insensats. A continuació, vam parlar de política.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 626 | 21/03/2013
 Per al gran i oblidat Francis Bacon de Verulam, els “ídols de la tribu”, com els de la caverna, els de la plaça pública i els del teatre, que critica en el Novum organum, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així consolidar la cohesió que en solem dir “social”. És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense obres i noms “culturals” comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest “culte de cultura” que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i avançada? De la mateixa manera que “abans” la gent vivia en una atmosfera carregada de religió, respirant religió, amerats de religió, “ara” respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar cultura és tan densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell qui diu, obligatòria– com “abans” la presència d’allò que solem anomenar “religió”. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocionals de les persones. Però els ídols de la cultura no solament són obstacles per al coneixement, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –en carn mortal, o ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, l’heretge, o l’aspirant a l’ostracisme, que dubta en públic del caràcter diví d’aquests ídols, que afirma que tal pont o tal edifici de tal arquitecte famós no passa de ser una exhibició gratuïta, que bona part de l’obra d’aquells pintors caríssims és només una estafa banal, o que moltes pàgines del gran escriptor canònic no són exactament textos sagrats? Jo faria d’heretge eventual, però és faena ingrata i avorrida i no en tinc gens de ganes. A pesar que el dimoni m’hi incita sovint, amb temptacions molt atractives.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1501 | 19/03/2013
 Mentre el papa de Roma meditava acabant de decidir-se a renunciar, mentre anunciava als catòlics el fet inesperat, a l’altra banda del món, prop de la ciutat d’Allahabad, milions i milions d’hinduistes celebraven el Kumbh Mela i durant els mesos de gener i febrer es banyaven massivament en les aigües sagrades de la confluència dels rius sants Ganges i Yamuna i el riu mític Saraswati. El 10 de març, dia del Maha Shrivatri, l’últim dels dies importants de les festes, els cardenals cavil·laven a Roma sobre el temps que trigaria a sortir el fum blanc. El festival del gran bany, el Kumbh Mela, de magnitud difícilment comparable (més milions que en el pelegrinatge a la Meca, més que en els anys de jubileu a Roma, més que en cap lloc del món) commemora, o celebra un fet puntual de la mitologia hinduista, quan durant una batalla entre déus per la possessió d’un pitxer (kumbh) de nèctar diví en caigueren quatre gotes sobre els quatre punts on s’ha concentrat durant segles i segles el pelegrinatge. De manera que els fidels que –amb l’esperit ben preparat, l’ànima oberta i el cos disposat al ritual– acudeixen al lloc consagrat, podran sortir dels banys fluvials perfectament nets de pecat, purificats, lleugers, alliberats de les pors i les penes. Uns textos de la web oficial del pelegrinatge expliquen el sentit més profund de la festa: “El Kumbh és un pitxer. Kumbh és el cos humà, és l’abdomen, i el mar, la terra, el sol i Vixnu són sinònims de Kumbh. El pitxer, la mar, els rius, les basses i el pou són símbols de Kumbh, ja que l’aigua d’aquests llocs està coberta per tots costats. El cel té la cobertura del vent, el sol cobreix l’univers sencer amb la seua llum, i el cos humà està cobert amb cèl·lules i teixits. Per això és Kumbh. El desig, que és ànsia, és també Kumbh. El déu Vixnu és també Kumbh ja que es compenetra amb la creació sencera, la creació es compenetra amb ell”. A continuació, hi ha una fotografia amb una multitud de sadhu, els savis ascètics en pèl integral, amb grans barbes i amb els cabells convertits en trenes fines llarguíssimes empastifades no sé si amb fang o amb cendra. I continua l’explicació oficial: “Kumbh és la confluència de totes les nostres cultures. És el símbol del despertar espiritual. És el flux etern de la humanitat. És el flux de la vida mateixa. És el símbol de la confluència de la natura i la humanitat. Kumbh és la font de tota energia. Els rius sants són el símbol del flux líric de la humanitat. Els rius són indicadors del flux de l’aigua de la vida en el cos humà mateix”. I acaba: “L’Himàlaia és la residència de l’ànima dels déus. El sant Ganges emprèn des d’allí el seu viatge, abraçant els boscos, els savis de la muntanya i la cultura dels poblets. La seua aigua santa és considerada ella mateixa un nèctar”.
Amb atractius tan poderosos, es comprèn l’afluència de milers de savis nus (les sàvies es despullen d’amagat), les corredisses per llançar-se en pèl a l’aigua beneïda, el bany de tantíssims milions de fidels. En definitiva, si en alguna cosa poden competir les creences religioses és en capacitat de fantasia i, de tant en tant, en explicacions poètiques dels fets més difícils de creure. Que els fidels puguen menjar-se el cos d’un déu i beure-se’n la sang en forma de pa i de vi, no de manera simbòlica sinó del tot material, és una creença que es resisteix tant a l’acceptació racional com la fe en aquelles gotes de nèctar del pitxer dels déus i la seua eficàcia prodigiosa en el ritual del bany dels rius. Eficàcia que es manifesta de manera perfecta en cada Kumbh Mala, els de cada sis anys i els de cada dotze anys, i de manera suprema en el Maha Kumbh, el Gran Kumbh, cada 144 anys, com ha estat el d’aquest 2013. El dia de la inauguració ja s’hi havien presentat uns dotze milions de pelegrins. Entre els quals el senyor Rajkumar Sing, empleat públic, que hi hagué de viatjar durant tres dies, amb tren, amb bus i a peu, però que tenia clar el resultat: “Crec que un bany en el dia més propici m’alliberarà de tots els meus pecats, i ens donarà seguretat a mi i a la meua família en el futur”. Es pot creure, doncs, qualsevol cosa, i en això la competència és difícil, vista la varietat infinita. Però no qualsevol fe reuneix, al llarg d’unes poques setmanes de banys, entre 100 i 150 milions de fidels. El pròxim papa, doncs, no hauria de fer com Joan Pau II, que volgué reforçar la fe catòlica amb espectacles de masses. Comparats amb les masses de banyistes hindús sempre faran el ridícul.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 625 | 14/03/2013
Certament, rustificar i rustificació són paraules absents en els diccionaris: són una novetat que hi trobarà lloc algun dia, vista l’expansió funesta del fenomen. Passe sovint per viles i pobles, per petites i antigues ciutats com Morella, i la visió del desastre em fa mal als ulls i a l’esperit. Vostés poden pensar que la malenconia, en aquest cas, resulta de la meua condició d’intel·lectual podrit, incapaç d’acceptar l’atractiu de la moda neorural, enemic de les noves façanes de pedra que els visitants urbans troben tan autèntiques, amant enyoradís de la pobresa antiga sense cap esplendor. Però allò que em mou a la malenconia és la innecessària destrucció de la bellesa, l’expansió imparable d’un nou tipisme universal, homogeni, sense gràcia i sense una sola gota de veritat. La falsedat és lletja, i no solament s’aconsegueix destruint la bellesa anterior o construint l’horror nou: de vegades la falsedat i la lletjor són resultat grotesc de la reconstrucció. M’explicaré. Com que ja fa molt de temps que l’arquitectura “rústica” és moda, com que la fantasia és que rusticitat vol dir autenticitat i vol dir molta pedra, els arquitectes i els ajuntaments, els propietaris antics o nous de cases, els mestres d’obres i els constructors, es dediquen amb passió metòdica i constant a “restaurar” cases de poble fins a deixar-les tal com imaginen que devien ser quan les van construir. O siga, els lleven l’emblanquinat o la pintura, els rasquen l’arrebossat original, freguen la pedra del mur i, si cal, n’hi afegeixen de nova, hi afegeixen ciment, i el resultat final és un mur irregular raspallat, polit, sovint envernissat, tot de pedra d’una perfecta falsedat autèntica. Aquella casa, fa un segle o dos o tres, no havia volgut semblar un corral o una pallissa, mai no havia tingut aquell aire uniformement “rústic”, de pedra tan aspra i tan “típica”: ara és que rustifiquen les cases, ara és que les places i els carrers dels nostres pobles i viles, amb la plaga de la pedra “restaurada”, perden la fesomia que encara conservaven. Un horror nou que s’escampa, i contra el qual ningú no diu res ni fa res. Sembla tan autèntica, la pedra, que tothom n’està molt pagat i satisfet. És horriblement falsa, i els pobles i viles es deformen, implacablement, en el camí d’una pseudorústica, neorústica i universal lletjor.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1500 | 12/03/2013
 Alguns dels meus companys de l’escola de Dª Josefina, escola mixta municipal de pàrvuls i dels graus elementals, tenien les cametes molt primes, les cuixes amb tan poqueta carn que quasi no semblaven cuixes, i els genolls com els nusos llenyosos d’un sarment, i jo tenia cinc o sis anys i sabia o intuïa que aquells xiquets eren molt pobres i que a casa no tenien prou menjar, com a casa de la senyora Virtudes la meua veïna, on molts dies ella i la seua filla Virtudetes menjaven únicament un plat d’arròs bullit, i que de tant en tant li demanava a ma mare que li “deixara” dos ous o mitja viena de pa, a manera de préstec sense retorn possible. Ho sabia també per la manera com aquells xiquets de cuixes primes miraven el meu entrepà de pa blanc amb una barreta de xocolate, encara que el xocolate podia ser d’aquell que en dèiem “de Torrent”, que tenia una consistència aspra i sorrenca i un gust claríssim de garrofa, perquè ells només portaven mig panet negre de racionament, fet d’una matèria pastosa, enganxosa i grisenca, en la qual es podien trobar brins de palla i corfetes de segó, i que es feia una bola en la boca, difícil de mastegar i d’engolir, amb una olor de serradura vella i un sabor semblant al del pinso de les gallines o dels porcs: a casa també compràvem aquells panets humits i racionats, no sé si un per dia i per persona, però els posàvem a remulla amb aigua i llet per donar-los als pollets i a les gallines malaltes. El pa blanc el pastaven a casa entre ma mare, la criada i la tia Josefina quan vivia amb nosaltres, i per a mi era com una petita festa de perfums quan, a la cuina de dins, començaven a pastar vigorosament la farina en un llibrell de parets robustes cobertes per dins d’una capa de vernís brillant de color groc torrat de caramel, i jo, dret al costat de la taula, mirava com prenia consistència la massa girant a una banda i a l’altra, pastada amb els dits i amb els punys, i sobretot quan li afegien el rent o llevat, una llesca quadrada de matèria semblant a un formatge podrit de color gris fosc, compacta però que es podia desfer i pessigar, amb una aroma intensa i penetrant de fongs i de racó d’herba humida fermentada, matèria que jo aspirava i després sentia vivament sobre la llengua quan me’n posava un pessiguet dins la boca, petit privilegi que m’era permès a condició de no repetir-lo i que el tast fóra mínim. L’endemà de matí, després de passar la nit coberta amb un llenç blanc, la massa havia fermentat i crescut com el ventre blanc d’una dona prenyada, la fenyien encara, i amb una fulla rectangular de metall la tallaven a trossos del volum d’un puny que esdevindrien fogasses o barres de pa quan la criada els portara al forn amb una post coberta amb el mateix llenç blanc i tornaren a casa oloroses i cuites, i per a mi va ser sempre un prodigi, un miracle, aquella transformació de la farina blanca en pa cruixent.
El pa negre i amb gust de segó i de serradura, el mateix pa que havien menjat els soldats durant la guerra i que menjaven encara a les casernes, no era l’únic producte racionat: la “cartilla” contenia els cupons amb la ració setmanal o quinzenal per persona, tants grams d’arròs, tants de llegums, tants de sucre –molt pocs–, tants d’oli –poquíssims–, tants de sabó de barra, tants d’embotit, de bacallà o de cansalada, que canviàvem resignadament a Casa Panxa, l’única botiga de queviures. Darrere del taulell, Panxa mateix o la dona tallaven els cupons i servien les racions d’oli amb una bomba manual graduada en el cilindre transparent de la qual jo veia com pujava fent bambolletes el líquid groc fins a la ratlla del mig litre establert, o treien dels sacs els llegums o l’arròs amb una pala còncava i els ficaven en bossetes de paper d’estrassa, tallaven la cansalada mig rància o el bacallà ressec, o servien les sardines de bóta i les llandes de conserva, fora del racionament, que només alguns clients, com ma mare, podien adquirir. Ma mare obria cada vegada el moneder i pagava, mentre que a la major part dels clients el botiguer els apuntava la compra miserable en uns fulls de paper i havia de confiar que pagarien cada dissabte, cada quinzena o cada mes. Jo no era cec ni ximple, mirava, i comprenia quina era la diferència entre ser pobre o no (també comprenia, per altres camins, la diferència entre ser ric i simplement, com nosaltres, no ser pobre), la mateixa diferència entre el meu entrepà de pa blanc i els panets negres de molts altres nens.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/03/2013
 De tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes ens imposen. Oblidar provisionalment l’economia, el futbol i la política, fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Sense perdre, però, la sensació d’estar llegint un “Novíssim Testament” il·luminat i profètic, tal com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: i una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe.
La Comèdia de Dante es diu així, “comèdia”, precisament perquè és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i perquè ens transmet una experiència que té valor de veritat per tots els homes. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge del Leopold Bloom de Joyce, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visitar i revisitar la Comèdia: per compartir l’experiència que el món és encara sencer, que podria no ser només infern o només purgatori.
Reposem, doncs, de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.
Tal com vostès deuen recordar, Dante es troba perdut en la selva obscura de la vida, i és Beatriu la que baixa del cel als llimbs a dir-li a Virgili que faça de guia al seu antic enamorat. Però Virgili, quan la veu, ja diu: “Oh dama plena de virtut, per qui / l’espècie humana és més que el contingut / d’aquell cel que té el cercle més petit!” (Nota: el cel de cercle més petit és el cel lunar, el més baix, el que conté directament la terra i per tant la humanitat). Li està dient que per ella la humanitat és més que humana! O siga, que Beatriu eleva a un nivell més alt la que en podríem dir dignitat ontològica de l’espècie, cosa que és una heretgia inaudita, una blasfèmia: això, segons la doctrina, només pot ser obra de Crist o, en tot cas i per extensió, de la Mare de Déu. Algú podrà pensar, però, que és com una metàfora poètica de l’autor enamorat. Doncs, no senyor: és part de la substància mateixa del poema i del fons de tota la història. La cosa és que Dante Alighieri va conèixer una xiqueta de pocs anys, potser 9, la mirava passar, hi va tenir poc tracte –hi ha qui diu que ella ni se’n degué adonar realment, que tenia un poeta enamorat–, i la criatura es va morir encara ben jove. La resta és ja literatura universal, i Borges, recordat per Harold Bloom, podia escriure: “Infinitamente existió Beatriz para Dante. Dante muy poco, tal vez nada, para Beatriz.”
D’aquest molt poc doncs, d’aquest potser no res, Dante va crear un personatge infinit. Una dona infinita. Una “dama del cel” que al mateix temps és infinitament desitjable: Dante, quan la torna a trobar, quan la mira, o està a punt de desmaiar-se o gairebé perd els sentits per la potència dels ulls i de la bellesa de la dama. Una dona que ja era més bella que totes quan vivia en la terra, i que ara creix en bellesa inexpressable a mesura que puja amb l’amic pels cercles celestials. L’enamorada ideal de tota història d’amants impossibles? No senyor. La dama inaferrable, senyora sublim, de tots els trobadors? No senyor. És a dir, tot això, però moltíssim més. Perquè Beatriu és el desig, la bellesa, l’amor, el sentit de la vida, algunes coses més. Però és alhora la doctora més alta, la veritat, la doctrina, la cosmologia, la teoria de la història, la metafísica i la més elaborada teologia: han vist mai vostès, en la història de la literatura, una jove infinitament desitjable que és alhora el dipòsit de la ciència infinita? Una dona amb uns ulls de bellesa tan fulgurant que quan et mira et deixa estabornit per terra, i que és alhora, ella mateixa, ontologia vivent i camí de salvació eterna de l’amant elegit? Jo no he vist mai cap cosa igual, ni semblant, i supose que vostès no l’han vista tampoc. Reposeu, doncs, i penseu en Beatriu.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 624 | 07/03/2013
 A les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Anem, fills de la pàtria, el dia de glòria ha arribat”, tots ens emocionem una mica pensant que això ve de la remota Revolució, i que ha estat un himne de llibertat. No importa que siga una lletra feroç, que parla d’amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repetia animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sabia bé quina victòria esperaven encara després de cinquanta anys, però la supremacia mística de la pàtria era clara. Quan Hugo Chávez repetia cada dia que Veneçuela defensaria gelosament la independència nacional i que els seus enemics són traïdors a la pàtria, el pensament progressista universal admirava incondicionalment el discurs del líder. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i moderadíssim patriotisme català, sempre a la defensiva, és atacat com a idea primitiva, antipàtica i de dreta: ocupeu-vos de les escoles i dels hospitals, diuen, i deixeu i oblideu-vos de la pàtria. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixava de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, banderes i eslògans són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1499 | 05/03/2013
Això era una vesprada d’hivern, ara deu fer vint anys, que jo passejava per aquell barri deliciós de Roma entre la Piazza Navona i el riu, per carrerons i placetes de noms medievals (Via dei Banchi Vecchi, Via dei Coronari...), i vaig anar a parar al lloc que buscava, que els turistes mai no han sentit anomenar i que els romans mateixos coneixen ben poc. L'espai de l’antic palau de Montegiordano, que encara conserva una estructura una mica elevada corresponent a l’antic recinte emmurallat de la família Orsini, els amics i després enemics dels Borja, i el lloc on es va educar la petita Lucrècia, amb la tia Adriana de Milà. Vaig entrar al pati del palau, un d’aquells patis romans plens de vegetació i de verdet, humits, amb una fontana barroca d’on raja permanentment un fil d’aigua. I quan ja me n’anava, s’aturà davant del portal un gran cotxe negre, d’aire clarament oficial, i en va baixar un senyor alt i elegant, amb la cara picada inconfusible: era Mino Martinazzoli, el darrer president de la Democràcia Cristiana, encarregat de reconstruir (cosa impossible) un partit ja podrit i destruït.
Què hi feia, el polític, de visita en aquell palau antiquíssim? Bé, doncs, no era difícil d’imaginar: consultar, comentar, demanar consell. Els grans nobles de Roma, les grans famílies que fa molts segles (deu segles en el cas dels Orsini, més segles encara en el cas dels Colonna) que controlen o condicionen el poder polític i el poder de l’Església, són presents ara mateix com ho han estat sempre. I una part d’aquests nobles els podem veure encara, vestits amb frac o amb jaqué, impecables, hieràtics, amb alguna medalla important, acompanyant el papa en l’entrada solemne a Sant Pere, o a les sales dels palaus vaticans fent d’introductors de les visites il·lustres. Són els nobles del papa, i sempre ho han estat, i ho voldrien continuar sent, encara que ja no el transporten al muscle en la sedia gestatoria, tal com van fer fins al temps de Joan XXIII.
“Som la trinxera rocosa del papa des del temps de Carlemany: els papes cal servir-los, ens ho han ensenyat des de menuts”, proclamava fa pocs dies el príncep Sforza Marescotti Ruspoli, al palau impressionant del mateix nom, a la Via del Corso. I afegia: “Ningú de l’aristocràcia romana pot pensar a discutir un acte de Benet XVI o de qualsevol papa, encara que siga un papa dimissionari”. En palaus com aquest, i com els dels Colonna, els Borghese, els Torlonia, els Massimi, els Odescalchi, els Chigi, els Lancellotti , els Orsini, i alguns altres, resideix la “noblesa negra”, definits pel color dels seus vestits de cort, en signe de lleialtat al papa i de dol per la caiguda de Roma, el 1870, en mans del Regne d’Itàlia. Formen un petit món limitat, definit pels orígens que en algun cas, com els Colonna, es remunten als senadors romans del Baix Imperi, o al temps de Carlemany, o al segle X, i sense interrupció.
Un petit món, instal·lat en esplèndids palaus renaixentistes o barrocs, que sovint, com el Doria-Pamphili, són museus de riquesa infinita, però museus habitats. I com havien de reaccionar a l’”abdicació” del Papa Rei, aquests nobles que es consideren el sòcol dur immutable de la història papal? Doncs, ho han fet amb estupor, amb respecte infinit, i amb la fe indestructible de qui mesura la història en segles. Amb més dignitat que molts alts responsables vaticans. “No comentem, només ens hem dit: obeïm”, afirma el príncep Ruspoli. “Acceptem amb veneració, respecte, afecte i obediència qualsevol decisió que haja pres el papa. I a més,” afegeix, “no és la primera vegada en la història.” Sis segles de distància no són res, per al príncep. Són famílies que han donat a l’Església un bon grapat de sants, cardenals infinits, i un bon nombre de papes: de què s’han d’espantar, per tant?, què els ha de fer trontollar, si ells són la roca, el castell, la muralla?, què els ha de fer dubtar, si la fe, per a ells, forma part de la casa, de la família i de les bones maneres? I llavors, la principessa Borghese explica que, pocs dies després de l’anunci del papa, rep una telefonada del rector d’una parròquia romana: “Princesa, què hem de fer el 28 de febrer, quan dimiteix el papa? Toquem les campanes a mort, o llevem el seu retrat de l’església?”. El bon rector no demana consell a la cúria ni al bisbe, el demana a la princesa Borghese. I ella, immutable, immutada, diu que li va respondre: “Preguem. Celebrem l’adoració. Acompanyem el comiat”. Dubte que cap cardenal hagués donat una resposta així, i dubte que aquests nobles de Roma s’alteren per fets tan superficials com un canvi de règim polític, un concili, un nou govern, unes eleccions, un Berlusconi, o el nom d’un nou papa. Tot passa i tot s’acaba, ells són inalterables, són eterns. | | 1 |
|
|
