| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | Avui | 31/10/2009 
Enllaç original
 Fa quatre-cents anys exactament, aquesta tardor del 2009. Quatre segles justos de la primera neteja ètnica organitzada en un país d'Europa. No un pogrom, que n'hi ha haguts tants, no una matança, un assalt a calls o a moreries, no una expulsió de jueus d'ací o d'allà que havien de fugir com podien. No això, que en la terrible història europea (i d'Àsia, i d'Àfrica i d'Amèrica), han estat fets recurrents, i que sembla (si mirem els països islàmics sobretot) que encara no s'han acabat. Aquells fets de fa quatre segles exactes, aquella expulsió dels moriscos, va ser l'eliminació rigorosa de tot un poble: d'un poble sencer, ocupant immemorial de les terres d'on l'expulsaven, un poble diferent per formes de viure, per cultura i llengua, i sobretot per religió. Tret a la força de les cases, els barris, els pobles i les comarques senceres on vivia. Centenars de milers entre tots els regnes hispànics, dels quals 125.000 al País Valencià (una tercera part de la població total) i algunes desenes de milers del sud de Catalunya, en la vall de l'Ebre. I qui se'n recorda, ara?
Una neteja total, escrupolosa, organitzada, amb tots els mitjans tècnics, personals i militars de l'època, amb flotes senceres reunides per al cas, vaixells noliejats, funcionaris, controladors, pagadors, gent que portava els llibres amb les llistes, patrulles que buidaven els pobles. Tot l'aparell de la monarquia mobilitzat, amb una organització impecable, per a un sol objectiu: fer fora, en pocs dies o en poques setmanes, tot un poble que es considerava inassimilable, irreductible, massa diferent per poder formar part de la nació cristiana: la "nació de cristians nous" (o siga, els musulmans batejats a la força en la primera meitat del segle XVI), era en realitat una "nació de moros". Se sotmetien a les exigències externes de la conversió, però ignoraven les predicacions, es mantenien fidels a la seua identitat: batejats, oprimits, vigilats, continuaven sent allò que eren, "sempre moros". Així ho expressava l'arquebisbe Ribera el 1601: "Sabemos con evidencia moral...que viven en la secta de Mahoma guardando y observando (en cuanto les es posible) las ceremonias del Alcorán... Tanto que, hablando con propiedad, devemos llamarlos no moriscos, sino moros".
I això, evidentment, no es podia tolerar molt de temps. L'expulsió, en tot cas, no va ser obra ni iniciativa dels veïns dels moriscos mateixos, i menys encara de les autoritats del Regne de València i de la seua noblesa, els més afectats per la decisió. Va ser idea i obra del monarca, i dels seus consellers castellans. Pensaven, entre altres coses, que si a Espanya, després de tants anys de repressió, no quedaven jueus ni judaïtzants, ni protestants, ni tan sols erasmistes, ¿per què calia consentir la presència d'aquells mahometans o apòstates, que a més a més eren súbdits deslleials i potencialment perillosos? Així, entre finals de 1607 i primers de 1608, el Consell d'Estat torna a tractar repetidament el tema dels moriscos, en especial dels valencians. I es planteja la qüestió, de manera ben crua, en termes de mal major o mal menor, i què és pitjor, si "permitir que los moriscos de Valencia vivan como apóstatas y hereges con tan grande escandalo y ofensa de Dios, o dexarlos yr donde quisieren"; amb la qual cosa, conclouen, també es reduiria el perill de "tindre tants enemics dins de casa."
De sobte, doncs, tornen a posar-se sobre la taula els mateixos arguments de sempre. A finals del 1608 es reunia a València una junta o petit sínode de prelats i altres eclesiàstics, que va discutir el tema de la conversió o expulsió sense acabar de resoldre res en termes jurídics o teològics. I finalment, el 4 d'abril de 1609 el Consell d'Estat (sense representants valencians, no cal dir-ho) va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, començant pels del regne de València. En aquesta decisió, cap opinió valenciana no comptava: comptava la del duc d'Alba i la del duc del Infantado, la del conestable de Castella, el comanador major de Lleó, el duc de Lerma i el cardenal de Toledo. Joan de Ribera degué fer consultes discretes a València, acompanyades o no d'amenaces i d'insinuacions, i a principis de setembre li escriu al duc de Lerma que la noblesa i els senyors, ho acceptaven submisos: "Si Su Magestad manda sacarlos, aunque el daño sea mucho, lo recibirán con grandísima conformidad y obediencia, sin réplica ni contradictión". I no cal dir que l'opinió pública, si existia, no comptava per a res. Ni l'opinió dels estaments del regne de València, que no van ser ni tan sols consultats.
Passats quatre-cents anys d'aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic del que ara en diríem neteja ètnica brutal, només podem especular –amb una mica de fantasia retrospectiva– sobre la hipòtesi d'una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l'expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella "nació de cristians nous" s'hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. O per a gran part de la vall de l'Ebre, de Saragossa fins a Amposta.
Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d'assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d'alguna manera partícips d'aquell drama, i hereus de les seues conseqüències. Sembla, però, que no ens afecta gens, com si no fóra cosa nostra, com si participàrem d'aquella indiferència urbana que, després de l'últim comboi de deportats, es manifestà amb un solemne Tedèum a la Catedral: "Con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música". Hi hagué molta música. I ara no hi ha res.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 29/10/2009
Els meus somnis –o almenys els que de vegades recorde quan em desperte– solen ser somnis d’una frustració recurrent. Somnie que faig un viatge i que no arribe mai al final, que el lloc on anava es transforma o és introbable, que apareixen errors i entrebancs un darrere de l’altre, que arribe a l’estació quan el tren ja arranca i vaig corrent inútilment per l’andana, que estic perdut en algun aeroport sense passaport ni bitllet, fins que l’angoixa em desperta. Mai, però, com escriuen els mals novel·listes, no em desperte “amb el cos cobert de suor”, i la desolació passa amb un bon desdejuni. Ara bé, fa pocs dies, la frustració va ser d’un altre tipus. Davant de la porta de casa hi havia (ho devia haver deixat un missatger?) un paquet gros de llibres, dirigit al meu nom. El paquet era al costat del contenidor on tirem cada dia les bosses de fem, cosa que ja és un símptoma. Llavors arriben unes persones, obrin el paquet per veure què hi ha, i comencen a traure’n els llibres, tots amb el meu nom com a autor. Se’ls miren amb displicència, els van llançant al contenidor, i jo que els dic desesperat: “Per favor, que sóc l’autor, mireu el meu nom, Joan F. Mira, sóc jo”. Però ells no em fan ni cas, afirmen que no coneixen el nom, que no l’han sentit mai, i la meua insistència no té cap efecte: no coneixen de res el meu nom, no els importa, tiren els llibres al fem. Jo els mire sense poder fer-hi res, se’n van, i em desperte. Com que el somni era d’argument tan nou, vaig pensar que només podia ser efecte nocturn d’una entrevista diürna, el dia anterior. En la qual el periodista de La Vanguardia em preguntava (m’ho han preguntat ja més d’una volta) si pense que els escriptors valencians som prou coneguts a Catalunya. I jo li responia que sí, i que aquest no és el problema. El problema és que no ens coneixen al nostre propi país. Que el gran prejudici (també ho he escrit més d’una vegada) és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua pròpia: a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques. I, tal com el somni demostra, també entre els vianants que obrin paquets al costat d’un contenidor.
| Joan F. Mira | El Temps | 27/10/2009
De tant en tant, entre aquests missatges insòlits que s’infiltren al correu electrònic (no he sabut mai com aconsegueixen les adreces), entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses estranyes, i altres proves de l’estupidesa universal que malgrat tot superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves, russes o ucraïneses. Imagine que, a més dels eventuals contactes epistolars, busquen potser relacions més directes amb allò que diríem “cavallers solvents”, possiblement amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. Com que és un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les curioses relacions entre l’est i l’oest, no resistiré la temptació de comentar l’última proposta rebuda. En primer lloc, la senyoreta es presenta: “El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ellos se comunicaba en el Internet con el hombre, que ha dado a mi amiga tu informacion y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale.” Òbviament, no tinc ni idea de la tal amiga, ni de l’home que s’hi comunicava i que diu que li ha dit que jo la volia conéixer. Però això deu formar part del ritual. A continuació, la senyoreta m’explica la seua vida laboral, i comença la presentació de qualitats personals: “Le contare un poco de el. Trabajo en la tienda por la venta de la ropa. La muchacha sociable con el humorismo, que puede ayudar, apoyar, comprender, la segunda mitad. Precisamente por eso empezaba a usar el Internet, pienso que aqui podre encontrar al hombre, a quien buscaba tan largo.” Bé, la cosa ja s’aclareix a poc a poc, apareixen els primers valors ideals que farien feliç l’home afortunat, o segona meitat. Fins ací, tot molt clàssic. Però la senyoreta també té uns altres valors, en aquest cas corporals (i és una pena que la foto suposadament adjunta no haja aparegut: la imagine rossa i blanca i amb mirada d’ulls dolços, qui sap...). I s’explica: “Asi como quiero practicar deportes, porque el deporte es la salud y el vigor. La mujer activa y mi gusto que mi cuerpo sea sano y hermoso. Pienso que lo estimaras en mi fotografía que se acuesta.” Una pena, doncs, que no hi haja fotografia que “se acuesta”. I a continuació, la segona part de la narració, i la introducció de la proposta honestíssima. La senyoreta de Kazan no ha tingut sort amb els homes, està trista, sap què busca i què pot oferir: “La mujer alegre y sociable, pero al mismo tiempo a mi soy tristemente de lo que no hay al lado fuerte, cuidadoso y querido a hombres”.
 Dit això, la criatura de cos bell i formós exposa la base del tracte possible, un tracte seriós i permanent, és a dir un projecte de matrimoni, una relació amb papers, un compromís, i viatge i migració de Kazan a la ciutat del senyor que accepte la proposta: “Busco las relaciones fuertes, largas. Soy seria en la elección. Puedo dar al hombre todo esto, con que el suena, dar el amor y la ternura, quiero querer y ser querido ? pienso que este deseo de cualquier muchacha.” Evidentment, ella pensa que aquest és desig de qualsevol noia, i potser en això va amb una mica de retard, almenys pel que fa a aquestes parts occidentals d’Europa. En tot cas, és molt el que pot donar a un home, i espere que algun dia en trobe un que siga mereixedor de tanta generositat. Finalment, l’aspirant a relació seriosa, forta i llarga, proposa que, abans de realitzar el gran somni, la comencem pel mateix canal epistolar, simple precaució o realisme. “Espero que una vez trataremos de realizar nuestros suenos juntos. Pienso que nuestro conocimiento traera a nosotros muchos instantes agradables, y podemos encontrarnos una vez. Seria contenta tener tal amigo como ti y espero que nuestra amistad tendra la continuacion. Se algunas lenguas y puedo hablar en ingles y el espanol.” Honestament, espere que entre els eventuals i segurament nombrosos receptors de la proposició n’hi haja algú que l’accepte, i que siguen molt feliços. Celebrant, entre altres coses, la capacitat meravellosa d’adaptació a les llengües estrangeres. Tot siga per la unitat i l’harmonia dels pobles europeus.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 22/10/2009
 El patrimoni de la humanitat és infinit, incalculable, i més encara l’immaterial que el material. Reconforta, per tant, que entre aquesta infinitud alguna petita o grossa aportació nostra siga declarada formalment part oficial i reconeguda d’aquest patrimoni, tal com ho va ser el Misteri d’Elx, i ara el Tribunal de les Aigües. No reconforta tant l’ús que en va fer el nostre impecable president Camps, vestit amb brusa negra, crec que al costat d’una consellera també amb brusa, i representant la comèdia del cas. El punt de folklore ranci era massa evident, l’aprofitament polític d’una imatge de “valencianitat” clàssica, més evident encara. Jo, que m’he criat a l’Horta, que darrere de casa teníem un tros de terra dins dels termes de la séquia de Favara, que he vist i viscut l’arribada de l’aigua, les tandes, els tolls, els regadors, les disputes, he tingut des de menut un respecte absolut per l’autoritat del Tribunal. Era una cosa seriosa, inspirava un sentiment de justícia pròpia, segura i estable, imparcial, inapel·lable: una garantia de l’ordre del món. En el meu imaginari, la reunió dels homes justos a la porta de la Seu, el procediment sumari del judici, el “parle vosté” i “calle vosté”, l’honestedat infal·lible de la sentència, eren com un model de vida antiga i sòlida, d’existència d’una institució que potser demostrava també l’existència d’un poble en una terra, i d’una forma única i pròpia de fer les coses. No sé si allò meu –allò que em transmetia la gent més gran– era un embrió d’ideologia, o potser pertanyia només a les evocacions elementals que rebem o ens fabriquem. Ara, però, veient les imatges del senyor Camps amb brusa i ocupant una cadira de jutge, tinc també la fantasia que el Tribunal hauria fet un paper exemplar posant-lo dret davant dels vuit síndics i fent-lo respondre com a acusat sorprés en delicte flagrant. I quan l’acusat parlara sense substància, li haurien dit “calle vosté”, i que parlen els qui han de parlar (que, de passada, no sé qui són). Camps, però, entre vuit homes seriosos, en la foto, somreia amb un somriure rígid, de beatitud forçada. No sé, de tota manera, si ell acaba d’entendre què és un tribunal de justícia. Ni que siga només de justícia de l’aigua.
| Joan F. Mira | El Temps | 20/10/2009
 Deu ser la tercera vegada que escric, amb tristesa i amb una mica d’amargor o de malenconia, sobre la història penosa dels presidents que ha tingut el meu país d’ençà que el meu país pot tindre presidents. Descomptem el president provisional i precari que fa poc explicava ací mateix les seues peripècies increïbles: Albiñana va ser víctima, en definitiva, de la seua pròpia insostenibilitat, del seu partit i de les maniobres destructives i fosques que culminaren amb la frase de Lerma, satisfet, quan s’aprovà l’Estatut: “El País Valencià ha deixat d’existir”. Havia nascut la Comunidad, i no sabrem mai quin president hauria estat Albiñana. Llavors, és clar, vingué Joan Lerma (pescat del no res per Albiñana mateix, segons sembla), i una lúgubre persona com aquesta va ser president dels valencians, president d’un país en què no creia. No en tenien cap de millor al seu partit? En tenien, però no podien ser presidents: pensaven amb el propi cap, creien una miqueta en el País Valencià, i per tant els van destruir o els van marginar o avorrir. L’estètica de Lerma era la impavidesa funerària, les fúries (reals) no eren visibles: guardava l’entusiasme per als afers del partit, i aplicava l’energia a destruir tot allò que no controlava (aquest setmanari va ser un dels seus objectius, TV3 en va ser un altre...). Sembla que al cotxe oficial posava cançons de Doña Concha Piquer. En perdre una elecció, se’n va anar corrent cap a Madrid, no va tindre ni temps d’ocupar l’escó a les Corts valencianes: no era res ser cap de l’oposició, no calia ni ser simplement ben educat amb els seus electors. Va ser ministre impàvid de segona fila. Després es va fer nomenar senador: pensió vitalícia. I vingué un xicot de Cartagena, s’instal·là a Benidorm, s’espavilà (quin altre país hauria trobat tan moll i tan foll com aquest, per servir-li de peanya?), guanyà l’alcaldia comprant a baix preu una regidora socialista, s’embolicà en tèrbols afers, es va fer amic de qui manava o havia de manar en la dreta i a Espanya; i en fi, els valencians el van elegir president del país (però si hi haguera País Valencià, no aquesta Comunidad que decretaren el PSOE i la dreta tots a una, hauríem tingut aquests presidents?). Així va arribar l’estètica de personatges de la sèrie The Godfather, ací coneguts com El Padrino, d’una certa manera de pentinar-se, de vestir i de mirar, i d’una certa manera de fer relacions profitoses, de pensar que el bé públic serveix per millorar el bé privat. El zaplanisme (què en podem dir que no siga gomina i bronzejat), més pròxim a Julio Iglesias que a la senyora Piquer, ha marcat una etapa en la història que costarà molt de superar.
I Eduardo Zaplana, vist l’exemple del seu predecessor, es proposà superar-lo: saltaria cap a Madrid des de la presidència de la Generalitat, ja que és molt més ser ministre nacional de Madrid que president de la “Ieneralità” del no res, dels negocis immobiliaris, de l’especulació, de tot això que quan s’explica pareix impossible, excessiu, pareix que no pot passar al teu país, però passa. Com l’accés a la més alta poltrona política del president Olivas, que gràcies a ser president de la Comunidad nostra pogué fer real el seu somni: ser pregoner de la festa del seu poble, no sé si Minglanilla o Motilla del Palancar. L’estètica era la boina, i ara és qui més mana dels diners que estalviem. Passaren els altres, doncs, i vingué aquest jove senyor de cara circumspecta, seriós i bon pare de família, catòlic practicant, amb paciència i amb seny, pareixia que amb algunes idees al cervell, i pareixia també que sense lligams amb les tèrboles màfies que el meu amic Ferran Torrent retrata en els seus últims llibres. Pareixia només, o deu ser que Francisco Camps portava els instints més profunds amagats dins del cor. Perquè un home capaç de fer amistat íntima amb els personatges que hem vist a la premsa, amb bigots o sense, capaç de dir per telèfon frases regalimants i pastoses com les que hem pogut llegir, capaç de somriures com els seus i de mentides formals com les que pronuncia, un home capaç de tot això, no sé quina música escolta. Quant a l’ètica i a la fe, Lerma era lleial al seu partit, Zaplana actuava amb moral de Zaplana, i Camps, mirant-se a l’espill, complagut, devia haver oblidat fins i tot els rudiments de la doctrina cristiana.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 15/10/2009
 Julian Pitt-Rivers era un antropòleg d’Oxford, de l’escola més clàssica, que va arribar a Andalusia a la fi dels anys quaranta amb la intenció d’estudiar l’anarquisme rural. El que va fer, però, va ser instal·lar-se en un poble de muntanya, prop de Ronda, que després ha esdevingut un clàssic, no solament de l’antropologia social sinó del turisme modern, dels “pobles blancs”, i dels pinsapos que l’han fet famós. Grazalema, en efecte, és ara mateix (hi he tornat fa pocs dies) un lloc bellíssim, refet, repintat, potser excessivament “tipificat” i repolit com a mostra d’autenticitats intactes, destinat a l’estiueig i a l’afluència de visitants ocasionals. Fa poc més de mig segle, quan Pitt-Rivers va publicar The People of the Sierra, era un poble decaigut, amb una antiga indústria tèxtil quasi desapareguda, dominat per una colla de señoritos, amb mig miler de jornalers molt pobres i, com a parc automòbil, un taxi i un petit camió. Tenia, com ara, poc més de 2.000 habitants, els molins eren d’aigua, i tot el transport es feia a llom d’ase i de mula. Jo vaig llegir en el seu moment la monografia de Pitt-Rivers, el primer estudi d’aquest tipus que es feia a la península ibèrica, una obra clàssica i discutida. I a la fi dels setanta, amb uns quants col·legues, vam fer una visita a Grazalema acompanyats pel mateix antropòleg, un professor alt i prim, ros i blanc, amb tot l’aire d’anglés arquetípic. Grazalema, llavors, ja no era el poble d’abans. Grazalema, ara, uns altres trenta anys més tard, no sé quina mena d’imatge donaria en un estudi com el del 1950. No sé quin podria ser ara el resultat d’un estudi com el de Pitt-Rivers: si el sentit del treball, de la terra, de la vergonya i l’honor, el sentit de comunitat i de l’igualitarisme com a qualitat moral, l’hostilitat contra els poders exteriors, la pervivència d’una cultura antiga, serien els mateixos, o diferents, o s’haurien perdut. No sé, tampoc, quin seria el resultat si jo tornava a fer ara, quaranta anys després, el meu estudi a la Tinença de Benifassà. No sé si, allà i ací, el turisme, el tipisme refet, els hotels, han destruït ja per sempre segles de cultura i de maneres de viure, i pensar-ho em produeix una miqueta de tristesa.
| Joan F. Mira | El Temps | 13/10/2009
 Vegeu la primera part d'aquest article
Resulta quasi inimaginable que, en poques setmanes, una tercera part de la població del regne poguera ser treta de casa, conduïda als ports d’embarcament, i traslladada al nord d’Àfrica. La mobilització de personal militar, de naus de guerra i de càrrega, de comissaris, agutzils, i altre personal auxiliar, degué tindre una magnitud mai no vista. De tota manera, la falta de resistència dels deportats –excepte en els casos puntuals de la Vall de Laguar i de la mola de Cortes– degué contribuir, almenys, a no fer les coses més difícils encara. Perquè la resignació, l’acceptació, i fins i tot en molts casos l’alegria per poder tornar a ser públicament allò que eren, va ser l’actitud general dels moriscos valencians. El bisbe d’Oriola es lamenta, a primers de novembre, que ara “ja parlen amb llibertat”, és a dir que, com que se’n van, ja no tenen motius per a dissimular. El duc de Gandia, pensant en el futur dels trapigs i dels camps de canyamel, va buscar famílies que volgueren quedar-se, i no en va trobar cap. Això no vol dir, de cap manera, que es tractara d’un exili voluntari: vol dir que, una vegada acceptada la deportació com a inevitable, els moriscos van entendre que aquella desgràcia era un destí que tots havien de compartir i que, dins de la desolació i de la ruïna, podrien almenys continuar fidels a la pròpia fe i a la pròpia identitat. En una altra terra, ja que en la seua era definitivament impossible. Els embarcaments massius es van fer en tres grans expedicions diferents, entre els mesos d’octubre i desembre de 1609, amb alguna més de complementària a primers de 1610. En conjunt, van eixir dels ports d’Alacant, Dénia, Xàbia, el Grau de València, Vinaròs i Moncofa un total de poc més de 116.000, comptats amb detall minuciós en les relacions dels embarcaments. Als quals caldria afegir els centenars d’enviats a galeres, els més de 5.000 morts en les insurreccions o en el curs de la deportació, i pocs milers més de desapareguts, fugits per terra o no comptats. L’expulsió, per tant, va afectar unes 125.000 persones, aproximadament una tercera part dels habitants del regne: una magnitud enorme, en proporció. Com si de la població actual del País Valencià, uns cinc milions, en foren expulsats en poques setmanes més d’un milió i mig.
Conclòs tot el procés, només se’n degueren quedar un miler de moriscos molt vells, uns dos mil cinc-cents xiquets retinguts més o menys a la força, i alguns centenars de captius, en condició d’esclaus, més alguns d’escapats per les muntanyes. A finals d’octubre, uns 10.000 o 15.000 moriscos s’havien refugiat a Guadalest i a la vall de Laguar, acampats en tendes i coves, i es negaven a baixar i a embarcar-se, però sense oferir gran resistència armada. Els hagué d’assetjar tot un exèrcit, i van resistir un mes sencer, fins que hagueren de rendir-se per la fam i la set. També a finals d’octubre, gran part dels habitants de la Canal de Navarrés i la Vall de Cofrents es van negar a obeir l’ordre d’expulsió, i molts es van refugiar a la Mola de Cortes, però amb un provisió considerable d’armes i de pólvora. Immediatament, van ser envoltats per un exèrcit mixt –un tercio de tropes regulars, i milícies d’Ontinyent, Xàtiva i altres viles cristianes– i, després dels atacs militars i de tractes i negociacions, la major part van accedir a baixar de la muntanya. El cabdill dels rebels, Vicent Turixí, va resistir una mica més, fins que també va ser capturat, i el 16 de desembre era executat públicament a València. Pocs dies abans, havien embarcat al Grau alguns milers dels vençuts de Cortes, l’últim gran comboi de deportats, i el dia de la Puríssima s’havia celebrat a la catedral un solemne Tedèum, “con mucho gozo por ser concluida ya la embarcación y expulsión total de los moros de todo el Reyno, asistiendo de Pontifical el Patriarca, el Virrey y Jurados. Hay mucha música”. Els antics moros o sarraïns, els antics mudèjars, els moriscos o cristians nous, havien desaparegut, tràgicament, de tot el territori valencià. I hi hagué molta música.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 08/10/2009
 No han de patir els possibles afectats: Maigret, gran fumador de pipa, va morir fa molts anys, i també el seu creador, l’immens escriptor Simenon. Sóc assidu del gran novel·lista (i ciutadà una mica repugnant), productor aparent de novel·letes policíaques, però en realitat un dels narradors més importants del segle XX. Cada any dedique alguns dies a rellegir quatre o cinc novel·les del mestre, a l’atzar, de la meua col·lecció d’obres completes. Fa pocs dies tenia a les mans una delícia perfecta amb el títol Maigret chez le ministre, potser una de les poques en què l’acció es desenrotlla en els cercles polítics. Bé, això és un ministre honest –cosa insòlita, segons sembla–, víctima de les maniobres fosques d’un polític sense escrúpols, raça habitual, segons sembla també. Maigret sol resoldre els seus casos a base de reconstruir amb detall l’ambient dels implicats, de converses minucioses, de reflexions carregant i fumant pipes, i de la penetració en l’interior dels personatges, víctimes o criminals. El pobre ministre, víctima del xantatge, es queixa que massa col·legues polítics tenen les mans brutes, i que molts més encara, en un cert clima de camaraderia gremial, estrenyen aquestes mans sense dificultat. El problema, diu, “no és que el nostre règim polític siga defectuós, sinó l’ambient en què, de bon o mal grat, viuen els polítics” (traducció sobre la marxa). I conclou: “Cada dia que passa, hom estreny un nombre més grans de mans, i si aquestes no són molt netes, alça els muscles amb indulgència”. Homes de negocis “marrons”, estafadors, manifassers, “electors influents”, tota la fauna que a París els anys cinquanta era més o menys la mateixa que a València els anys vuitanta, els noranta, els primers dos mil. “Si cadascú de nosaltres”, diu el ministre a Maigret, “refusara d’una vegada per totes estrényer les mans brutes, les mans dels intrigants, l’atmosfera política quedaria purificada tot d’una”. Georges Simenon no coneixia l’“atmosfera” valenciana com la coneix Ferran Torrent, però el mètode del seu comissari hi hauria de ser igualment aplicable. Ací, en efecte, per a arribar a descobrir alguns secrets, sempre íntims, caldria la presència de Maigret.
| Joan F. Mira | El Temps | 06/10/2009
Aquesta tardor del 2009 fa exactament quatre segles d’aquell drama terrible, i encara no és gens fàcil distingir, des de la perspectiva actual, quines raons o consideracions, les de caràcter religiós o les polítiques, van tindre un pes més gran a l’hora de decidir l’expulsió dels moriscos dels regnes hispànics. De fet, unes i altres apareixen contínuament barrejades, per exemple, en els diversos memorials que el patriarca-arquebisbe Ribera va enviar a Felip III els primers anys del segle XVII. Ribera hi constata amargament que tots els esforços de predicació han estat inútils, i es lamenta de l’estat general d’“heretgia” i d’“apostasia” en què es mantenen, cosa que no es pot tolerar més temps; i només això (després d’haver-ho consultat “amb llibres sagrats i amb autors greus i doctes”) ja hauria de ser motiu suficient perquè el rei ordene la deportació. Perquè el monarca està obligat, sota pena de pecat mortal, a garantir la seguretat dels seus regnes i, davant de l’alternativa de degollar o expulsar els enemics interiors, la més benigna és la segona, i per tant “Vuestra Magestad (como rey christiano) está obligado a sacar estos de España, y como rey benigno y clemente, a contentarse con desterrarlos della”. De tota manera, el tema continua encallat i sense decidir, fins que pocs anys més tard, de repent, sembla que la deportació es presenta com a necessària i urgent. No perquè hagueren canviat les condicions internes, ni perquè l’actitud o l’hostilitat dels moriscos suposara, de sobte, un perill imminent. Les raons, probablement, són d’origen extern i, una vegada més, barregen quasi indestriablement religió i política. La decisió es va prendre a Castella, entre el monarca i els òrgans de poder castellans, i les institucions valencianes no hi va tindre en realitat ni veu ni vot. Així, el 22 de setembre del 1609, es va publicar als carrers de València el decret d’expulsió general. Prèviament, els membres de l’estament militar, nobles i cavallers, havien escoltat la lectura d’una carta del rei en què els explicava els motius de la decisió, i en comptes de protestar manifesten que, a pesar dels mals irreparables que provocarà l’expulsió, “no por eso estiman menos de lo que es razón la merced tan señalada que el Rey nuestro Señor se ha servido hacer al dicho reino, previniendo y quitando los daños, penas y desdichas que se preparaban”.
 El ban establia la deportació al nord d’Àfrica de tota la població de moriscos, amb molt poques excepcions (que van resultar només provisionals): sis cases de cada cent en cada lloc per tal d’auxiliar els nous pobladors, els infants menors de quatre anys amb permís dels pares, i els adults que pogueren acreditar una pràctica continuada de vida cristiana. A partir dels tres dies de la publicació del ban en cada localitat, els moriscos, sota pena de mort, no la podrien abandonar fins que vingueren a buscar-los per dur-los a embarcar als ports assignats. Els deportats podrien endur-se els diners, vestits i altres béns mobles, i tenien assegurat el passatge, manteniment i bon tracte fins a desembarcar a Berberia. En teoria, és clar, perquè les poques galeres reials eren de tot insuficients, i els comissaris hagueren d’acudir a requisar, noliejar o llogar tota mena d’embarcacions comercials, grans o menudes, per poder dur a terme el trasllat de tants milers de persones. I l’operació, per a gran part de les víctimes, es va convertir en un infern: eren insultats, agredits i sovint saquejats pel camí cap a la costa, havien de malvendre els estris i objectes que no podien carregar (els ports es convertiren en fires improvisades, amb preus tan baixos com no s’havien vist mai), sovint van patir fam esperant als ports mateixos i durant la travessia, en molts casos van ser robats durant el viatge per mariners i patrons sense escrúpols i fins i tot llançats a la mar. Però l’espectacle, per a molts “cristians vells”, devia resultar ben atractiu, pintoresc i animat: acudien als ports, per a aprofitar la lamentable fira, o simplement a contemplar l’escena de les famílies amuntegades per terra, homes i dones, infants i vells, esperant l’hora d’embarcar-se.
Aquest article continua ací
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 01/10/2009
Tal com tots els valencians haurien de recordar –i com molt pocs recorden dignament, començant per les institucions públiques–, enguany, justament aquests dies de tardor, fa quatre segles que un terç de la població del país va ser expulsada de la manera més cruel, innoble i violenta que hom puga imaginar. Per una raó substancial (no l’única, ni simple), entre la religió, la ideologia i la política: no havien acceptat la conversió forçada, eren encara musulmans de cor, parlaven àrab, semblaven inassimilables, podien suposar un perill, qualsevol argument era vàlid per a justificar el crim. Així ho veien, sobretot, des dels centres de poder de Castella, i van ser prelats, nobles i consells castellans els qui van imposar l’expulsió: els valencians, amb ganes o sense, van haver d’acceptar-la. Passats quatre-cents anys d’aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic i brutal del que ara en diríem neteja ètnica, només podem especular –amb una mica de fantasia retrospectiva– sobre la hipòtesi d’una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l’expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella “nació de cristians nous” s’hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d’assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d’alguna manera partícips d’aquell drama, i hereus de les seues conseqüències.
| | 1 |
|
|
