Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 08/10/2009 
 No han de patir els possibles afectats: Maigret, gran fumador de pipa, va morir fa molts anys, i també el seu creador, l’immens escriptor Simenon. Sóc assidu del gran novel·lista (i ciutadà una mica repugnant), productor aparent de novel·letes policíaques, però en realitat un dels narradors més importants del segle XX. Cada any dedique alguns dies a rellegir quatre o cinc novel·les del mestre, a l’atzar, de la meua col·lecció d’obres completes. Fa pocs dies tenia a les mans una delícia perfecta amb el títol Maigret chez le ministre, potser una de les poques en què l’acció es desenrotlla en els cercles polítics. Bé, això és un ministre honest –cosa insòlita, segons sembla–, víctima de les maniobres fosques d’un polític sense escrúpols, raça habitual, segons sembla també. Maigret sol resoldre els seus casos a base de reconstruir amb detall l’ambient dels implicats, de converses minucioses, de reflexions carregant i fumant pipes, i de la penetració en l’interior dels personatges, víctimes o criminals. El pobre ministre, víctima del xantatge, es queixa que massa col·legues polítics tenen les mans brutes, i que molts més encara, en un cert clima de camaraderia gremial, estrenyen aquestes mans sense dificultat. El problema, diu, “no és que el nostre règim polític siga defectuós, sinó l’ambient en què, de bon o mal grat, viuen els polítics” (traducció sobre la marxa). I conclou: “Cada dia que passa, hom estreny un nombre més grans de mans, i si aquestes no són molt netes, alça els muscles amb indulgència”. Homes de negocis “marrons”, estafadors, manifassers, “electors influents”, tota la fauna que a París els anys cinquanta era més o menys la mateixa que a València els anys vuitanta, els noranta, els primers dos mil. “Si cadascú de nosaltres”, diu el ministre a Maigret, “refusara d’una vegada per totes estrényer les mans brutes, les mans dels intrigants, l’atmosfera política quedaria purificada tot d’una”. Georges Simenon no coneixia l’“atmosfera” valenciana com la coneix Ferran Torrent, però el mètode del seu comissari hi hauria de ser igualment aplicable. Ací, en efecte, per a arribar a descobrir alguns secrets, sempre íntims, caldria la presència de Maigret.
|
