Avui és dimarts, 10 de desembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 619 | 31/01/2013
Fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprés a París el 1820, un volum petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de Monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és, justament, La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Esop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous paierai, lui dit elle, / Intérêt et principal”. Però la formiga treballadora, estalviadora, previsora, diu La Fontaine, no té gens de ganes d’atorgar crèdit a la cigala imprudent. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot –el capital i els interessos– quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no se’n refia. No té cap garantia que la cigala li puga efectivament tornar el crèdit en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa. Pensa que no és gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui viuen de la fantasia), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la faula: perquè la faula mostra o ensenya, segons Esop i La Fontaine, això mateix que vostés estan pensant. I no estic segur que la moral d’aquesta història siga precisament una moral reaccionària.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1494 | 29/01/2013
Primera part d'aquest article
Aquest país, doncs, no és “un país sense política”, com expressava el títol d’un llibre de Fuster, ara fa ja més de vint anys. Ha estat i és, més exactament, un país sense política valenciana, organitzada, pensada i feta en termes valencians, com a expressió continuada d’un –o de més d’un– projecte valencià. La política, per tant, ha estat sobretot l’aplicació i derivació d’altres projectes, d’una altra visió i definició de l’espai nacional. Podria repetir les paraules que vaig escriure en el pròleg a l’edició de 1994 d’Un país sense política: “Si és cert que des de fora ens han fet com els ha interessat, perquè nosaltres no ‘ens fèiem’ de cap manera, també és cert que en gran part ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem estat capaços de ser el nostre propi centre, ens col·loquen al marge de tot sense cap esforç: aquesta és sobretot la nostra singularitat amarga, més que cap altra”. La fusteriana “singularitat amarga” és sobretot això, en efecte, però és també més coses. És, per exemple, l’acumulació d’obstacles històrics (i fins i tot geogràfics, com la mateixa forma allargassada del territori, dividit més que unit per la capital i l’espai central: quin contacte hi ha entre Castelló i Alacant?) que han fet tan difícil consolidar i preservar l’espai valencià com a imatge i representació central de la mateixa societat valenciana. És la permanent dificultat per a definir-se en termes propis en tant que comunitat cultural, territorial, històrica i política. I és també l’especial singularitat de fenòmens urbans, nascuts a la capital del país i projectats sobre el seu entorn immediat i més enllà, com són les falles o el blasquisme. Perquè sense els efectes i les prolongacions d’aquella “cultura” del republicanisme blasquista, i sense l’evolució de la “ideologia fallera”, hi ha moviments contemporanis de la societat i la política d’aquest país que serien difícils d’entendre. I és molt possible que sense aquests moviments de fons i de superfície el “nou nacionalisme” valencià dels anys 60 i 70 no hagués trobat uns obstacles tan difícils de superar per un projecte de país elaborat tan racionalment i tan apassionadament. És molt possible, en tot cas, o almenys aquesta és la percepció creixent, que els radicalismes ideològics d’aquella etapa que, simbòlicament, l’any 2012 ha fet el mig segle, hagen exhaurit les pròpies virtualitats, després d’haver tingut una influència directa o indirecta, positiva o negativa, en la història recent. I em referisc a radicalismes de diferent signe i procedència, de vegades combinats en una sola expressió, com els anys en què el sopar dels Premis Octubre s’acabava amb els assistents cantant, puny en alt, la Internacional i Els Segadors. Ningú no imagina ara, a València, la continuació o repetició de la mateixa escena, i això no és un símptoma accidental.
És hora, doncs, de revisions (i fins i tot de “revisionismes” i d’infidelitats al dogma), de recomptar el deure i l’haver, d’aprofitar aquests anys incerts per a consolidar algunes idees segurament no tan agosarades com les que durant molts anys hem defensat, però més pròximes a la història i a les condicions d’aquest país i aquesta societat. Fins i tot, com oportunament recordava Antoni Ferrando, en aquelles qüestions, com la llengua, en què la realitat viva i activa ha de ser considerada tan important com la racionalitat de les definicions científiques. A partir de tot això, de repensar la història més antiga i la més recent, d’assumir la complexitat i les contradiccions de la societat valenciana com alguna cosa més que un joc hostil entre bons i dolents, i de reconstruir obstinadament un projecte de país civil i reconciliat amb ell mateix, potser els valencians estem en condicions d’encetar una nova etapa en el nostre llarg camí com a poble de destins dubtosos. No és fàcil preveure el futur, però almenys sabem quin és el punt de partida d’aquest futur que ens espera. I se’m permetrà acabar amb una última autocitació, d’un llibre meu de fa quinze anys: “No sé del cert si amb tot això el país serà més país quan hauran passat uns altres quinze o vint anys. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una mica de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una mica d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació.” I passats aquests quinze anys, em negue encara més a considerar “l’altra hipòtesi”.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 618 | 24/01/2013
Per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un principi universal magnífic: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. En efecte, qui va fer força per a aplicar un principi tan liberal com el de les nacionalitats, no va ser un home d’estat europeu, sinó el president Wilson; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena del 1815 als tractats de Versalles del 1919–, s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles. Ara bé, acceptat el principi, el problema pràctic i teòric era saber què és un “poble”, què fa que siga una nació, i com es delimita. Coses que, quan són clares, semblen claríssimes. I quan no són clares semblen inextricables. Passà la II Guerra Mundial i el dret a la independència, és a dir, a “separar-se”, esdevingué tan imparable i tan universal, que al llarg de la segona meitat del segle XX han estat reconeguts uns 150 estats nous. I aquesta és la història contemporània. No sé, ara mateix, si la “reivindicació separatista” de Catalunya tindrà l’èxit que uns esperen i uns altres miren amb horror. Sé que, per part dels que s’hi oposen, la virulència, la ignorància, l’insult i el menyspreu, dominen, i de llarg, sobre la consistència dels raonaments. Com en aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor valencià del sud, resident a Madrid: “¿La indepedencia de Cataluña o de Ciudad Real? Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral”. Deu ser que el món sencer (“todo caso de este tipo”) ja fa un segle llarg que té alienació delirant, cervells alterats i suïcides, i que la bona salut mental era la del segle anterior, la del Congrés de Viena: mireu els mapes.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1493 | 22/01/2013
Fa més d’una dotzena d’anys la redacció de L’Avenç em demanà uns fulls a manera d’introducció als cinc treballs que componien una mena de dossier sobre el País Valencià, i en posar-me a escriure’ls em vingué a la memòria el títol de l’últim article d’un recull meu de dos anys abans: Sobre un destí dubtós. Rellegint-lo, veia llavors i veig ara que algunes de les idees de fons d’aquell article i de molts altres del recull –Sense música ni pàtria– i de la major part dels papers concentrats o dispersos que al llarg dels anys he anat publicant sobre el tema, són les mateixes idees que d’una manera o d’una altra, i sovint expressament, compartien els autors d’aquell dossier de L’Avenç. Cosa que em fa sentir especialment còmode, encara que molt sovint la meua manera d’expressar-me, en llibres o en articles de premsa, haja estat poc acadèmica i més aviat irritada i directa. Per exemple en frases com aquestes, de l’article esmentat, dedicades a “la casta de gent” que ens governa al País Valencià (o ens ha governat), o que condiciona les accions de govern: “És una casta de gent en general dubtosa quant al nom de ‘valencians’ que gasten –uns no ho són, uns altres ho són amb histèria, la major part ni els interessa què vol dir tal cosa–, perfectament espanyols d’ànima, cor i principis... No es creuen el seu país com a país, aquest és el secret.” Pense, en efecte, que aquest és el secret, o un dels secrets: que els sectors dirigents de la societat valenciana, els qui han tingut i tenen el poder –tots els poders: l’econòmic, el polític i els altres– fa alguns segles que no es creuen el seu país. Se’n creuen un altre. Els aristòcrates més o menys botiflers del segle XVIII, els burgesos liberals o conservadors del XIX, els blasquistes i els socialistes del XX, la dreta d’ara mateix, tant se val. En alguns dels treballs d’aquell dossier aquesta idea és claríssima, aplicada al segle XX i als anys més immediatament contemporanis. “La síntesi popular-il·lustrada del blasquisme, per molt meritòria que fos, no pot considerar-se valenciana sinó espanyola”, afirmava Ramir Reig. I per als anys més recents, “és difícil destriar el diagnòstic sobre el País Valencià que puga haver diferenciat la visió del PSPV-PSOE del conjunt d’objectius de la política socialista a Espanya”, ens recordava ben oportunament Adolf Beltran. Fa molts anys que crec en la importància crucial de les actituds i les ideologies –i de l’acció política que se’n deriva–, com a explicació de fons de molts fenòmens que no són reductibles simplement als moviments de l’economia o allò que vagament se’n diu estructura social.
Doncs bé, la ideologia nacional de les forces polítiques que han jugat un paper decisiu en la història valenciana del segle XX (i en aquests primers anys del XXI) és la ideologia nacional espanyola: en la “síntesi popular il·lustrada” (però poc) del blasquisme urbà, o en la visió de l’“estat modernitzador” dels socialistes. Per no parlar de la burgesia més tradicional (ara que els historiadors han aclarit, per fi, que els valencians també hem tingut burgesia!), i de les dretes d’abans, durant i després del franquisme. Però al País Valencià si algun moviment més o menys “de masses” ha tingut pretensions progressistes, ha estat el republicanisme, blasquista o no, durant la primera meitat del segle passat, i el “socialisme” electoral i de govern durant gran part de l’últim quart. La resta, o són reaccions o són fenòmens, inclòs el nou nacionalisme a partir dels anys seixanta, al marge del joc polític central i dels partits governants. Llavors, el destí dubtós d’aquest país al llarg de tot el segle, no era un camí, o un final, determinat necessàriament per la història, la geografia, l’economia o la llengua i la cultura. Era el destí que li han marcat els successius gestors dels recursos –de tots els recursos– que es deriven del poder. Un destí de simple regió espanyola, de Levante, de cultura castellana, un destí d’inexistència i de dissolució. Un destí que ha acabat en una incerta “Comunitat” gairebé sense nom. No era una necessitat històrica, ni l’efecte inevitable d’una estructura econòmica o d’una concreta estructura social: era un projecte, és a dir el resultat d’una ideologia nacional. És clar que les condicions històriques (la “història real”, tal com ha anat) i la sociologia i l’economia hi tenen molt a veure, en l’assumpció d’un projecte o d’un “destí”. Però el poder de la ideologia és un factor decisiu. O la ideologia del poder. Del poder espanyol, que és l’únic en nom i en virtut del qual s’ha fet ací política.
Aquest article continua ací
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 617 | 17/01/2013
No hem de posar mai en dubte el profit de la bona lectura, ara que el personal compra tan pocs llibres seriosos. Com els clàssics antics i contemporanis, inclosos els alemanys, que poden semblar tan pesats i on sempre podem trobar, com en La muntanya màgica, reflexions tan assenyades i modernes com aquestes: “En sotmetre la tècnica cada dia més la natura a través de les comunicacions, deia ell [deia Settembrini, l’italià tísic terminal, expressió de la fe en el progrés], amb la construcció de les xarxes viàries i amb els telègrafs... es manifestava com el mitjà més competent d’aproximar els pobles, de fomentar-ne una coneixença mútua, d’obrir camí a un equilibri humà entre ells, destruir els seus prejudicis i, a la fi, procurar la seva unificació global. El gènere humà venia de la foscor, del temor i de l’odi, però avançava i s’enlairava per camins resplendents cap a un estat terminal de simpatia, de claredat interna, de bondat i de ventura, i, per aquest camí, la tècnica era el vehicle més útil, deia ell”. Settembrini, romàntic racionalista, creia fermament en la ciència i en la tècnica, en la revolució democràtica, en el nacionalisme progressista i en la fraternitat universal. Això era poc temps abans de la I Guerra Mundial, i el sanatori antituberculós on transcorre la novel·la se situa exactament al poblet de Davos, a Suïssa, que és, com vostés deuen recordar, on es reuneix cada hivern la flor i nata del poder, polític i econòmic, que ens ha fet tan globals com hauria somniat el pobre senyor Settembrini en les seues febroses especulacions sobre el segle llavors tot just començat. No sé si els grans d’aquest món que es troben amicalment al Davos nevat hivernal tenen present que és el mateix lloc màgic de la muntanya de Mann, lloc de tuberculosos educats, de tísics russos rics, de poetes i aristòcrates amb el pulmó podrit i el cervell inflamat. No sé tampoc si els adversaris de la globalització, que s’hi solen manifestar asprament, recorden aquell Settembrini humanista i moral que predicava just en aquesta muntanya els mèrits de la unificació global en benefici de l’equilibri humà i de l’aproximació dels pobles. La literatura universal –inclosa l’alemanya– està plena de raons que la història sol conéixer massa tard.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1492 | 15/01/2013
Primera part d'aquest article
El marc-espai nacional, per tant, continua –i continuarà, previsiblement– com a espai definidor màxim d’identitat (de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Una expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita “nacional” (que en general vol dir de dins de l’estat, la de la banda d’“ací” de la frontera política), importa molt més que la internacional: observeu, en els diaris i els informatius, quines són les notícies prioritàries, les que més importen i afecten, siga que es tracte de catàstrofes, de personatges coneguts, de cultura, economia, medi ambient, política, escàndols, espectacles o esports: són les de dins, les considerades “nacionals”, i per tant moralment pròpies i pròximes. Una primera conclusió possible és que, davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva, desitjada o no, del patriotisme o nacionalisme (tant se val amb un nom o amb un altre: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una “distinció” valorativa arbitrària a favor d’un terme o de l’altre). Vigència com a ideologia negativa, limitadora, reductiva i amb potencial conflictiu, però també com a ideologia positiva i democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és, en la història contemporània, el locus definitori d’una societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc més significatiu i decisiu de la responsabilitat política i civil. Si aquesta “pàtria” té estat, l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal marc i espai, projectant i aplicant un nacionalisme moral, cultural i polític continu i eficaç, que per la seua mateixa “naturalitat” no sol presentar-se o aparèixer com a tal. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient, ja que, en cas contrari, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals, que sol ser una posició poc saludable per a la vida personal i col·lectiva. La sobirania que necessita una pàtria, o país o nació, no cal que siga tan rigorosa, tancada i completa com era norma abans del 1945: pot ser tan limitada com la dels estats membres de la Unió Europea (amb normes infinites a les quals s’han de sotmetre), i privada fins i tot d’aquell emblema suprem que era la moneda. Però ha de ser una sobirania suficient per a garantir la “vida en nació” pròpia.
I aquesta és la condició del món. Un món compost de moltes nacions, “unides” o separades, independents o dependents. El planeta terra és una ONU, una “organització de nacions unides”, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa: en els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes. Per a algunes, des de fa ja alguns segles; per a d’altres, des de fa poques dècades. I deixeu-me acabar amb una perspectiva universal, global. En el món dels intercanvis globals, de la circulació universal de modes, de formes de vida, llengües (una sobretot), indumentària, begudes, música, cinema, etc. –és a dir, en el context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació–, és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua de la varietat de les “espècies culturals” és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la diferència –conscient i visible per a “nosaltres” des de dins, perceptible per als “altres” des de fora– no és tancament i regressió, sinó obertura i aportació. Els intercanvis i l’anomenat “mestissatge” no haurien de ser entesos com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit (fet potser de productes de Hollywood, “músiques ètniques” i algun best-seller mundial), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de les cultures. El rebuig de l’”essencialisme” no vol dir acceptació de la pròpia inexistència, o del suïcidi.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/01/2013
Recurrentment, periòdicament, o més aviat contínuament, any rere any, curs rere curs, l’eficàcia, el sentit i el contingut de tot el sistema educatiu i escolar és matèria de crítiques, dubtes, debats, incerteses o desesperacions i, cosa que sovint és encara pitjor, projectes de reforma radical. Vostès, professionals del ram, familiars afectats, víctimes innocents o simples ciutadans, deuen haver llegit o sentit parlar aquests mesos i setmanes passats –i aquests anys també passats, i els anteriors: sempre és igual– de tota aquesta matèria de la crisi, no se sap si reparable o no, del sistema educatiu de dalt a baix, el primari, el secundari o l’universitari. De la insostenibilitat de la barraca, del seu sentit incert, de la seua eficàcia dubtosa, del seu cost que (tot i que al Regne d’Espanya és comparativament baix) ja sembla inassumible. I si vostès formen part del gremi de l’ensenyament, no solament n’han sentit parlar, sinó que ho pateixen cada dia. I les protestes, els moviments, els sindicats, sembla que tenen tan escassa eficàcia com tota la resta, és a dir, tan poca com els tècnics del ram, els directors generals i els consellers o els ministres. La gran reforma que ara maquina el senyor ministre Wert dins del seu crani genial, és de moment el darrer episodi d’una història molt llarga.
No pensen que és només problema en aquest regne o estat que habitem, perquè tenim o hem tingut (o més aviat hem tingut i tenim) ministres d’Educació particularment ineptes i una política inconscient o suïcida. Això darrer és cert, però el problema és universal i greu. Bill Clinton, ja fa una quinzena d’anys, digué que aquest era el tema central de la seua presidència (becàries a banda, o incloses), i els seus successors també han dit el mateix. George W. Bush va fer aprovar amb gran pompa la llei dita No child left behind, que amb grans detalls i reglaments pretenia que cap nen quedés endarrere. Passats els anys, milions de nens i adolescents, en efecte, continuaven tan arrere com abans. Tony Blair, també fa un grapat d’anys, va fer mitja campanya electoral sobre el tema educatiu, i afirmava que era en això on Gran Bretanya s’hi jugava el to be or not to be. El resultat sol ser més aviat el not to be. A França passa si fa no fa la mateixa cosa, i des del temps del mític Jules Ferry, creador de l’escola republicana (i impulsor de la terrible repressió lingüística) allà pels anys 1880, periòdicament recomencen de zero, a veure si en trauen l’aigua clara. Inclòs un altre Ferry, Luc de nom, que fa pocs anys ja va intentar, inútilment, la gran reforma definitiva. L’exemple francès que, com tants mals exemples francesos, és seguit escrupolosament pels successius ministres espanyols. El resultat de tot plegat és que l’educació, l’ensenyament, l’escola de baix a dalt, en aquest país nostre i en alguns del voltant, va cada curs una miqueta pitjor. I aquesta seria l’única veritat permanent sobre el tema. O almenys aquesta és l’opinió comunament acceptada, amb molt fonament o poc, fruit de l’observació o fruit del prejudici.
Llavors, tot s’arregla amb reformes. Les quals, cada vegada, es presenten com a remei dels efectes malignes de la reforma anterior i, cada vegada, tenen com a efecte pervers deixar les coses més malament de com estaven. Jo, en el curs de tants cursos, ja n’he conegudes tantes que n’he perdut el compte. Començant per la divisió de l’antic batxillerat de set anys comuns en batxillerat elemental i superior, separant ciències i lletres, que m’agafà als catorze anys, ja fa prop de mig segle; passant pel Llibre Blanc del ministre Villar Palasí, que em va sorprendre en els meus primers anys de catedràtic d’institut, i acabant per les no sé quantes modificacions radicals dels estudis universitaris, que em van trobar ja instal·lat en aquesta il·lustre institució. Un perfecte desastre: gradual, anual, acumulatiu, implacable. Allò que calia saber –escriure correctament, per exemple– per passar l’examen d’ingrés al batxillerat és introbable entre els qui passen massivament la fantasiosa prova dita de selectivitat. Coses que jo explicava els anys setanta als alumnes de cinquè de batxillerat, adolescents de quinze anys, els anys noranta no podia explicar-les als estudiants de facultat: no sabien de què parlava. Tinc entès que això passa sobretot en el ram de “lletres”, on tota ignorància és sana, té curs legal i està prevista. I que no passa tant en “ciències”, on l’àlgebra és l’àlgebra i la química és la química. Afortunats. Però si encara és necessari saber la fórmula de l’àcid sulfúric o resoldre una equació, però no saber escriure amb punts i comes i qui eren els bizantins, és que alguna cosa molt greu s’ha ensorrat.
Ara ens recorden –sovint amb intencions no del tot confessables– el “nou valor” de les humanitats. Tal com en temps de Jacques Chirac va fer a França el ministre Luc Ferry, filòsof de professió i humanista acreditat. Perfecte, però no m’ho crec. En primer lloc, perquè les “humanitats” ja no se sap què són, i menys encara si hom elimina la cultura clàssica i la història universal. En segon lloc, perquè no crec que els governs d’ací o d’allà hi posen els recursos, els professors i els programes necessaris. No m’ho crec, perquè ells no s’ho creuen de debò, que vol dir en forma de partida pressupostària. I crec encara menys que ells creguen que la cultura és en primer lloc la cultura general, i que sense això tot és fracàs i desastre. Vull dir que continuaran segregant currículums (o curricula, si algú sap encara què és un plural neutre), separant coneixements, multiplicant matèries optatives, fabricant adolescents semianalfabets i llicenciats analfabets del tot. Sembla que no passa res, però passa molt. I jo comentava idees i pors com aquestes fa quinze anys, en una Revista d’Educació més o menys oficial (que ara no sé si tenia exactament aquest nom o si encara existeix), i la realitat no ha canviat gaire.
Ara, el ministre Wert, segurament (deixant de banda les seues peculiars qualitats personals i algunes de les seues idees tan grotesques com immensament perilloses), està convençut que és un geni de la renovació, que la seua és la ment privilegiada que ha trobat per fi la pedra filosofal educativa. És a dir la mateixa que els seus predecessors també pensaven que havien trobat, la que transforma en or allò que toca, la que converteix en fets les paraules del Butlletí Oficial de l’Estat.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 616 | 10/01/2013
Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per a sentir-ne el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts. Per alguna raó que no sabria explicar (potser el pas dels anys, que per als humans són la forma del temps, potser el meu distanciament de la vida activa i els progressos que vaig fent en la contemplativa), la cosmologia forma una part creixent de la meua ocupació mental o, si voleu, només de la meua curiositat universal. En fi, vostés ja saben la història, sobre la qual no és la primera volta que faig literatura: al principi no hi havia res, com aquell que diu, a penes un punt més petit que un protó, tot el futur tancat en una infinita i poètica petitesa. I a penes en una ínfima fracció de segon, aquell punt va esclatar, i d’allà venim tots i ve tot: la pols de les estrelles, els déus, l’arena del desert, el foc del sol, el color de les banderes, l’Art de la Fuga i l’Odissea d’Homer. Els gnòstics, d’aquest nucli primer que rebenta o esclata, en deien l’ou diví: d’un ou eixia tot i a l’ou segurament havia de tornar tot algun dia, en un procés d’infinit retorn cíclic: els gnòstics tenien una visió del món més coherent que no sembla. El món, tal com vostés van poder comprovar, no s’acabà el 21 de desembre, ni s’acabarà amb un esclat de foc ni amb un retorn a aquell ou primordial, sinó que, parlant en termes vulgars, s’anirà expandint i enrarint a poc a poc i, per emprar el llenguatge poètic dels astrofísics, “finalment, tot el que quedarà en el cosmos seran forats negres, cendra cremada d’estrelles...”. Un panorama lúgubre i remot, però així és com ens diuen que serà. Val la pena, per tant, pensar què podem fer, mentre dura aquest univers nostre i personal (i sobretot mentre dura el govern del PP al País Valencià), per a anar passant la vida de manera agradable i profitosa. Llegir literatura, per exemple, escoltar Bach, mirar la mar, que són algunes de les poques ocupacions que fan més tolerable el pas del temps.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1491 | 08/01/2013
Observant amb una mica d’atenció el pas d’aquesta primera dotzena d’anys 2000 que acaba de concloure, hom pot constatar sense dificultats que l’entrada en el nou segle i nou mil·lenni (ho vaig anotar ací mateix fa alguns anys, i ho repetiré ara més extensament) ens ha sorprès en un món sense models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a interpretacions del present i visions del futur, sense una visió de la substància de les civilitzacions (per exemple la nostra), de les classes socials, de les formes de vida: quina és ara la forma del món i del futur, quins són els projectes amb vocació universal, si és que n’hi ha cap? Les societats, la gent, les masses infinites de persones d’extrem a extrem d’aquest planeta, viuen enmig d’una confusió quotidiana de milions i milions de missatges, de milers de notícies-impacte, de conceptes generals associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris. El curs present de la història, per tant, en la ment i en la visió dels ciutadans passius o actius, ¿està definit pel terrorisme organitzat a gran escala, per la crisi financera i social de molts països d’Europa, per l’ascens del poder de la Xina, pels xocs entre pobles-religions-estats, per això que en diem la globalització, per les catàstrofes naturals o econòmiques, pels terribles conflictes africans, per les empreses multinacionals, pels integrismes religiosos, per l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries, o per les moltes notícies positives que també són reals i que llegim cada dia sense saber on posar-les...? La confusió és perfecta, en bona mesura, perquè els conceptes-categories clàssics, que ajudaven a interpretar la realitat, han perdut validesa referencial: categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme, democràcia activa, liberalisme humanista, etc., potser ja no es transformen en models atractius i conscientment acceptats. Fins i tot el model de societat que se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació definit com a espai democràtic, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana. Començant a la mateixa Europa que el va inventar ja fa més de dos segles. L’estat-nació sorgit de la Revolució Francesa representava, en certa manera, la transferència del poder absolut del monarca (exemplarment aplicat pels Borbons) al poder absolut encarnat en el poble. “Sobirania nacional” significava això: que per damunt de la nació constituïda en estat no hi podia haver res ni ningú. Que el poder de l’estat era tan absolut com abans el poder del monarca. Concepte que, per dissort, encara dura.
La realitat, en qualsevol cas, és que els tres grans projectes dels segles XIX i XX, sembla que han esdevingut problemàtics: el capitalisme amb benestar social, la societat socialista, i el nacionalisme clàssic (que implica estat propi, sobirania sense condicions, supremacia de la nació). El primer es troba en perill de dissolució, o almenys de patir retallades que el deformaran molt de temps. El segon, almenys en la seua versió realment aplicada, pareix que ha passat a “la poubelle de l’histoire”. El tercer, en la major part dels casos, va perdent lentament eficàcia, abocat a tota mena d’unions i organitzacions dites, precisament, inter- o supranacionals. D’altra banda, però, és igualment cert que, en aquest desordre de models, la “societat nacional” o la “vida en nació” no han estat substituïdes per cap altra forma d’organització equivalent dels espais territorials i col·lectius. En el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el “ser això” substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l’entitat que defineix per damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus “comunitat dels creients”, que han fet un retorn al protagonisme històric tan potent com generalment inesperat). La qüestió, doncs, és que l’entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem d’id-entitat i de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa o la Unió Europea, per exemple, no han assolit un valor referencial i definitori equivalent al que conserva l’espai definit com a nacional. Continuarem.
Segona part d'aquest article
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1490 | 01/01/2013
A casa meua, al barri de la Torre, quan jo era menut, cada any ens visitaven almenys una parella de monges i una altra de frares, dins del seu itinerari de recapte. Les mongetes regalavan estampetes i escapularis de la Mare de Déu del Carme, i ma mare les convidava a dinar i els donava alguna pesseta. Els dos frares franciscans, un més vell i un altre més jove, es menjaven pacíficament l’entrepà substanciós que els preparava ma mare, i després ficaven al sarró el nostre donatiu de queviures, inclosa sempre una dotzena d’ous de la nostra modestíssima granja. Era encara una mostra de la vocació mendicant dels fills de sant Francesc: la pobresa evangèlica volia dir també demanar caritat com els pobres, i menjar de les almoines, com els pobres. Costum o pràctica que, segons era fama, assegurava no sols grans beneficis espirituals sinó també una vida frugal, i per tant saludable.
És a dir, el contrari d’una altra tradició acreditada, la dels monjos i frares greixosos, panxuts, que s’atipen a taula pantagruèlicament. Com aquells del monestir d’Alcobaça, amb una cuina descomunal on es podien rostir vuit o deu bous alhora, i on un sistema engiyós amb resclosa i canal permet fer saltar els peixos directament des de l’aigua del riu a les paelles, i després l’aigua fresca circula per sota del celler i fa que es mantinga permanentment fresquet: quan el visitant ho contempla, admira més i més la prodigiosa habilitat monàstica. A l’altre costat del món (del món físic i del món religiós), la doctrina budista recomana o imposa als seus monjos que, com els nostres antics franciscans, s’alimenten de les almoines i ofrenes dels fidels. De manera que els monjos de cap afaitat, vestits amb túniques de color safrà que deixen descobert un braç i un muscle, caminen pacíficament pels carrers amb un bol o escudella com a tot equipatge, recipients que el bon poble fidel omplirà amb una ració d’arròs amb verdures o amb peix.
Els temps canvien, però, i de la mateixa manera que la frugalitat dels frares franciscans ja no depèn del recapte itinerant (o això supose), la dels monjos budistes comença a córrer gravíssims perills. No perills econòmics, polítics o espirituals, sinó perills materials. No perills per falta de generositat popular o per pobresa extrema dels creients, sinó perills per excés, segons explica un estudi fet a Sri Lanka: un nombre creixent de monjos budistes contrauen malalties, com la diabetis, lligades a les ofrenes de menjar amb massa sucre o massa greix. El progrés, doncs, no sempre és positiu per a la salut, ni la riquesa creixent (riquesa en greix i en sucre) de les dietes als països on sempre s’havia menjat poc i frugalment millora la vida de la població, inclosa la monàstica. Pobres monjos budistes, pobres adolescents, adults o vells, que seguint els ensenyaments del Buda accepten piadosament tot allò que els fidels piadosament ofrenen. Fins i tot, com s’ha vist a la ciutat de Colombo, dinars complets de cinc plats i postres.
El fet ha esdevingut preocupació nacional, i el ministre de Sanitat, el senyor Maithripal Sirisena, ha advertit que, a causa “de l’observança religiosa (això diu) la major part dels devots ofereixen menjar amb gran contingut de colesterol, i els monjos budistes no tenen més remei que compartir aquests aliments al llarg de l’any”. I la situació s’agreuja, afegeix el ministre, “perquè els monjos no practiquen activitats recreatives o exercici físic per eliminar l’excés de pes”. Els monjos afirmen que ells no demanen ni trien, i que han d’acceptar allò que els donen. De manera que el govern ha publicat recomanacions especials per als fidels, a manera de menú monàstic (a base de fruita, verdures i arròs) al qual s’haurien d’ajustar els donatius dels creients per evitar que els pobres monjos es posen malalts.
La humanitat avança, doncs, pels camins del menjar insalubre, incloses les racions dels monjos místics. I ara que acabem de celebrar el naixement de Jesús amb sopars i dinars sovint monstruosos, em fa l’efecte que si el fundador dels franciscans, el poverello d’Assís, haguera imaginat quin seria el futur, no hauria promogut innocentment la tendra festa nadalenca, amb l’estable, la vaca i la mula, que havia d’acabar amb capons, escudella, marisc i torrons, gresca abundant i alcohol.
| 1 |
|
|