Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 616 | 10/01/2013   

La fi del món, els anys

Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per a sentir-ne el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts. Per alguna raó que no sabria explicar (potser el pas dels anys, que per als humans són la forma del temps, potser el meu distanciament de la vida activa i els progressos que vaig fent en la contemplativa), la cosmologia forma una part creixent de la meua ocupació mental o, si voleu, només de la meua curiositat universal. En fi, vostés ja saben la història, sobre la qual no és la primera volta que faig literatura: al principi no hi havia res, com aquell que diu, a penes un punt més petit que un protó, tot el futur tancat en una infinita i poètica petitesa. I a penes en una ínfima fracció de segon, aquell punt va esclatar, i d’allà venim tots i ve tot: la pols de les estrelles, els déus, l’arena del desert, el foc del sol, el color de les banderes, l’Art de la Fuga i l’Odissea d’Homer. Els gnòstics, d’aquest nucli primer que rebenta o esclata, en deien l’ou diví: d’un ou eixia tot i a l’ou segurament havia de tornar tot algun dia, en un procés d’infinit retorn cíclic: els gnòstics tenien una visió del món més coherent que no sembla. El món, tal com vostés van poder comprovar, no s’acabà el 21 de desembre, ni s’acabarà amb un esclat de foc ni amb un retorn a aquell ou primordial, sinó que, parlant en termes vulgars, s’anirà expandint i enrarint a poc a poc i, per emprar el llenguatge poètic dels astrofísics, “finalment, tot el que quedarà en el cosmos seran forats negres, cendra cremada d’estrelles...”. Un panorama lúgubre i remot, però així és com ens diuen que serà. Val la pena, per tant, pensar què podem fer, mentre dura aquest univers nostre i personal (i sobretot mentre dura el govern del PP al País Valencià), per a anar passant la vida de manera agradable i profitosa. Llegir literatura, per exemple, escoltar Bach, mirar la mar, que són algunes de les poques ocupacions que fan més tolerable el pas del temps.