| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El País | 28/04/2016 
 Aquestes setmanes d’abril, després de la Pasqua, quan esperem que el Salvador ressuscitat puge al cel el dia de l’Ascensió i que també puge la borsa i si és possible es recupere del tot —mentre al País Valencià esperem inútilment la pluja que cau per totes les terres d’Occident però no en la nostra, i mentre ens resignem a suportar les notícies sobre els anomenats papers de Panamà—, són una bona ocasió per tornar a llegir atentament el capítol 19 de l’evangeli de sant Lluc.
Llegir regularment les escriptures és ocupació altament saludable per a l’ànima: obliga a pensar en el misteri, si més no, i a interpretar i aplicar la paraula sagrada. Jesús explica als deixebles la paràbola de l’home ric, que havia de ser nomenat rei, se’n va de viatge, i encomana a tres empleats la gestió d’un determinat capital, a veure si el negocien i l’augmenten. Quan torna l’home, ja proclamat rei, demana comptes de la inversió, i a qui ha multiplicat el capital per deu el fa governador de deu ciutats, i a qui el multiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors es presenta el tercer, administrador massa prudent, que li diu: “Senyor, ací tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat”.
Aquell senyor de l’evangeli, emblema de la justícia suprema en la paràbola, devia ser un capitalista sense escrúpols, un especulador, un comprador de solars urbanitzables: no un amic del poder sinó el poder mateix, com ara entre nosaltres. El ric rei, doncs, esbronca l’administrador massa prudent: per què no posaves almenys els meus diners al banc, i ara que he tornat els hauria recobrat amb interessos? Aleshores, diu Lluc que digué Jesús, el ric digué als presents: “Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més”. I acaba amb la sentència eterna: “Us ho assegure: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li llevaran fins allò que li queda”. I, com de passada, va manar que mataren allà mateix els ciutadans que abans no l’havien volgut per rei. Katasfáxate, diu en grec: degolleu-los.
Vist i llegit això, ja podem anar meditant en els misteris inescrutables de la paraula divina (no sé com expliquen els exegetes aquest passatge evangèlic: supose que molt positivament i espiritual), en les bases teològiques de la borsa, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1663 | 26/04/2016
 A partir del gran sant Agustí, i de la seua terrible doctrina del pecat original, es va imposar de manera general i quasi definitiva en tota l’Església la visió del sexe com a activitat impura, negativa i fins i tot perillosa: la doctrina augustiniana, acceptada per la primera teologia escolàstica, sosté que el pecat d’Adam i Eva es transmet a la humanitat sencera de generació en generació a través de l’acte mateix de la reproducció, encara que siga un acte del tot legítim i dins del matrimoni. Els pares copulen per tindre fills, i els fills, pobrets, no poden ser innocents ja des del principi, sinó que reben la culpa en l’instant mateix de la unió entre la dona i l’home, en l’instant del plaer impur. No he pogut mai entendre com insignes pensadors, teòlegs i filòsofs, papes, bisbes i capellans i santa companyia, abans i després de la Reforma (els protestants també), van acceptar una bestiesa tan monumental. Amb la conseqüència funesta, entre altres mals de l’esperit i del cos, de considerar pecaminós i condemnable, impur i rigorosament evitable, tot allò que tingués relació amb el sexe: no solament el “No fornicar” del sisè manament (els xiquets de ciutat, quan aprenien el catecisme, ni tan sols sabien què volia dir fornicar, però els de l’horta sí: era allò que feien els animals, mascle i femella, i que no ens atrevíem a imaginar que també feien el pare i la mare...), que en versions més aparentment suaus es va convertir en “no cometre actes impurs”. Així, la modernitat postconciliar, amb molt poc senderi i gens de perspicàcia, ampliava la prohibició a qualsevol acte de contingut o caràcter sexual, tots qualificats genèricament com a “impurs”, és a dir, no solament pecaminosos, sinó repugnants i bruts: molt moderna, la idea, que certament era la mateixa que s’havia predicat sempre! I en l’ensenyament més elaborat de la moral cristiana, dins del meu batxillerat, els capellans pedagogs ens aclarien que, en aquest camp del sisè manament, no hi havia “parvetat de matèria”, és a dir que qualsevol contacte, pensament, tocament, imatge, mirada o desig relacionat amb el sexe, per mínim que fóra, era automàticament un pecat i, si l’acceptaves i t’hi complaïes una mica, és a dir, si hi trobaves plaer, podia ser pecat mortal, tan mortal que, com aquell xiquet que es va morir de sobte després d’una petita activitat manual, et podia portar dret de cap a l’infern, tal com la criatura explicà al seu amiguet en un somni prèviament emparaulat. Aquesta moral enemiga del sexe exigia, no cal dir-ho, una casuística immisericorde i detallada. Fins i tot dins del matrimoni legítim el plaer havia de ser només un derivat inevitable de la reproducció, i per tant, si era buscat com a tal plaer, no com a part accessòria de la producció de fills, fins i tot en el llit conjugal podia ser pecat. I així es podrien explicar bestieses sense fi, part permanent de la doctrina.
I ara arriba aquest bon home, el nostre papa Francesc feliçment i arriscadament regnant, publica l’Exhortació Apostòlica sota el bellíssim títol llatí Amoris laetitia, i desbarata en poques ratlles una bona part de la infame barraca repressiva i canònica. Així, escrivint “Sobre l’amor en la família”, que és el tema general del document, el bisbe de Roma diu coses tan absolutament insòlites com aquesta: “Déu mateix va crear la sexualitat que és un regal meravellós per a les seues criatures”, pensament del tot ingenu però ben amable i positiu per als qui hem rebut (més o menys) el deliciós regal. O com aquesta, més insòlita encara en una altíssima autoritat de l’Església: “L’erotisme apareix com a manifestació específicament humana de la sexualitat”. O que “l’erotisme més sa, si bé està unit a una recerca del plaer, suposa l’admiració, i per això pot humanitzar els impulsos”, afirmació una mica rebuscada (no acabe d’entendre la relació entre erotisme, admiració i humanització), però supose que el papa ho fa amb bona voluntat, com a forma d’ennoblir el plaer mateix... I finalment, com que el tema central de l’exhortació apostòlica és la família, i per tant el matrimoni, el papa Bergoglio conclou: “De cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l’amor com un mal permès o com un pes que cal tolerar pel bé de la família, sinó com un do de Déu que embelleix l’encontre dels esposos”. I doncs, aquestes coses tan elementals i tan boniques (tan limitades, d’altra banda, quant a la “moral sexual”, i tan lluny encara d’aquell llibre que es deia The joy of sex, “L’alegria del sexe”, amb il·lustracions tan belles com els textos), no les havia escrites mai un papa. Descanse en pau sant Agustí, si pot.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1662 | 19/04/2016
 Quan, a primers d’abril, vaig rebre la invitació de la Universitat de València per assistir a la investidura del P. Josep Massot com a Doctor Honoris Causa, tot d’una, entre els records del gran historiador, humanista i monjo de Montserrat, em vingué a la ment l’escena impagable, inoblidable, que vam compartir fa pocs anys. Això va ser que el Parlament de Catalunya va concedir a Òmnium Cultural (i a Càritas) la seua Medalla d’Or del 2012, i la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, a qui no agrairem prou l’alta civilitat i tota una vida d’ètica exemplar, tingué la idea de convidar-nos al pare Massot, a Jaume Cabré i a mi a fer uns petits parlaments de gratitud, en nom de l’entitat, en l’acte de lliurament de la medalla. La nostra participació tenia, òbviament, un valor simbòlic: tres Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, un de Mallorca, un de Barcelona i un altre de València, parlant en aquell acte, volien dir el que volien dir i era ben fàcil d’entendre. I doncs, la cerimònia solemne s’acabà, i tots els presents vam ser convidats a eixir de l’edifici i situar-nos de cara a la façana principal. Els presents érem els diputats, allò que se’n sol dir “autoritats i representacions” diverses, directius i socis d’Òmnium i de Càritas, etc., que en total devíem fer més de dues-centes persones. Honorables ciutadans, diria jo. El motiu de l’assemblea exterior era el descobriment d’un gran escut històric restaurat, al capdamunt de la façana. Jo em vaig quedar a la part de darrere del grup, davant d’una barrera de separació, a l’altre costat de la qual es va instal·lar una colla de gent visiblement alterada, devien ser menys d’un centenar d’individus molt indignats contra el món, i el món en aquell moment el representàvem nosaltres, diputats, escriptors, practicants de la noble virtut de la caritat, i fins i tot defensors destacats dels obrers, com els secretaris generals de Comissions Obreres i de la UGT, que jo tenia al costat, tan sorpresos com jo mateix per l’espectacle. Comprenc que un grup gran o petit (aquell era més aviat petit) de ciutadans alterats vulguen fer-se sentir de manera estrident, com és reunir-se davant d’una seu parlamentària per rebentar a crits un acte simbòlic i una mica solemne, però la pràctica de la comprensió pot arribar a ser ben fatigosa i molesta. Els manifestants (concedim-los benèvolament aquest nom) es van situar a pocs metres de nosaltres, van traure aquells instruments de tortura que es deien “vuvuzela”, i a penes començà l’acte, i sobretot mentre els assistents intentaven cantar Els segadors, van posar-se a bramar i a tocar estrepitosament les trompetes horribles a escassos pams de les nostres orelles.
I sobretot, no paraven de llançar-nos a crits l’insult que evidentment portaven ja preparat: “Corruptos, ladrones!!”, una vegada, i una altra i una altra. Els dirigents sindicals veïns meus, quan els vaig dirigir una pregunta ingènua, varen fer cara de perplexitat absoluta. En acabar la cerimònia rebentada, Jaume Cabré i la seua dona, jo i la meua, i el pare Massot sense dona, vam fer per retirar-nos tranquil·lament pel camí del parc, i llavors, al llarg de tot el trajecte, una bona dotzena d’aquells individus posseïts per una força estranya (energúmens significa més o menys això) van seguir tot el temps el nostre petit grup de cinc persones, sempre cridant-nos “Corruptos, ladrones!!”, amb cares ja del tot desencaixades. Ara, fa pocs dies, els noms del pare Josep Massot, el meu i el de Jaume Cabré, amb els de Maria Antònia Oliver i de l’insigne i pacífic filòleg Joan Veny, han aparegut com a firmants del manifest elaborat pel Grup Koiné sobre els futurs possibles de la llengua catalana en una futurible república pròpia. I en aquell mateix Parlament de Catalunya, el senyor Josep Lluís Franco Rabell (si és que he encertat el seu nom), portaveu del grup polític conegut com a CSQP, ens ha dedicat, al pare Massot i companyia, frases tan correctes i amables com aquestes: “És la primera vegada, o per primer cop, d’una manera significativa, que dins del camp sobiranista apareix una posició racista –i peso les meves paraules: racista, eh!”. Comprenc (darrerament m’he fet molt comprensiu...) que l’eminent líder polític no haja llegit el text, o que n’haja malinterpretat alguns paràgrafs, però ací s’acaba la meua comprensió. Pobres Josep Massot, i Jaume Cabré i jo mateix: devem ser més racistes que ningú, supose, ja que, en tant que Premis d’Honor, som els primers firmants del paper funest. Què els he de dir, si ja vam ser també corruptos i ladrones: únicament i reiteradament en castellà, això sí, mai “corruptes” i “lladres”; cosa que, pensant en el nostre racisme, no sé si em deixa més tranquil o em preocupa.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1661 | 12/04/2016
 Reconec humilment que m’ha enlluernat la lectura del document “Fes cultura. Pla estratègic cultural valencià 2016-2020”, no solament per les altes meravelles que promet i per la precisió dels objectius (com el d’aconseguir “32.000 visitants per museu obert”, “incorporar 300.000 usuaris en la xarxa de biblioteques”, “incorporar 8.000 persones en la pràctica amateur d’arts escèniques” i altres abundants magnituds d’exactitud científica: exactitud gens estranya si pensem que el Pla diu que va ser encomanat a la “unitat del Departament d’Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València”) sinó també, per la llarga llista de comissions que es crearan, plans sectorials que s’elaboraran, o propostes que es faran, algunes de tan ambicioses, diàfanes i aplicables com aquesta: “Proposar al Consell Valencià de Cultura la celebració d’un Fòrum Anual sobre l’Estat de les Arts, les Cultures, la Creativitat i el Talent, amb l’objectiu d’establir un espai per a compartir llenguatges, coordinar estratègies, generar oportunitats per a les fertilitzacions creuades i realitzar una avaluació compartida sobre l’Estat de la Cultura, anticipant canvis i proposant recomanacions.” Fantàstica proposta: ja la poden presentar al CVC (els experts en economia aplicada deuen conèixer bé el nivell i experiència dels seus membres), i vejam què diuen, i sobretot què fan. Però la fascinació pel futur radiant que ens promet el pla segurament m’ha encegat fins al punt que no he sigut capaç de copsar la coherència profunda del projecte, els fonaments conceptuals (cal suposar que en té), i sobretot el caràcter i contingut de l’adjectiu valencià que figura en l’enunciat. Qui sap si es tracta només de la delimitació administrativa del territori on plouran les meravelles benèfiques del pla, i ja m’està bé: esperem que almenys una part de la visió dels economistes aplicats a la cultura siga realment aplicable. Seria esplèndid, una cosa mai no vista. Ara bé, voldria ser capaç de discernir-hi algun besllum d’idea o projecte “nacional”, encara que fóra tènue i subjacent: algun objectiu en termes de cultura valenciana, tot i que sé perfectament (he dedicat al tema de les “cultures nacionals” centenars de pàgines i molts anys de reflexions i de lectures) com és de difícil parlar de “cultura valenciana” en tant que combinació distintiva, coherent i específica, i ací mateix ho he explicat més d’una vegada.
Per exemple, fa prop de quatre anys, quan recordava que a partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’Estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir, els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran en castellà o a través del filtre ideològic i polític castellà, afegits als components propis de la cultura nacional castellanoespanyola, com la literatura o els mites històrics, que seran percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com mites o literatura nacionalment propis. Ara, concloïa llavors i conclouré ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquests components han estat assumits i interioritzats com a substancials per una gran part dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components distintius i propis, i la mort lenta de tot allò (la llengua, en primer lloc!) que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellano-espanyol. I aquest és el destí implacable que ens espera: l’extinció i el desert a mitjà termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, escoles i universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i (no únicament, però molt especialment) en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta i viva, i no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Però això, ai dolor, sembla que té poca importància, o no gens, per als planificadors estratègics. I és un símptoma més d’una certa moda ideològica que creix i s’escampa, molt “moderna” i possiblement nefasta. Potser en parlarem un altre dia.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1660 | 05/04/2016
 Deu ser que –tal com passava amb el Déu d’Israel quan els jueus combatien contra filisteus o cananeus fa més de trenta segles, o amb el Déu dels cristians fa nou-cents anys quan començaren les croades– la grandesa d’Al·là creix i es confirma quan els seus seguidors més virulents assassinen bona cosa d’infidels a colps d’espasa, de bales o de bombes. N’hem fetes de tots colors i horrors els uns i els altres, pagans i cristians, jueus, musulmans, hinduistes, budistes, confucians, i seguidors de qualsevol religió imaginable, en nom d’alguna grandesa divina o del prestigi d’algun sant o profeta. Semblava, però, que els disbarats d’aquest tipus ja no encaixaven en la història del món contemporani, i que el seu lloc l’havia ocupat –mentre durà– la bogeria homicida en nom d’una doctrina racial o del futur feliç del proletariat. Fins que ha tornat, recuperat d’uns altres segles i d’un altre temps, el vell crit de la fe que mata i destrueix no solament en nom de Déu sinó pensant que així executa la seua voluntat i que amb aquest acte exalta la glòria de l’Altíssim. “Allahu akbar”, criden aquests joves quan fan esclatar el cinturó explosiu o premen el gallet del kalàixnikov per matar tants infidels com siga possible: “Al·là és el més gran”. Ja sé que aquest marc mental, creença i fe, resulta impossible i estrany per a un pensament mínimament racional –almenys a l’estil de la racionalitat que en solem dir “occidental”–, i per tant ens resulta molt difícil acceptar o simplement entendre que és realment el motor de tants actes individuals i col·lectius com els que d’ençà d’alguns anys ens espanten i alarmen. Llavors, ens entestem a buscar mòbils o justificacions que encaixen en allò que nosaltres suposem que seria –que ha de ser– una raó acceptable. El problema és que (amb una mica de bona fe i una certa superioritat intel·lectual subjacent i inconscient), a l’“Occident” solem pensar que els “nostres” conceptes racionals de caire sociològic, ideològic o polític (com ara l’imperialisme europeu, els mals del capitalisme, la política errònia dels nostres governs, la prepotència dels nord-americans, la marginació dels immigrats, i altres pecats semblants que d’altra banda són ben reals...) són els únics vàlids, i els apliquem també als “altres”: a l’islamisme radical i violent, en aquest cas, i així les “nostres” categories d’anàlisi explicarien els “seus” actes i projectes, des del suïcidi fins al nou Califat.
La realitat, però, és que “ells”, els predicadors, els líders, els organitzadors, els propagandistes, els reclutadors, els militants, i la infinita multitud dels seus amics, simpatitzants i protectors, no apliquen el “nostre” pensament (vull dir, en aquesta matèria, el pensament occidental modern, no el medieval) sinó un altre de ben diferent: el pensament religiós, en la versió més doctrinària i sectària. Les organitzacions com Al Qaida i després l’anomenat ISIS o Daesh, no atrauen i recluten nous membres tan abundants –inclosos tants milers a Europa– promovent el socialisme, l’anticapitalisme o la lluita antiimperialista, sinó proclamant que són musulmans perfectes, deixebles rigorosos del Profeta, i creadors d’un Califat on l’Alcorà ha de ser l’única llei. Aquesta és la voluntat divina, immutable, absoluta, i per tant l’eliminació de tot allò que s’hi opose és un deure piadós del creient. Així, el lluitador fidel en aquesta guerra, en el seu acte suprem de combat, no cridarà “Fora l’imperialisme!” o “Mort al capital!”, sinó Allahu akbar! Pot haver-hi condicions que faciliten la propagació d’una doctrina funesta, com les sancions contra Alemanya després de la I Guerra Mundial, que afavoriren l’ascens del nazisme. Però sense la mala llavor de la doctrina no creixeria la mala planta. “La qüestió, doncs”, recordava jo ací amb motiu de la matança de periodistes de Charlie Hebdo, “no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli... La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres ‘cristianes’ aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els ISIS, Al Qaida i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei”. Em sap molt greu constatar que tants opinadors il·lustrats, i alguns polítics nostres, encara no han entès una cosa tan simple i tan clara.
| | 1 |
|
|
