Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimecres, 6 de novembre de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1661 | 12/04/2016   Imprimir

El pla

Reconec humilment que m’ha enlluernat la lectura del document “Fes cultura. Pla estratègic cultural valencià 2016-2020”, no solament per les altes meravelles que promet i per la precisió dels objectius (com el d’aconseguir “32.000 visitants per museu obert”, “incorporar 300.000 usuaris en la xarxa de biblioteques”, “incorporar 8.000 persones en la pràctica amateur d’arts escèniques” i altres abundants magnituds d’exactitud científica: exactitud gens estranya si pensem que el Pla diu que va ser encomanat a la “unitat del Departament d’Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València”) sinó també, per la llarga llista de comissions que es crearan, plans sectorials que s’elaboraran, o propostes que es faran, algunes de tan ambicioses, diàfanes i aplicables com aquesta: “Proposar al Consell Valencià de Cultura la celebració d’un Fòrum Anual sobre l’Estat de les Arts, les Cultures, la Creativitat i el Talent, amb l’objectiu d’establir un espai per a compartir llenguatges, coordinar estratègies, generar oportunitats per a les fertilitzacions creuades i realitzar una avaluació compartida sobre l’Estat de la Cultura, anticipant canvis i proposant recomanacions.” Fantàstica proposta: ja la poden presentar al CVC (els experts en economia aplicada deuen conèixer bé el nivell i experiència dels seus membres), i vejam què diuen, i sobretot què fan. Però la fascinació pel futur radiant que ens promet el pla segurament m’ha encegat fins al punt que no he sigut capaç de copsar la coherència profunda del projecte, els fonaments conceptuals (cal suposar que en té), i sobretot el caràcter i contingut de l’adjectiu valencià que figura en l’enunciat. Qui sap si es tracta només de la delimitació administrativa del territori on plouran les meravelles benèfiques del pla, i ja m’està bé: esperem que almenys una part de la visió dels economistes aplicats a la cultura siga realment aplicable. Seria esplèndid, una cosa mai no vista. Ara bé, voldria ser capaç de discernir-hi algun besllum d’idea o projecte “nacional”, encara que fóra tènue i subjacent: algun objectiu en termes de cultura valenciana, tot i que sé perfectament (he dedicat al tema de les “cultures nacionals” centenars de pàgines i molts anys de reflexions i de lectures) com és de difícil parlar de “cultura valenciana” en tant que combinació distintiva, coherent i específica, i ací mateix ho he explicat més d’una vegada.

Per exemple, fa prop de quatre anys, quan recordava que a partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’Estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir, els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran en castellà o a través del filtre ideològic i polític castellà, afegits als components propis de la cultura nacional castellanoespanyola, com la literatura o els mites històrics, que seran percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com mites o literatura nacionalment propis. Ara, concloïa llavors i conclouré ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquests components han estat assumits i interioritzats com a substancials per una gran part dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components distintius i propis, i la mort lenta de tot allò (la llengua, en primer lloc!) que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellano-espanyol. I aquest és el destí implacable que ens espera: l’extinció i el desert a mitjà termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, escoles i universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i (no únicament, però molt especialment) en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta i viva, i no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Però això, ai dolor, sembla que té poca importància, o no gens, per als planificadors estratègics. I és un símptoma més d’una certa moda ideològica que creix i s’escampa, molt “moderna” i possiblement nefasta. Potser en parlarem un altre dia.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS