Avui és dimecres, 6 de novembre de 2024 |
1 | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1672 | 28/06/2016
Un dia de finals de primavera o de principis d’estiu, fa més de deu anys, en aquesta pàgina mateixa, jo recordava que, deu anys abans, ja havia hagut d’escriure les mateixes coses, repetint, fent memòria, passen anys i dècades, i la memòria no torna amb l’eficàcia que caldria. Recordava, doncs, que dos mesos després de la batalla, amb el decret mal conegut com “de Nova Planta”, el bon rei Felip V, avi dels Borbó d’Espanya feliçment regnants durant més de tres segles, va reduir el nostre país a la condició de vençut, conquistat, i condemnat a la inexistència. Recordava que, des de la primavera i l’estiu del 1707 i durant quasi tot el segle XVIII, el Regne de València va ser governat militarment en tots els òrgans i nivells de la justícia, les finances i l’administració: des del capità general com a autoritat absoluta del regne esdevingut “província”, fins als corregidores que controlaven directament els municipis. “Porque este territorio por muchos años necesita de que los que mandaren las gobernaciones sean hombres de guerra”, com deia un informe oficial anys després de la conquesta castellana. Segons alguns historiadors, sembla que això era el progrés, perquè abans de Felip V ací teníem lleis i administració poc avançades, és a dir, poc militars i poc centralitzades. Així, en virtut de dos principis moderníssims –“el dominio absoluto de los referidos reinos” que té el monarca, o siga l’absolutisme radical portat a l’extrem més perfecte, i “el justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas”, és a dir, la pura i simple força militar–, el bon rei Felip esborrava un país (sabrem tornar a posar-lo en el mapa?), declarava la seua mort política, la seua inexistència (més inexistent encara que la “Comunitat” que ara el substitueix), i com a aplicació dels principis tan moderns que hem apuntat decidia : “He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada”.
No sé si les lleis de Castella eren tan lloables, i tan aplaudides per l’univers sencer, però és difícil trobar, en la història d’Europa, un cas tan rigorós de genocidi polític, d’absorció institucional tan radical, fulminant i completa d’un país per un altre. Això no ho van fer ni els tsars russos a Polònia, ni els sultans turcs a Bulgària o a Grècia. No els van dir mai: “Ja no sou polonesos, o búlgars o grecs, a partir d’ara només sou russos o turcs, sense diferència en res, les vostres lleis desapareixen sense rastre i fins a l’últim detall, només valen les nostres lleis i els nostres usos i costums, els vostres queden anul·lats, no són res”. Això ens van dir a nosaltres, firmat al Buen Retiro el 29 de juny de l’any 1707 i, pels efectes, sovint és com si ens ho continuaren dient cada dia: pels efectes, i per la ideologia profunda dels polítics que ens han governat i ens governen, i d’alguns (o molts) dels qui ens voldrien governar. Ja sé que parlar de tot això diuen que és molt antic, que els valencians no hem de ser “nacionalistes” ni pensar tant (?) en el passat, que cal mirar només les coses pràctiques, presents. Deu voler dir que ser modern és viure sense memòria i, per als valencians, fer com si no haguera existit mai aquell decret fundacional de l’Espanya unida, l’Espanya pàtria, l’Espanya Estat, aquella reducció expressa “a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales”. Sembla que aquest proper 29 de juny hi haurà, al Palau de la Generalitat, un acte més o menys solemne de recuperació de memòria, i d’exigència d’un retorn (mínim, en tot cas, adequat als temps moderns) d’algunes d’aquelles lleis, usos o costums que no eren castellans i per tant no tan “plausibles en todo el universo”, però eren nostres. De moment, jo recomanaria a les nostres dignes i noves autoritats que imprimiren, en bon paper, còpies ampliades d’aquell Decret del 29 de juny, els posaren un marc, les penjaren als despatxos oficials, i les tornaren a llegir cada dia. Qui sap si els vindria alguna idea interessant al cap.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1671 | 21/06/2016
Com que aquest paper arribarà als lectors en una pesadíssima setmana d’eleccions, val més que s’entretinguen amb una escena que no hi té res a veure. Això és un escriptor, a la cuina, que es prepara el cafè i es diu, en veu alta: cada dia em dic que avui ha de ser una jornada productiva, i tots els dies passa alguna cosa que m’impedeix d’escriure. L’escriptor, que no sóc jo però podria ser-ho, pensa que han de venir a fer-li aquella entrevista, ha de preparar encara les respostes, té por que la seua novel·la tampoc avui avançarà massa.
Com jo mateix tinc por de constatar que el meu llibre creix tan lentament que sembla que no creix. L’escriptor que no sóc jo imagina que podria començar amb aquesta pregunta: s’ha avorrit mai en la seua vida? Sí, en la infantesa, després no. Cal dir que en la infantesa és un avorriment poblat de somnis, mentre que en la vida adulta l’avorriment està fet de repeticions, és continuar fent alguna cosa de la qual ja no esperes cap sorpresa. Jo del que tinc por és de repetir-me en el meu treball literari, pensa l’escriptor, per això he de trobar cada vegada algun desafiament, he de proposar-me alguna cosa que vaja més enllà de les meues possibilitats. Vejam una altra pregunta, a partir d’una citació de Nietzsche: “Si existeix l’art, si hi ha un acte estètic..., és indispensable una condició psicològica: la frenesia”. Puc contestar que no, que jo sóc sempre racional en allò que escric, que tot el que faig està sotmès a la raó, la claredat, la lògica: pensaran que estic cec sobre mi mateix. També puc respondre que escric sovint en estat de trànsit, arravatat, no sé com escric coses tan boges: pensaran que faig comèdia. Més val que conteste aquesta pregunta: què hi pose de mi mateix, en allò que escric? Hi pose la raó, la voluntat, el gust, la cultura a què pertany; i alhora hi pose també l’inconscient, els impulsos interiors, les meues neurosis, o siga, justament, la frenesia. Hi ha més preguntes, sobre la interpretació dels somnis, sobre Freud, que l’entrevistat llegeix perquè troba que ell també, Freud, és un bon escriptor, com un autor de novel·les policíaques que es llegeixen amb interès apassionat. Però les preguntes més interessants són les que parlen sobre l’escriptura. Com aquesta: creu que els escriptors escriuen allò que poden i no allò que haurien d’escriure? Podria respondre: els escriptors escriuen el que poden. L’acte d’escriure esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat. Un escriptor pot sentir-se obligat a escriure això o allò, però hi ha diferents tipus d’obligació. Hi ha les constriccions literàries, com el nombre de versos d’un sonet o les regles de la tragèdia clàssica. Formen part de l’estructura de l’obra, i al seu interior la personalitat de l’escriptor es pot expressar lliurement. Hi ha també les constriccions socials, que no poden ser imposades directament a l’obra, han de passar a través de l’interioritat de l’escriptor...
Preguntaran també: són mentiders els escriptors?, i si no ho són quina mena de veritat és la que conten? Vejam..., els novel·listes conten aquella veritat que es pot amagar en el fons de qualsevol mentida. Ja sabeu que per a un psicoanalista el fet que digueu una veritat o una mentida no és tan important, perquè també les mentides són interessants, reveladores, tant com qualsevol suposada veritat. Jo sent una certa desconfiança envers l’escriptor que pretén dir tota la veritat sobre si mateix, sobre la vida i sobre el món. M’estime més buscar aquell punt de veritat que es troba en l’escriptor que es presenta com un mentider desvergonyit. Quan escric una novel·la construïda sobre mistificacions literàries (Se una notte d’inverno un viaggiatore, diu l’autor que prepara les respostes; Els treballs perduts, diria potser qui les transcriu ací), el que intente és trobar per aquesta via una veritat que altrament no hauria pogut trobar. També li preguntaran per què no escriu poesia, i diu que en va escriure una mica de molt jove, i que tot és una qüestió de mecanismes mentals. Li preguntaran si pensa que Europa està submergida per la cultura angloamericana i contestarà que no, que ell no ho sent així, i li preguntaran encara més coses.
No cal dir que és Italo Calvino qui prepara les respostes, i que jo simplement les he traduïdes, una mica a la meua manera. Calvino escrivia tot això el 1983, i jo ho vaig llegir molts anys després, publicat per la revista MicroMega. Li vaig dedicar, no sé on, un article (més llarg que aquest) que acabava afirmant que ja sé que són coses que tenen ben poc interès per al públic, però que, si algun dia em feien preguntes com aquelles, jo prepararia també, probablement, respostes molt semblants. Com, efectivament, s’ha esdevingut al llarg dels anys: respostes calvinistes.
| Joan F. Mira | El PaÃs | 21/06/2016
A finals d’aquest mes de juny, el dia 29, els valencians (i no només els valencians) podríem dedicar uns minuts a meditar sobre una de les veritats recurrents —i sempre relatives— de la Història: que un país, en tant que cos polític, pot ser condemnat a la mort o destrucció: però també tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú per al present i per al futur. I la història moderna i contemporània d’Europa està plena de casos semblants, de morts i de resurreccions.
No és debades, per tant, que molts valencians mantinguem la memòria d’una batalla decisiva perduda, la derrota terrible d’Almansa, i que aquesta memòria s’haja convertit en fonament simbòlic d’una idea del propi país i de la seua existència renovada. Com en tots els països i en totes les fites històriques, ens movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional de la repressió i el retrat invertit del primer rei Borbó al Museu de Xàtiva, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella, i en definitiva entre el final d’una història i el principi d’una altra.
Però la data més real i menys simbòlica que marca aquest final i aquest principi no és la d’una batalla, el 25 d’abril de l’any 1707, sinó la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que per als valencians va ser molt pitjor que el Decret de Nova Planta. Els fets d’armes, favorables o adversos, solen tindre més potència evocadora que els decrets firmats, però és un paper firmat a Madrid, no una batalla, allò que marca tota la diferència entre un abans i un després. En aquell cas, però, les armes vencedores van propiciar la destrucció de les institucions i les lleis, apel·lant sense restriccions al “justo derecho de la conquista”. Dret que, amb el més rigorós concepte de l’absolutisme reial, s’aplicà de la manera següent: “He juzgado por conveniente, así por esto [LA CONQUISTA], como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo...”.
Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l’aplicació rigorosa d’aquell “derecho” es fonamenta tot allò que ha vingut després: l’estructura estatal, legal i política que hem acceptat fins ara sense discussió. Com si els “drets històrics” del país conquistat aquell 1707 foren només una evocació sentimental i sense base, i els que es deriven de la conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat. Coses que solen menysprear, oblidar o ignorar els historiadors, periodistes, polítics de tota raça i espècie, filòsofs, catedràtics d’ètica, i públic en general, d’arreu del Regne d’Espanya, i no solament els de la seua capital.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1670 | 14/06/2016
Serà pura literatura oral, o material etnogràfic: transcripció recuperada d’enregistraments de fa quaranta anys en un lloc del Maestrat, quan jo rodava per pobles i viles comprovant que no hi ha res nou sota el sol, nihil novum sub sole, abans i ara. “Hi havia una xica que li deien ‘la peona’. I va fer-se vella i no va poder festejar, hasta que va eixir-li un nòvio cego. I no és que el volia, no, és que com tenia moltes moltes finques en rústiques i en urbana, pues van arribar a casar-se vells, això era cap a l’any 29 o 30. Per cert, que van estar uns quants anys sense família... la gent ja malpensava. Total, que van arribar a tindre família, i van tindre un xic. I esta dona se va casar pels béns: ella sí que deia que el volia a d’ell, però si ella no haguera sigut pobra no s’haguera casat. Después van anar-se’n cap a Castelló, van comprar un pis, van vendre ací primer les finques, i vivien prou bé, però si no haguera sigut perquè tenia moltes finques, ella no s’haguera casat. Ara resulta que es mor ell, i ella no va tindre més remei que vendre finques i ara s’ha posat en amo, a fer faenes, i esta xica avui dia ha de guanyar-se el jornal com abans de casar-se en eixe senyor...”
“I una que es posa en un xic, també tan ric o més que ella i es comprén que els dos buscaven les herències... i van arribar a casar-se... Però tanta desgràcia tenen l’un com l’altre, que no poden tindre família : què faran en estos béns de l’un i de l’altre? Es van casar pels béns, i lo que tinguen no ho poden disfrutar, perquè no prenen ni un cafè per no gastar-se cinc pessetes...: que és lo que fan en tota esta hacienda? Tota se perdrà perquè no hi ha hereus pel dia de demà... És que jo no entenc per què arriben a casar-se... en lo bonico que és casar-se en voluntat, conforme em vaig casar jo en la meua dona, tindre fills, donar-los als fills lo que poguéssem, i més i tot... però este matrimoni no sé lo que han de fer, ahorrant tota la vida diners, sense poder tindre fill...”
“Pues ja voràs, un xic d’ací volia a una xica que era d’una casa que tenia prou bona hacienda, però el xic era pobre. I ells dos se volien prou, i eixe xic s’haguera casat en ella perquè la volia, però a l’enterar-se els pares d’ella ja li volien llevar del cap la idea, perquè eixe xic era massa pobre per a d’ella. Però com ella el volia, ja li parlava tan prompte podia. Hasta tal punt que va un dia ell a acompanyar-la a casa, i son pare d’ella que volia pegar-li en una cadira al cap, i allí se va armar l’u de maig... Des d’aquell dia que van tallar la relació, perquè clar... al renyir en els pares, aquell xic va dir ‘deixem-ho estar, perquè ja que no me volen els teus pares, per a viure tota la vida amargats...’ I ara que li ha eixit a ella un nòvio que té prou diners i tot, pues ara se’ls acomode als pares d’ella, i ara ja no li diuen res, que fa poc de temps que ja el deixen entrar a casa i ja és tot una bassa d’oli.”
“Va ser un home que en la joventut d’ell se’n va anar de M., potser a l’estranger, i va fer-se molt ric, i va comprar una fàbrica a València. Va arribar a casar-se, sense família, es mor la dona, i es queda viudo. I ací a M. venia molt perquè tenia família. I hi havia una xica ací, que per cert va arribar a delegada de Falange, ella, i siga que ella li buscava els diners, siga lo que siga, es van posar a festejar. Es posen a festejar, que tots ho miraven estrany perquè era massa la diferència, perquè ella deuria tindre uns 32 anys i ell uns 71 o 72, de quaranta anys i pico segur que li guanyava, i ell se volia casar lo antes possible en ella. I jo els vaig vore moltes vegades per la plaça, festejant a deshora de la nit, que aquell home no tenia aliento ni per anar... però tenia molts duros i ella havia d’aguantar en ell. Total, que jo li preguntava a d’ella ‘però Maria C., tu el vols o és que li busques lo que ens fa falta a tots?’ I ella deia que es volia casar perquè el volia, però això no ens ho podia fer creure a ningú perquè una xica de 32 anys casada amb un home de 72 anys i viudo que havia de portar-lo passejant... Ell venia a M. a festejar, i un viatge de tants, quan se’n va anar a València, perquè allí tenia els interessos, als tres dies es mor. Es va quedar la nòvia ací en molt de dol, i no va poder arribar-se a casar. No és que ella el volia, buscava els diners, tenia molts duros i moltes fàbriques, que si s’haguera arribat a casar ella ho hauria heretat tot...”
Efectivament, des dels matrimonis dels dinka i dels nuer a base de comptar caps de bestiar (pobres nuer, pobres dinka, que ara en comptes de matar-se amb llances es maten amb kalàixnikovs...) fins a Berlusconi o Donald Trump, hi ha poques novetats sota el sol.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1669 | 07/06/2016
He d’aclarir que les reflexions d’aquests tres articles procedeixen d’un debat (Cultural Diversity and the Construction of Europe) organitzat fa pocs anys a Barcelona per la Fundació Bofill, on em tocà discutir les ponències de dos autors de renom internacional, Ralph Grillo i Jef Verhueren. Rarament, en aquesta matèria, m’he trobat en desacord tan profund amb autoritats de tal nivell. Vaig haver d’insistir, per exemple, que em semblava analíticament i metodològicament difícil de sostenir l’associació entre “raça” i “cultura” com a conceptes que poden rebre el mateix tractament. I que, per tant, és una fal·làcia afirmar que igual com no hi ha “clearly separable races”, no hi ha tampoc “clearly separable cultures”: no sé en quin sentit caldria entendre ací els conceptes de “claredat”, “separació” i sobretot “cultura”.
I hauríem de concloure que totes les cultures són confusament inseparables, a més de ser aèries, flotants i extraterritorials? No hi ha, per exemple, una cultura turca a Turquia que puguem distingir clarament de la cultura flamenca a Flandes? O potser no existeix cap cultura, i per tant no cal que en parlem? Però llavors tampoc no podrem parlar de països, nacions, pobles, etc.: no podrem parlar de res, perquè no existeix res fora dels individus singulars, que és on anaven a parar els dos autors. Una idea que, si l’apliquem amb un mínim de rigor, ens portaria inevitablement a conclusions estúpides i absurdes. Tampoc em semblava sostenible la dissociació radical entre territori i cultura, com si els processos de formació d’allò que anomenem cultures (que també són productes socials: no “naturals” ni eterns, evidentment) no foren obra de societats establertes històricament en territoris concrets. Territoris que, d’altra banda, poden adquirir uns valors simbòlics afegits: però l’ordre simbòlic és precisament el propi de la construcció cultural. I com que això és real, el resultat és que aquesta Europa nostra –en construcció, en paràlisi o en crisi– és una Europa dels Estats que es continuen definint bàsicament com Estats-nació, els quals preserven gelosament la pròpia identitat com a àmbits de referència substancial (i sovint ben “essencialista”!) de les identitats culturals. Això és així, però al costat dels esforços dels Estats per homogeneïtzar les pròpies societats (model francès i derivats...), hi ha també la realitat de graus i formes variables de diversitat dins dels Estats històrics d’Europa: les diferències nacionals (mai no reconegudes com a Espanya, reconegudes a partir de mitjan segle XIX com a l’Imperi austro-hongarès), lingüístiques, o religioses, són també part de l’experiència europea.
No tots els Estats europeus han tingut l’homogeneïtat com a model efectivament aplicat o efectivament reeixit. O, quan el tenien, hagueren d’acceptar un cert grau de tolerància fins i tot institucional: la diferència –lingüística, religiosa, etc., i en última instància cultural– no sempre pogué ser anul·lada o destruïda, i per tant d’una manera o d’una altra calia fer-la encaixar en el model, encara que només fóra en termes de “regionalisme”, folklore, cultura tradicional, etc. I en tot cas, quan ens preguntàvem “quina mena d’homogeneïtat està en la base del model europeu?”, el que preteníem era constatar l’existència o no d’aquest model –o models–, i potser els diversos enfocaments, històrics o “doctrinals”, de la mateixa idea d’homogeneïtat. Perquè sense comprendre i analitzar el significat d’aquesta idea, i de quina manera ha estat pensada, institucionalitzada i aplicada (amb “èxit” o sense) en la història recent d’Europa, difícilment podrem entendre les possibilitats reals de la diversitat en la història present i futura. És cert que, com recordava Grillo, durant els darrers dos segles “les nacions-Estat d’Europa s’han basat en nocions d’essencialisme cultural i en polítiques de nacionalització i assimilació” fins al punt de “considerar la pertinença cultural com un acompanyament necessari de la integració política”. Són aquests mateixos Estats els primers responsables de la confusió, i per tant haurien de ser els primers a donar institucionalment exemple en sentit contrari. Que és exactament allò que no fan. A França, model en aquesta història, la simple possibilitat de reconèixer l’existència d’un “poble cors”, o l’ensenyament regular en català, cors o bretó a l’escola pública, es consideren, ara mateix, fets incompatibles amb la substància mateixa de l’Estat. Dit d’una altra manera, l’égalité política dels ciutadans ha de ser sinònim d’identité cultural. És també l’ideal espanyol, i no sembla que això canviarà en el futur pròxim. Amb els resultats visibles que vostès ja coneixen i pateixen.
Parts primera i segona d'aquest article | 1 |
|
|