Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 10 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1402 | 26/04/2011   Imprimir

Llegir ensenya

Llegir ensenya moltes coses, sí senyor: llegir premsa i llegir llibres fa pensar. Com ara aquest setmanari mateix on, en una llarga entrevista, un escriptor afirma: “No puc ser un escriptor normal. I menys essent un escriptor valencià en llengua catalana, que som uns pàries de la literatura.” Uns pàries, pense jo, potser uns pobres pàries, però almenys els escriptors valencians en llengua catalana som més nombrosos que mai (més, possiblement, que els escriptors valencians en llengua castellana, i de qualitat mitjana almenys equivalent, qui sap si superior), publiquem i venem més llibres que en cap altre moment de la història contemporània. Després, l’autor entrevistat –que d’altra banda és un prosista excel·lent, molt bon narrador– afirma encara: “Els qui escrivim del Llobregat cap avall estem completament deslligats de la resta de la nostra cultura, estem abandonats.” Deu voler dir que els escriptors valencians no som ningú del Llobregat (o de l’Ebre) cap amunt, que allà dalt no ens fan cas, no ens publiquen, no ens llegeixen, i potser ni tan sols ens coneixen, si és cert que, tal com conclou l’entrevistat, “ací, fem una literatura en catacumbes”. Jo tenia entès, per experiència pròpia i per l’observació del panorama, que justament els últims deu o vint anys els escriptors valencians teníem més presència que mai de l’Ebre (o del Llobregat) cap al nord, que en aquelles terres ingrates ens llegien més que mai, que almenys vuit o deu noms (posem que siguen Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Josep Piera, Manuel Baixauli, Enric Sòria, Martí Domínguez, Vicent Alonso, i tres o quatre més), que no són pocs en qualsevol literatura, són ben presents, llegits i respectats per allà dalt. Bastant més llegits, ai dolor, en alguns casos, que al nostre propi territori, casa o país. Dit d’una altra manera, i resumint: mai, però mai de mai, tants autors valencians no havíem tingut tanta presència com ara tenim en el conjunt de la literatura i de la producció editorial en llengua catalana. I jo, ignorant que pensava això, he sabut, llegint aquest setmanari, que som uns pàries de la literatura, abandonats, escrivint en les catacumbes. Notícia patriòtica, supose: informació que ens il·lumina el futur i ens anima en els esforços del present.

El mateix dia, a la pàgina 421 d’un llibre que en té més de 500, un conegut professor de dret polític, entre altres improperis potser inspirats pel profeta Jeremies, fa referència a “una intel·lectualitat –la nostra– tradicional i alegrement buidada en el funcionariat, oxidada i inservible víctima de la metàstasi irreversible que provoca la institució de la subvenció a treballs rutinaris”. L’Apocalipsi valenciana no s’acosta: ja ha arribat. No sé si qui ha escrit aquelles ratlles es considera membre d’aquesta mateixa intel·lectualitat, o si també en formen part els prop de trenta autors que omplen el volum Vida amunt i nacions amunt. Pensant el País Valencià en temps de globalització, que ha publicat fa poc la Universitat de València. Ràpidament em ve al cap una dotzena de noms (i pensant-hi una mica en recordaria molts més) del gremi intel·lectual valencià, que em costaria molt considerar com a víctimes inservibles i oxidades de la metàstasi en qüestió. Malediccions bíbliques, metrallaments verbals, lamentacions, que tindrien més consistència acompanyades d’una llista de noms: Piera i Torrent serien uns pàries abandonats en la catacumba, Lapiedra i Alfaro serien víctimes oxidades, etc. Gràcies que també hi ha intel·lectuals no rovellats ni víctimes de la metàstasi. Per exemple l’autor –un altre, en el mateix volum– d’afirmacions tan contundents com aquestes: que el “valencianisme democràtic” ha tingut un gran èxit electoral (entenent per “valencianisme democràtic” el que practiquen el PSOE i el PP, i això seriosament, sense ironia), o que “el pitjor de la vida política valenciana des de la transició prové del seu vessant nacionalista” (on la maldat del vessant nacionalista s’aplica igual al “blaverisme i el catalanisme més extrems”, simètricament culpables de la violència verbal i física que embrutà els anys de la transició… i els següents). Valga’m Déu: tots igualment culpables del “pitjor de la vida política”, qui sap si Acció Cultural és tan culpable com les bandes del GAV, “catalanistes” i “blavers” igualment antidemocràtics, i jo ni m’ho pensava ni ho sabia. Llegir, estimats lectors, ensenya molt. Moltíssim. Continuarem aprenent.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1401 | 19/04/2011   Imprimir

Públic, privat

Si moltes persones com jo, de la meua generació i de les meues idees, hem anat canviant algunes creences polítiques i alguna part de la ideologia, ha estat simplement per un procés de pura observació de la realitat, per un pur empirisme racional. La fe en la superioritat substancial del socialisme, la santa doctrina del profeta Marx, i alguns altres elements del dogma antic, van resultar progressivament incompatibles amb la constatació dels fets, si els fets es contemplaven sense ulleres de colors, i es descobria per tant quin era el seu color natural. Posem per cas que un simple observador racional com jo, fa trenta anys, a primers dels 80, es preguntava: l’economia dels països dits socialistes, produeix més riquesa i la reparteix millor, crea més benestar?, la gent viu en més bones condicions sota aquells règims, té una vida més confortable i més satisfactòria? La resposta era òbvia, i més òbvia encara si hom viatjava una mica per aquells territoris i països. I al final, al capdavall dels programes i doctrines, què és allò que importa? L’aplicació d’una ideologia muntada a priori, o la realitat de si la gent, els ciutadans, el poble en general, viuen més bé o més malament? Parlem en termes econòmics, de condicions materials: què vol dir que la gent viu millor, en tal sistema i no en tal altre? Vol dir que el sistema produeix més béns i més serveis i que estan més extensament repartits i que la gent hi té més accés: que la major part de la gent tinga unes cases més bones, que es puga pagar bons aliments, que dispose de més mitjans de transport, de millors serveis de tota mena... I era tan clar i tan visible que els països dits capitalistes funcionaven molt millor que els que es deien socialistes...: era tan evident, que alguna cosa devia fallar en la doctrina. Per tant, va arribar un moment que no es podia sinó acceptar la validesa de l’economia de mercat. Amb tots els controls, regulacions i redistribucions necessaris, és clar, que per a això serveixen l’estructura política de l’estat, els impostos i els usos del pressupost: per a ajudar la gent menys afavorida, per a crear la màxima igualtat de possibilitats entre tots els ciutadans, i sobretot per a garantir que el mecanisme de la producció de béns i serveis funcione amb la màxima eficàcia, i per tant pose a disposició del màxim possible de gent el màxim possible d’aquests béns i serveis.

També en això, en matèria de la disponibilitat dels béns i els serveis, jo i els meus amics i coneguts i tants altres companys d’ideologia de fa quaranta anys, hem tingut una idea desviada de què és un servei públic. Tot allò, dèiem, que és necessari i d’interès general, i que hauria d’estar garantit a tothom, hauria d’estar controlat pel poder político-administratiu. Doncs no. A cap país europeu occidental, ni als polítics socialistes més socialistes no se’ls ha acudit mai de col·lectivitzar l’agricultura, posem per cas. No hi ha res més important i necessari que el menjar, la primera cosa que hauria d’estar universalment garantida. A ningú, però, no se li ha acudit que es nacionalitzen els camps de patates, l’horta de València o les carxofes del Baix Llobregat. Cap ideòleg del socialisme democràtic (de l’altre, no en parlem: és cosa, ara mateix, de Cuba o de Corea del Nord) no ha proposat convertir en funcionaris públics els llauradors, els forners o els carnissers. L’aigua –i sense beure no es pot viure– també la gestionen sovint empreses privades, sense que això cause problemes de consciència a molts governs municipals d’esquerra. Però després resulta que si una escola o un hospital no són de propietat i gestió pública (és a dir, si els mestres o els metges no són funcionaris), pensem que ja no fan un servei públic sinó privat, i que això és un escàndol, perquè tota necessitat general ha de ser coberta per l’administració pública. Deu ser que el menjar, per exemple, no és tan necessari, no mereix aquesta garantia, perquè si fóra així caldria nacionalitzar els camps de blat, les verdures, la fruita, les vaques i els pollastres. Sembla una collonada, i potser ho és, però cada vegada que hi pense (generalment en temps electoral, escoltant o llegint discursos carregats de doctrina) se’m renoven els dubtes sobre què hauria de ser privat i què hauria de ser públic. D’això, d’aquests conceptes incerts, deriva una bona part de la filosofia moral i política dels últims 200 anys.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 551 | 14/04/2011   Imprimir

Arquitectura rural

De tant en tant, aquest País Valencià nostre té un colp de bona sort, hi ha un petit miracle, i llavors ens trobem entre les mans un regal, obra, generalment, del treball llarg i amorós d’una sola persona, o de molt poques. Això era, doncs, que fa pocs dies vaig intervindre, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (aquell edifici cèlebre amb dibuixos de Picasso en la façana, davant de la catedral de Barcelona), en la presentació del bellíssim volum Arquitectura rural valenciana, obra de Miguel del Rey, natural d’Altea i catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de València. Fa més de vint-i-cinc anys, el 1983, a penes creat el Museu d’Etnologia (creat del no-res, amb una sola mà i l’altra lligada a l’esquena, gastant a penes un 1% del que costà l’IVAM…), aparegué el primer volum de la sèrie Temes d’etnografia valenciana que jo mateix promovia, dirigia i editava. La meua sort immensa va ser trobar uns arquitectes (Miguel García Lisón, Artur Zaragoza, Carles Bohigues i Miguel del Rey) que, per pur amor al país, als marges, els murs, els ponts, les cases i els carrers, van omplir aquell volum amb una cosa que no s’havia fet mai: l’estudi, inicial però metòdic, de l’infinit patrimoni de la construcció rural del País Valencià. Allò que, a poc a poc, va esdevenint matèria d’arqueologia, a mesura que masos i alqueries s’abandonen, les construccions s’ensorren, i espais immensos abans cultivats i habitats es transformen en ruïna tristíssima. Ara, després de molts anys de faena amorosa, Miguel del Rey ha convertit aquell primer treball en un estudi exemplar, un inventari de models i de formes, una tipologia i un mostrari abundant que cobreix d’extrem a extrem la superfície del país. Hi ha masies, masos, masets, alqueries, casetes primitives, barraques, grans casalicis potents. Hi cases senyorials, façanes gòtiques, façanes d’aire barroc o neoclàssic i moltes façanes modestes, pulcres i elegants. Hi ha tot aquell equilibri, delicadesa i bon gust de molts segles d’arquitectura popular. Si poden, facen una mica d’excursionisme etnològic i contemplatiu. I mentrestant fullegen aquest llibre, on hi ha una part molt gran del nostre patrimoni, d’allò que hem fet i d’allò que som, o que érem.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1400 | 12/04/2011   Imprimir

Sobre l'ús de les tisores

O teoria i pràctica de la retallada, que podria ser l’altre títol d’aquest paper circumstancial. O no tan circumstancial, perquè toca, potser, accions i reaccions de considerable substància. L’espectacle, en qualsevol cas, és exemplar, i il·lustra molt, a qui l’observe, sobre la incapacitat habitual dels humans per acceptar el pes i els límits de la realitat, quan la realitat és incòmoda i molesta. Parle, no caldria dir-ho, sobre l’espectacle, confús i mal il·luminat, que aquestes setmanes se’ns ofereix cada dia a propòsit de les ja cèlebres retallades de tot pressupost públic, visible o invisible. I aquesta part d’humanitat que és la nostra, europea occidental, ibèrica, catalana o valenciana, pareix que ha perdut la capacitat de mirar dret davant d’ella, una mica més enllà del nas de cadascú, i d’acceptar que allò que veu, en matèria de diners gastadors, és més aviat un panorama trist. Ací mateix, en aquesta península del sud-oest d’Europa, hem viscut massa temps inflant globus de colors, pensant que el regne de Xauxa era a l’abast de la mà, i lligant alegrement gossos amb llonganisses. Tant de temps, que la ciutadania, el veïnat, el bon poble pla, ha arribat a suposar, o a creure amb gran fermesa, que les llonganisses barates o gratuïtes eren un dret adquirit per sempre més, i que viure al país de Cucanya era un estat permanent i assegurat. Deu ser la primera vegada en la història que una població, un país, un continent sencer, tenia com a matèria de fe la creença en l’increment continu dels diners disponibles per a qualsevol ús, necessitat, servei, projecte o simple capritx. Cada any, una mica més de tot i, si podia ser, molt més. Cada any, a cada pressupost, més diners a la butxaca per a gastar, i més diners per a l’administració pública, més diners per a la sanitat, més per a l’educació, més per a autopistes i trens velocíssims, més per a la cultura (qualsevol cosa que això siga o represente), més per a la recerca, més per a construir edificis d’utilitat dubtosa, més per a l’esport, la música, el teatre, l’asfalt urbà, la policia municipal, els auditoris, les ciutats de la música o de les arts i les ciències o de qualsevol fantasia de país ric i de polítics malgastadors. Més per a les coses necessàries, útils o convenients, més per a les inútils, supèrflues i destinades a l’exhibicionisme subvencionat. Era ben clar, era visible, era palpable, que això no podia durar sempre: tan palpable i tan clar, que no ho veia ningú. I què els diré que vostès no hagen vist i pensat… potser a posteriori. Què els diré que els governants de tot grau o nivell no hagen volgut veure o pensar durant tants anys. Fins que ha arribat allò que, implacablement, havia d’arribar. Als qui ho sabíem, ens deien ignorants.

Vist com pinta la cosa, i per pura necessitat, els governs diversos, d’allà i d’ací, han hagut de recórrer a les tisores. El govern d’Espanya talla i retalla per on sant Jaume i la Mare de Déu del Pilar li donen a entendre (és a dir, qualsevol cosa excepte l’Alta Velocitat, que és matèria metafísica, intocable), i per on Brussel·les o Berlín li manen. El govern valencià, si és que d’això se’n pot dir un govern, no sap ell mateix per on ha de retallar, i simplement proclama la mentida quotidiana, celebra fantasies, no paga, i augmenta el deute per cap, on els valencians, en això sí, som els primers de la classe. El govern de Catalunya ha decidit passar les estisores en la ratlla del 10%, tallar les vores o puntes, un euro menys per cada deu. És una manera de fer-ho, i no sé si n’hi ha d’altra (que no siga tallar encara més, com demanen des de Madrid amb mala fe de profunditat històrica). Aleshores, els crits dels afectats pugen al cel, amb una tonada comuna de fons: si cal tallar, que tallen, però a mi que no em toquen les tisores. Que no ens toquen l’educació, que és el futur. Que no ens toquen la sanitat, que és intocable. Que no ens toquen l’obra pública, que és motor d’activitat. Que no ens toquen la cultura, que és… (què és?). D’on sortiran els diners per a pagar tot allò que suposadament caldria continuar pagant al cent per cent? Ah, això no deu ser cap problema, vist que tanta gent intel·ligent (escriptors, professors, metges, polítics d’esquerra) proclama que l’ús de les tisores és un crim abominable.

 

Joan F. Mira | Avui | 09/04/2011   Imprimir

Eco i els italians

Afirma el professor Eco, Umberto Eco, en una entrevista al diari Le Monde, quan li pregunten què significa ser italià en aquest 150 aniversari de la unitat del país: “És pertànyer a una nació jove, immadura, comparada amb vells països europeus com França, Espanya o Anglaterra. Per mi, Itàlia és en primer lloc una llengua. Si un francès fulleja avui dia un llibre de Rabelais en la versió original, tindrà dificultats per comprendre el text. Ídem per a un britànic si recorre una obra de Chaucer. Per contra, un taxista italià pot comprendre fàcilment la Divina Comèdia de Dante. La llengua italiana ha evolucionat poc des de fa mil anys”. El professor Eco sap molt de lingüística i de llengües, sap molt de tot, és cèlebre per moltes savieses, i tanmateix ací no sap molt bé què diu. Primer, cau en el tòpic, poc informat, sobre les “velles” nacions d'Europa, comparades amb les “joves”. Les velles serien normals, les joves no, ja que la “joventut” d'Itàlia sembla un tret singular, al costat de la, diguem-me, normalitat de les altres. O siga, França és un país madur, perquè va fer un estat uniforme fa molts segles. I Espanya igualment, i Anglaterra (o Gran Bretanya, potser, perquè després fa referència a l'hipotètic lector britànic de Chaucer…). Madurs, pel que es desprèn d'altres passatges de l'entrevista, vol dir sobretot cohesionats, units, sense dialectes forts i sense “regionalismes” com a Itàlia, sense una Lega Nord ni coses per un estil. El professor Eco devia dormisquejar, en l'entrevista, si realment suposava que Espanya, país vell i madur, no té els “problemes de joventut” que Itàlia no ha resolt.

I també dormisquejava el savi quan afirmava que “l'italià ha evolucionat poc des de fa mil anys”, i per això un taxista pot comprendre els versos de Dante. Sap de sobres, el professor, que si el taxista entén l'italià de Dante, el toscà de finals del segle XIII i primers del XIV, és probablement perquè l'ha après a l'escola, on certament l'italià oficial i literari no està gaire lluny de la llengua de la Comèdia (no tan lluny com el nostre català literari de la llengua del seu contemporani Ramon Llull, posem per cas). Però no perquè l'italià (quin italià: el de Nàpols, el de Roma, el de Milà…?) no haja canviat gaire durant mil anys. Quines coses arriben a dir, els professors famosos. Perquè després el periodista li recorda que, en el moment de la unitat, els anys del Risorgimento, cap al 1860, a penes una petita minoria d'italians parlava aquesta llengua italiana. Cert, diu Eco, no del tot conscient de la contradicció: “És veritat que en el moment de la unitat italiana l'italià era encara una llengua de lletrats. Aquesta és, d'altra banda, la raó per la qual ha evolucionat poc al llarg dels segles […]. Aquest estat lingüístic ha afavorit la unificació tardana d'Itàlia al llarg dels últims cent cinquanta anys. La llengua italiana va fer els italians. Perquè Itàlia, abans de ser una nació –recordeu-vos que, durant el Congrés de Viena el 1814-1815, Metternich considerava Itàlia com una expressió geogràfica–, és abans que res una cultura portada per una llengua”. És a dir, Itàlia era, sobretot, una llengua literària. Hi ha qui diu que, ara mateix, no és molt més que això, però aquest seria un altre discurs.

Aquella frase que Itàlia era només una expressió geogràfica, en tot cas, ja la va dir Napoleó abans que Metternich. I els mateixos prohoms del Risorgimento sabien molt bé que Itàlia podia ser una altra cosa, un regne unit, per exemple, però que els italians estaven encara per fer: “Ja hem fet Itàlia –deien–, ara hem de fer els italians”. Els van fer, formalment, amb aquell plebiscit d'unitat que recorden plaques de marbre en places i carrers de tot el país, i que ben pocs ciutadans, fa un segle i mig, devien saber de què tractava i què volia dir. Certament, recorda Eco, la unificació d'Itàlia s'inscriu en el moviment de les nacionalitats que agranà tot Europa (Polònia, Hongria, Alemanya, són països joves, o països vells, per tant?), després de la Revolució Francesa i de l'imperi napoleònic. “Però aquesta aspiració a la unitat –afirma– és vehiculada per una llengua comuna a les elits dels estats italians, i es nodreix d'ella. Així, els generals de Garibaldi, a falta de comprendre el poble menut, poden conversar amb els burgesos i els grans propietaris sicilians. Recordeu Il Gattopardo!” Ara, però, justament, els sicilians i els napolitans evoquen aquella història amb ben poc entusiasme: recorden Garibaldi i els piemontesos com uns invasors que no entenien on anaven, i que potser van bloquejar tota una cultura. Hi ha una mena de neoborbonisme, una enyorança d'aquell Regne de Nàpols i Sicília, que segurament era vell i reaccionari, però almenys era seu.

Itàlia, doncs, pareix que era una geografia i una història antiga, i esdevingué un estat unitari, i una hipotètica nació poc o molt unida, amb les guerres del Risorgimento i amb la llengua de Dante. “I com arribà aquesta llengua a ser verdaderament llengua nacional?”, pregunta el periodista. “En tres fases”, respon el professor. “Primer, gràcies a l'escola, al servei militar i, sobretot, a la Primera Guerra Mundial. Cinc milions d'italians van ser mobilitzats. Van aprendre a viure i a morir junts sota l'uniforme italià. La guerra va ser un gresol”. En efecte: l'ensenyament elemental, el servei militar, i la I Guerra Mundial. Exactament com a França, “país vell” i d'unitat antiga: l'escola, la caserna i la trinxera. I doncs, quina és la gran diferència entre Itàlia i França, entre una nació jove i una de vella? I quina seria la diferència amb la “vella” Espanya, si ací l'estat haguera sigut més eficient, més potent, i si en comptes d'una guerra de Cuba, o del Marroc, desastres dissolvents i sense glòria, haguérem tingut una “gran guerra patriòtica” i unificadora d'emocions comunes? Després, afirma Eco, a efectes de la unificació lingüística, vingueren les grans migracions dels anys 1950 i 1960, i finalment… la televisió. Això també ens recorda alguna cosa, en aquest “vell país” d'Espanya.

I la major part dels italians, pregunta el periodista, què pensa de l'epopeia garibaldina? Eco respon que hi mostren un desinterès educat: supose que com els andalusos per Don Pelayo, o els catalans per Hernán Cortés, no sé. Que Garibaldi és intocable, cada poble té un carrer Garibaldi, i l'heroi, simplement, forma part del paisatge. I llavors es lamenta el professor que la unitat nacional no es correspon amb símbols forts i immediats, amb un referent potent. Deu ser que Itàlia, com diu Eco, és un país massa jove encara. I a Espanya, país tan vell, quins deuen ser els referents forts, immediats, potents i compartits, de la “unitat nacional”? Caldria, potser, convidar Eco a fer una mica de turisme comparatiu. I en acabant, no sé què explicaria sobre països joves i països vells.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1399 | 05/04/2011   Imprimir

Un sermó de divendres

Fa menys d’una dècada, el 2002, el dentista Alla al-Aswani va publicar L’edifici Iaqubian, una novel·la deliciosa, on la vida del Caire apareix crua i despullada, amb la corrupció profunda que impregna tot el país, la brutalitat del govern, la misèria, els antics rics decaiguts i els nous rics prepotents, i el xoc implacable de maneres de pensar i de viure. Una comèdia tràgica. I un best-seller en àrab, potser el primer del seu gènere. L’estudiant Taha és un dels personatges del llibre, i segurament el més tràgic de tots: la víctima terrible de la paraula sagrada, de la predicació d’un xeic radical, d’això que ací no volem comprendre perquè no encaixa en cap esquema nostre, i ens continuem enganyant. El jove Taha Aix-Xadhili volia ser oficial de policia, però no el van acceptar a l’acadèmia perquè ocultà que era fill d’un porter, del porter de l’edifici Iaqubian. Llavors, decebut, es matricula a la facultat de Ciències Polítiques, i allà coneix un estudiant islamista que el porta a la mesquita on predica el xeic Muhammad Xakir. La mesquita, i el pati adjacent, són plens d’estudiants. És un matí de divendres, els estudiants reciten l’Alcorà devotament, i de sobte s’eleven crits i lloances a Déu: ha aparegut el xeic. El xeic es frega les dents ritualment amb un branquilló, ressonen encara les lloances a Déu, i comença el sermó: Que aquesta vida mundanal no té importància, que només hem de pensar en l’altra i en el premi que ens espera. Que el veritable creient no tem la mort sinó que la desitja. Que la Gihad, la lluita sagrada, és una obligació de l’islam, igual que la pregària i el dejuni. Que quan els musulmans van abandonar la Gihad, Déu els va sentenciar al fracàs, al retrocés i a la misèria. Que els nostres governants són traïdors a l’islam perquè permeten una legislació francesa laica, que tolera l’alcohol, la prostitució i l’homosexualitat. “I nosaltres els diem alt i clar: no volem una nació socialista ni democràtica, la volem islàmica, islàmica. Lluitarem i sacrificarem la vida fins que Egipte esdevinga islàmic. L’islam i la democràcia són antagònics i no s’ajuntaran mai. Com és possible unir l’aigua amb foc o la llum amb la foscor? La democràcia vol dir que les persones es governen elles mateixes i l’islam només reconeix el govern de Déu.”

Els joves s’entusiasmen, canten l’himne de la gihad, i criden “Islàmica, islàmica, ni oriental ni occidental!”, i el xeic conclou el sermó: “Per Déu, que veig aquest lloc pur i beneït, envoltat d’àngels. Per Déu, que veig renàixer l’estat de l’islam fort i altiu a través vostre i veig els enemics de la nació tremolant de por davant la força de la vostra fe. Els nostres covards i traïdors governants, servidors de l’Occident croat, trobaran la seua justa fi a les vostres mans pures i netes, si a Déu plau.” El jove Taha es commou, i comença a pensar que la xica, els estudis, qualsevol cosa, ja no té cap valor al costat de la glòria de Déu. Ja no estudia, doncs, es deixa barba, vesteix amb gel·laba, i diu l’autor de L’edifici Iaqubian: “Es va entrenant a aprendre a estimar o a odiar la gent en relació amb Déu… Per això, la seua percepció de les coses ha canviat. Abans estimava alguns veïns perquè el tractaven bé i eren generosos; ara en canvi els odia perquè han abandonat la pregària i alguns beuen alcohol.” Ja poden imaginar com acaba el jove Taha: el detenen després d’una manifestació, el torturen, i jura que es venjarà dels seus torturadors. S’entrena en un camp clandestí prop del Caire, els germans musulmans el casen amb la viuda d’un gihadista mort, i ell mateix acaba morint en un atemptat. La doctrina és inexpugnable: la ideologia política, l’odi a occident i als jueus, la visió de la història i del món, de la lluita, de la vida personal, són part d’un tot rigorosament teològic i formen un cos compacte, indissoluble. I ací, en aquest occident tan odiat, encara pensem que tot això és només una reacció comprensible contra els nostres grans pecats històrics o presents, que Al·là no hi entra per a res. Per a ells, però, Al·là és la base i la raó de tot el que pensen i fan: ho diuen, ho repeteixen, no se’n cansen, no pretenen enganyar-nos, i ací no els volem creure. Ells saben que Déu és gran (els rebels, a Líbia, ho canten a cada moment), i sovint em fa l’efecte que nosaltres no sabem res. I supose que, al Caire, els sermons del xeic deuen haver canviat ben poc.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS