| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 651 | 28/11/2013 
 Dissabte passat, a l’hora de migdia, navegàvem, les meues nétes, el meu fill i jo, sobre les aigües de l’Albufera arrissades pel vent de ponent. Les xiquetes contemplaven els canals i l’estany amb els ulls molt oberts, i la barquera, mentrestant, m’anava explicant coses. La barquera era una jove senyora de cabells llargs i rossos, pantalons texans i botes altes (botes que un inspector de treball va considerar inadequades, i ella, molt raonablement, no en va fer gens de cas). Jo seia a popa, prop de la capitana rossa, i com que de passatgers n’érem tan pocs hi vaig poder conversar llargament i en exclusiva. I la conversa era que no hi ha peix com abans, hi ha molt poques anguiles, la fondària és escassa i el fons està brut, quasi no queden llocs per a caçar ànecs que no siguen tancats i privats, l’Ajuntament de València es nega a posar un servei públic d’autobusos al Palmar (al·legant que els ponts són estrets i insegurs, però els autobusos grossos i privats sí que hi passen), la prohibició de cremar els rostolls i la palla de l’arròs fa que la palla es quede als camps i acabe podrint-se dins l’aigua, que esdevé tòxica i pudent, mata els peixos i fa que, cosa rigorosament insòlita, la barquera haja vist anguiles fugint de l’aigua i passejant per la carretera. Al delta del Po (que segurament és el paisatge més pròxim al de la nostra Albufera), fa un parell d’anys vaig observar com pescaven anguiles amb una xarxa lligada a una llarga perxa basculant, i ciutats senceres les anunciaven com a atractiu suprem. De vesprada, després d’un agradable col·loqui a la ciutat de Sueca, un dels assistents se m’acostà amb l’últim llibre meu, i el va obrir per una pàgina que tenia subratllada: allà on jo evocava les dones que treballaven als arrossars de la vall del Po, les del film Riso amaro, amb la gran Anna Magnani al capdavant. Però, ai dolor, aquell lector, ben perspicaç i atent, em va fer veure que l’actriu de l’arròs amarg no era la Magnani, sinó Silvana Mangano, error meu, distracció o patinada, que em va fer pensar en les inseguretats de l’existència, tant la de les anguiles com la dels escriptors. I per concloure, el dissabte passat va ser un bon dissabte, i ben aprofitat.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1537 | 26/11/2013
 Això era Marcel Proust (o més exactament el seu alter ego i protagonista de La recherche du temps perdu) que entrava al pati de l’hôtel o palauet dels Guermantes, convidat a una d’aquelles matinées musicals del gran món, que feien les delícies de l’escriptor i de molts dels seus personatges. Entra al pati distret, pensant en les coses tristes que acaba d’explicar, llavors arriba un carruatge que ell no ha vist, i a penes té temps d’apartar-se d’un salt, recular, ensopegar amb les llambordes desiguals, trontollar, i tenir de sobte una revelació, amb resultats que em permetré modestament de traduir (som en la segona part de Le temps retrouvé), sense cap punt i a part, com ha de ser:
“Però en el moment que, recuperant l’equilibri, vaig posar el peu damunt d’una llamborda que estava una mica menys elevada que la precedent, tot el meu descoratjament s’esvaí davant de la mateixa felicitat que en diferents èpoques de la meua vida m’havien donat la vista d’arbres que havia cregut reconèixer en una passejada amb cotxe pels voltants de Balbec, la vista dels campanars de Martinville, el sabor d’una magdalena sucada en una infusió, tantes altres sensacions de què he parlat i que les darreres obres de Vinteuil [el músic, possiblement inspirat en César Frank] m’havia semblat que sintetitzaven. Com en el moment que tastava la magdalena, tota inquietud sobre el futur, tot dubte intel·lectual, s’havien dissipat. Els que m’assaltaven molt poc abans sobre la realitat dels meus dons literaris, i fins i tot sobre la realitat de la literatura, havien desaparegut com per encantament. Aquesta vegada em prometia no resignar-me a ignorar per què, sense haver fet cap raonament nou ni haver trobat cap argument decisiu, les dificultats, insolubles un moment abans, havien perdut tota importància, tal com ho havia fet el dia que vaig tastar una magdalena mullada en una infusió. La felicitat que acabava de sentir era, en efecte, la mateixa que havia experimentat menjant la magdalena, les causes profundes de la qual llavors havia decidit que investigaria més endavant. La diferència, purament material, estava en les imatges evocades. Un atzur profund embriagava els meus ulls, impressions de frescor, de llum encegadora, giraven molt prop de mi, i en el meu desig de captar-les, sense gosar bellugar-me més que quan tastava el sabor de la magdalena intentant fer que arribara fins a mi tot allò que em recordava, em vaig quedar [...], titubejant com havia fet un moment abans, amb un peu sobre la llamborda més alta i l’altre sobre la més baixa. Cada vegada que refeia, només materialment, aquest mateix pas, em resultava inútil; però si, oblidant la matinée dels Guermantes, aconseguia retrobar allò que havia sentit posant així els meus peus, de nou em fregava la visió indistinta i encegadora, com si m’haguera dit: ‘Agafa’m al pas, si en tens la força, i intenta resoldre l’enigma de la felicitat que et propose’. I quasi tot d’una ho vaig reconèixer, era Venècia i, mentre que els meus esforços per descriure-la i les suposades instantànies preses per la meua memòria mai no me n’havien dit res, la sensació que en aquell temps havia sentit sobre dues llambordes desiguals del baptisteri de Sant Marc me l’havia tornat amb totes les altres sensacions que aquell dia s’ajuntaren a aquesta sensació, i que s’havien mantingut a l’espera, formant un rengle ordenat, d’on un brusc atzar les havia fet sortir imperiosament, en la sèrie dels dies oblidats. De la mateixa manera que el gust de la petita magdalena m’havia recordat Combray. Però, per què les imatges de Combray i de Venècia, en un moment i en l’altre, m’havien donat una alegria equivalent a una certesa i suficient, sense més proves, per fer que la mort em resultara indiferent?”
Encara hi he hagut d’afegir alguna coma, perquè l’escriptura de Proust, amb la sintaxi més perfecta que ha produït mai la llengua francesa, en la traducció té el risc de perdre la seua delicada però complexa transparència. I queda clar, de passada, el valor de la famosa “magdalena” (o també d’una no tan famosa llamborda): provocar de manera fulminant que, en un instant que val com una vida, el temps perdut puga ser temps retrobat. I només amb això es pot fer tota una literatura, tal com demostrà Marcel Proust ara fa exactament cent anys.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 650 | 21/11/2013
 Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat... i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1536 | 19/11/2013
 No és l’economia, en efecte, al contrari de l’eslògan famós de la primera campanya electoral de Bill Clinton, “It’s the economy, stupid”. No és l’economia, senyor president de la Generalitat Valenciana, senyor vice-president, senyors diputats i dirigents del PP, i vostès ho saben: no és l’economia allò que els ha fet tancar RTVV, és la ideologia. Acudir a l’argument dels hospitals i les escoles (“No tancaré un hospital o una escola per mantindre una televisió”, digué el president funest, arravatat per la prepotència dels febles), és una de les coses més miserables i falses que he pogut mai escoltar.
És una perfecta immoralitat ideològica i política, és un insult, és prendre els ciutadans per imbècils, és actuar (qui ho digué i els qui ho aproven i aplaudeixen) com un stupid insigne. De tant en tant (i ho recordava ací mateix fa menys d’un any), la meua manera d’expressar-me, en llibres o en articles de premsa, pot resultar poc acadèmica i més aviat irritada i directa. Per exemple en frases com aquesta, dedicada a la casta de gent que ens governa (o que ens ha governat) al País Valencià, o que condiciona les accions de govern: “És una casta de gent en general dubtosa quant al nom de ‘valencians’ que gasten –uns no ho són, uns altres ho són amb histèria, la major part ni els interessa què vol dir tal cosa–, perfectament espanyols d’ànima, cor i principis... No es creuen el seu país com a país, aquest és el secret”. Pense, en efecte, que aquest és el secret, o un dels secrets: que els sectors dirigents de la societat valenciana, els qui han tingut i tenen el poder –tots els poders: l’econòmic, el polític i els altres– fa segles que no es creuen el seu país. Se’n creuen un altre. Els aristòcrates més o menys botiflers del segle XVIII, els burgesos liberals o conservadors del XIX, els blasquistes i els socialistes del XX, tant se val. Fa molts anys que crec en la importància crucial de les actituds i les ideologies –i de l’acció política que se’n deriva–, com a explicació de fons de molts fenòmens que no són reductibles simplement als moviments de l’economia o allò que vagament se’n diu estructura social. Doncs bé, la ideologia nacional de les forces polítiques que han jugat un paper decisiu en la història valenciana del segle XX és la ideologia nacional espanyola: en el republicanisme blasquista, o en la visió de l’“estat modernitzador” dels socialistes. Per no parlar de la burgesia, i de les dretes d’abans, durant i després del franquisme. Llavors, el concepte, el nom i la visió d’aquest país és el d’una simple regió espanyola, de Levante, de cultura castellana, un destí d’inexistència i de dissolució, una “Comunitat” que és un simple espai administratiu. I un simple espai administratiu, en efecte, per a què necessita ràdio i una televisió pròpies?
Aquest país, doncs, no és “un país sense política”, com expressava el títol d’un llibre de Fuster, ara fa ja més de trenta anys. Ha estat i és, més exactament, un país sense política valenciana, organitzada, pensada i feta en termes valencians, com a expressió continuada d’un –o de més d’un– projecte valencià. La política, per tant, ha estat sobretot l’aplicació i derivació d’altres projectes, d’una altra visió i definició de l’espai nacional. La fusteriana “singularitat amarga” procedeix en gran mesura, o sobretot, de la permanent dificultat per a definir-se en termes propis en tant que comunitat cultural, territorial, històrica i política.
Però aquesta dificultat no és cap problema per als que es defineixen purament com a espanyols de llengua i de nació, de cultura i de política, i per tant no tenen necessitat (si no és com a vehicle de propaganda) d’un instrument crucial de cohesió i de definició en termes valencians. Per a ells, allò mateix que fa a escala d’Espanya la televisió pública (i les privades), a escala de País Valencià no és ni necessari, ni potser convenient. No han tancat RTVV per economia, doncs: l’han tancada perquè no els importa en tant que valenciana. I ens han tornat, com en altres camps (precisament el de l’economia: sense instruments financers propis!), simplement al punt zero. A partir del qual, només podem tornar a construir, tornar a caminar: amb una mica d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. I amb més coherència en les opcions electorals: perquè tot projecte, de construcció o de destrucció, procedeix en últim terme d’una idea, i es manifesta finalment en la política.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 649 | 14/11/2013
 Aquests dies fa exactament cent anys, a la primeria de novembre del 1913, Bernard Grasset publicava per fi Du côté de chez Swann, primer volum d’À la recherche du temps perdu (a càrrec de l’autor, després que l’obra havia sigut rebutjada per diversos editors), i la literatura occidental entrava en el segle xx per la porta més ampla i majestuosa possible, la porta de la memòria. La primera ratlla, famosa ja per sempre, sembla del tot banal, però obre tot un món d’experiència i de reminiscència: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”, i simplement s’obre l’immens palau del temps perdut. Quaranta pàgines després, l’autor, que llavors tenia poc més de quaranta anys (no era ja un jove, no era encara vell), es pregunta justament pel valor de la memòria, i si les informacions que dóna conserven realment el passat: “No val la pena (“c’est peine perdue”) que intentem evocar-lo, tots els esforços de la nostra intel·ligència són inútils. Està amagat, fora del seu abast i del seu domini, en algun objecte material (en la sensació que ens donaria aquest objecte material) que no sospitem. Aquest objecte, depén de l’atzar que ens el trobem abans de morir o que no ens el trobem.” Els objectes materials com a vehicles i fonament de la metàfora (la “magdalena” és només el primer i més famós), la quotidianitat com a expressió del fons inexpressable de la vida, i una època, una cultura i una societat sencera recuperats a través de personatges i d’històries aparentment banals, insubstancials, plens de prejudicis i de petites manies, farcits d’escenes i d’episodis que, en ells mateixos, sembla que no tenen ni un mínim interés, just el contrari d’aquestes novel·les que sobretot pretenen “enganxar” el lector. El resultat és la més gran catedral de la narrativa mai construïda, tallada pedra a pedra, calculada, estudiada. I André Maurois, en el pròleg a l’edició de La Pléiade, conclou: “Res de més bell ni més just que l’entusiasme universal suscitat per aquest relat simple, particular i local. Tal com el gran filòsof en un sol pensament troba tot el pensament, el gran novel·lista d’una sola vida i dels objectes més humils sap fer sorgir totes les vides.” Així és, i d’això fa exactament un segle. No sé si el gremi de la ploma n’ha fet alguna commemoració.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1535 | 12/11/2013
 La delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de totes les societats humanes: els individus necessiten ser alguna cosa, formar part d’algun àmbit que els defineix com a membres d’un grup. I fins i tot, salvada alguna excepció, d’un grup territorial. Parlar d’identitat, per tant, no és un subproducte dels nacionalismes i regionalismes més o menys ètnics. Sembla, però, que el concepte mateix d’identitat, per a alguns sectors d’opinió suposadament “universalistes”, és una idea perillosa (sobretot si no correspon a l’espai d’un estat constituït), un invent artificiós i pervers. Pensar això és ignorar que l’arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social (“jo sóc jo, i no sóc res més”), si tal cosa fóra possible, només expressaria la més buida supèrbia de qui es pensa autosuficient en la pròpia individualitat. Definir-se únicament en termes d’“universalitat”, és justament indefinir-se: no reconèixer-se com a part d’un grup.
Preguntar-se per l’entitat de l’id sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat. És una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, calia deixar ben clara: si alguna gent acceptara les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a interessades teories–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Més encara quan aquesta entitat té continguts o factors que es poden considerar nacionals, és a dir, definitoris d’aquell espai que forma un àmbit superior de lleialtat, i que pretén considerar-se com un tot, no com una simple part d’un altre. La identitat, per tant –a pesar d’estranyes i sospitoses campanyes de premsa que volen desacreditar-la i atribuir-li tots els mals, a la pobra realitat, com si fóra una ideologia o un partit polític enemic–, no és cosa de metafísics, místics o maniàtics perillosos: és l’efecte de la simple necessitat de ser alguna cosa en comú amb uns altres. El resultat de no ser óssos, sinó persones.
I en qualsevol cas, no és difícil constatar que aquells que, amb tan desinteressades i cosmopolites teories, combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que estan buscant –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la identitat d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Sense reconèixer-ho expressament, que és la manera més eficaç d’aconseguir-ho: allò tan antic de “procurar el efecto sin que se note el cuidado”. Preguntar-se per l’entitat de l’id sembla un plantejament purament especulatiu, i tanmateix no ho és, sinó que té una realitat permanent, vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, per a la cultura i per a la mateixa posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat. Tornant al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquest id particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que al País Valencià un determinat concepte de país (els termes mateixos de la seua definició, i els continguts o entitat d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? Al País Valencià, com a Catalunya, parlar d’identitat, i concebre-la o valorar-la d’una determinada manera, és parlar d’un projecte col·lectiu, i d’una forma d’entendre la pròpia participació en aquest projecte.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/11/2013
 El temps, al contrari del que se sol creure, no corre de manera igual amb el pas de la història i de les vides. El temps humà no és el temps astronòmic, no tots els anys són igual de llargs, ni tots els segles: n’hi ha de ràpids i n’hi ha de lents, que és tant com dir que n’hi ha de més buits i de més plens, perquè la velocitat del temps (del temps humà, del temps tal com el vivim) depèn de la densitat dels continguts i de la seua abundància i acceleració. Vull dir una cosa molt simple: com més coses passen, i més veloçment, més veloç passa també el temps i més aviat s’esvaeix i fuig, fins que la velocitat esdevé la forma del nostre present, que arribem a sentir com un present continu. Així, el passat més proper arriba a escapar-se tan ràpidament que sembla un temps remot, exòtic i desconegut. No és qüestió de calendaris ni de cronologies, és qüestió de l’evaporació de la memòria, i així la vida de fa seixanta anys o cinquanta pot semblar tan distant com la de fa sis segles o cinc.
El resultat és que el present, viscut com a únic horitzó de l’experiència, pot arribar a aparèixer com un temps feliç i afortunat, però també com un temps estrany, desesperant, incomprensible: precisament per falta d’un terme de comparació i de mesura, sense el qual tota avaluació és necessàriament vàcua i errònia. Com ara la percepció d’aquests anys d’inflexió del benestar general i de l’economia (una inflexió després d’una llarga línia ascendent que arribava a semblar infinita) com si foren anys de catàstrofe, desastre implacable, baixada als inferns i risc imminent de caure en no se sap quins abismes. Hom té la temptació d’avaluar aquest present referint-lo a un passat del qual ha perdut la memòria. Això era, doncs, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu. La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que jo evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vostè que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els anys de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, posseir una bicicleta vella era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava el recinte de l’antic Hospital de la ciutat. Durant els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Càritas o equivalent on reparteixen regularment grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vostè, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una imatge clara del passat immediat, i per tant no té recursos per avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa.
I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps que hem conegut, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle, el temps dels emigrants amb maleta de fusta. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas dels anys) les gràcies per poder viure en aquest temps i en aquests països d’abundància, i deixar de dir i propagar bestieses. Encara que una part de l’abundància siga precària o incerta (o era potser sobrera?), encara que estiga mal repartida i que hom comence a dubtar de la idea que era possible inflar-la sense límits.
La velocitat a què el passat desapareix de la consciència (i fins i tot de la imaginació: jo podia entendre la infantesa dels meus avis, els meus néts no poden entendre la meua), és tan forta com la velocitat a què apareix el present: el fet de viure en temps real tot el que passa, de viure-ho en el mateix moment que els xinesos, els nord-americans o els suecs, és una de les grans mutacions produïdes en la societat, i no sabem encara si defineix el moment final o el principi d’una altra. No sé si l’evolució ens ha preparat per a rebre permanentment aquest intens bombardeig d’informació. Les notícies arriben brutalment en qualsevol moment, internet (i tots els seus afegits o accessoris, xarxes i piuladisses) és un riu ininterromput on els més joves trauen cada vegada més les informacions i els continguts que alimenten la seua imaginació i que els guien en la vida pràctica.
Fa només dos segles, les notícies de guerres, conquestes, matrimonis reials, tractats de pau, invents o llibres, arribaven en una setmana, o un mes o un any, i les coneixia una mínima fracció de la gent. Avui arriben en menys d’un segon, i són infinites i d’abast massiu: un aliment tan abundant que no hi ha temps per digerir-lo. I deformem la percepció fins a tal punt que, en uns anys d’inflació tan baixa com no es coneixia fa molt de temps (però qui recorda el 25% de fa vint anys?), continua existint l’angoixa d’un increment insuportable del cost de la vida. Passe el que passe, els diaris al matí, i els noticiaris a migdia, a la nit i a qualsevol hora, ens anuncien puntualment sense pietat cada desgràcia i misèria del món, cada desastre, cada fracàs dels polítics, els llocs de treball perduts, els nivells del deute i els forats del dèficit, i altres plagues i signes del Llibre de l’Apocalipsi. I així la percepció del temps de cada dia s’infla i roda vertiginosament, gira sobre si mateixa, es tanca, ocupa el lloc de la memòria, el passat s’evapora i, amb ell, la possibilitat d’entendre res.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 648 | 07/11/2013
 A la catedral de Guadalajara, estat de Jalisco, hi ha sempre gent entrant i eixint, gent fidel i devota, no solament turistes, que s’agenollen davant de la imatge preferida, que mediten o resen amb perfecta convicció, tal com és habitual encara a les esglésies d’Amèrica i ja no a les d’Europa. En una capella, la primera a mà esquerra, hi ha una santa infantil que atrau més que cap altra imatge l’atenció dels fidels, homes i dones, famílies, joves i criatures. La santeta reposa en una urna allargada, i té cara de nina, cabells rossos molt llargs, i va tota vestida de blanc, plena de llaços i randes. Santa Inocencia, diu el rètol amb una oració que demana protecció celestial per a defensar la puresa de les xiquetes i les joves donzelles, i jo vaig pensar que devia ser alguna Maria Goretti local, alguna pobra víctima de la violència brutal, violada i morta, o morta resistint la violació. Però un text en lletra petita explicava la història, i no era cap cos de santeta infantil mexicana. Era que al començament del segle XVIII un capellà portà de Roma una relíquia antiga, d’una tal Innocència, verge i màrtir, i el bon poble de la Nova Galícia, després estat de Jalisco, la va convertir en un exemple esplèndid d’adopció cultural. Un simple osset transformat en un culte popular i barroc, i el nom de la hipotètica màrtir, Innocència, convertit, per obra del seu significat, en nom d’una santeta rossa vestida de primera comunió. En coses com aquesta, tan rarament observades pels visitants de pas, està el gust i la substància de rodar una mica pel món. I a la mateixa catedral, en una altra capella, un grup de dones resava oracions rítmiques a una Mare de Déu, una Puríssima clàssica, i entre elles un home molt vell i molt prim, amb un jupetí groc, assegut amb l’esquena molt dreta, cantava unes cançons suaus i bellíssimes i s’acompanyava amb un acordió. Cantava ell sol, no el mirava ningú, i ell sense deixar de tocar contemplava la imatge blanca i blava i feia cara de trobar-se en un èxtasi feliç. Les dones el seguien murmurant en veu baixa les oracions cantades, i jo em vaig quedar allí a la vora molts minuts, sentint que aquella escena, aquella música, aquell acordionista matinal, eren un tros de realitat ben íntima i profunda, i que només l’acordió i la innocència ja em pagaven la pena del llarg viatge.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1534 | 05/11/2013
 És lamentablement cert que les institucions d’aquesta difícil i complicada construcció que en diem Unió Europea (les institucions i els polítics que les controlen i ocupen) fa molts i molts anys que no actuen tal com els europeus teníem i tenim dret a esperar. És cert que no han sabut mantenir i transmetre aquella il·lusió fundacional per un projecte històric, aquella emoció i aquell impuls que ens feia imaginar un futur de felicitat comuna, de solidaritat, de confiança i de benestar compartit. És cert que aquesta etapa ja massa llarga de crisi ha fet trontollar la fe europea, i que aquesta paraula, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins, reunions inacabables que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa als mateixos que l’haurien de resoldre. Tot això és cert, però hi ha una cosa molt pitjor: convertir la idea d’Europa, el nom d’Europa, i l’esplèndid projecte que encarna, en la causa i el fons de tots els mals: dels mals de cada país, sobretot, i de tot allò que no agrada a un grup social o un altre, a un grup ideològic o un altre. Com ara mateix, que per als sectors més durs, radicals i venjatius d’una determinada dreta espanyola, “Europa” és la culpable última de l’alliberament d’un cert nombre de presos, vist com un suprem ultratge i una suprema injustícia, de manera que el més alt tribunal de justícia de la Unió Europea seria el més alt exponent de la injustícia. De la mateixa manera que “Europa” (encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel) és la culpable dels dèficits dels estats, de la ruïna dels bancs, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real. Llavors, les forces polítiques majoritàries i habitualment moderades (demòcrates cristians, “populars”, liberals, socialdemòcrates), que són les que han promogut i mantingut el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia.
Si vostés repassen els discursos i papers de Le Pen pare i Le Pen filla, d’Umberto Bossi, o dels seus equivalents holandesos, flamencs, austríacs, hongaresos, danesos, polonesos o grecs, hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra més radical i extrema: la culpa la té “Europa”, “Brussel·les”, etc., al costat del BCE, del “capitalisme internacional”, i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del poble (dels obrers, els parats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Europa”, suprimiu l’euro, i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells dels grups d’esquerra més radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: “Europa” és explotació, és banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, afortunadament, la diferència és profunda i total: elimineu la diferència, elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarà el benestar i la concòrdia a Holanda, a França o a Finlàndia: tornarem a ser “autèntics”, sense gent de cares fosques ni molèsties. Ací, justament ací, és on poden xocar frontalment els valors de la dreta i de l’esquerra... suposant que l’esquerra democràtica mantinga encara els seus valors universals i humanistes, cosa que sovint no està gens clara, per exemple, en una França on la liberté, l’égalité i la fraternité comencen lentament a evaporar-se. I la culpa, senyors, no la té Europa.
| | 1 |
|
|
