Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 651 | 28/11/2013 
 Dissabte passat, a l’hora de migdia, navegàvem, les meues nétes, el meu fill i jo, sobre les aigües de l’Albufera arrissades pel vent de ponent. Les xiquetes contemplaven els canals i l’estany amb els ulls molt oberts, i la barquera, mentrestant, m’anava explicant coses. La barquera era una jove senyora de cabells llargs i rossos, pantalons texans i botes altes (botes que un inspector de treball va considerar inadequades, i ella, molt raonablement, no en va fer gens de cas). Jo seia a popa, prop de la capitana rossa, i com que de passatgers n’érem tan pocs hi vaig poder conversar llargament i en exclusiva. I la conversa era que no hi ha peix com abans, hi ha molt poques anguiles, la fondària és escassa i el fons està brut, quasi no queden llocs per a caçar ànecs que no siguen tancats i privats, l’Ajuntament de València es nega a posar un servei públic d’autobusos al Palmar (al·legant que els ponts són estrets i insegurs, però els autobusos grossos i privats sí que hi passen), la prohibició de cremar els rostolls i la palla de l’arròs fa que la palla es quede als camps i acabe podrint-se dins l’aigua, que esdevé tòxica i pudent, mata els peixos i fa que, cosa rigorosament insòlita, la barquera haja vist anguiles fugint de l’aigua i passejant per la carretera. Al delta del Po (que segurament és el paisatge més pròxim al de la nostra Albufera), fa un parell d’anys vaig observar com pescaven anguiles amb una xarxa lligada a una llarga perxa basculant, i ciutats senceres les anunciaven com a atractiu suprem. De vesprada, després d’un agradable col·loqui a la ciutat de Sueca, un dels assistents se m’acostà amb l’últim llibre meu, i el va obrir per una pàgina que tenia subratllada: allà on jo evocava les dones que treballaven als arrossars de la vall del Po, les del film Riso amaro, amb la gran Anna Magnani al capdavant. Però, ai dolor, aquell lector, ben perspicaç i atent, em va fer veure que l’actriu de l’arròs amarg no era la Magnani, sinó Silvana Mangano, error meu, distracció o patinada, que em va fer pensar en les inseguretats de l’existència, tant la de les anguiles com la dels escriptors. I per concloure, el dissabte passat va ser un bon dissabte, i ben aprofitat.
|
