| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 623 | 28/02/2013 
La vaig conéixer fa molts anys, moltíssims, devia ser l’estiu del 1966, i la vaig acompanyar en un llarg viatge des de València per tot el sud peninsular, on havia de fer fotografies per a una nova edició de l’Enciclopedia Italiana. Anàvem amb el seu Fiat 500, tan petit que al seient de darrere només cabia el material fotogràfic, i ella s’aturava contínuament davant d’un paisatge, a la plaça d’un poble, davant de qualsevol monument o edifici digne de ser retratat. La comtessa Sebastiana Papa di Martino era militant comunista, havia viscut a Israel en un kibbutz, treballava per al diari L’Unità i publicava llibres esplèndids de fotos de xiquets sicilians, de monges de clausura, de pastors de Sardenya amb gorra i escopeta, meravelles del seu art i de la seua immensa humanitat. Anys més tard, jo la visitava de tant en tant a la seua casa del Borgo Pio, el barri contigu als murs del Vaticà, on a més de velles famílies burgeses o nobles solen residir cardenals i monsenyors de la Cúria. Sebastiana Papa procedia d’una família antiquíssima, del llinatge dels Sciarra, que des dels temps medievals han estat del partit güelf (els guelfi, com sap tothom que ha llegit Dante, eren més aviat defensors del papa, els ghibellini partidaris de l’emperador, per resumir la història), i aquestes lleialtats no es perden mai del tot. De manera que la comtessa comunista havia conegut sempre a casa algun cardenal parent o amic que hi venia a dinar o a prendre xocolate, s’havia criat vivint com a cosa pròpia els ambients vaticans. No podia, per tant, suportar la invasió de polonesos en temps del papa Joan Pau II, que per a ella era només ’sto polacco ignorante; en el parlar romanesc ignorante vol dir algú sense finor ni sensibilitat, algú que, en aquest cas, no coneixia com s’han fet sempre, i com s’han de fer, les coses de l’església romana, del Vaticà i, òbviament, de la política italiana. La comtessa Sebastiana Papa, comunista confessa i convençuda, sentia el Vaticà com a cosa molt familiar i molt pròpia, com una realitat carregada d’història i de cultura, que no es pot deixar en mans de qualsevol. Quan es va definir com a “vaticanista i atea”, la vaig entendre molt bé: m’ho va voler explicar, però no calia. I qui no entén que, a Roma, això és coherent i possible, no entendrà mai alguns fets importants del passat, del present i potser del futur.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1498 | 26/02/2013
 Primera part d'aquest article
Cal dir que generalment el projecte de restauració plena d’una llengua no és un projecte “pacífic”, sense resistències externes o internes. Resistència de la llengua “ocupant” que ha de ser desplaçada: la resistència de l’alemany a Bohèmia, fracassada i amb complet desplaçament final; la resistència de l’espanyol als Països Catalans, amb un èxit irregular i ben notable fins ara; la resistència de l’anglès a Irlanda, amb un èxit gairebé perfecte... O resistències endògenes a un estàndard unificador: el conflicte secular entre Landsmål i Riksmål i els seus derivats a Noruega o entre katharevousa i demotikí a Grècia, els recels regionals davant de l’euskera batua, la fins ara impossible reunificació del gallec amb el portuguès, o els embolics de poca o molta substància a propòsit del “català” i el “valencià”. I de tota manera, en tots els casos, l’assoliment d’aquest estàndard o codificació acceptada no és únicament un objectiu estratègic de primer ordre per a l’afirmació d’una societat de cultura nacional (o d’allò que, en el meu llibre Crítica de la nació pura, jo vaig anomenar fa molts anys una “nació cultural”, concepte llavors del tot inusual i que després empra tothom sense recordar d’on ve...).
Perquè la norma, l’escriptura normal, pot ser també, per la seua mateixa existència i projecció, un factor decisiu en la formació d’aquesta societat mateixa. Quan el clero catòlic eslovac, a partir del segle XVII, difonia una literatura religiosa en la llengua del país, estava posant els fonaments que farien d’un dialecte txec una llengua literària autònoma, de tal manera que, més tard, la resistència a la magiarització (quan Eslovàquia quedà dins del regne d’Hongria) no va donar lloc a un nacionalisme panbohemi, com predicaven a Praga, sinó a una afirmació autònoma de la nació eslovaca. Als Països Baixos, l’afirmació política independent de les burgesies urbanes (quan les Províncies Unides van quedar fora dels límits de l’Imperi), va fer que una varietat del baix alemany esdevingués llengua formal i literària, fins a arribar a convertir-se en neerlandès enfront de l’alemany. I així podríem continuar, amb exemples de la connexió entre literatura i norma, llengua escrita i llengua considerada nacional. Al contrari, molt rarament, pot passar com amb el macedoni, d’incerta existència entre el búlgar i el serbi... fins que, després del 1945, esdevingué llengua oficial de la nova República de Macedònia, dins de la Federació Iugoslava. I a continuació, no abans, se’n va publicar la primera gramàtica, tal com em van explicar, allí mateix, els escriptors macedonis.
Les llengües, doncs, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables i suprimibles, en favor de les més grosses... i això és que realment volen dir. Però cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan, a més, és vista pels parlants propis com a reconeguda des de fora, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: vull dir que una llengua culta i reconeguda –amb normativa formal, institucionalització acadèmica, prestigi literari...– representa (es presenta ella mateixa com) una llengua diferent, amb valor i dignitat igual a les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior i de menor valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura convidada a fires internacionals del llibre (a Torí, a Guadalajara, a Frankfurt o a París...), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres,...o ser reconeguda formalment, ai, com a llengua de la Unió Europea. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna de reconeixement,... sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Noruega fins a Grècia. Passant, no cal dir-ho, pel País Valencià...
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 622 | 21/02/2013
 Que Friedrich Nietzsche era un geni amb tots els ets i els uts, no hi ha cap dubte raonable. Que era un boig excel·lent, tampoc. I que el seu pensament ha estat un dels corrents visibles o subterranis decisius del segle XX, és del tot indubtable. Dit això, llegint fa pocs dies les necrològiques en record d’Eugenio Trias, em sorprengué que el premi de Filosofia que va rebre a Alemanya porte el nom del pensador del gran bigot, i no el de Kant o Hegel, posem per cas. A mi, ignorant com sóc, la lectura dels escrits nitzscheans em sol produir més irritació que profit. La Gaia Ciència, per exemple, com a literatura el trobe detestable, com a pensament, en gran mesura irrellevant, com a prèdica de l’“home superior” que els “nous temps” reclamen, i altres bestieses per un estil, passablement inquietant. Diu coses com: “Salude tots els indicis que comença una època més viril i més combativa, la qual honrarà de bell nou sobretot el valor!”. Busca per a la nova època homes “acostumats a manar amb seguretat i igualment disposats a obeir quan calga”. I afirma que el plaer més gran de l’existència és viure perillosament. A Benito Mussolini li degué agradar molt, tot això: “credere, ubbidire, combattere” i “vivere pericolosamente” eren els seus lemes centrals. Deu ser simple coincidència. Però la suprema profunditat interpretativa de Herr Friedrich la vaig trobar en aquesta perla: resulta que el “consum preponderant i enorme de l’arròs mena a l’ús de l’opi i de les substàncies narcòtiques, de la mateixa manera com el consum preponderant i enorme de patates mena a l’aiguardent”. I vet aquí el resultat: “en virtut d’una conseqüència ulterior més refinada, tanmateix, mena també [l’arròs asiàtic: aclariment meu] a formes de pensar i sentir que actuen narcòticament”. Per això, conclou, els indis prediquen la dieta vegetariana. Menjar carn sí que reforça la vida i la voluntat de poder. I llegint La genealogia de la moral, hom aprén que el punt crucial va ser la derrota dels romans pels jueus. Els romans, en efecte, “foren certament els forts i els nobles, de manera que mai no han existit a la terra de tan forts i de tan nobles”. “Els jueus, al contrari, foren aquell poble sacerdotal del ressentiment par excellence”. “I davant de qui s’inclina el món, davant dels nobles o dels ressentits?”. Vostés mateixos poden anar traient alguna conclusió.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1497 | 19/02/2013
 El passat 31 de gener, en una sessió discretament solemne (i em fa l’efecte que amb escassa repercussió pública), vam iniciar a l’Institut d’Estudis Catalans les commemoracions dels cent anys de la publicació de les Normes Ortogràfiques, a finals del mateix mes de gener del 1913. Cent anys de normativa formal no en semblen molts, a primera vista, per una llengua europea de cultura, però permeten ja una certa perspectiva, i una certa garantia de normalitat contemporània: no és superflu recordar que “normal” i “normalitat” vénen de norma. Pompeu Fabra i els seus col·legues de l’IEC quasi acabat de fundar, van erigir una construcció que s’ha demostrat sòlida i perenne. Dit això, cal recordar també que gairebé res del que ara passa o del que pot passar, en aquesta matèria de llengües com en tantes altres, no es pot entendre si no entenem almenys l’evolució de les idees i dels fets. Per exemple, si no entenem que el català a Europa, fa cent anys o cent cinquanta, era una de les moltes llengües més o menys importants que d’una banda semblaven condemnades a l’extinció final, i de d’altra banda eren ja reivindicades com a idioma d’una nació que aspirava a alguna forma eficaç d’existència política. Si la comparació històrica és tan significativa com odiosa, és perquè ara mateix, a primers d’aquest segle XXI, la major part d’aquelles llengües (moltes d’elles amb menys demografia i “menys història” que el català, llengües sense tradició literària, sense escriptors antics i sovint sense escriptors moderns fins ben entrat el segle XX) són ara efectivament nacionals i d’estat, ningú no els discuteix categoria i estatus oficial en aquesta invenció comercial i ritual que es diu Unió Europea, mentre que al català encara li és negat el pa i la sal i el dret en aquest camp i en alguns altres. No passaria res, potser, si tot fóra comerç i rituals i tractats, però pot passar molt perquè, ni fa dos segles, ni un segle ni ara, les llengües, a Europa, no són dissociables dels pobles o nacions, i les nacions o els pobles no són fàcilment dissociables de les llengües. No descobriré cap secret amagat, si afirme que la matèria que ara ens ocupa no és únicament la vella qüestió sobre la norma, la llengua i l’escriptura, o sobre la relació entre idioma i nacionalitat. Que, d’altra banda, és una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa.”
Perquè parlar és “ser”, i llegir i escriure és “més ser” encara, o això ensenya la història d’Europa. És un principi, però, que també es pot mirar des d’una perspectiva diferent: des d’aquelles societats que s’han constituït modernament en comunitats polítiques –comunitats nacionals, i eventualment estats– a partir sobretot de la seua supervivència com a comunitats lingüístiques... i de la consciència d’unitat i distinció recobrada sobre la base d’aquesta supervivència, i confirmada invariablement amb la fixació de la llengua escrita. Podríem parlar de casos com els d’Eslovàquia o Eslovènia, Romania, Macedònia, Estònia o Letònia: d’aquells pobles dels quals algú en va dir “pobles sense història”, però que eren tanmateix pobles amb llengua. O de Lituània, on l’idioma lituà, a mitjan segle XIX, era només la llengua dels pagesos d’unes comarques bàltiques... gràcies a la qual llengua la nacionalitat lituana va sobreviure sota el domini dels prussians o dels russos. Mentrestant, o després, totes les societats nacionals de l’Europa contemporània (tots els pobles-amb-llengua, amb estat o amb aspiracions a alguna forma d’estat) han tingut un “programa” de formalització d’una llengua literària, almenys des de finals del segle XVIII, i més encara durant el XIX i el XX. En la seua forma més elaborada, els objectius són sempre els mateixos: una llengua unificada, amb un estàndard bàsic comú, contra els perills de la disgregació; una llengua depurada, contra el risc de corrupció o alteració; i una llengua efectivament nacional i pròpia, que ocupe o reocupe, si és el cas, els espais que ha arribat a ocupar la llengua no pròpia, la d’una altra nació.
Aquest article continua ací
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 621 | 14/02/2013
 El nostre espai lingüístic és estret i fràgil, i el nostre és un idioma sempre convalescent i delicat. Segurament no podem resistir els sotracs i els estiraments que resisteixen sense massa risc l’espanyol o el francés (l’anglés ho resisteix tot). Nosaltres podem resistir, en la llengua literària, un cert estirament i una certa dispersió en la morfologia i en el vocabulari, però només “fins un cert punt”: només fins al punt que el lector no senta que llegeix en un idioma que “sona” o és percebut com a distant i estrany. El remei, tal com jo ho veig, no està en la reducció sinó en l’expansió: no a reduir tota la llengua literària a una sola de les possibilitats normatives o lèxiques; ni a reduir-la tampoc a les variants pròpies del territori de cada autor. Ara bé, un cert grau d’“estranyesa” és inevitable: no és fàcil que serveixi i galleda siguen percebuts com a pròxims i propis pels qui diuen servisca i poal; però coses així, i més fortes i extenses, passen amb altres llengües, i els efectes no són vistos com a dispersió i barrera, sinó com a vitalitat i riquesa. I ací arribem a l’altre sentit de l’“expansió” contra la “reducció”: al camp dels hàbits de lectura i, per tant, a la circulació dels llibres. La unitat de l’espai literari, d’un espai que és molt més que la llengua, depén del manteniment d’un espai de mercat on siga tan fàcil i tan normal trobar i llegir una novel·la, un assaig, un llibre de poemes, publicat a Barcelona o a Vic en variant “catalana”, a València o a Alzira en variant “valenciana”, o a Mallorca en variant “mallorquina”. Sembla elemental, però hi ha alguns signes en direcció contrària: en direcció a desentendre’s progressivament de la part de lectors –que és la part de l’espai comú– que no correspon al territori propi. Això ja ha començat a funcionar així de cara, sobretot, a les lectures escolars, i és un mal senyal: mal senyal si els nois de Girona no llegeixen llibres que parlen de xiquets, i si els xiquets de Gandia no poden llegir contes on apareguen nois. No és qüestió de normes ni de noms, sinó de llibres. No cal, doncs, que patim per les Normes, que són nostres, racionals, i segures: enguany celebrem el primer centenari d’un èxit històric. Val més que patim per la lectura, i pel consum generós de literatura. Perquè és ací on ens juguem –ací, i en l’ús social, i en la política– una part substancial del futur de la llengua. I, per tant, del futur del país.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1496 | 12/02/2013
No és mai bon moment de parlar-ne, no és mai plaent ni atractiu, ni fa gràcia, ni és mai un tema epidèrmic de moda, ni és mai un tema resolt. És el tema perpetu del mal, que és una construcció abstracta, composta d’una barreja d’ètica, teologia i metafìsica, i per això m’agrada més dir-ne maldat, que és una cosa humana, tan humana, per dissort, com la bondat, que no és exactament el bé. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso, que són prop de mil pàgines d’una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d’un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta extraordinària amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz.
Tot això (tal com, fa més d’un any, comentava en un altre lloc) podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per a una novel·la, però en les mans de Cabré, finalment i afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una “història del mal” que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai (no valia la pena: n’hi ha massa i tot, de teories) perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l’altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que un exemple o una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l’instrument extraordinari també, la música que se’n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, i per tant de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l’inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. I aquesta és la fascinació més forta i més dura: la maldat com a imant, com a força magnètica potent, aquest és el misteri. Vaig visitar Auschwitz-Birkenau, fa pocs anys, o més ben dit hi vaig anar com qui fa un pelegrinatge necessari. En l’esplanada central, al costat d’aquelles vies on arribaven els vagons carregats, li arrabassaren violentament el violí a la vella dama que l’abraçava com qui abraça una criatura. Allà, enmig del més extens lloc de l’horror que ha produït la civilització europea. La vella dama jueva va morir, com tots els altres, i el violí es va salvar, en mans d’un criminal culte i sinistre, una encarnació de la maldat. Certament, allà, com arreu, el Mal no és cap abstracció: la maldat existeix i pren forma en els actes humans, s’encarna en persones humanes.
I no és simplement la brutalitat i la barbàrie, és una cosa pitjor: com la d’aquells oficials de les SS, aquells metges que experimentaven amb cossos d’infants. No és cosa de “monstres”, doncs, de monstres deformes, bestials, animals: és cosa d’humans, sempre i en tot el món i en tota la història. D’humans amb pensament i amb emocions, sovint amb una ideologia, amb una fe. En la novel·la de Cabré, doncs, probablement tot comença amb la maldat d’un gran inquisidor medieval, en nom de la defensa de la fe. Hi ha, doncs, la maldat singular de les persones, una a una, i totes juntes fan la maldat massiva dels camps nazis, del gulag, de Cambodja, de la dictadura militar argentina, de l’ample riu de maldat que recorre la història. Com si el Mal encarnat fóra etern, amb forma de maldat, que és el gust i el desig de fer el mal, de provocar dolor, angoixa, humiliació i desgràcia en els altres, i saber-ho i ser-ne conscient, voler-ho i trobar-hi un plaer, o potser –pitjor encara– trobar-hi ha satisfacció moral, com qui acompleix una mena de deure. Com la satisfacció que sentien, exactament, aquells inquisidors cremant heretges amb convicció implacable, com la que senten en el nostre temps els torturadors de totes les dictadures, com la que senten també, ara mateix, els més brutals dels islamistes fanàtics. I de passada, gràcies, merci, senyor François Hollande, per haver impedit (a pesar de les crítiques i les reticències de petits sectarismes curts de vista) que aquest horror arribara a ocupar un país africà tot sencer.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/02/2013
 Ja fa molts i molts anys que per l’ample món circula tot un ample corrent de discursos, llibres i papers que coincideixen a lamentar la maldat intrínseca de qualsevol forma de “nacionalisme” (definit sempre negativament, és clar), cosa que implica una curiosa posició mental condemnatòria sobre el fet nacional mateix, com si fóra una mena de xarampió de la humanitat, una desgràcia històrica, una plaga, i en tot cas un arcaisme a extingir. Estranya ideologia que pretén passar sovint per progressista o liberal, mentre ignora que ja fa molt de temps que les societats humanes (primer a Europa, després a la resta del món) organitzen el progrés i la llibertat dins d’uns espais que anomenen nacions, i que qui no disposa d’aquest espai, o no de manera suficient i satisfactòria, difícilment pot trobar-se còmode entre tants altres que sí que en disposen plenament. Perquè afirmar que la “vida en nació” és la forma i el marc que defineix la vida moderna en societat no és cap “nacionalisme” de perillosa espècie doctrinal, no és una posició ideològica: és una constatació. Pensar, per tant, que el “tema de la nació” és cosa superada i arcaica, sense interès pràctic ni teòric, o que és font de tots els mals, equival simplement a navegar pel món de les idees volàtils i sense pes. O pensar –pensar poc, en realitat– amb una molt interessada mala fe, per molt que es disfresse de liberalisme constitucional.
Ignorar o menysprear determinats aspectes i dimensions de la realitat, quan aquesta realitat no encaixa en uns models conceptuals previs, és un vell hàbit mental que ja ve de Plató, passa per Marx i arriba igualment als sociòlegs de l’escola de Frankfurt i als economistes de l’escola de Chicago. És interessant, d’altra banda, que les dues grans ideologies dites “de la modernitat”, el socialisme més o menys marxista i el liberalisme més o menys democràtic, pretenguen ser ideologies de la racionalitat econòmica, o més encara: ideologies per a les quals tot és reductible al model economicista, siga el mercat o siga la planificació. Aplicant el mateix mètode i model, l’economia –la producció, el capital i els mercats a escala continental o planetària– ensenyaria que les nacions no “tenen sentit” ni espai en el futur, i sobretot, ai, les petites nacions. Ni hi trobaran lloc cultural o polític, tampoc, pels efectes d’aquesta economia global, que són la unificació planetària del consum i dels comportaments (tots bevem Coca-Cola i ballem rock o el que corresponga), i per la unificació dels centres de poder, siguen les empreses multinacionals, la Unió Europea o l’FMI.
I doncs, no és això: les nacions no són construccions folklòriques particulars que es puguen desmuntar i substituir amb un folklore universal, ni conjunts d’obradors d’artesania que seran anul·lats per Microsoft o General Motors, ni simples estructures de poder local que s’esvaeixen davant de Wall Street o dels euròcrates de Brussel·les. Són una altra cosa: són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament la forma moderna d’habitar el món, i això és inescapable. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la. I si, per aquesta modesta i humaníssima pretensió, hem d’assumir el qualificatiu de “nacionalistes” –com un retret que ens associa a gent de la pitjor espècie–, ens hi resignarem practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència.
Si hom repassa una mica la història de les idees, constata que per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. En efecte, qui va fer força per aplicar un principi tan liberal com el de les nacionalitats no va ser un home d’estat europeu sinó el president Wilson; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena del 1815 als tractats de Versalles del 1919–, s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles.
Passà la II Guerra Mundial, i el dret a la independència, és a dir a “separar-se”, esdevingué tan imparable i tan universal, que al llarg de la segona meitat del segle XX han estat reconeguts uns 150 estats nous. I aquesta és la història contemporània. No estic segur del tot, ara mateix, de si la “reivindicació separatista” de Catalunya tindrà l’èxit que uns desitgem i esperem i uns altres miren amb horror. Sé que, per part dels que s’hi oposen, la virulència, la ignorància, l’insult i el menyspreu dominen, i de llarg, sobre la consistència dels raonaments. Com en aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor, en un conegut diari de Madrid: “Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral.” Deu ser que el món sencer (“todo caso de este tipo”) ja porta un segle llarg d’alienació delirant, de cervells alterats i suïcides, i que la bona salut mental era la del Congrés de Viena i els imperis.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 620 | 07/02/2013
 La maldat humana (que és l’única existent i l’única possible) no és únicament un concepte abstracte, sobre el qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc: és una realitat, un fet, i té un atractiu pervers. Per això són tan populars els contes i les llegendes amb crims i desgràcies i víctimes innocents, amb bruixes dolentes, amb monstres i ogres i esperits malèfics: fins i tot són més atractius per als infants, que s’avorreixen amb les versions edulcorades o sense dolenteria. Provoquen la fascinació de la maldat, il brivido que en diuen els italians, le frisson dels francesos, aquell estremiment on es barregen la repugnància i l’angoixa amb un petit plaer sota la pell, inconfessable: és horrible que això els passe als altres, sovint és gairebé inconcebible, però no em passa a mi, ni em passarà, i potser per això em complau secretament saber-ho. És l’oculta complicitat amb la maldat: si haguéssem de triar per força ser víctima o botxí, torturador o torturat, estem segurs de saber què triaríem? Hi ha hagut i hi ha maldat en tots els pobles i en tots els continents, i n’hi havia entre els nens que, en la meua infantesa, trobaven un plaer pervers torturant llargament animals, fent patir les bestioles del camp. I entre els joves que, a les nostres ciutats, de tant en tant apallissen o cremen ancians desvalguts o captaires borratxos. El Mal és abstracte, la maldat existeix: no és genètica, ni “producte social” excusable, ni malaltia. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal. I si voleu, per acabar, hi ha també formes menys visibles i més toves de maldat, entre les quals jo inclouria la petita o gran maldat d’aquells polítics que saben que allò que fan, promouen o consenten és immoral, és injust, propaga la mentida, afavoreix només els poderosos, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l’odi. Sabent que fan un mal, el fan, i val més que ho deixem estar en aquest punt. Estic llegint per segona vegada (de la primera ja fa molts anys) l’impressionant Voyage au bout de la nuit, de Céline, escriptor prodigiós, pronazi i antisemita repugnant (a França encara cueja el debat pel cinquantenari de la seua mort), i potser aquesta lectura nocturna em fa veure els humans amb colors tenebrosos. O la lectura dels diaris, qui sap.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1495 | 05/02/2013
Fa alguns anys, la Comissió Teològica Internacional, presidida per l’amable i suau cardenal Joseph Ratzinger, va rebre del Sant Pare Joan Pau II, filòsof polonès, una nova missió delicada: repensar la consistència teològica i l’existència real d’aquell lloc vagarós intermedi, ni infern ni purgatori ni paradís, on passegen eternament, sense glòria i sense pena, els infants morts sense batejar i potser, qui sap, també les persones adultes que han fet bondat en la vida però que no han rebut les aigües del baptisme. Com en aquell racó del Cementeri de València, on reposen a part els ossets mínims dels “innocents”. En un altre racó, un pati separat de la resta, com l’infern del paradís, hi ha el cementeri que en deien “civil”, on hi ha enterrats els heretges, els jueus, i els ateus morts sense sagraments: condemnats per necessitat, sense dret a la terra sagrada. La Santa Mare Església, i l’autoritat municipal, han tingut massa sovint un punt de crueltat implacable. Però els llimbs són un estrany espai indefinit, un lloc que no és un lloc, en el límit, limbus, entre l’abisme de les penes eternes i el cel altíssim dels benaventurats. Tal com escriu Dante Alighieri, en el cant IV de l’Infern, “Allà, segons el que vaig escoltar, / no hi havia mai plors sinó sospirs, / amb els quals tremolava l’aire etern; / la causa n’era el dol sense turment / de tota aquella multitud tan gran / feta de dones, d’homes i d’infants” (trad. meua).
Els llimbs no apareixen per a res als llibres de la Bíblia, ni als antics ni als nous, i sembla impossible que ningú, partint dels ensenyaments de l’Evangeli, hagués pogut imaginar un lloc semblant abans de la terrible doctrina augustiniana. Sant Agustí, en efecte, va decidir que tots els humans som hereus, i responsables pel simple fet de nàixer, del crim mortal d’Adam i Eva, i que per tant qui no és salvat pels mèrits de Crist, amb el baptisme, és a dir per l’Església, no es pot salvar de cap manera: i el Senyor sap per què, no nosaltres, incapaços d’entendre l’alta justícia divina. Quan aquesta animalada immensa es va convertir en dogma de fe, els esperits més tendres i piadosos van pensar que deu haver-hi algun lloc on col·locar els innocents, els infants sobretot, almenys un lloc neutral, sense càstig ni premi. Ja que, tal com continua Dante, “El bon mestre em digué: ‘Tu no preguntes / qui són aquestes ànimes que veus? / Abans d’anar més lluny has de saber / que no pecaren; i si van fer mèrits, / no és prou perquè no tenen el baptisme / que és la porta de la fe en què tu creus”.
Ni el pobre Virgili, que n’era un, ni Dante ni el papa de Roma ni els concilis, sembla que mai no degueren pensar que el fet de rebre l’aigua salvadora ha estat i és, generalment, una simple xamba familiar, social o geogràfica. La història doctrinal de l’Església Romana, grega, calvinista, o luterana, és ben incoherent i ben estranya. Inclosos els mormons, que poden batejar retrospectivament, amb efectes salvífics, els seus avantpassats, si els troben als arxius. Què passa, però, quan la mateixa església comença, ara mateix, a reconèixer que és molt bèstia pensar que fora d’ella no hi ha cap salvació? Passa que, si el Nostre Senyor no és tan fanàtic com eren els seus representants i vicaris en la terra, caldrà concloure que d’alguna manera tota la bona gent del món pot tindre un lloc al paradís. I aleshores els llimbs no tenen cap paper ni funció, els tanquem, els suprimim, i cap al cel tothom, en una gloriosa jornada de portes obertes.
Si la conclusió dels teòlegs és aquesta, el paradís s’omplirà de gom a gom amb pagans, musulmans, budistes, jueus, i fins i tot amb una massa d’infidels de tot pèl, agnòstics de diversos plomatges, i qui sap si fins i tot d’ateus de bona voluntat. El panorama, què volen que els diga, em sembla que és del tot reconfortant. Si els llimbs es buiden, l’eternitat, al cel comú, serà molt més entretinguda. Suposant, això sí, que als pecadors empedreïts, als avars sense escrúpols, als dictadors de tota raça i espècie, als polítics prepotents, als banquers estafadors, als mafiosos de totes les màfies, als torturadors, als sàdics, als periodistes perversos, i a una notable llista fàcil de completar, els tanquen eternament en un espai a banda, per favor. En uns llimbs on l’única tortura siga la seua pròpia companyia, eternament.
| | 1 |
|
|
