Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 622 | 21/02/2013 
 Que Friedrich Nietzsche era un geni amb tots els ets i els uts, no hi ha cap dubte raonable. Que era un boig excel·lent, tampoc. I que el seu pensament ha estat un dels corrents visibles o subterranis decisius del segle XX, és del tot indubtable. Dit això, llegint fa pocs dies les necrològiques en record d’Eugenio Trias, em sorprengué que el premi de Filosofia que va rebre a Alemanya porte el nom del pensador del gran bigot, i no el de Kant o Hegel, posem per cas. A mi, ignorant com sóc, la lectura dels escrits nitzscheans em sol produir més irritació que profit. La Gaia Ciència, per exemple, com a literatura el trobe detestable, com a pensament, en gran mesura irrellevant, com a prèdica de l’“home superior” que els “nous temps” reclamen, i altres bestieses per un estil, passablement inquietant. Diu coses com: “Salude tots els indicis que comença una època més viril i més combativa, la qual honrarà de bell nou sobretot el valor!”. Busca per a la nova època homes “acostumats a manar amb seguretat i igualment disposats a obeir quan calga”. I afirma que el plaer més gran de l’existència és viure perillosament. A Benito Mussolini li degué agradar molt, tot això: “credere, ubbidire, combattere” i “vivere pericolosamente” eren els seus lemes centrals. Deu ser simple coincidència. Però la suprema profunditat interpretativa de Herr Friedrich la vaig trobar en aquesta perla: resulta que el “consum preponderant i enorme de l’arròs mena a l’ús de l’opi i de les substàncies narcòtiques, de la mateixa manera com el consum preponderant i enorme de patates mena a l’aiguardent”. I vet aquí el resultat: “en virtut d’una conseqüència ulterior més refinada, tanmateix, mena també [l’arròs asiàtic: aclariment meu] a formes de pensar i sentir que actuen narcòticament”. Per això, conclou, els indis prediquen la dieta vegetariana. Menjar carn sí que reforça la vida i la voluntat de poder. I llegint La genealogia de la moral, hom aprén que el punt crucial va ser la derrota dels romans pels jueus. Els romans, en efecte, “foren certament els forts i els nobles, de manera que mai no han existit a la terra de tan forts i de tan nobles”. “Els jueus, al contrari, foren aquell poble sacerdotal del ressentiment par excellence”. “I davant de qui s’inclina el món, davant dels nobles o dels ressentits?”. Vostés mateixos poden anar traient alguna conclusió.
|
