| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El Temps | 29/09/2009 
Primera part d'aquest article
Negar la validesa terminològica de la província és, en definitiva, negar-li el seu valor com a única mediació territorial entre el municipi i l’estat, és a dir –amb una “dialèctica” sumària– negar-la en tant que negació de l’espai d’identitat –català o valencià– que hom reivindica com a més valuós i rellevant enfront del que és definit per l’estat. Per al catalanisme, històric, polític o ideològic, la província és un escàndol permanent. Entre altres coses, perquè demostra la potència formidable d’allò que l’estat (Espanya, en aquest cas) posseeix en abundància, i que els catalans han posseït, en els temps contemporanis, de manera tan efímera o tan escassa: la potència del poder, i que em siga excusada l’aparent redundància. En efecte, el poder polític, exercit en, dins i a través de l’àmbit provincial, pogué convertir aquest mateix àmbit en un espai de consciència comuna: en un nom i en un ser. I no és debades, ni purament circumstancial, que en la ideologia i el projecte del catalanisme la comarca haja tingut una presència permanent: com a mediació necessària entre el municipi i el país (el país és Catalunya, no Espanya), com a element bàsic per una organització territorial interna alternativa a la imposada per l’estat, i com a model de “petita identitat” en oposició al model provincial. Al País Valencià tampoc no ha estat ni és irrellevant la perspectiva territorial en què hom s’ha situat al llarg del darrer segle i mig, o en què es situa encara: el municipi és central, innegable i bàsic, però més enllà dels seus límits hom pot acceptar o no acceptar com a primer marc més ample i rellevant aquell que ens ha imposat la història recent –la província– o proposar-se l’afirmació i construcció d’un altre –la comarca– com a afirmació d’una manera d’entendre la construcció d’un espai de valor més alt encara: el país. Cal tindre present que el nacionalisme, en el sentit més positiu (que és el sentit que als “valencianistes nacionals” ens agrada aplicar-nos), pot ser definit com un moviment i una ideologia per modernitzar la pròpia societat en termes propis, i com una ètica d’alliberament i de responsabilitat: és així com ha estat molt àmpliament entés en aquest país des dels anys seixanta, i és per això que els “termes propis” són els que reben una connotació moralment i històricament positiva, no els termes imposats i no-propis.
No cal dir que la província és, en aquest context, el “terme imposat” per excel·lència, aquell que suposa una identitat sobrevinguda, que no resulta ni de factors geogràfics i naturals, ni d’un territori definit per una història autoengendrada –per una història vista com a pròpia, no com aliena–, ni per cap connotació cultural: la província apareix com un territori estrictament imposat per l’estat, estrictament subordinat a l’administració i a l’interès de l’estat i a l’ús i aplicació dels seus aparells de control de la vida dels súbdits, siga quina siga la “racionalitat” i els efectes positius o negatius d’aquest control. La història de les províncies, però, ja té més d’un segle i mig d’existència, i l’acció de l’estat a través de l’organització provincial no ha passat debades. Per als valencians, es tracta d’una història de desintegració i divisió del territori històric, i per tant d’una història de fragmentació d’identitat. Una particular “qüestió de noms” –i especialment la coincidència del nom comú amb una de les tres províncies: la central i més gran– s’ha afegit ací poderosament a l’impacte dels espais administratius. De tal manera que uns territoris al principi purament artificiosos i sense consistència han acabat per constituir àmbits d’identificació de potència gairebé decisiva. Fins el punt que, de vegades, la identificació amb l’espai provincial és més forta que –i eventualment antagònica amb– la que determina l’espai comú: “ser alacantí”, posem per cas, per a una part de la població d’aquella província, ha esdevingut més rellevant i substantiu que “ser valencià”. I bé, tot això no és només teoria. És una manera d’entre el país propi, amb totes les conseqüències: un país fet de municipis i comarques, o tres províncies d’Espanya. El PP ho ha tingut sempre clar, i el PSOE, ara mateix, ho té claríssim: Castelló, València i Alacant, ni País Valencià ni comarques. Les teories –incloses les teories nacionals– solen tindre aplicacions evidents en la pràctica.
| Joan F. Mira | Avui | 26/09/2009
Enllaç original
 Sembla que no s'acaba mai, aquesta matèria, i sempre per les mateixes raons. Com si allò que en diem identitat, o identitats, foren conceptes perversos, perillosos, qui sap si assassins, tal com afirma un llibre ben conegut d'Amin Maalouf, i que Déu ens empare. Malament si per combatre els excessos, la intolerància, la brutalitat o l'opressió, rebentem també idees necessàries, que estan en els fonaments mateixos de la condició humana, que és una condició social. Els humans, pel fet de ser-ho, formem grups, vivim en grup, pertanyem a grups, dels quals sempre n'hi ha algun més decisiu i definidor que els altres. Aquesta delimitació de la pertinença és una de les poques necessitats universals de totes les cultures i societats humanes: els individus necessiten ser alguna cosa, formar part d'algun àmbit que els defineix com a membres d'un grup, i fins i tot, salvada alguna molt rara excepció, com a membres d'un grup territorial. Parlar d'identitat, per tant, no és una moda, ni un subproducte dels nacionalismes i regionalismes més o menys ètnics, tant si aquests fenòmens es valoren positivament com si no. És parlar del fet de ser humans.
Sovint sembla, però, com si el mateix concepte d'identitat fóra, per alguns sectors d'opinió suposadament universalistes, una idea perillosa: com si qualsevol identitat col·lectiva o de grup (territorial, cultural, ètnica, històrica, nacional... qualsevol que no corresponga a la definida pel sempre liberal, modern i progressista espai d'un Estat constituït) fóra un invent artificiós i maligne destinat sobretot al tancament i a l'enfrontament, i fins i tot a negar la humanitat bàsica dels individus. Pensar això és tant com ignorar que l'arrel bàsica de la identitat està en aquella necessitat universal de pertinença: és ignorar que tothom, a tot arreu, necessita alguna mediació entre la seua pròpia singularitat i la universalitat de l'espècie. Fet i fet, qui pot no ser res?, qui pot ser únicament ell mateix, un individu i prou? El solipsisme cultural i social és una impossibilitat humana (si bé es mira, és inhumà, perquè la nostra espècie no és solitària com els óssos sinó comunitària com el conjunt dels primats), i en la pràctica no passa de constituir una fantasia de l'intel·lectual desencarnat que en la seua supèrbia es pensa ser autosuficient en la pròpia individualitat... que per això mateix ell pensa superior i privilegiada, tant si n'és explícitament conscient com si no.
Dit això, és una obvietat manifesta afirmar que, com que no podem no ser res, hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal recordar i deixar ben clara: si acceptàrem les realitats òbvies com allò que són –realitats, no obstacles per a teories interessades–, segurament viuríem més tranquils i ens respectaríem més els uns als altres. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l'entitat d'aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? La identitat, per tant (a pesar dels qui volen desacreditar-la i atribuir tots els mals a la pobra realitat, com si fóra una ideologia o un partit polític enemic), no és cosa de metafísics, místics o maniàtics: és l'efecte de la simple necessitat de ser alguna cosa en comú amb uns altres. El resultat de no ser óssos, sinó persones. I en qualsevol cas, no és difícil constatar que aquells que, amb teories tan desinteressades i cosmopolites, combaten aparentment el concepte mateix d'identitat, gairebé sense excepció el que estan buscant –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la identitat d'alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Sense reconèixer-ho expressament, que és la manera més eficaç d'aconseguir-ho.
Preguntar-se per l'entitat de l'id sembla un plantejament purament especulatiu, i tanmateix no ho és, sinó que té una realitat permanent, vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, per a la cultura i per a la mateixa posició i responsabilitat de l'individu dins de la pròpia societat. Tornant al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l'entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre ser valencians o del ser catalans? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquest id particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? Puc assegurar, per exemple i amb tota certesa, que al País Valencià un determinat concepte de país (els termes mateixos de la seua definició, i el contingut o entitat d'aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat. Al País Valencià, com a Catalunya, parlar d'identitat, i concebre-la o valorar-la d'una determinada manera, és parlar d'un projecte col·lectiu, i d'una forma d'entendre la pròpia participació en aquest projecte.
Arreu del món, en tot cas, els individus no podrien ser res per damunt de la pròpia singularitat, si no els ensenyen d'alguna manera què són. I ensenyar ací vol dir transmetre la definició i denominació del grup, l'espai i els trets que el defineixen, i simultàniament o successivament assignar la pertinença corresponent i produir l'adhesió dels individus. Un altre fet i condició universal dels humans, que som una espècie verbal, manipulativa i simbòlica. Perquè la percepció d'aquesta pertinença, com la dels seus límits significatius, no és un procés espontani i dirigit des de dins (des d'una impossible intimitat autònoma de la consciència), sinó un procés pautat i regulat, i dirigit des de fora: pels pares o parents, pels veïns o conciutadans, i en últim terme per qui té poder per ordenar aquesta direcció. Un poder cultural, o social o polític, que sovint, quant a l'ús i els efectes, són tots tres una mateixa cosa, manifestació trinitària d'una única substància, una mateixa línia i expressió de poder. Ja sé que tot això és teoria, és antropologia elemental. Però també sé que, sense entendre-ho, es diuen bestieses molt grans. Perquè som identitaris pel fet de ser humans, i en tot cas la qüestió seria saber quina és l'entitat bàsica que compta: una tribu, un partit polític, un municipi, una religió, una secta, un Estat o una nació. I després, actuar en conseqüència.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 24/09/2009
 Fa molts anys, m’agradaven els bous: els bous de carrer, els embolats, les vaques soltes. Jugar amb bous, córrer davant dels bous, era bastant general, en altres segles als països del sud europeu. A la Roma renaixentista corrien toros i altres bèsties amb una afició possiblement superior a la dels països hispànics. I de tota manera, si m’agradaven, era segurament per una mena d’empatia antropològica: jo passava molt de temps en alguns pobles, vivia amb la gent, observava, estudiava, escrivia papers acadèmics sobre aquelles petites societats rurals que mantenien en gran mesura una cultura tradicional completa. I feien bous: en feien pocs, i tenien un gust aspre i violent de celebració comunal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de perfum espés, de fusta tallada i de corda d’espart per fer les barreres, d’arribada solemne de la bèstia. Entraven les vaques, corria la gent, i una nit, una sola, hi havia un bou embolat: el ritual era perfecte si era un animal “verge”, si el mataven, si l’endemà repartien la carn per les cases. M’estalviaré interpretacions etnològiques. Després, però, vingué el progrés, l’eficàcia municipal, l’abundància de diners gastadors, i les ganes de fer-ho tot més gros i d’exhibir-se. Ara, per tant, moltíssims pobles i viles del País Valencià fan dies i dies de bous, setmanes i setmanes de vaques, una invasió bovina, com si no hi haguera festa possible sense ramats sencers de bèsties grosses, de matí, de vesprada i de nit. Porten bous de ramaderies de renom, caríssims, inútils per a la forma antiga de la festa. Els carrers i les places s’omplen de milers de veïns i de visitants, una massa vociferant i anònima, una nova barbàrie que s’escampa: s’escampa en falses tradicions d’extensa insensibilitat, en places i carrers plens d’immundícia després de l’alcohol obligat i massiu. Un desastre infinit, sense comptar morts i ferits, més cadàvers cada any. I continua. Ja no m’agraden, aquests bous, ni altres festes que destrueixen tradicions o les inventen amb gran èxit de públic i de televisions: m’entristeix aquesta expansió implacable de barbàrie de masses, amb entusisasta promoció municipal. Em quede a casa, esolte música, no puc fer-hi res.
| Joan F. Mira | El Temps | 22/09/2009
L’estat modern, com els historiadors saben més bé que ningú, és una de les maquinàries de “producció de consciència” més potents que les societats humanes han inventat mai. I no és excessiu afirmar que un dels exemples suprems d’aquesta maquinària és un estat que es considera, al seu torn, paradigma d’estructura modernitzadora, liberal, i fundada sobre la igualtat formal dels ciutadans. M’estic referint, no cal dir-ho, a l’estat sorgit de la Revolució Francesa i de la seua concreció napoleònica. En aquest model d’estat (i “estat model” de tan extensa i permanent influència), els espais d’identitat més o menys nominal i més o menys històrica –considerats, a tort o a dret, com supervivències feudals o en tot cas antigues– havien de desaparèixer en benefici d’un sol àmbit compartit, únic rellevant, únic sagrat i únic mereixedor de la lleialtat dels ciutadans: l’àmbit del mateix estat. Els mecanismes per assolir tal resultat eren múltiples (himnes i banderes, exèrcit i rituals, guerres patriòtiques, destrucció metòdica de les llengües no-franceses de França, etc.: coses ben conegudes i abundantment imitades), però ací m’interessa destacar-ne un: l’organització del territori en termes purament administratius i arbitraris, de tal manera que ni el nom ni cap altre signe distintiu tingués la capacitat per servir de base a cap sentit de pertinença col·lectiva diferent a la de l’estat. Vull dir que, en la divisió territorial “antiga” era normal dir-se bretó, provençal o alsacià, mentre que en la “moderna” resultava del tot impracticable autoassignar-se com a gentilici el nom d’un riu –o dos– o d’altre accident geogràfic amb el qual quedaren batejats els departaments: qui podria dir-se (i per tant ser) “Lot-et-Garonnais”, “Seine-maritimais”, “Pyrénée-orientalais” o cap cosa semblant? Si aquests espais territorials no tenen cap potència com a productors d’alguna identitat, i si els antics espais històrics no tenen contingut real, ni reconeixement polític, és obvi que els límits i el territori de l’estat són els únics visibles, rellevants, i portadors de la sola identitat (l’única essència) efectivament reconeguda: la francesa. Aquest és el paradigma, i no val la pena insistir-hi. Encara ara, quan comença a funcionar una tímida regionalització, aquests noms amb més geografia que història són presents en regions com Midi-Pyrénées, Nord-Pas-de-Calais o Provence-Alpes-Côte d’Azur. Com si Castella-Lleó es diguera “Duero y Meseta”, o Andalusia oriental “Penibética-Costa del Sol”.
 Curiosament, el “model francès”, en ser importat al Regne d’Espanya durant el segon terç del segle XIX, tingué ràpidament uns resultats ben particulars: al contrari que en el seu lloc d’origen, ací els nous espais administratius ben aviat van produir la difusió de nous gentilicis de potència molt considerable. Potser perquè els noms no es basaren en una terminologia orogràfica o fluvial (aquest era, per cert, el projecte entusiasta d’alguns diputats “liberals” de les Corts de Cadis) sinó, en general en el nom de la ciutat designada capital de província. Excepte, precisament, en els territoris reconeguts com a “forals”, és a dir amb límits propis “històrics”: Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra. I és admirable la rapidesa amb què la gent de fora d’aquestes ciutats-capital comença a aplicar-se’n el gentilici com a nom comú del nou territori administratiu: cap veí de Balaguer no era lleidatà, ni cap veí de la Vall d’Uixó era castellonenc, ni cap veí d’Altea alacantí, posem per cas, abans del 1835 o 1840; després, en poques dècades, ja ho eren –és a dir, se’n deien i s’hi reconeixien– amb una considerable naturalitat. Més sorprenent encara, i prova de la inqüestionable eficàcia del model, és el fet que “lleidatà”, “alacantí”, etc., continuen posseint una potència d’identitat territorial comparable a la que tenien fa cent anys o cinquanta. Fins i tot, en el cas de les províncies catalanes, a pesar del fet que la seua realitat, o més aviat la seua rellevància identificadora, ha estat àrduament combatuda pel catalanisme de tota època i espècie: “província”, en la ideologia, la terminologia i la pràctica del nacionalisme català (i del valencià, quan és alguna cosa més que folklore regional), sempre s’ha escrit entre cometes.
Aquest article continua ací | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 17/09/2009
 Fa deu anys, el mateix dia que escric aquest paper, la senyora M.C. Reyna va cessar, destituïda, com a directora del diari Las Provincias. Poques setmanes més tard, la Generalitat li concedia l’alta Distinció Cultural “en atenció a la seua contribució a la cultura valenciana”, i pel fet que “en la seua dilatada trajectòria professional s’ha distingit per ser un referent de les inquietuds i aspiracions de la societat valenciana.” Va perdre el càrrec, guanyà la medalla, i jo li vaig dedicar ací mateix un petit recordatori. Començant la primavera del 1974, penúltim any de Franco, quan Reyna vingué a València i entrà al diari familiar. Vingué jove, deia que liberal, i em va escriure una carta demanant-me un article setmanal. Jo dubtava, per l’historial conservador del diari (jo era molt radical), i la nova subdirectora m’envià a casa el cap de redacció i un jove redactor per mirar de convèncer-me. El cap de redacció era Vicent Andrés Estellés, i al jove li deien Ricardo Bellveser. Vaig acceptar (i, com jo, tres o quatre “rojoseparatistas” més), i vam pensar innocentment que, amb retard, havia arribat la primavera. Vaig escriure, doncs, de temes tolerables per la censura, i d’algun tema atrevit: en català ben pulcre, no cal dir-ho. Ella em va escriure una altra carta, amable i comprensiva. Vam conversar algun dia al seu despatx. Fins que, un any més tard, vaig enviar un article on parlava, amb ironia, de l’evidència de la unitat de la llengua. No el publicà. I un article sobre el protagonisme dels valencians en la cultura catalana. No el publicà. Punt i final, ni cartes amables ni explicacions. S’havia despertat, en algun lloc, una petita bèstia molt antiga. Va créixer, ben alimentada, ocupà despatxos importants de València i de Madrid, i la van llançar al carrer, convenientment excitada. Llavors, un dia, M.C.R. va decretar, al seu diari, que aquest país no seria un país, i que no es diria País Valencià, i tothom va dir amén, Lerma el primer. Hem estat, doncs, això que vostés saben i que val més callar. Recordem-ho, en memòria d’ella, que fa deu anys que va perdre un càrrec, després d’haver-nos fet perdre molt més. En algun lloc deu guardar la medalla que li van concedir pels seus mèrits.
| Joan F. Mira | El Temps | 15/09/2009
La consciència és, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. O això afirmen alguns investigadors, segons el diari Die Welt, i pareix que no va de broma. Això era, per exemple, un científic, un químic de l’Institut Max Planck, al qual li donaren l’única habitació lliure en una residència, i a mitjanit, a la llum dels fanals del carrer, va veure clarament una figura, un jove que el mirava amb ulls tristos. No era un somni, n’estava segur, i de matí, a la secretaria de la casa, li van ensenyar la foto de l’anterior ocupant de la cambra, mort feia poc temps, i era, efectivament, la cara de l’aparició. Molt bé, degué pensar el químic, i pensaríem tots: això són al·lucinacions, que reben habitualment explicacions esotèriques. Són coses que passen, i que ningú sap per què, i a mi mateix, J.F. Mira, m’han passat alguna vegada. El científic i teòleg suec Emanuel von Swedenborg ja explicava aquestes coses, molt seriosament, a mitjan segle XVIII, en plena Il·lustració: com ara quan, a 450 quilòmetres d’Estocolm, va veure clarament un incendi que s’acostava a casa seua i que abans d’arribar-hi s’apagava, i en efecte, havia estat exactament així. Passen coses estranyes, visions a distància de vius i de morts, i segons gent molt seriosa sembla que algunes són certes (jo no ho sé), i llavors cal decidir si es tracta de fets explicables d’alguna manera que en poguérem dir científica, o si pertanyen al món dels fenòmens estrictament sobrenaturals, és a dir fora de la física, de la química o de qualsevol altra possibilitat analítica. Segons Die Welt, i sembla que segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències d’aquests, habitualment considerades “sobrenaturals” o extranaturals, com per ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. O siga, si no hi ha fenòmens que puguen estar ni fora ni per damunt de la realitat natural, ¿tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-los? I ací és on entra la física: un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests efectes són precisament efectes físics, cosa de física de partícules.
La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessita imaginar les coses per poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. Suposa que existeix un “codi quàntic” universal, en el qual s’enllacen la matèria dels vius i la dels morts. I aquest codi quàntic s’estén pel conjunt del cosmos des de l’explosió original. En conseqüència, Dürr creu en una existència després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà. Les partícules que componen l’ànima, la base de la consciència, sembla que són les mateixes que les altres. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe.
| Joan F. Mira | El Temps | 08/09/2009
 Això era la primavera del 2008, no fa encara un any i mig, que passàvem un cap de setmana en una casa i hostal amb celler, hostes d’un cavaller anglès pulcre i amable, al terme de Requena, visitant bodegues amb l’enòleg Joan Martín, i fent llargues converses al voltant de la taula. Ens vam fer una foto Isidor Cònsul, Sam Abrams, Vicent Alonso i jo, davant dels tres volums dels Assaigs de Montaigne editats per Proa. Hi fem, tots quatre, cara de circumstàncies, i d’una certa satisfacció: el vi era bo, el menjar també, i la companyia –per a mi– difícil de millorar. Vam parlar molt de llibres, atents a l’erudició il·limitada de Sam Abrams, vam parlar d’edicions, vam parlar de poesia i de traduccions de clàssics. Isidor Cònsul va parlar, també, d’un dolor molest al bescoll, a la base del crani, que bé podia ser –vam comentar els altres– cosa de vèrtebres o de qualsevol incident sense importància. Però no era cosa de vèrtebres, era el primer senyal de la bèstia maligna que a poc a poc, però massa de pressa, havia de sotmetre la resistència i la vida d’aquest home fet de fusta de roure. I ara fa poques setmanes li vaig enviar un missatge proposant un dinar a Cervera, on jo duria botelles d’un vi excel·lent que he trobat en una bodega, allà per l’Alt Vinalopó, prop del Fondó dels Frares, el poble on va nàixer mon pare. El lloc es diu “Casa Mira” i el vi excel·lent, simplement de nom “Mira”, li l’havia promès a Isidor el dia que el vam sorprendre, a Barcelona, amb un dinar d’homenatge d’escriptors que ell havia editat a Proa, una assemblea d’autors com segurament cap altre editor podria haver convocat al seu voltant. Però aquell missatge meu, convidant-lo a dinar a Cervera, ja no va tindre resposta. Vaig pensar que devia voler estar tranquil, o que era de viatge, o que havia tallat l’internet a l’estiu. I era la mort que el tallava a ell, afanyant-se a buscar-lo sense misericòrdia. La mort podia haver esperat molts anys, i ell podia haver tingut un final clàssic i a l’hora que toca, tal com descriu admirablement el final del seu pare: “Com en el poema d’Antonio Machado, la mort va entrar una matinada d’agost a la sala de casa, al carrer Sant Josep de Bellpuig. Teníem obertes les portes del balcó i va passar fregant-nos sense dir res per anar directa al llit on jeia el pare. Uns minuts abans s’havia mogut inquiet, potser incòmode amb la posició en què es trobava, i la Romi havia acudit a amanyagar-lo i a arreglar-li el coixí, abans que jo em preparés a girar-lo de costat buscant una posició més còmoda que li permetés dormir una mica. Es va sentir un fil de veu que deia ‘ara sí, oh que bé, quina pau’ i es va apagar de manera dolça.”
Isidor Cònsul, tal com ens va recordar Jaume Cabré en el comiat fúnebre, escrivia “refotudament bé”, i el seu Tractat de geografia, de geografia dels espais de la memòria, en deixarà ja la prova per sempre. Era un editor formidable, atent, discret, amb un sentit de la qualitat excepcional, amb una empenta exemplar; repasseu el catàleg de Proa dels últims deu o dotze anys: impressionant. I a més, es jugava la pell, si calia, per Dante i per Montaigne i pels seus traductors valencians. I era un home de llibres sòlids i clàssics, de prosa madura, de lectura infinita, de sensibilitat de versos de Verdaguer o d’Homer: la seua gran fortuna era no haver nascut ni crescut en cap ciutat com València o Barcelona. Per això recordava d’una certa manera una visita al sud de Creta, en un paratge de roques i esplugues que podia haver sigut residència del ciclop Polifem, o això pensà el visitant que afirma: “surto de la taverna mastegant literatura”. Però llavors el pastor-taverner, “hirsut i negre, malcarat d’aparença, prim i arrugat, barba de quatre dies i mostatxo d’anys”, que seia a l’ombra amb aire indiferent, els diu que esperen, cull unes mates d’un marge, i baixa a oferir-les, oloroses, a les dues senyores del grup. “I és llavors que m’adono”, escriu Cònsul, “que hi ha una llum antiga en la profunditat d’aquesta mirada severa i rústega, i que rere del seu capteniment tosc nien la finor d’esperit, l’elegància i la grandesa dels hereus d’Homer.” La finor d’esperit, l’elegància i la grandesa: jo no hauria trobat una definició millor d’Isidor Cònsul. I en el seu comiat final, entre tanta i tanta gent, no vaig saber ni voler retenir les llàgrimes, i vaig plorar com ploraven els antics.
| Joan F. Mira | El Temps | 01/09/2009
Un dia d’estiu dels primers anys setanta, prop del Gran Basar d’Istanbul, vaig trobar un autobús, un vehicle atrotinat i ple de pols, i amb un cartell molt llarg que deia: Istanbul-Ankara-Damasc-Bagdad-Teheran-Kabul-Delhi-Bombai-Goa. La major part de la gent devien agafaven aquell autobús per a fer només part del trajecte, vist l’equipatge que carregaven: sacs de queviures, bosses mal tancades, cabres amb les potes lligades, gallines, i altres mercaderies poc resistents per a un trajecte tan llarg. A més d’un grapat de hippies d’ulls boirosos que devien fer el trajecte complet, al paradís de Goa. Ja he explicat aquesta petita història alguna altra vegada, i he de dir que la fascinació, una fascinació retrospectiva i trista, estava justament en la llista de noms del trajecte. Vint anys després, en efecte, en un altre viatge a Istanbul, aquell autobús havia desaparegut, i ningú no me’n va saber donar raó, al mateix lloc de la parada. Havia desaparegut i era impensable, aquesta és la dramàtica història. Fa trenta anys, doncs, hom podia pujar a Istanbul i passar per Bagdad i per Teheran en el mateix vehicle, i baixar a Goa, tornar-hi a pujar i fer el camí de retorn. Als carrers de Kabul no havia caigut cap bomba, ni l’Iraq i l’Iran s’havien fet vuit anys de guerra amb un milió de cadàvers ja oblidats, ni hi havia hagut una guerra del Golf i després una invasió i una altra guerra, ni els anys d’extens terror suïcida, ni els talibans. Ni la passió per canviar-ho tot, per enderrocar, destruir, rebel·lar-se, matar i manar, no s’havia apoderat dels esperits entre el Mediterrani i l’Índic. Algú pot dir-me què hem guanyat –que hi han guanyat els pobles, la pobra gent de cada lloc– amb aquestes passions desfermades? Algú pot suposar que el món, aquesta part del món, era pitjor quan podies pujar en un cotxe de línia a Istanbul, camí de Kabul, i acabar el viatge en santa pau a Goa? Ho vaig preguntar per escrit, ja fa alguns anys, però no té resposta.
A primers dels setanta, el viatger que hagués pujat en aquell autobús i hagués baixat a la capital d’Afganistan, hauria trobat una ciutat que ara no podem ja imaginar. Aquests dies, a propòsit de les eleccions presidencials (estalviem-nos comentaris), hom ha pogut tornar a veure als noticiaris el caos dels carrers, el desastre, les cases destrossades, els vells edificis públics encara en ruïnes. I ja fa tants anys que dura aquesta imatge (o de pitjors, en temps del poder dels talibans), que suposem que sempre ha estat així: que la ruïna, el desastre, el fanatisme, el rigor de les prohibicions, els senyors de la guerra, la desolació, formen part de la història perenne d’aquesta ciutat. Hem oblidat, o no volem o no podem saber, que Kabul, fins als primers anys setanta i al llarg de les dècades anteriors, era la capital d’un país políticament estable, parcialment democràtic sota el govern del rei Mohammad Zahir Shah, i amb un grau de tolerància religiosa que incloïa també el drets de les dones. Hi havia més dones al parlament que en molts països occidentals, hi havia dones periodistes, dones universitàries, dones amb minifalda. Hi havia cinemes amb films occidentals, hi havia bars, hi havia biblioteques, hi havia clubs de jazz. És evident que això era cosa, sobretot, d’una curta elit urbana, és evident que la major part de la gent era pobra (no tant com després), que fora de les ciutats la vida era tan tradicional i limitada com sempre. Però Kabul, el 1970, era una petita “París d’Àsia”, i molts dels seus habitants n’estaven ben contents. Hi havia musulmans que assistien a les festes jueves, hi havia hinduistes, sikhs, monjos budistes al costat d’aquelles grans estàtues famoses, hi havia cristians amb prop de dos mil anys d’història. I llavors, el 1973, un colp d’estat va expulsar el rei, van instal·lar un règim comunista amb suport directe de la Unió Soviètica, hi hagué les rebel·lions corresponents (ja amb ideologia religiosa, després amb suport dels americans), hi hagué la invasió soviètica el 1979 i deu anys de guerra i de desastre, el país arrasat, Kabul destruïda, els fanàtics més bèsties al poder, i tot el que vostés ja saben. Tot el que ja sabem, però oblidem o ignorem com va començar i per què, i què era Kabul en 1970.
| | 1 |
|
|
