Joan F. Mira | El Temps | 01/09/2009 
Un dia d’estiu dels primers anys setanta, prop del Gran Basar d’Istanbul, vaig trobar un autobús, un vehicle atrotinat i ple de pols, i amb un cartell molt llarg que deia: Istanbul-Ankara-Damasc-Bagdad-Teheran-Kabul-Delhi-Bombai-Goa. La major part de la gent devien agafaven aquell autobús per a fer només part del trajecte, vist l’equipatge que carregaven: sacs de queviures, bosses mal tancades, cabres amb les potes lligades, gallines, i altres mercaderies poc resistents per a un trajecte tan llarg. A més d’un grapat de hippies d’ulls boirosos que devien fer el trajecte complet, al paradís de Goa. Ja he explicat aquesta petita història alguna altra vegada, i he de dir que la fascinació, una fascinació retrospectiva i trista, estava justament en la llista de noms del trajecte. Vint anys després, en efecte, en un altre viatge a Istanbul, aquell autobús havia desaparegut, i ningú no me’n va saber donar raó, al mateix lloc de la parada. Havia desaparegut i era impensable, aquesta és la dramàtica història. Fa trenta anys, doncs, hom podia pujar a Istanbul i passar per Bagdad i per Teheran en el mateix vehicle, i baixar a Goa, tornar-hi a pujar i fer el camí de retorn. Als carrers de Kabul no havia caigut cap bomba, ni l’Iraq i l’Iran s’havien fet vuit anys de guerra amb un milió de cadàvers ja oblidats, ni hi havia hagut una guerra del Golf i després una invasió i una altra guerra, ni els anys d’extens terror suïcida, ni els talibans. Ni la passió per canviar-ho tot, per enderrocar, destruir, rebel·lar-se, matar i manar, no s’havia apoderat dels esperits entre el Mediterrani i l’Índic. Algú pot dir-me què hem guanyat –que hi han guanyat els pobles, la pobra gent de cada lloc– amb aquestes passions desfermades? Algú pot suposar que el món, aquesta part del món, era pitjor quan podies pujar en un cotxe de línia a Istanbul, camí de Kabul, i acabar el viatge en santa pau a Goa? Ho vaig preguntar per escrit, ja fa alguns anys, però no té resposta.
A primers dels setanta, el viatger que hagués pujat en aquell autobús i hagués baixat a la capital d’Afganistan, hauria trobat una ciutat que ara no podem ja imaginar. Aquests dies, a propòsit de les eleccions presidencials (estalviem-nos comentaris), hom ha pogut tornar a veure als noticiaris el caos dels carrers, el desastre, les cases destrossades, els vells edificis públics encara en ruïnes. I ja fa tants anys que dura aquesta imatge (o de pitjors, en temps del poder dels talibans), que suposem que sempre ha estat així: que la ruïna, el desastre, el fanatisme, el rigor de les prohibicions, els senyors de la guerra, la desolació, formen part de la història perenne d’aquesta ciutat. Hem oblidat, o no volem o no podem saber, que Kabul, fins als primers anys setanta i al llarg de les dècades anteriors, era la capital d’un país políticament estable, parcialment democràtic sota el govern del rei Mohammad Zahir Shah, i amb un grau de tolerància religiosa que incloïa també el drets de les dones. Hi havia més dones al parlament que en molts països occidentals, hi havia dones periodistes, dones universitàries, dones amb minifalda. Hi havia cinemes amb films occidentals, hi havia bars, hi havia biblioteques, hi havia clubs de jazz. És evident que això era cosa, sobretot, d’una curta elit urbana, és evident que la major part de la gent era pobra (no tant com després), que fora de les ciutats la vida era tan tradicional i limitada com sempre. Però Kabul, el 1970, era una petita “París d’Àsia”, i molts dels seus habitants n’estaven ben contents. Hi havia musulmans que assistien a les festes jueves, hi havia hinduistes, sikhs, monjos budistes al costat d’aquelles grans estàtues famoses, hi havia cristians amb prop de dos mil anys d’història. I llavors, el 1973, un colp d’estat va expulsar el rei, van instal·lar un règim comunista amb suport directe de la Unió Soviètica, hi hagué les rebel·lions corresponents (ja amb ideologia religiosa, després amb suport dels americans), hi hagué la invasió soviètica el 1979 i deu anys de guerra i de desastre, el país arrasat, Kabul destruïda, els fanàtics més bèsties al poder, i tot el que vostés ja saben. Tot el que ja sabem, però oblidem o ignorem com va començar i per què, i què era Kabul en 1970.
|
