| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 549 | 31/03/2011 
 Ja se sap que la Unió Europea és un invent prodigiós i mai no vist ni en la història d’Europa mateixa ni en la del planeta Terra, i que es fonamenta en una França que alça la veu, galleja i manté un lloc privilegiat polític i diplomàtic, i una Alemanya que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats de responsabilitat acreditada (cosa que no impedeix, ans al contrari, que els salaris siguen altíssims), que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, patint encara els efectes de l’ombra tòxica del seu passat recent. La resta, o paguen també com Holanda, o són imprevisibles i fatus com Itàlia, van al seu aire com la Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi i, de tant en tant, es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més baixa fins a nivells indescriptibles la qualitat dels seus governants, com més visible queda la seua pròpia insubstancialitat. Aquesta Espanya exemplar nostra, llum d’Occident, on encara no fa dos anys el president del Govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, evidentment!), o de les autopistes infinites, sense esmentar el fet que una bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, ni de lluny, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Els alemanys, tan prepotents i tan insolidaris, diuen ara. Al llarg d’un parell de dècades, la “confluència” del PIB per capita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, corresponia aproximadament amb els subsidis cobrats. Sensacional: i què n’hem fet (què n’han fet), d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, si tornem a ser els primers en desocupació i els últims en productivitat? Si jo fóra alemany, també estaria cansat de pagar.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1398 | 29/03/2011
 Tres plans Marshall, explica el periodista Enric Juliana. Aquest és l’equivalent dels diners que ha rebut d’Europa el Regne d’Espanya des del 1985. Si es compta per habitants, són tres vegades més per persona. Si es compta pel gruix dels diners, són 140.000 milions d’euros, sense incloure les subvencions derivades de la política agrària, protectora del cereal, de l’olivera, de la llet, o dels gira-sols de la Manxa (que es planten, creixen, es cobren, i sovint ni tan sols es cullen: verídic, comprovat personalment per mi). Però no protectora –ni la política agrària ni la dels fons regionals– de res que no siga valorat, cobrat i decidit a Madrid o a través de Madrid. Un esdeveniment únic en la història d’occident, aquesta transferència massiva de recursos, un donatiu mai no vist amb aquest volum i proporcions. I cita dos economistes solvents, que ho han analitzat i que escriuen: “Espanya s’ha convertit en el país del món que històricament més s’ha beneficiat d’un corrent de solidaritat provinent d’altres països.” Tres vegades el pla Marshall, més de trenta vegades, recorda Juliana, els diners que va rebre l’Alemanya Occidental, arrasada per la guerra, a fi d’ajudar-la a alçar el cap. El cap del Regne d’Espanya, amb aquesta pluja miraculosa de diners del cel, s’ha anat aixecant els darrers 25 anys, a raó de més d’un punt del PIB per any, de manera que, ara mateix, és un cap orgullós en matèria de renda per cap. Fa un quart de segle, els españolitos feien figura de pobre, amb un modest 68% de la renda mitjana europea. Ara es pensen que fan figura de rics. Vanitat, poca memòria: la saviesa antiga ja deia que qui rep un favor gros sol perdre la modèstia de l’agraïment. L’Espanya del Regne de Castella (Galícia, la Meseta sencera, Andalusia, Extremadura…), gran beneficiària del gran transvasament, es guarda molt bé de reconèixer a qui deu, en grandíssima mesura, el quart de segle de prosperitat que ara sembla que s’acaba. Potser no és casual que, en reduir-se el gavadal de marcs i d’euros que arribaven a cabassos sencers, la crisi famosa haja deixat tothom amb les vergonyes a l’aire. S’ha acabat la chulería dels governants, Zapatero especialment inclòs, que anunciaven amb impàvida seguretat que en dos o tres anys Espanya passaria la mà per la cara a França i a Alemanya.
I el periodista, després de comentar el pes de la “Lliga Sud” (no res d’una impossible Lega Nord hispànica!), el pes polític determinant d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, en el repartiment del mannà europeu, acaba recordant-nos que, en efecte, els efectes són visibles. Autopistes gratuïtes (excepte les que vostès saben, evidentment), la més gran xarxa (radial, por supuesto) d’alta velocitat del món (allò que els alemanys no es poden permetre, i els espanyols sí!), parcs tecnològics i logístics pertot (i molts, mig buits), el boom immobiliari, l’alegria bancària, i tot això que vostès saben i veuen. I la consagració del Gran Madrid com a centre absolut del poder financer i empresarial. On resideixen, també, les grans empreses beneficiàries de la gran obra pública subvencionada. Com aquests túnels del Guadarrama, recorda el periodista, una de les més grans obres d’enginyeria d’Europa, per a acurtar el pas del tren velocíssim cap al nord, que costen més de 1.200 milions d’euros… finançats al 85% pels famosos fons de cohesió. Cohesió espanyola, finalment, pagada amb diners europeus. I pocs dies després, un article del senyor Rafael Simancas (portaveu socialista a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats) es despatxa amb injúries i sarcasmes contra el professor Germà Bel, afirma que això del sistema radial de ferrocarrils i autopistes és un mite del victimisme nacionalista català (el qual “se resiste a reconocer lo obvio: todas las administraciones, especialmente la actual, se esfuerzan en el desarrollo de ejes transversales”: només cal mirar el mapa, sí senyor…), i que Madrid mai de la vida no ha rebut cap tracte de privilegi. Mai de la vida, no senyor. És difícil de decidir si es tracta de cinisme o de pertorbació. Deixem-ho córrer.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 548 | 24/03/2011
Quan el viatger Dante Alighieri i el seu guia i mestre Virgili van pujant a poc a poc per les valls i barrancs que els duran a la porta del Purgatori, en el cant VI de la segona part de la Comèdia, es troben l’ànima del cavaller Sordello di Goito, que fou el més il·lustre dels poetes italians en llengua provençal. Quan Sordello reconeix el seu compatriota Virgili, Dante exclama de sobte, ple de recança i de pena: “Ahi serva Italia, di dolore ostello…”, amb uns versos que allà coneix tothom, i que jo vaig traduir així: “Ah, Itàlia serva, hostal de tot dolor, / nau sense capità en la gran tempesta, / bordell i no senyora de províncies!”. I que acaben, com a final del cant: “En el temps que recordes, quantes voltes / has canviat de lleis, moneda, càrrecs, / costums, i fins i tot molts dels teus membres! / I si bé te’n recordes i ho veus clar / et veuràs ben semblant a la malalta / que no troba repòs en el capçal / i fent voltes se sent més alleujada”. Aquests dies i setmanes, quan els italians celebren, barallats i enfrontats, el segle i mig de la unitat nacional (el congrés que la proclamà el 1861, el Regne d’Itàlia i Vittorio Emmanuele rei), ressonen una altra vegada els versos cèlebres de Dante, que en el t emps del Risorgimento eren com un cant i un clam: pobre país dominat, es lamentaven, sense capità i sense guia, com un vaixell enmig de la tempesta, sotmés a tantes tiranies, reduït a l’estat de bordell infame. Pobra Itàlia, pensava Dante, pensaven els patriotes del segle XIX, i pensen molts italians dels nostres dies, pobra pàtria del desordre polític i de la inestabilitat crònica, on tot canvia (excepte allò, potser, que hauria de canviar…), que es gira i es regira i no troba descans. No sé, en tot cas, quants italians pensen ara com Dante i com els protagonistes, poetes i polítics d’aquella renaixença nacional que molts veuen ara remota, ineficaç i, fins i tot, ruïnosa. No sé, tampoc, quants pensen en els amos del bordell, en l’hostal del dolor, i en la nau sense capità. Ni sé quants valencians, que mai no celebren ni unitats, ni renaixences ni victòries, podrien llegir els versos clàssics de la Comèdia, meditar-los amb calma i, fins i tot, aplicar-los al seu propi país. Deuen ser-ne pocs.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1397 | 22/03/2011
 Amb motiu del segle i mig de la unitat d’Itàlia, el país sencer, les institucions, la premsa, els polítics de tota raça i espècie, i el públic en general, ja fa mesos que practiquen una mena de contemplació nerviosa de la pròpia cara nacional, i els resultats no són gens agradables, pel que sembla. Com si el mite fundador de la nació (o de l’estat comú, per a ser més exactes), el Risorgimento, les maniobres del comte de Cavour des de Torí, les batalles més útils que glorioses, Garibaldi, el rei Vittorio Emmanuele, els moviments populars i l’aprofitament polític, i el resultat final de la unificació, hagueren perdut en gran mesura la capacitat d’aglutinar imatges, relats i sentiments en una forma actualitzada d’orgull nacional, o almenys d’aquella satisfacció comuna imprescindible per al funcionament normal de qualsevol país o societat. Al llarg d’un segle i mig, una generació rere l’altra han estat educades en el culte a la unitat nacional, convertida en el marbre blanc d’aquell horrible i enorme monument-pastís que plantaren a Roma al costat del Capitoli, una ofensa a la vista i al gust. Però convertida també, aquella unitat de la qual ara celebren (o haurien de celebrar) amb alegria el jubileu i la festa, en un fonament ideològic i moral de la Itàlia contemporània. És impossible, doncs, d’imaginar una península italiana dividida en petits estats (la major part clarament tirànics), regnes, ducats i principats, amb els estats de l’Església al centre, i amb gran part del nord ocupat per l’imperi d’Àustria. I aquells patriotes romàntics com Mazzini o d’Azeglio, aquells polítics del Regne del Piemont, aquells carbonari republicans, aquell bon poble que s’emocionava amb les òperes de Verdi, i cridava el seu nom com a acrònim (VERDI: “Vittorio Emmanuele Re D’Italia”), aquells voluntaris garibaldins que desembarcaren a Sicília en temps del Gattopardo, mal podien imaginar tampoc que un segle i mig més tard la seua empresa seria tan discutida com celebrada, i que una part dels italians se’ls mirarien fins i tot amb suspicàcia. Mal podien imaginar que justament a les regions d’on va sorgir l’empenta política, militar i econòmica de la construcció d’una Itàlia unida, precisament allà es posarien en dubte els beneficis i el contingut de la unitat, i que una sòlida força política (la Lega Nord) se’n burlaria públicament, renegaria de la mateixa Itàlia que van crear, i s’inventaria una hipotètica nació, la Padania, amb el nom de la vall del riu Po. El nord, doncs, avançà cap al centre de la península, avançà cap al sud, i va nàixer Itàlia. Ara una part molt important de la gent del nord, amb tota una ideologia que s’escampa, renega de tot allò, i nega amb sarcasme fins la pròpia condició d’italians.
 I, al mateix temps, un dels diaris més importants del país proposa als seus lectors una votació sobre quins són els mots, l’expressió o el concepte que reflecteixen més exactament aquesta condició. I dóna a triar entre paraules o qualitats com aquestes: hipocresia i astuta equidistància, verbositat, sentimentalisme ensucrat, teatralitat i gesticulació immoderada, temperament alegre i bufonesc, indolència mandrosa, falta d’espina dorsal i escassa aptitud per a les empreses militars, inclinació a l’adulació i a l’obediència, individualisme refractari al bé públic. No cal dir que es tracta d’un catàleg dels vicis de què són acusats els italians, o s’acusen ells mateixos, i que encara es podria completar amb una tipologia detallada: familistes, provincians i campanilisti (és a dir, que només miren el seu poble i raconet), arribistes, oportunistes, balafiadors, embolicadors, àvids i calculadors, venjatius i rancuniosos, supersticiosos i besapiques (en castellà seria meapilas), materialistes, inconscients, irresoluts, gattopardeschi o retrògrads, incomplidors o malfaeners, degenerats o immorals, mafiosos o corruptes, campions del clientelisme, etcètera. A més de grans menjadors de pizza i de pastasciutta, mestres en seducció, venedors de souvenirs, tocadors de mandolina… i una nació sencera de fidels als mites, composta de bons cristians i de bona gent. Com que tot això ho diu un diari seriós i progressista, romà i partidari ferm de la unitat, jo, des d’ací, i amb totes les consideracions prèvies del cas, no sé què hi puc afegir. Per cert, no sé si hi ha cap votació en marxa sobre les possibles virtuts dels italians. Perquè la ironia és bona, però només fins un cert punt.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 547 | 17/03/2011
 M’informen que aquest mes de març, amb motiu de l’aparició en espanyol de La obsolescencia del hombre (València, Pre-Textos, febrer, 2011), han organitzat a Barcelona dues sessions sobre l’obra de Günther Anders, el filòsof del ‘principi desesperació’, primer marit de Hannah Arendt, crític de la tecnologia i un dels teòrics de referència del moviment antinuclear a Europa. De passada, cal recordar que un altre llibre d’Anders, Learsi. Mi judaísmo, aparegué fa poc en edició de la Universitat de València. En un llibre anterior, sobre Txernòbil, el filòsof afirmava que la por és bona, que tindre por és afirmar-se com a humà: “És evident que reaccionem d’una manera emocional davant de la catàstrofe que ens amenaça, i que no ens n’avergonyim. Qui no reacciona així i qualifica la nostra emoció d’irracional, no sols revela fredor, sinó estupidesa”. La covardia, diu, es converteix en esperança. Jo, que sóc optimista de mena, fins i tot davant de les catàstrofes i les amenaces de catàstrofe, finalment estaria d’acord amb Günther Anders. També, és cert, malgrat tot, com ens recorda un comentarista, que la major part de la gent no suporta viure sense esperança. O sense un optimisme que pot transformar-se en insensibilitat i que porta a un resultat inevitable: no aturar la bogeria –financera o mediambiental, per exemple–, dirigir-nos insensatament a situacions ingovernables. Hem conviscut tant de temps amb la possibilitat real de la catàstrofe última (el risc de guerra nuclear, l’exhauriment dels recursos del planeta), que sembla que aquesta convivència és un estat normal. I malgrat tot, conclou el comentari, el personatge bíblic favorit de Günther Anders no era ni Moisés que alliberava el seu poble, ni Job complagut en el propi patiment, sinó Noé, que es posà a construir una arca per a salvar la vida en la terra, encara que el prenien per boig quan anunciava el diluvi. En aquest petit país nostre, sense apocalipsis de foc a la vista, l’estat de catàstrofe moral (i civil, i ambiental, i política…) dura ja tants anys que també hem arribat a considerar-lo un estat natural. Amb esperança escassa, i sense arca de Noé.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1396 | 15/03/2011
 Una visita a Jaume Cabré, fa pocs dies, a la casa on viu ja fa molts anys, en un lloc apartat i tranquil, silenciós, gairebé enmig del bosc. Fa olor d’arbres mullats i de terra humida, de pluja recent, i una mica més amunt, a la muntanya, queden unes clapes de neu de final d’hivern. A la paret de l’escala que porta a l’estudi, hi ha emmarcada una Divina Comèdia, sencera, en un sol full i en lletra diminuta: em detinc a llegir-ne en veu alta uns fragments, gairebé tocant el text amb les pestanyes. A la sala, hi ha instruments musicals abundants, i una calaixera amb partitures: Jaume toca el violí, i la família forma de tant en tant una petita orquestra de cambra, privilegis que molt rarament concedeixen els déus. I en un prestatge hi ha la filera llarga que provoca la meua admiració, la meua enveja, el meu agraïment i la meua alegria. Els escriptors solem tindre, per prudència conservadora i per petita o gran vanitat, una lleixa amb els nostres llibres publicats, pocs o molts, un exemplar de cada edició i, si pot ser i si n’hi ha, de cada traducció. El prestatge on Jaume Cabré guarda una còpia de cada traducció és llarguíssim, conté un grapat de dotzenes d’exemplars en les edicions i les llengües més diverses. Des de les grosses, anglès, francès, alemany, italià, fins a les petites, insospitades o remotes, fins a l’hongarès, el grec, el txec o l’albanès, passant per totes les que vostès imaginen i algunes altres més. Jaume Cabré porta, per mèrits propis i en nom de tots nosaltres, el rètol de “literatura catalana” penjat al pit, i el passeja per les editorials, les llibreries i les universitats de mig món. Mai de mai, que jo sàpiga, un escriptor en llengua catalana –ni Guimerà– no havia tingut una difusió universal de la mateixa amplada que la de Jaume Cabré ara mateix, i els anys que vindran encara, que creixerà més i més segons tots els indicis. Centenars de milers d’exemplars venuts en alemany, per exemple, en edicions de tot tipus i per a tots els públics. Desenes i desenes de milers en moltes altres llengües. Inclòs l’espanyol, cosa insòlita i rara vista la reticència permanent del públic castellanolector davant de tota traducció de llibres catalans. I Cabré, prodigiosament, sembla que ha superat el prejudici carpetovetònic i ancestral. L’edició més recent de Las voces del Pamano porta una faixa que diu que se n’han venut 500.000 exemplars. No en castellà, evidentment, però 500.000. I no amb la clientela captiva de les lectures escolars, que sol inflar les edicions originals d’alguns llibres de fàcil lectura. Els 500.000 de Cabré són, sobretot, exemplars en altres llengües.
 A ell, a Jaume Cabré, el conec des de fa tants anys que no sé quants són, potser 35 o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant –ell més que jo– històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però val la pena. És un ofici que potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga. Rellegiu Senyoria (també abundantment traduïda), rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar. Els 500.000 llibres de Jaume Cabré, a diferència de tants altres best sellers banals, són un honor per a la literatura universal. I signifiquen, també, que una literatura petita, com la nostra, pot ser també una gran literatura.
| Joan F. Mira | Avui | 12/03/2011
 Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.
Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).
Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.
També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.
Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 546 | 10/03/2011
 Mai no vaig creure en el cèlebre xoc de les civilitzacions que pronosticava el professor Huntington, conegut per aquesta profecia i per algunes altres, igualment, apocalíptiques. I no hi vaig creure, entre altres coses, per la dificultat d’inventariar les civilitzacions del món, situar-les, i preveure en quins punts i de quina manera haurien de xocar. I sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no vaig entendre tampoc la substància –si és que en tenia cap– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predicava, em fa l’efecte que amb més oportunisme que convicció, el president Rodríguez Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, de santa memòria. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (en benefici publicitari del seu “islamisme moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que fa molts anys que tenen un protagonisme tan civilitzat. I com que pagant, sant Pere canta, també hi hagué algun convidat il·lustre en alguna ocasió ja oblidada. Fet i fet, l’única civilització que, en aquell temps recent i ja remot, figurà en l’aliança espectral del Govern espanyol, era una pretesa civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero devia pensar que representava, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions amb què se suposa que també ens havíem d’aliar, pareix que mai no van fer acte de presència, o no hi van ser convidades, en tot cas. Jo, en tant que membre marginal i escèptic (en tant que valencià, i europeu amb passaport espanyol) d’aquesta civilització amb tantes ganes d’aliar-se amb l’altra, em pregunte ara què se n’ha fet, d’aquella alta missió històrica. I si, vistes les coses que es veuen aquests mesos, setmanes i dies, del Iemen al Marroc, passant per Líbia i Egipte, l’aliança seria la mateixa. Quant a la resta de civilitzacions, qui sap on paren, quantes en són, i quines ganes tenen d’aliar-se amb la nostra.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1395 | 08/03/2011
 L’agost passat, a San Francisco, hi hagué una cimera d’experts dedicada a cavil·lar sobre el final pròxim de la peculiaritat humana, tal com la coneixem. En 35 anys, asseguraven, allà pel 2045, la intel·ligència artificial serà tan poderosa que simplement suplantarà la humana, amb tots els resultats i conseqüències. En aquell reunió hi havia sobretot especialistes en computació i en nanotecnologia, però també psicòlegs, biòlegs moleculars, professors de medicina d’urgència, experts en el coneixement dels lloros grisos, i altres personatges extremadament seriosos. Els quals, calculant el creixement exponencial de la capacitat dels ordinadors, van concloure que ja queda poc temps fins que les màquines superen definitivament els humans, i el cervell artificial deixe obsolet el cervell natural. Amb la qual cosa, afirmen, el pròxim gran salt endavant serà sensacional, un salt com qui diu metafísic, mai no vist, i difícilment imaginable. Van passar desenes de milers d’anys des de l’aparició de l’Homo sapiens modern, la nostra espècie, fins a la revolució agrària. 8.000 anys, pel cap baix, des de l’inici de l’agricultura fins a la revolució industrial. Poc més d’un segle, entre aquesta revolució contemporània i la bombeta elèctrica. 90 anys des de l’ús de l’electricitat fins a l’aterratge a la lluna (que d’altra banda, dic jo, ningú no sap per a què va servir, ni quina continuïtat ha tingut...). 22 anys des del “gran pas per a la humanitat” en la pols lunar fins a l’esclat d’internet, la world wide web, i altres revolucions de l’electrònica. 9 anys només fins a la seqüenciació del genoma humà. I, tal com tothom sap o hauria de saber, cada dos anys es duplica la capacitat dels ordinadors, i es divideix el cost de fabricar-los. Calculat així el progrés, i vist que la seua acceleració no és lineal sinó exponencial, hom calcula que el 2015 un ordinador superarà la capacitat del cervellet d’un ratolí, cosa no gens menyspreable si considerem els milions de neurones que cal replicar. Vuit anys després, li arribarà el torn al cervell humà, més gros i més complicat, però no invencible en la competició amb la màquina. I cap al 2045, senyors, la intel·ligència de la màquina, el seu brainpower o poder mental (sí, en efecte: mental), serà superior al de tots els cervells humans combinats. Ja sé que tot això és difícil d’imaginar, i fins i tot difícil de concebre, i no és estrany: el nostre pobre cervellet humit no està preparat per a comprendre el significat d’aquesta intel·ligència prodigiosa.
Arribats en aquell punt, per tant, els mecanismes de l’evolució, i potser els de la cultura, deixaran de funcionar i fins i tot de tindre algun sentit. El futur és, doncs, efectivament inconcebible: s’ha produït una singularitat. La paraula ve de l’astrofísica, i es refereix a un punt en l’espai-temps (dins d’un forat negre, per exemple), on no s’apliquen les regles de la física ordinària. I ningú no sap quines regles s’aplicaran o tindran valor encara si una màquina no solament pot pensar més i més veloçment que un cervell, o que tots els cervells, sinó que és capaç d’allò que en diem consciència, de sentit de l’humor, d’ironia, de sentiments (com?, ah, això no ho sabem, precisament pel salt inconcebible) exactament humans, i fins i tot de reproduir-se ella mateixa. Aquesta part, però, em sembla poc realista: per molt singular que siga l’aparell, per molt humanament intel·ligent i sensible, no el veig arromangant-se per a picar en una mina els metalls que necessitaria per a reproduir-se ell mateix, ni construint les màquines necessàries, ni produint l’electricitat imprescindible, ni fabricant camions per al propi transport, ni edificis per a instal·lar-s’hi. En intel·ligència ens superarà, com a mà d’obra, no. I aquest és el secret que els entusiastes de la singularitat amaguen: la màquina serà més potent que el cervell, i tan humana com el cervell, però no tindrà budells, braços ni cames si els humans no li’n donen. I sempre la podrem desenganxar, desendollar, o tallar-li el subministrament elèctric. Si li podem transferir un cervell nostre, amb memòria i emocions incloses, i així perpetuar la nostra consciència personal, és tota una altra qüestió. Qui sap si és aquesta la pròxima promesa d’immortalitat. Tan singular, per cert, com les promeses antigues.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 545 | 03/03/2011
 Enganxada a pantalles i pantalletes –la gran revolució del nostre temps–, la humanitat prospera, es revolta, s’entreté, estableix lligams abans impensables, i pot rebre oferiments íntims insòlits, sovint en un llenguatge que sembla produït per màquines amb un altíssim sentit de l’humor. De tant en tant, entre els missatges que s’infiltren al correu electrònic, entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses tèrboles, i altres proves de l’estupidesa universal que superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves. Les quals, a més dels eventuals contactes epistolars, solen buscar altres contactes més directes, amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. És un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les noves relacions entre l’est i l’oest. En un missatge que vaig rebre no fa molt de temps, la senyoreta començava així: "El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale". Jo no buscava res, i no sé qui deu ser l’amiga, però val més, en efecte, que comence l’intent sense dissimular. Després, exposa les seues qualitats corporals i sentimentals i la disposició a establir una relació seriosa, amb viatge i garantia. Ja se sap, però, que la vida moderna és fatigosa i plena de tensions que poden ser obstacle per a unes relacions determinades. Un petit anunci, arribat fa poc, proporciona el remei infal·lible: "El ritmo rápido de la vida o el cansancio crónico ahora no es obstáculo. Su vida sexual puede ser considerablemente mejorada. Nuestra nueva fórmula permite conseguir el efecto asombroso… (estalviem detalls fisiològics). Tales da el efecto hermoso, y ninguno la quimica. Ha llegado el tiempo de hacer esto sobre lo que sueñan unicamente muchos". El món, per tant, pot ser un lloc feliç, amb senyoretes de Kazan, i fent allò que somniaven únicament molts. Deixem constància, doncs, de tanta novetat, i que no diguen després que no vam saber detectar els signes del gran canvi.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1394 | 01/03/2011
 Escric aquest paper prop d’una setmana abans del dia que vostès el llegiran, i és cosa arriscada imaginar què podrà haver passat en tan pocs dies a Líbia, on quan jo escric hi ha gent massacrada als carrers i a les places. Si caurà el dictador grotesc, o si el país sencer serà un bassal de sang. Ara mateix, no ho sap ningú. El coronel Gaddafi, tants anys patró de l’anticolonialisme, de l’antiimperialisme, l’antiamericanisme, l’antiisraelisme, i de tots els anti- tan estimats pels benpensants d’Europa i de mig món, no ha tingut cap empatx a l’hora d’enviar contra el seu propi poble la guàrdia pretoriana, els tancs i els avions, amb una brutalitat que feia molts anys que no es veia enlloc del món. Gaddafi finançà tota acció i organització de terroristes que acudien a demanar-li dòlars procedents del petroli i el gas que li comprem. Inventà successives fantasies de panarabisme, unions efímeres amb veïns diversos, africanismes en forma d’espectacle amb convidats d’indumentàries variades (competir amb la seua, és impossible). I fins i tot, a final dels anys 70, donà suport i diners a certes forces polítiques espanyoles (els andalusos del PSA en saben alguna cosa, i també alguns amics valencians del PSP del professor Tierno Galván) que fantasiejaven amb una variant de socialisme mediterrani, de molt escassa vocació europea. Era una variant de la revolució, sí senyor, aquell oficial que alternava els uniformes emmedallats i engalonats amb les robes i les capes dels homes del desert. Era el patró i pagador de tot allò que imaginàriament implicara l’enfrontament amb el món occidental, i tornem-hi amb l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, etc. Ell, el patró nord-africà de les revolucions, fins i tot inventà una teoria (o pagà l’invent a algú: difícilment podia pensar-ho tot sol) sobre el poder popular: la Jamarihiya, o estat de les masses, segons la qual Líbia marcava el camí per al món futur. Un estat sense partits polítics, on el poder és exercit directament pel poble a través de consells populars, o alguna cosa així. Per a què els partits i les eleccions i tot això, si el Qa’id, el “Guia de la Revolució del Primer de Setembre de la Jamarihiya del Poble Àrab Socialista de Líbia”, i “Líder Fraternal i Guia de la Revolució” ja decideix en nom de tot el poble, amb el qual forma un sol cos i una sola cosa? Per a què aquestes imposicions occidentals i colonialistes, com són les institucions democràtiques, les llibertats civils, la premsa lliure i altres productes de l’imperialisme?
Fa molts anys, en la meua primera visita a la Fira del Llibre de Frankfurt, el pavelló de Líbia era una paradeta tota de color verd, que com a única producció editorial exhibia un seguit de versions, originals o traduïdes, de les diverses aplicacions del Llibre Verd del Guia Fraternal: el llibre verd de l’agricultura, el llibre verd de l’educació, el llibre verd d’això i d’allò i qualsevol cosa, tema o problema. Tot hi tenia explicació, teoria, i solució, tot estava en la ment omnipotent del Guia, que així escampava pel món sencer la democràcia igualitària, única i exemplar que ell mateix encarnava. En aquell Llibre Verd, com uns quants anys abans en el Llibre Roig de Mao, hi havia el camí de la humanitat i la llum que l’il·lumina. Bé, el cas és que s’acabà la Unió Soviètica i allò que se’n deia “el camp socialista”, i el coronel traslladà el negoci cap a l’altre camp, el que li oferia contractes per al gas i el petroli, i per tant li omplia els cofres (dels quals pot disposar al seu gust i plaer, ell i els seus fills) i l’acollia amb besamans i abraçades en les visites d’estat, incloent-hi la instal·lació de la tenda beduïna, la guàrdia de cos femenina i robusta, o l’audiència romana a senyoretes atractives i pagades, amb intenció de convertir-les a l’islam. En fi, la misèria del pensament europeu, el pensament d’esquerra primer, i el pensament del negoci després, i reverències al pallasso sinistre. Ara el gran líder, el redemptor, dispara canons i llança bombes contra el poble que ell mateix va guiar durant tants anys cap a un futur lluminós, feliç i verd. I agitant el Llibre Verd amenaça de mort els desafectes, o siga el seu propi poble, definits com a rates que cal exterminar. M’agradaria saber com el recorden ara aquells que rebien el seu favor i els seus diners. No sé si, en canvi, havien de llegir el Llibre Verd. O si, com el sandinista Ortega, li telefonen per a mostrar-li el seu suport.
| | 1 |
|
|
