Joan F. Mira | El Temps, núm. 1398 | 29/03/2011 
 Tres plans Marshall, explica el periodista Enric Juliana. Aquest és l’equivalent dels diners que ha rebut d’Europa el Regne d’Espanya des del 1985. Si es compta per habitants, són tres vegades més per persona. Si es compta pel gruix dels diners, són 140.000 milions d’euros, sense incloure les subvencions derivades de la política agrària, protectora del cereal, de l’olivera, de la llet, o dels gira-sols de la Manxa (que es planten, creixen, es cobren, i sovint ni tan sols es cullen: verídic, comprovat personalment per mi). Però no protectora –ni la política agrària ni la dels fons regionals– de res que no siga valorat, cobrat i decidit a Madrid o a través de Madrid. Un esdeveniment únic en la història d’occident, aquesta transferència massiva de recursos, un donatiu mai no vist amb aquest volum i proporcions. I cita dos economistes solvents, que ho han analitzat i que escriuen: “Espanya s’ha convertit en el país del món que històricament més s’ha beneficiat d’un corrent de solidaritat provinent d’altres països.” Tres vegades el pla Marshall, més de trenta vegades, recorda Juliana, els diners que va rebre l’Alemanya Occidental, arrasada per la guerra, a fi d’ajudar-la a alçar el cap. El cap del Regne d’Espanya, amb aquesta pluja miraculosa de diners del cel, s’ha anat aixecant els darrers 25 anys, a raó de més d’un punt del PIB per any, de manera que, ara mateix, és un cap orgullós en matèria de renda per cap. Fa un quart de segle, els españolitos feien figura de pobre, amb un modest 68% de la renda mitjana europea. Ara es pensen que fan figura de rics. Vanitat, poca memòria: la saviesa antiga ja deia que qui rep un favor gros sol perdre la modèstia de l’agraïment. L’Espanya del Regne de Castella (Galícia, la Meseta sencera, Andalusia, Extremadura…), gran beneficiària del gran transvasament, es guarda molt bé de reconèixer a qui deu, en grandíssima mesura, el quart de segle de prosperitat que ara sembla que s’acaba. Potser no és casual que, en reduir-se el gavadal de marcs i d’euros que arribaven a cabassos sencers, la crisi famosa haja deixat tothom amb les vergonyes a l’aire. S’ha acabat la chulería dels governants, Zapatero especialment inclòs, que anunciaven amb impàvida seguretat que en dos o tres anys Espanya passaria la mà per la cara a França i a Alemanya.
I el periodista, després de comentar el pes de la “Lliga Sud” (no res d’una impossible Lega Nord hispànica!), el pes polític determinant d’Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, en el repartiment del mannà europeu, acaba recordant-nos que, en efecte, els efectes són visibles. Autopistes gratuïtes (excepte les que vostès saben, evidentment), la més gran xarxa (radial, por supuesto) d’alta velocitat del món (allò que els alemanys no es poden permetre, i els espanyols sí!), parcs tecnològics i logístics pertot (i molts, mig buits), el boom immobiliari, l’alegria bancària, i tot això que vostès saben i veuen. I la consagració del Gran Madrid com a centre absolut del poder financer i empresarial. On resideixen, també, les grans empreses beneficiàries de la gran obra pública subvencionada. Com aquests túnels del Guadarrama, recorda el periodista, una de les més grans obres d’enginyeria d’Europa, per a acurtar el pas del tren velocíssim cap al nord, que costen més de 1.200 milions d’euros… finançats al 85% pels famosos fons de cohesió. Cohesió espanyola, finalment, pagada amb diners europeus. I pocs dies després, un article del senyor Rafael Simancas (portaveu socialista a la comissió de Foment del Congrés dels Diputats) es despatxa amb injúries i sarcasmes contra el professor Germà Bel, afirma que això del sistema radial de ferrocarrils i autopistes és un mite del victimisme nacionalista català (el qual “se resiste a reconocer lo obvio: todas las administraciones, especialmente la actual, se esfuerzan en el desarrollo de ejes transversales”: només cal mirar el mapa, sí senyor…), i que Madrid mai de la vida no ha rebut cap tracte de privilegi. Mai de la vida, no senyor. És difícil de decidir si es tracta de cinisme o de pertorbació. Deixem-ho córrer.
|
