| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 642 | 26/09/2013 
 Fa una dotzena d’anys, en aquesta mateixa pàgina (sobre paper, no sobre l’èter impalpable), jo comentava les respostes del grandíssim Marcel Reich-Ranicki en una entrevista amb motiu de l’edició francesa de Mein Leben, “La meua vida”, respostes que voldria recordar ací, com a homenatge al crític desaparegut fa pocs dies. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, responia el crític; i a continuació disparava sense pietat: l’escriptor, afirmava, és un ésser d’un gènere particular, egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut; experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Definició implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que sovint experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú, ni fa dotze anys, ni abans, ni ara. Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics —a València, a Barcelona i a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran Marcel s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç i, com que no sé si això és un bon senyal o si és un alzheimer prematur, m’agradaria que un bon crític implacable em resolguera l’agudíssim dubte. Gràcies, des de la llunyania, Herr Marcel.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1528 | 24/09/2013
 Pensant que s’acosta el 9 d’Octubre, festa més o menys “nacional” dels valencians i “Dia de la Comunitat”, no sobraran, a més dels preparatius per a la inexistent Diada, algunes reflexions de fons sobre la substància o matèria que tal festa hauria de representar. Perquè l’antiga matèria sobre dies o festes, substàncies o símbols, és en definitiva la matèria perenne de la identitat, mot sovint menyspreat, siga per abusos o per ignorància i prejudici. Parlar d’aquest concepte, realitat, sentiment o fantasia que en solem dir “identitat” no és certament matèria de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament es combinen harmònicament per produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. El fet, en tot cas, és que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. Deu ser per això que sovint em fa una mica d’enveja aquella gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonés, o suec, o portugués, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francés de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: està tot clar des del principi, està tot dit i fet, i quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història, inclosa la del 9 d’Octubre i la processó de la senyera coronada, que ha d’eixir per un balcó perquè no s’inclina davant de ningú. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill, i així van fent, un any i un altre any. I finalment una altra minoria, no sé si gran o menys petita, passem el temps plens de perplexitat: si jo, per exemple, diguera que, com a escriptor, la meua pàtria és la llengua catalana, que, com a ciutadà, el meu país és el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser més extensa que la meua nació política, no sé si la combinació seria massa complicada, ni com la podria simplificar. Ser alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.
Ja se sap que tot espai d’identitat col·lectiva (si no té un perímetre material ben visible, com un poble petit o una ciutat emmurallada) és sobretot un espai imaginat. Que no sempre vol dir imaginari. Imaginat, potser, però existent. I la primera pregunta podria ser : ¿què era, quina existència tenia el País Valencià a finals del segle XIX, per exemple, quan la història contemporània ja havia avançar prou per formar un cos de ciutadans que més o menys participaven en la vida pública, i quan a tot Europa els pobles ja havien construït o estaven en camí de construir els seus propis espais de definició i de decisió? Certament, l’espai valencià no calia “imaginar-lo”: comparat el nostre cas amb alguns altres espais del centre i de l’est d’Europa, indefinits o de límits variables, no era certament poca cosa l’existència d’un regne medieval ben delimitat i de molt llarga duració, més l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, més la pervivència molt majoritària d’una llengua amb tradició institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres (eslovens, romanesos, eslovacs, macedonis, estonians...) han construït nacions de fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a analitzar: els materials valencians, que eren reals i estaven disponibles, no van ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una “casa pròpia”, ni en la pràctica política, ni en la construcció ideològica, ni en la producció i difusió d’una imatge projectada i atractiva. Ni per imaginar una “via valenciana”, un camí nacional propi a la modernitat. Entre altres raons, perquè les condicions històriques dels segles XVI al XIX ja havien provocat la progressiva identificació dels sectors dominants del país amb l’espanyolitat –ideològica, política, cultural i lingüística– com a forma pròpia de la vida civil i nacional dels valencians. Continuarà.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 641 | 19/09/2013
Dubte molt que els valencians del segle XIV o XV, del XVII o el XVIII, tingueren cap propensió a considerar-se fills de moros, hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà la “morofília” romàntica del segle XIX: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, l’enyorament d’un temps diferent del modern, i altres fantasies literàries, especialment franceses. En virtut de les quals, per exemple, un viatger il·lustre podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. O una decoració moderna i afegida podia convertir en “banys àrabs” uns banys del segle XIV o XV, és a dir, “cristians”. La mitificació d’uns àrabs valencians rics, tolerants i de cultura refinada, nets i ben rentats, creadors originals de la nostra agricultura, en oposició amb els cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat, doncs, d’una certa historiografia romàntica, d’imatges arribades de fora, i d’aquella estranya combinació entre arabofília, exotisme i distanciament de la cultura burgesa europea. Blasco Ibáñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. No cal recordar quantes pel·lícules, novel·letes o documentals s’han produït i es produeixen sobre la base d’aquesta fantasia. En la televisió valenciana (abans del PP!), en un reportatge sobre la Marina Alta, anaven apareixent imatges de poblets amb església i campanar, i el presentador explicava, convençut, que els campanars eren clarament la continuació dels minarets de les mesquites, prova per tant de l’origen islàmic d’aquests pobles. Si les esglésies tenen campanar perquè les mesquites tenien minaret, caldrà, doncs, reislamitzar tota la història d’Europa, fins a Polònia o Noruega. Ara, quan la TVV (de tant en tant la veig, per curiositat antropològica...) ens omple de festes on els “moros” poden ser guerrers zulus i els “cristians” poden ser contrabandistes, hom ja no sap què pensar sobre el sentit de la història. I així hem passat l’estiu, cavil·lant sobre aquests fantasmes i alguns altres.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1527 | 17/09/2013
 Entre les meues lectures d’estiu, he dedicat dos o tres dies (el volum no és molt gruixut, i jo sóc lent) a una novel·la ben original, El banquer, basada, tal com vostès ja deuen saber, en l’insigne traficant, empresari, financer i personatge poderós, de nom Joan March, conegut amb altres malnoms suggeridors. El financer, tal com també sap tothom, va començar el camí cap al poder i el triomf no exactament amb la professió bancària sinó amb la de pirata, ofici antic i honorable. La pirateria, l’assalt a les naus i als navegants amb intencions de segrest o de rapinya és, en efecte, una de les professions més velles de la humanitat. Tant com la puteria, que, segons diuen, però jo no n’estic tan segur, és una professió fundacional en la història dels gremis. La pirateria sí que ho és, sense dubte, almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu Homer, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponès, el mestre Tucídides, parlant dels pobladors grecs originaris i de l’ocupació del litoral, recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida i mantenir la família. I recorda, com a prova, un versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables.
En el Cant III de l’Odissea –però això no ho esmenta Tucídides–, Telèmac, el fill d’Ulisses, arriba a la cort de Pilos, i el vell Nèstor, després que l’ha fet menjar i beure al seu costat com a un hoste honorable, pensa que ja és hora de preguntar qui són els visitants: “Ara que ja han gaudit del menjar aquests hostes nostres, / sí que podem preguntar-los qui són, demanar que ens ho diguen. / Hostes, qui sou? D’on veniu, navegant pels camins de les aigües? / És per algun mercadeig? O bé sou mariners de ventura, / com els pirates, que van errabunds per la mar, exposant-hi / ànima i vida, i portant la desgràcia a gent d’altres terres?” (traducció meua). O siga que podrien ser perfectament pirates, que porten desgràcia a la gent d’altres terres, i tanmateix Nèstor, paradigma del rei assenyat i prudent, els ha acollit i els ha convidat a taula. La professió era ja antiga i, segons com, respectada. Però sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables, que dirigien el negoci ben instal·lats a terra i asseguraven, en profit propi, la distribució dels beneficis. Que els “capitans pirates” acabaren controlant la banca i les finances, ja és una evolució molt més moderna.
Els versos i Tucídides mostren que la història és així, antiga, complexa i repetida, i que el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, amb campanyes terribles on no estalviaven ni forces ni contundència en la repressió: es jugaven les rutes comercials de l’imperi. L’abundància de pirates era general durant l’edat mitjana, foren occidentals o orientals, berberescos o genovesos, consentits o perseguits, i els valencians, per exemple, vam haver de patir els seus atacs fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. D’una altra mena de pirates mediterranis, que han arribat amb plena fortuna i èxit notable fins ben entrat el segle XX, no cal parlar-ne ara. I no duien precisament un ull tapat. Quant a la imatge romàntica en versos i en novel·les populars, també fa temps que circula, amb formes i expressions sempre atractives per a lectors i espectadors. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen indefectiblement generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, enemics de les autoritats sempre dolentes i cruels. Són personatges heroics, fascinants, lliures, feroços però en el fons molt humans, i que desperten més admiració i fascinació que repugnància per la faena que fan. Això també és molt antic, i jo a l’escola ja aprenia allò de “Bajel pirata que llaman / por su bravura el Temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín”, que és un dels pocs poemes que recorde sencer. El capità pirata dels versets romàntics, per cert, era ben mediterrani, ja que, cantant alegre en la popa, veia “Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Estambul”. Dels financers pirates, per desgràcia, encara no se n’ha escrit cap poema. I a fe que n’hi ha de ben grossos, a Mallorca, a Madrid o a Nova York.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/09/2013
 Si vostès segueixen amb una mica d'atenció les notícies de les últimes setmanes i mesos, o fins i tot dels darrers pocs anys, segurament han observat uns fets recurrents i terribles: gairebé en tots els països islàmics on s'instal·la la inestabilitat, el conflicte civil o violent, la guerra interna i tota forma d'enfrontament, i un resultat constant, sempre present: la persecució dels cristians locals, la crema d'esglésies (sovint quan són plenes, com al nord de Nigèria), les agressions brutals i l'expulsió. Com si, per als islamistes més durs, els cristians foren un cos estrany en terra de l'islam, que cal expulsar o extirpar amb violència. Però els cristians han estat una presència important i vital a tot l'Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d'abans de l'expansió de l'islam per aquelles terres i moltes d'altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l'Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l'Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l'economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l'Iraq, influents en les esferes dirigents d'Egipte. Però sembla que aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és a penes el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l'extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l'Iraq, posem per cas, on la por, els atacs i les bombes han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir del país on han viscut segles i segles: justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Només perquè hi ha qui no tolera (ara, després de 1.400 anys!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.
Com en aquell poble del Pujant, fa poc temps, quan en una festa de casament entre cristians, els convidats, tal com és costum, llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l'Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa que cal castigar durament. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l'endemà, arribaren autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa: els cristians són de la mateixa religió que els americans, són enemics, cal destruir-los, cridaven, i començà la benzina, els incendis, les metralladores, les bombes i els assassinats. Hauria estat molt pitjor, si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema, assegurava després el bisbe de la regió, no són ja els atacs esporàdics, els atemptats, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als cristians.
A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n'hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...) ha deixat pas veloçment a l'islam com a font i substància d'identitat, militància i definició de l'enemic. Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur, però aquest gir no es veu enlloc, ans al contrari. Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d'Aràbia, o de Qatar...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Com a Síria, on els cristians comencen a patir agressions del sector islamista de la rebel·lió, que amenaça no deixar-ne ni un. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d'obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany.
I la predicació de l'odi continua, al Pakistan, a l'Afganistan, a l'Iraq, a Egipte, on els seguidors dels “pacífics” Germans Musulmans cremen esglésies seculars, a Indonèsia, a Nigèria, on l'organització Boko Haram assalta, arrasa i mata brutalment els cristians, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola generalment no en diu res, o només unes ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents) continuen vigents els articles legals, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveuen fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l'Alcorà i la figura de Mahoma, i és prou la paraula d'un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme cases cristianes, amb els habitants dins. I a l'Europa “cristiana” (o excristiana), com és habitual, ningú no s'escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer. Cap organització contra la intolerància o de defensa dels drets humans no recollirà firmes per condemnar una persecució horrible i extensa, ni es manifestarà al carrer. O jo encara no ho he vist. I és, en efecte, un fenomen molt estrany.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1526 | 10/09/2013
 Potser alguns de vostès recorden una sèrie de televisió, interessant i bastant ben feta, on un especialista nord-americà en menjars i cuines recorria pobles i racons de les Espanyes fent tastets i comentaris, en companyia de la deliciosa Gwyneth Paltrow que a cada mos o cada cullerada alçava els ulls i feia “hum, hum”. El programa era una producció de la televisió pública dels EUA (n’hi ha: es diu PBS) amb el títol Spain... on the road again, i estava dirigit i presentat pel senyor Mark Bittman, reconegut com un dels “escriptors sobre menjar i cuina” més importants del món, premiat per l’Associació Internacional de Professionals Culinaris. Bé, doncs, el cas és que fa poc temps el senyor Bittman ha publicat un article ben curiós al New York Times, dedicat amablement al nostre plat més emblemàtic (valencià, és clar... i espanyol, ai dolor): “Humble paella”, es diu. L’article erudit comença: “Una vegada vaig ser acusat per uns catalans prop de València (“by Catalans near Valencia”: no m’invente res), que és la pàtria de la paella, de no saber res en absolut sobre la paella, i de fer com a màxim allò que ells anomenaven arroz con cosas, arròs amb coses”.
L’autor, doncs, a continuació intenta respondre a una acusació tan greu, afirmant en primer lloc que el seu “arròs amb coses” és millor que qualsevol altre que haja pogut trobar als Estats Units (i m’ho crec, vists els arrossos que sota el nom de paella he pogut trobar a Nova York o a Califòrnia). Després, el gran especialista assegura: a) que per a fer una autèntica paella cal començar pel foc de llenya, cosa que puc subscriure per molts anys d’experiència, i b) que, en qualsevol cas, una paella és només un arròs amb coses, i que aplicant la seua tècnica “a una varietat d’ingredients amb una varietat de maneres” hom pot fer “una cosa que realment s’aproxima a una gran paella, fins i tot si un català podria burlar-se’n”. No sé si un català prop de València, o algun altre. En fi, comencem pels ingredients. Poques coses són fixes, afirma: arròs, oli d’oliva i hortalisses. Algunes coses són opcionals, com ara salsitxes, llagosta i pollastre. I afirma: “La paella estàndard als restaurants locals espanyols, la de salsitxes, llagosta i pollastre, no és l’única possibilitat”. En efecte, en efecte, gràcies a Déu, vista quina és la paella estàndard als restaurants espanyols... Òbviament, el brou o caldo (ja preparat) és també necessari: un brou de pollastre, un brou de carn, un brou de peix o de corfes de gamba. “Però també es pot usar suc de tomata, suc de cloïsses, vi negre o vi blanc, o una combinació de qualsevol d’aquests”. Imaginar les combinacions possibles em posa ja els pèls de punta. A continuació ve la “recepta mestra”, que és molt simple, però amb dos detalls: no remenar, i deixar el cul de color marró.
“Aquest cul marró s’anomena socarrat, i si ho aconseguiu ningú dirà que heu fet un arroz con cosas”. En la master recipe, per tant, les “coses” són ben diverses, pollastre, xoriço i porc, una ceba, pebre, el brou abans indicat (“de pollastre, llagosta o verdures, aigua, vi, etc. o una combinació”), el marisc opcional, i “mitja lliura de verdures, com olives, tomates, pèsols o bolets” (cap esment a la bajoqueta, bajoca i garrofó, per desgràcia, ni una opció a la delicada carxofa...). En la preparació de la paella, sembla que són essencials la ceba trinxada i el pebre, i que les verdures s’hi han d’afegir quan l’arròs ja està mig cuit, fet que em resulta incomprensible. Finalment, “si la barreja s’ha enganxat al fons, enhorabona: teniu un socarrat, la característica d’una bona paella”. Imagine, amb un punt de terror, els pobres lectors de la recepta del gran mestre, obsedits pel socarrat, i tastant un arròs fet amb suc de tomata i vi negre “o qualsevol combinació”, amb molta ceba trinxada, amb llagosta i xoriço, amb verdures (com xampinyons i olives) afegides a l’arròs a mig coure, i convençuts que han aconseguit una gran i autèntica paella. Que, atès el resultat possible, té més de disbarat que d’humilitat. No sé qui degué ser, a València o prop de València, el mestre o informant de l’autor. I ja veuen com pot acabar la humil paella en mans d’una autoritat mundial. En tot cas, m’ha permès escriure aquest paper, com una frivolitat (segur?) de finals de l’estiu.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1525 | 03/09/2013
 Per a començar, els recomane que de tant en tant facen una ullada a la pàgina web que té el títol d’aquest article: País Valencià Segle XXI, on trobaran pensaments, notes i notícies sobre la matèria que el seu nom indica, i unes altres de semblants o paral·leles, com ara la reflexió que al final de juliol hi va publicar el meu amic Gustau Muñoz, veí eventual a Xodos, on contemplem el Penyagolosa des de la finestra de casa. Gustau es lamenta que “el nostre coneixement de la realitat és fragmentari i provisional, tot sovint fet d’idees manllevades, de dades de segona mà i de prejudicis. El coneixement seriós i ben fonamentat, empíricament contrastat i inscrit en un esquema teòric operatiu, és un bé escàs. La mera intuïció sol jugar males passades”. Una sàvia observació que es confirma cada dia llegint els diaris, seguint els noticiaris de la tele o les declaracions habituals de polítics diversos.
“Tot això”, afirma Gustau, “té molt a veure amb un problema que em preocupa. De fet, què sabem a hores d’ara del País? Vull dir, què sabem de l’estructura profunda, dels canvis que, probablement, s’estan produint al fons de la nostra realitat social com a reacció davant la devastació d’una crisi (i d’una política) que anorrea la seua base de sustentació?” Bé, la resposta és òbvia: en sabem ben poc. Els valencians pesem poc o no gens en l’Estat, no som tinguts en compte, som marginals i sovint objecte d’irrisió, de vegades injustament, però també guanyada a pols, recorda l’autor, i té més raó que un sant. Tanmateix, continua, comptem amb un avantatge important que pot ser fonamental i estratègic. I ací Gustau Muñoz reprén una idea que jo mateix vaig apuntar ja fa molts anys en algun dels meus papers, com Els valencians i la terra: “Els valencians”, escriu, “varen fer al segle XIX una gran revolució agrària basada en el conreu intensiu de la terra i la irrigació, que donà com a resultat una agricultura comercial, dinàmica i exportadora amb un èxit incontestable”. Una revolució, afegiria jo, que també va rosegar, fins a desfer-la, l’estructura de la propietat heretada des d’èpoques feudals.
“Successius conreus”, continua, “amb les transformacions i l’esforç humà i social corresponents, hi han tingut vocació comercial i exportadora o han estat base d’aprofitament industrial (el canyamel, la morera, el cànem, la vinya, l’arròs, la taronja...)”. El fenomen, a més d’un efecte econòmic, també mostra un fons cultural, una manera de fer les coses, no únicament al camp. De fet, com recorda Muñoz, “a la segona meitat del segle XX (...) els valencians varen consumar una revolució industrial que, d’altra banda, no mancava de precedents. (...) amb un esclat impressionant de petites i mitjanes empreses en què molta gent hi va posar empenta, iniciativa i enginy, tot aprofitant la mentalitat comercial i exportadora preexistent. Una història d’èxit, que demana una nova narrativa”. Una narrativa, diria jo, que es va desfer absurdament quan més calia ampliar-la. Després, remata l’autor, “la darrera etapa de l’economia valenciana és ben coneguda. Ha girat al voltant de la bombolla immobiliària. S’ha exagerat fins a límits grotescos una manera de fer més generalitzada, que ha tingut efectes nefastos per a l’economia espanyola i que és a la base de la dramàtica crisi actual”. Dit d’una altra manera, una manera de fer més espanyola que no valenciana que “s’ha ensorrat, enmig d’un estrèpit de pols, corrupció i grans decepcions”. La conclusió, afirma Muñoz, és que els valencians s’han de reinventar: “No serà la primera vegada. Però com?” No hi ha una resposta, però almenys es pot avançar una hipòtesi: “La hipòtesi és que, avesats històricament a tirar endavant, amb iniciativa i enginy, a les profunditats de la societat valenciana, de manera descoordinada, espontània i sovint anònima, ja s’estan posant les bases d’aquesta reinvenció. Caldrà anar als llocs per comprovar-ho. No sabem com s’està fent, caldrà esbrinar-ho”. A “País Valencià Segle XXI” prometen “una sèrie d’anàlisis i reportatges sobre més de mig centenar de ciutats i poblacions del País Valencià, que aportaran informació i coneixement de primera mà sobre com s’hi estan reconfigurant les opcions vitals en els terrenys econòmic, social i cultural”. Serà una lectura apassionant, i espere que també un raig d’esperança. Perquè aquest país, probablement, no és solament allò que sembla.
| | 1 |
|
|
