Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 642 | 26/09/2013 
 Fa una dotzena d’anys, en aquesta mateixa pàgina (sobre paper, no sobre l’èter impalpable), jo comentava les respostes del grandíssim Marcel Reich-Ranicki en una entrevista amb motiu de l’edició francesa de Mein Leben, “La meua vida”, respostes que voldria recordar ací, com a homenatge al crític desaparegut fa pocs dies. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, responia el crític; i a continuació disparava sense pietat: l’escriptor, afirmava, és un ésser d’un gènere particular, egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut; experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Definició implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que sovint experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú, ni fa dotze anys, ni abans, ni ara. Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics —a València, a Barcelona i a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran Marcel s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç i, com que no sé si això és un bon senyal o si és un alzheimer prematur, m’agradaria que un bon crític implacable em resolguera l’agudíssim dubte. Gràcies, des de la llunyania, Herr Marcel.
|
