| Avui és dijous, 21 de novembre de 2024 |
| 1 | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 566 | 29/09/2011 
 El Mal, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso, que són prop de mil pàgines d’una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d’un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz. Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una “història del mal” que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai, perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l’altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l’instrument extraordinari també, la música que se’n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l’inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. La gran veritat és que el Mal és abstracte, però la maldat existeix: no és genètica, ni “producte social” excusable, ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal. I hi ha també formes més toves de maldat, entre les quals la petita o gran maldat d’aquells polítics, governants o no, que saben que allò que fan, promouen o consenten, és immoral, és injust, propaga la mentida, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l’odi. Sabent que fan un mal, el fan: un mal públic i extens, sense cap violí que l’acompanye.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1424 | 27/09/2011
 Sóc lector de poesia, com qualsevol persona que dedica gran part de la vida a la literatura, però no gaire bon lector, ni lector “tècnic” o expert: no sempre, ni de lluny, sóc capaç d’explicar per què m’agraden un versos o per què no. No sé, en tot cas, si això té gaire importància: potser en té més el simple plaer de la lectura. Lector i meditador, com ho som tants de nosaltres: amb una contemplació reposada i reflexiva que és tan sovint font de suggeriments, amb una lectura atenta que és inevitablement font d’evocacions. Quan llegim som d’alguna manera partícips de l’acte de cració del poietés, del creador o productor de l’obra, i l’autor o poeta quan escrivia havia necessàriament de buscar les emocions, les connexions i les paraules que porta dins d’ell (i que d’algun lloc han vingut, abans d’entrar-hi), o traure-les directament de fora: de fora, que vol dir de les persones o de les coses, de l’aire i el sol i la llum, dels arbres, les pedres, els núvols, els colors, els sorolls i els sons. I també, o de vegades sobretot, de les coses que passen al seu voltant, de les persones i dels fets, de les peripècies i els esdeveniments del seu temps o del temps passat, i llavors l’obra, el poema, és també un document o un testimoniatge de la història. Vist amb uns ulls molt peculiars, no cal dir-ho, com són els ulls del poeta, i convertits en paraules de poema, que no són necessàriament un text de crònica. L’emoció, l’evocació, per tant, poden explicar tant o més que la descripció, posem per cas, d’una tragèdia col·lectiva. Com aquells versos inicials de Pere Quart: “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida. / L’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida.” Res no explicarà millor l’experiència profunda de la derrota i de l’exili. I res no explicarà millor que els últims versos el fons d’aquesta història i d’aquesta pàtria perduda: “Una esperança desfeta, / una recança infinita, / i una pàtria tan petita / que la somio completa.” La recança, la pàtria i el somni seran, no cal dir-ho, compartits pel lector o escoltador del poema. I d’això es tracta: de sentir allà dins els efectes del fet històric sobre l’esperit de l’autor dels versos. Aquest procés de visió-emoció-interpretació-paraula, és segurament la més antiga i clàssica de les definicions de “poesia” o de creació d’una obra d’art: és la consideració de la póiesis com a “imitació”, reproducció o evocació d’una realitat, de la creació com a recreació. Almenys si hem de fer algun cabal de l’autoritat d’Aristòtil.
Llegim les Corrandes de l’exili, i reproduïm dins de nosaltres el moment històric, l’experiència, l’emoció i el dolor del fets mateixos que visqué el poeta i gran part del seu poble i del seu país. I hi ha també el plaer d’apreciar-ne allò que –sense saber ben bé què és– en solem dir “qualitat literària”. Una qualitat present dels dels inicis de la nostra tradició poètica, és a dir des del pare Homer, quan els homes no vivien encara en “ciutats”, sinó en i amb la natura, en contacte permanent amb la mar i amb el cel, amb la tempesta, la pluja i el llamp, amb l’eixida i la posta del sol, amb la terra, amb el bosc i amb les bèsties. La història humana, aleshores, era una història amb déus imprevisibles i humaníssims, sense els quals els enfrontaments, les guerres i les batalles no significarien gran cosa. Els déus prenen partit, desvien llances, envien tempestes, i fins i tot participen activament en la restauració d’un ordre social alterat, al palau d’Ulisses, per la prepotència, la injustícia i l’abús intolerable dels pretendents de Penèlope. Al final del Cant XX de l’Odissea, quan ja s’acosta el desenllaç, la deessa Atena fa que augmente la seua insolència per tal d’augmentar la indignació d’Ulisses: “No va permetre Atena que aquells pretendents refrenaren / cap dels ultratges cruels: no ho va fer perquè així s’enfonsava / més dins del cor la sofrença d’Ulisses el fill de Laertes.” Es prepara, doncs, l’acte final de la història, on la deessa prepara també la justícia poètica brutal que convertirà el sopar en massacre: “Ells, riallers i contents, preparaven un àpat alegre, / ric i abundant, ja que van immolar nombrosíssimes bèsties. / Mai no hi hauria, però, un menjar més amarg que aquell àpat, / com el sopar que la dea i l’heroi poderós preparaven / per a servir-los; perquè ells, molt abans, ja tramaven infàmies” (traducció meua). El lector, tal com vol Aristòtil, es troba transportat al cor d’una escena inoblidable, el resultat de la qual serà també una lliçó moral. Perquè la història, en els poemes clàssics, és sempre un exemple d’allò que cal i no cal fer, de la insensatesa humana i de les seues conseqüències.
Segona part d'aquest article
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 565 | 22/09/2011
 D’una revista molt seriosa que es diu Catalan International View, em demanen un paper sobre “els límits de l’agnosticisme en el nostre temps”. Els quals límits, si bé es mira, no són tan diferents dels que han conegut els temps passats. Escric la llarga consideració, sota el títol “L’agnòstic insatisfet” —que seria gairebé una definició del meu estat o lloc en aquesta matèria—, i aquest és el final o conclusió de les divagacions sobre un tema tan antic i recurrent: Que el “problema de Déu” no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada: no solen preguntar-se per allò que ja saben amb certesa profunda. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, genètic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi ha o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc. La fe no té res a veure amb la genètica, a pesar d’algunes teories fantasioses sobre “el gen de Déu”. Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. I tampoc part de la física: dir que el famós bosó de Higgs seria la “partícula de Déu” no passa de ser una imatge poètica, tot i que la física (la física de partícules, l’astrofísica, la mecànica quàntica) ha esdevingut l’equivalent contemporani de l’antiga metafísica: el seu objecte és la realitat última de l’ésser. En qualsevol cas, però, qui no ha rebut per transmissió cultural les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El “problema de Déu” només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. I l’agnòstic és aquell per a qui cap d’aquestes respostes és del tot satisfactòria. Si és un agnòstic càlid, és també un agnòstic infeliç. Perquè és difícil que la cèlebre tesi setena de Wittgenstein (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) siga un remei satisfactori contra la insatisfacció profunda de l’agnòstic. I a partir d’ací, anar fent, fins i tot en els temps de crisi, que són tots.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1423 | 20/09/2011
Fa poques setmanes, el quart diumenge d’agost, els lectors valencians d’alguns diaris van poder contemplar la imatge del senyor alcalde de Morella, el meu respectat i sovint admirat Ximo Puig, cobert de confeti en companyia del ministre Sebastián (no sé si ministre d’Indústria o de què: tant se val, perquè val poc), i tots dos amb màscara protegint el nas i la boca a fi de no morir asfixiats o ennuegats per la pluja excessiva de paper piconat. Era el dia de l’Anunci, la festa que en prepara o presenta una altra de més grossa encara, més solemne i més noble, el Sexenni. Potser l’agost que ve en parlarem. Parlem, de moment, de Morella, perquè no hi ha, al nostre país, un lloc com aquesta ciutat. Més d’una vegada he tingut ocasió de portar-hi forasters a conèixer-la, i l’experiència és sempre la mateixa. Passem la Vallivana, pugem els revolts del port, baixem una miqueta, allà davant hi ha un tall per on passarà la carretera i jo dic: “Alerta, ara!” Llavors apareix Morella, va ascendint en l’horitzó des de la roca més alta del castell, va prenent davant dels ulls aquella forma única, i jo ature el cotxe a la vora i pregunte: “Què?” Si l’acompanyant té la sensibilitat que cal, diu alguna cosa inconnexa o bé obre molt la boca i no sap què dir. La bellesa potent produeix aquesta mena d’efectes, i Morella és això, una obra humana de bellesa potent. No sé com s’ho fan els morellans, del segle XIII ençà, però aquest és el resultat. Escriu V. A. Estellés: “Obren escuts pedrapiquers rurals / amb obstinats martells inapel·lables, / detallen flors de molt antics llinatges...” A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada. Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.
Coses així escrivia jo fa deu anys, en la presentació d’un catàleg de fotografies. En una de les quals un grup de caminants anaven cap a la ciutat que, en un dia d’octubre plujós, apareixia entre núvols grisos i violeta, una altra forma de bellesa. Els caminants tornaven de la Vallivana, de demanar a la Mare de Déu aigua i salut i la salvació eterna de la seua ànima i de l’ànima de la ciutat, com és el seu deure antic. Tornaven cap a Morella amb impermeables i paraigües, segurament contents perquè aquell dia sí que havia plogut, i ací l’aigua fa sempre tanta falta, tal com en generacions i en segles anteriors van tornar coberts amb capes i caputxes de llana, o amb mantes o amb sacs d’alguna fibra vegetal, o amb pells. El món sembla cada vegada més laic i pecador, amb més parcs d’atraccions, més bars i discoteques, més polítics venals i mediocres, més escriptors dolents, més televisió, i més de tots els mals que l’excessiva civilització provoca, però tot això és fals, o són falses aparences. Els colors segurament han canviat, ara hi ha asfalt mullat com un espill on durant molts segles hi havia camí de terra i de fang, ara tot sembla diferent, però tot és igual: el cor d’aquells morellans que caminaven, la creu, l’aspra terra estovada per l’aigua d’octubre, la muntanya i els núvols. I l’alta ciutat, invisible, més amunt de l’horitzó dels caminants. Tot això significa, clar i ras, que el món no està perdut. De cap manera. Gràcies a aquells morellans, als que l’agost que ve tornaran a pujar des de la Vallivana i tornaran a complir el vot antic, com fan cada sis anys. El món no està perdut, a pesar del ministre i de l’excés de confeti.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 16/09/2011
 No és mai bon moment de parlar-ne, no és mai plaent ni atractiu, ni fa gràcia, ni és mai un tema epidèrmic de moda, ni és mai un tema resolt. És el tema perpetu del mal, que és una construcció abstracta, composta d'una barreja d'ètica, teologia i metafísica, i per això m'agrada més dir-ne maldat, que és una cosa humana, tan humana, per dissort, com la bondat, que no és exactament el bé. El Mal, doncs, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental (el pensament oriental no estic segur que se n'haja ocupat seriosament) ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso (que em regalà fa poques setmanes, en un dinar a Benicàssim, i que per tant vaig poder llegir amb calma abans de la presentació pública), que són prop de mil pàgines d'una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d'un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta extraordinària amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz.
Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, finalment i afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una història del mal que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai (no valia la pena: n'hi ha massa i tot, de teories) perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l'altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que un exemple o una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l'instrument extraordinari també, la música que se'n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, i per tant de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l'inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. I aquesta és la fascinació més forta i més dura: la maldat com a imant, com a força magnètica potent, aquest és el misteri.
Perquè, en efecte, la maldat humana (que és l'única existent i l'única possible) té un atractiu pervers. I per això, entre altres coses, són més nombrosos i més populars els contes i llegendes amb crims i desgràcies i víctimes innocents, amb bruixes dolentes, amb monstres i ogres i esperits malèfics: fins i tot són més atractius per als infants, que s'avorreixen amb les versions edulcorades o amb narracions sense dolenteria. Per això, no fa gaire temps, tota la premsa i les televisions dedicaven espais abundants a aquell monstre d'Àustria que havia tingut segrestada tants anys una noia innocent, de manera cruel i perversa. Provocava la fascinació de la maldat incomprensible, il brivido que en diuen els italians, le frisson dels francesos, aquell estremiment on es barregen la repugnància i l'angoixa amb un petit plaer sota la pell, inconfessable: és horrible que això els passe als altres, sovint és gairebé inconcebible, però no em passa a mi, ni em passarà, i potser per això em complau secretament saber-ho. És l'oculta complicitat amb la maldat: si haguéssem de triar per força ser víctima o botxí, torturador o torturat, estem segurs de saber què triaríem?
Vaig visitar Auschwitz-Birkenu, fa pocs anys, o més ben dit hi vaig anar com qui fa un pelegrinatge necessari. En l'esplanada central, al costat d'aquelles vies on arribaven els vagons carregats, li arrabassaren violentament el violí a la vella dama que l'abraçava com qui abraça una criatura. Allà, enmig del més extens lloc de l'horror que ha produït la civilització europea. La vella dama jueva va morir, com tots els altres, i el violí es va salvar, en mans d'un criminal culte i sinistre, una encarnació de la maldat. Certament, allà, com arreu, el Mal no és cap abstracció: la maldat existeix i pren forma en els actes humans, s'encarna en persones humanes. I no és simplement la brutalitat i la barbàrie, és una cosa pitjor: com la d'aquells oficials de les SS, aquells metges que experimentaven amb cossos d'infants. No és cosa de monstres, doncs, de monstres deformes, bestials, animals: és cosa d'humans, sempre i en tot el món i en tota la història. D'humans amb pensament i amb emocions, sovint amb una ideologia, amb una fe. En la novel·la de Cabré, doncs, potser tot comença amb la maldat d'un gran inquisidor medieval, en nom de la defensa de la fe.
Hi hagué una maldat medieval i cristiana, hi hagué maldat en temps molt primitius, en tots els pobles i en tots els continents. Entre els xinesos, entre els assiris, entre les tribus de Nord-amèrica que torturaven per plaer, com un espectacle lent i fascinant. En la tortura judicial que va ser habitual a tot Europa, en els joves que a Viena, l'any 1938, reien i es divertien fent netejar el terra del carrer a jueus respectables. N'hi havia entre els nens que, en la meua infantesa, trobaven un plaer pervers torturant llargament animals, fent patir les bestioles del camp. I entre els joves que, a les nostres ciutats, de tant en tant apallissen o cremen ancians perduts o captaires borratxos. Hi ha, doncs, la maldat singular de les persones, una a una, i totes juntes fan la maldat massiva dels camps nazis, del gulag, de Cambodja, de la dictadura militar argentina, de l'ample riu de maldat que recorre la història.
Com si el Mal encarnat fóra etern, amb forma de maldat, que és el gust i el desig de fer el mal, de provocar dolor, angoixa, humiliació i desgràcia en els altres, i saber-ho i ser-ne conscient, voler-ho i trobar-hi un plaer. El Mal és abstracte, la maldat existeix: no és genètica, ni producte social excusable (qui excusaria els torturadors?), ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal.
I si voleu, per acabar, hi ha també formes menys visibles i més toves de maldat, entre les quals jo inclouria la petita o gran maldat política: la d'aquells governants, polítics prepotents, que saben que allò que fan, promouen o consenten activament, és immoral, és injust, propaga la mentida, afavoreix només els poderosos, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l'odi. Sabent que fan un mal, el fan, i val més que ho deixem en aquest punt.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 564 | 15/09/2011
 Un any més, en arribar setembre arriba també la massa infinita de novetats que inunda taules i prestatges de llibreries. Inútilment, però implacablement. Un disbarat perfecte, pensant que una gran part d’aquesta massa ja està, des del principi, condemnada a la piconadora i a tornar a l’estat de pasta de paper. Certament, un fenomen tan estúpid té poca relació amb allò que en solem dir literatura. És a dir, amb allò que, en ple mes d’agost, recordava un article de Valentí Puig, home d’ideologia conservadora, de cultura prodigiosa i d’intel·ligència subtil: “Si llegim per evadir-nos o per reafirmar-nos no és exactament el mateix. Ni tan sols estirats a la platja, empastifats de crema bronzejadora i amb una cervesa del quiosquet a mà. La literatura pot representar sentit, memòria, bellesa, una il·lusió de temps, una forma de coneixement, una passió per l’experiència i, alhora, una crítica de la vida, d’hivern i d’estiu”. Això és així, i perquè és així no cal —encara— tindre por ni dels anomenats nous llenguatges, ni de la desaparició (?) dels llibres, ni de la fugaç banalitat de tants productes, ni dels nous mitjans de difusió dels textos, ni de cap d’aquestes formes que hom anomena postliteratura. Liquidada en bona mesura la moda de la postmodernitat, i qui sap quins altres post-qualsevol cosa, sembla que li toca el torn a la postliteratura. Criatura d’existència més aparent que real, segons la meua percepció de lector voraç i universal. Hom es lamenta amargament, comenta Valentí Puig, que la literatura ja no importa (menys que fa un segle, o dos o tres?), que ja no té sentit i que destorba, que no ofereix les respostes fàcils que es troben al cinema, a Internet o a la televisió. Com si els bons lectors d’“abans” foren “ara” simples usuaris de pantalles i teclats. Com si el temps de la bona escriptura i de la bona lectura s’acabara, i donara lloc a una postcivilització que seria, per fi, la nova barbàrie tant de temps i tantes voltes anunciada. I que encara no arriba, malgrat tot. Mentrestant, el públic continua llegint llibres, alguns de bons i moltíssims de roïns. Com sempre.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1422 | 13/09/2011
Fa a penes un any, i sembla que fa un segle, o que pertany a una història oblidada i remota. Era quan el coronel Gaddafi, senyor personal de Tripolitània i Cirenaica, amo del desert i dels seus llacs subterranis de petroli i d’aigua fòssil, es permetia el luxe (tal com jo recordava ací mateix el setembre del 2010), de presentar-se en qualsevol capital europea amb tot el seguici sumptuós de rei tribal i de monarca àrab i africà. Poc abans, en una cerimònia bàrbara i grotesca, s’havia proclamat rei de reis d’Àfrica, amb profusió de subsidis i de petrodòlars als caps dels estats del continent i als dirigents de la Unió Africana. I amb desfilades folklòriques i parades militars, en honor propi i presidides per ell mateix vestit d’uniforme d’opereta vienesa, cobert de galons daurats i de medalles llampants, i acompanyat, entre més, pel seu amic i admirador el tinent coronel Hugo Chávez, i pel ministre Miguel Ángel Moratinos (únic entre els seus col·legues europeus, si no em falla la memòria), insigne cervell de la diplomàcia espanyola, inventor de l’Aliança Nonada de Civilitzacions Occidentals i Orientals. Fa un any, doncs, el coronel, arribava a la ciutat de Roma, mare real o simbòlica d’aquesta civilització nostra, rodejat del seu batalló de guerreres armades, poc islàmiques d’indumentària, instal·lava la tenda reial no recorde en quins jardins històrics, rebia els compliments i les abraçades del seu gran amic el cavaller Silvio Berlusconi, i començava la funció. Trenta cavalls arribaren també amb avió especial, el govern italià va oferir-li un sopar d’homenatge amb 800 convidats, i després el coronel va llogar –discretament pagades i més discretament vestides– 500 senyoretes de físic atractiu, per a dedicar-los una lliçó magistral sobre l’islam, l’Alcorà i les meravelles de Líbia. Demostrà, textos en mà, que, vista la preeminència de Mahoma sobre Jesucrist, Europa hauria de convertir-se ràpidament a l’islam. De moment, tres de les assistents llogades digueren que d’acord, i es convertiren a l’instant i es posaren un vel. Jo vaig escriure llavors que l’espectacle del coronel a Roma, amb l’acollida, les abraçades i les genuflexions, qui sap si no era una mostra d’allò que se’n sol dir “la decadència d’occident”, la nostra pròpia misèria, la humiliació davant del poder del petroli, l’obsequi permanent als autòcrates a condició que tinguen cofres plens de dòlars.
Ningú no esperava, òbviament, que pocs mesos més tard al país exemplar del coronel començarien a passar les coses que han passat: ni una revolta popular, ni els milers de joves desordenats i armats, ni el suport militar europeu, ni l’entrada a Trípoli i el que encara vindrà. No ho esperava Berlusconi, que (a diferència de Cameron i de Sarkozy) trigà massa temps a mostrar cap suport als rebels, i sobretot no ho esperaven els amics i col·legues més sòlids de Gaddafi, començant per bona cosa de líders africans, receptors de regals abundants, de diners, d’ajuda militar i de subsidis que els permetien simplement anar passant i fins i tot arribar a final de mes i pagar els soldats i els funcionaris. Almenys, però, aquests líders africans han tingut la discreció de callar, incloent-hi aquells que, com els de Sud-àfrica, recordaven velles imatges heroiques de l’anticolonialisme. No cal dir (bé, sí que cal dir-ho) que entre els millors amics africans del coronel hi havia Charles Taylor (jutjat per crims horribles a l’Haia), Obiang de Guinea Equatorial, o Robert Mugabe de Zimbabwe, entre altres exemples de líders democràtics i preocupats pel progrés dels seus pobles. No cal dir tampoc que, a l’altra banda de l’Atlàntic, el comandant Hugo Chávez, el seu mestre i comandant suprem Fidel Castro, i el seu acòlit (llogat i ben pagat) Ortega de Nicaragua no s’han cansat de proclamar, fins a l’últim moment (quan escric açò pareix que ja han tancat la boca), que Gaddafi és un líder exemplar i revolucionari i que els seus enemics són agents del capitalisme, que es tracta d’una “guerra feixista”, i que tot és un complot dels imperialistes. Tal qual, literalment. Les meues reflexions i conclusions sobre aquestes amistats i amors, les poden endevinar vostès mateixos.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 563 | 08/09/2011
 Llegint en les hores nocturnes, de cara a la mar, de tant en tant he fet llargues pauses (entre pàgines de Hans Fallada o de W.G. Sebald, per exemple) dedicades a la meditació de les penes repetides que aquests mesos de juliol i d’agost no han deixat d’escampar-se per terra, mar i aire. La prima de risc amb el famós diferencial que la ciutadania ha d’assumir com a càstig pels excessos que finalment poden portar a la insolvència, l’imaginari abisme fatídic on podien caure els Estats Units d’Amèrica, les caigudes reiterades de les borses de Tòquio fins a Nova York passant per Borriana, París i Londres, les successives reunions inútils dels grans líders d’Europa, les amenaces de més retallades, de més fallides municipals o estatals, les pors contagioses, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostés han pogut constatar cada dia. I al costat, què els he de dir, ací prop de casa les platges estan plenes, els hotels gairebé al cent per cent, als restaurants no hi ha taules lliures, centenars de milers de joves acudeixen a festivals de música massius (més massius que els anys passats), i uns altres centenars de milers a Madrid salten i ballen perquè ha vingut el papa. Europa es desintegra, afirmen els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc (serp hòrrida de l’estiu) emergeix i se submergeix. A Londres cremen els carrers, a Benicàssim omplen festivals, a Madrid predica Benet XVI i el govern que ens governa fa cara de cansament definitiu. Als països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica del Sud creix el producte per capita, a Europa no creix o cau una miqueta i per això pensem que el món sencer s’enfonsa. Però si som una mica seriosos constatarem que no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat sense faena i sense cap recurs, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, lectors de diaris, pelegrins musicals o papals, polítics de tot signe i tota raça, més valdria que callàrem i que miràrem el món amb una mica més de perspectiva.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1421 | 06/09/2011
 El cel nocturn, és clar, perquè el cel diürn i sense núvols no presenta habitualment cap estímul per a la contemplació: el blau pot ser més intens o més pàl·lid, més fosc o més clar, però és sempre el mateix infinit sense espectacle. L’espectacle, si de cas, ha de ser obra dels núvols, vapor d’aigua i formes i colors. El cel nocturn, per contra, és la visió de l’univers, és l’infinit. No sé què degueren sentir o pensar (si és que realment pensaven més o menys com nosaltres), els primers humans que a les nits, ja apagada la foguera, a la porta d’una cova, es van quedar mirant la negror inabastable i les estrelles. Després, la humanitat ha anat inventant mites de creació, déus o forces violentes que formaren el cosmos, una imatge del cel en forma de grapats de llum, de llànties enceses, de voltes perforades, d’esferes concèntriques que giren al voltant de la terra. Perquè de totes les coses que els ulls humans poden mirar, el cel nocturn és la més misteriosa i profunda, la més inabastable, inexplicable, angoixosa, infinita. I això era, doncs, que fa pocs dies jo sopava amb uns amics a Xodos, en una replaceta a tocar de casa seua i de casa meua, exactament el lloc per on baixen els pelegrins de les Useres cap al camí reial després de la visita a l’església, tornant de Sant Joan. Darrere, teníem la poca llum de l’últim fanal públic en aquell extrem silenciós del poble. Davant, la negror d’un cel sense lluna ni núvols, i el perfil a penes perceptible del Penyagolosa, del Marinet i de la Lloma Bernat. Ens il·luminava la taula un fanalet d’oli i una llàntia, a penes prou per a veure el contingut dels plats. Després, acabat el sopar i la conversa, jo em vaig quedar una estona, en un recer més ombrívol dins l’ombra, a la vora de casa, a contemplar llargament el cel. Allà, a més de mil metres d’altura, en les nits més clares, a mesura que s’obren més els ulls i es dilata la percepció del firmament, les estrelles van creixent en grandària i en intensitat de llum blanca o blavosa, i entre els estels més grossos n’apareixen molts més, moltíssims més, fins a formar rius o masses d’estrelles, núvols continus de punts que a poc a poc es confonen en una sola massa densa de llum. Fins que tota la volta del cel és un sol espectacle de llum vibrant en la negror. Però llavors, les estrelles més fortes, els núvols de punts i els rius immensos de llum blanca, ja no formen una sola superfície sinó que tenen profunditats visibles, nivells d’aparent proximitat sobre uns altres que semblen moltíssim més remots.
I el mirador, el contemplador nocturn i solitari, si té aquest mínim de nocions cosmològiques que ara ja té tothom, pot arribar a sentir per dins aquella cosa inefable que milers de generacions han sentit abans que ell de milers de maneres. La immensa potència del cosmos, la força profunda de l’univers sencer i la petitesa insignificant de la persona que el mira. Sentir-se dins de tot això, sentir-se enmig i formant part d’aquesta realitat infinita i profunda, visible, i ara pensable en termes de milers d’anys llum, de galàxies innombrables, de milers de milions de milions d’estrelles, de núvols lluminosos de gas incandescent, navegant pel cosmos en una roca minúscula que al seu torn gira al voltant d’una estrella que en diem Sol, que al seu torn forma part d’aquest riu enorme i claríssim que en diem Via Làctia, que al seu torn… Saber-se i veure’s clarament així, físicament i diàfanament dins de l’immens univers, formant part sensible i pensant d’aquest cosmos infinit i cec però ple de fonts de llum i de núvols i masses de llum, és més del que un pobre cervellet humà –i les seues neurones, i els nervis que s’escampen, i els pulmons i l’estómac, i la seu de les emocions– por sentir sense esclatar ell mateix enmig de les estrelles, sense sentir després la negror interior de l’angoixa i del buit. Tindre en els ulls tot el cosmos sencer il·luminat, tindre dins del pensament tot l’univers visible, sentir físicament la infinitud dels espais i del temps, pot arribar a ser insuportable. Supose que als místics, quan contemplaven l’esclat immutable de la divinitat, quan se sentien transportats dins la llum de la glòria, els devia passar una cosa semblant. El problema és que, si saps una mica d’astronomia o de cosmologia (només els rudiments d’una cultura general), el cel nocturn no és, de cap manera, aquell cel que també anomenàvem paradís. I és una pena.
| | 1 |
|
|
