Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 564 | 15/09/2011 
 Un any més, en arribar setembre arriba també la massa infinita de novetats que inunda taules i prestatges de llibreries. Inútilment, però implacablement. Un disbarat perfecte, pensant que una gran part d’aquesta massa ja està, des del principi, condemnada a la piconadora i a tornar a l’estat de pasta de paper. Certament, un fenomen tan estúpid té poca relació amb allò que en solem dir literatura. És a dir, amb allò que, en ple mes d’agost, recordava un article de Valentí Puig, home d’ideologia conservadora, de cultura prodigiosa i d’intel·ligència subtil: “Si llegim per evadir-nos o per reafirmar-nos no és exactament el mateix. Ni tan sols estirats a la platja, empastifats de crema bronzejadora i amb una cervesa del quiosquet a mà. La literatura pot representar sentit, memòria, bellesa, una il·lusió de temps, una forma de coneixement, una passió per l’experiència i, alhora, una crítica de la vida, d’hivern i d’estiu”. Això és així, i perquè és així no cal —encara— tindre por ni dels anomenats nous llenguatges, ni de la desaparició (?) dels llibres, ni de la fugaç banalitat de tants productes, ni dels nous mitjans de difusió dels textos, ni de cap d’aquestes formes que hom anomena postliteratura. Liquidada en bona mesura la moda de la postmodernitat, i qui sap quins altres post-qualsevol cosa, sembla que li toca el torn a la postliteratura. Criatura d’existència més aparent que real, segons la meua percepció de lector voraç i universal. Hom es lamenta amargament, comenta Valentí Puig, que la literatura ja no importa (menys que fa un segle, o dos o tres?), que ja no té sentit i que destorba, que no ofereix les respostes fàcils que es troben al cinema, a Internet o a la televisió. Com si els bons lectors d’“abans” foren “ara” simples usuaris de pantalles i teclats. Com si el temps de la bona escriptura i de la bona lectura s’acabara, i donara lloc a una postcivilització que seria, per fi, la nova barbàrie tant de temps i tantes voltes anunciada. I que encara no arriba, malgrat tot. Mentrestant, el públic continua llegint llibres, alguns de bons i moltíssims de roïns. Com sempre.
|
