Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 563 | 08/09/2011   

Estiu de grans pors

Llegint en les hores nocturnes, de cara a la mar, de tant en tant he fet llargues pauses (entre pàgines de Hans Fallada o de W.G. Sebald, per exemple) dedicades a la meditació de les penes repetides que aquests mesos de juliol i d’agost no han deixat d’escampar-se per terra, mar i aire. La prima de risc amb el famós diferencial que la ciutadania ha d’assumir com a càstig pels excessos que finalment poden portar a la insolvència, l’imaginari abisme fatídic on podien caure els Estats Units d’Amèrica, les caigudes reiterades de les borses de Tòquio fins a Nova York passant per Borriana, París i Londres, les successives reunions inútils dels grans líders d’Europa, les amenaces de més retallades, de més fallides municipals o estatals, les pors contagioses, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostés han pogut constatar cada dia. I al costat, què els he de dir, ací prop de casa les platges estan plenes, els hotels gairebé al cent per cent, als restaurants no hi ha taules lliures, centenars de milers de joves acudeixen a festivals de música massius (més massius que els anys passats), i uns altres centenars de milers a Madrid salten i ballen perquè ha vingut el papa. Europa es desintegra, afirmen els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc (serp hòrrida de l’estiu) emergeix i se submergeix. A Londres cremen els carrers, a Benicàssim omplen festivals, a Madrid predica Benet XVI i el govern que ens governa fa cara de cansament definitiu. Als països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica del Sud creix el producte per capita, a Europa no creix o cau una miqueta i per això pensem que el món sencer s’enfonsa. Però si som una mica seriosos constatarem que no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat sense faena i sense cap recurs, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, lectors de diaris, pelegrins musicals o papals, polítics de tot signe i tota raça, més valdria que callàrem i que miràrem el món amb una mica més de perspectiva.