Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 565 | 22/09/2011 
 D’una revista molt seriosa que es diu Catalan International View, em demanen un paper sobre “els límits de l’agnosticisme en el nostre temps”. Els quals límits, si bé es mira, no són tan diferents dels que han conegut els temps passats. Escric la llarga consideració, sota el títol “L’agnòstic insatisfet” —que seria gairebé una definició del meu estat o lloc en aquesta matèria—, i aquest és el final o conclusió de les divagacions sobre un tema tan antic i recurrent: Que el “problema de Déu” no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada: no solen preguntar-se per allò que ja saben amb certesa profunda. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, genètic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi ha o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc. La fe no té res a veure amb la genètica, a pesar d’algunes teories fantasioses sobre “el gen de Déu”. Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. I tampoc part de la física: dir que el famós bosó de Higgs seria la “partícula de Déu” no passa de ser una imatge poètica, tot i que la física (la física de partícules, l’astrofísica, la mecànica quàntica) ha esdevingut l’equivalent contemporani de l’antiga metafísica: el seu objecte és la realitat última de l’ésser. En qualsevol cas, però, qui no ha rebut per transmissió cultural les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El “problema de Déu” només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. I l’agnòstic és aquell per a qui cap d’aquestes respostes és del tot satisfactòria. Si és un agnòstic càlid, és també un agnòstic infeliç. Perquè és difícil que la cèlebre tesi setena de Wittgenstein (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) siga un remei satisfactori contra la insatisfacció profunda de l’agnòstic. I a partir d’ací, anar fent, fins i tot en els temps de crisi, que són tots.
|
