Joan F. Mira | El Temps, núm. 1394 | 01/03/2011 
 Escric aquest paper prop d’una setmana abans del dia que vostès el llegiran, i és cosa arriscada imaginar què podrà haver passat en tan pocs dies a Líbia, on quan jo escric hi ha gent massacrada als carrers i a les places. Si caurà el dictador grotesc, o si el país sencer serà un bassal de sang. Ara mateix, no ho sap ningú. El coronel Gaddafi, tants anys patró de l’anticolonialisme, de l’antiimperialisme, l’antiamericanisme, l’antiisraelisme, i de tots els anti- tan estimats pels benpensants d’Europa i de mig món, no ha tingut cap empatx a l’hora d’enviar contra el seu propi poble la guàrdia pretoriana, els tancs i els avions, amb una brutalitat que feia molts anys que no es veia enlloc del món. Gaddafi finançà tota acció i organització de terroristes que acudien a demanar-li dòlars procedents del petroli i el gas que li comprem. Inventà successives fantasies de panarabisme, unions efímeres amb veïns diversos, africanismes en forma d’espectacle amb convidats d’indumentàries variades (competir amb la seua, és impossible). I fins i tot, a final dels anys 70, donà suport i diners a certes forces polítiques espanyoles (els andalusos del PSA en saben alguna cosa, i també alguns amics valencians del PSP del professor Tierno Galván) que fantasiejaven amb una variant de socialisme mediterrani, de molt escassa vocació europea. Era una variant de la revolució, sí senyor, aquell oficial que alternava els uniformes emmedallats i engalonats amb les robes i les capes dels homes del desert. Era el patró i pagador de tot allò que imaginàriament implicara l’enfrontament amb el món occidental, i tornem-hi amb l’antiimperialisme, l’anticolonialisme, etc. Ell, el patró nord-africà de les revolucions, fins i tot inventà una teoria (o pagà l’invent a algú: difícilment podia pensar-ho tot sol) sobre el poder popular: la Jamarihiya, o estat de les masses, segons la qual Líbia marcava el camí per al món futur. Un estat sense partits polítics, on el poder és exercit directament pel poble a través de consells populars, o alguna cosa així. Per a què els partits i les eleccions i tot això, si el Qa’id, el “Guia de la Revolució del Primer de Setembre de la Jamarihiya del Poble Àrab Socialista de Líbia”, i “Líder Fraternal i Guia de la Revolució” ja decideix en nom de tot el poble, amb el qual forma un sol cos i una sola cosa? Per a què aquestes imposicions occidentals i colonialistes, com són les institucions democràtiques, les llibertats civils, la premsa lliure i altres productes de l’imperialisme?
Fa molts anys, en la meua primera visita a la Fira del Llibre de Frankfurt, el pavelló de Líbia era una paradeta tota de color verd, que com a única producció editorial exhibia un seguit de versions, originals o traduïdes, de les diverses aplicacions del Llibre Verd del Guia Fraternal: el llibre verd de l’agricultura, el llibre verd de l’educació, el llibre verd d’això i d’allò i qualsevol cosa, tema o problema. Tot hi tenia explicació, teoria, i solució, tot estava en la ment omnipotent del Guia, que així escampava pel món sencer la democràcia igualitària, única i exemplar que ell mateix encarnava. En aquell Llibre Verd, com uns quants anys abans en el Llibre Roig de Mao, hi havia el camí de la humanitat i la llum que l’il·lumina. Bé, el cas és que s’acabà la Unió Soviètica i allò que se’n deia “el camp socialista”, i el coronel traslladà el negoci cap a l’altre camp, el que li oferia contractes per al gas i el petroli, i per tant li omplia els cofres (dels quals pot disposar al seu gust i plaer, ell i els seus fills) i l’acollia amb besamans i abraçades en les visites d’estat, incloent-hi la instal·lació de la tenda beduïna, la guàrdia de cos femenina i robusta, o l’audiència romana a senyoretes atractives i pagades, amb intenció de convertir-les a l’islam. En fi, la misèria del pensament europeu, el pensament d’esquerra primer, i el pensament del negoci després, i reverències al pallasso sinistre. Ara el gran líder, el redemptor, dispara canons i llança bombes contra el poble que ell mateix va guiar durant tants anys cap a un futur lluminós, feliç i verd. I agitant el Llibre Verd amenaça de mort els desafectes, o siga el seu propi poble, definits com a rates que cal exterminar. M’agradaria saber com el recorden ara aquells que rebien el seu favor i els seus diners. No sé si, en canvi, havien de llegir el Llibre Verd. O si, com el sandinista Ortega, li telefonen per a mostrar-li el seu suport.
|
