Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 548 | 24/03/2011 
Quan el viatger Dante Alighieri i el seu guia i mestre Virgili van pujant a poc a poc per les valls i barrancs que els duran a la porta del Purgatori, en el cant VI de la segona part de la Comèdia, es troben l’ànima del cavaller Sordello di Goito, que fou el més il·lustre dels poetes italians en llengua provençal. Quan Sordello reconeix el seu compatriota Virgili, Dante exclama de sobte, ple de recança i de pena: “Ahi serva Italia, di dolore ostello…”, amb uns versos que allà coneix tothom, i que jo vaig traduir així: “Ah, Itàlia serva, hostal de tot dolor, / nau sense capità en la gran tempesta, / bordell i no senyora de províncies!”. I que acaben, com a final del cant: “En el temps que recordes, quantes voltes / has canviat de lleis, moneda, càrrecs, / costums, i fins i tot molts dels teus membres! / I si bé te’n recordes i ho veus clar / et veuràs ben semblant a la malalta / que no troba repòs en el capçal / i fent voltes se sent més alleujada”. Aquests dies i setmanes, quan els italians celebren, barallats i enfrontats, el segle i mig de la unitat nacional (el congrés que la proclamà el 1861, el Regne d’Itàlia i Vittorio Emmanuele rei), ressonen una altra vegada els versos cèlebres de Dante, que en el t emps del Risorgimento eren com un cant i un clam: pobre país dominat, es lamentaven, sense capità i sense guia, com un vaixell enmig de la tempesta, sotmés a tantes tiranies, reduït a l’estat de bordell infame. Pobra Itàlia, pensava Dante, pensaven els patriotes del segle XIX, i pensen molts italians dels nostres dies, pobra pàtria del desordre polític i de la inestabilitat crònica, on tot canvia (excepte allò, potser, que hauria de canviar…), que es gira i es regira i no troba descans. No sé, en tot cas, quants italians pensen ara com Dante i com els protagonistes, poetes i polítics d’aquella renaixença nacional que molts veuen ara remota, ineficaç i, fins i tot, ruïnosa. No sé, tampoc, quants pensen en els amos del bordell, en l’hostal del dolor, i en la nau sense capità. Ni sé quants valencians, que mai no celebren ni unitats, ni renaixences ni victòries, podrien llegir els versos clàssics de la Comèdia, meditar-los amb calma i, fins i tot, aplicar-los al seu propi país. Deuen ser-ne pocs.
|
