Joan F. Mira | El Temps, núm. 1396 | 15/03/2011 
 Una visita a Jaume Cabré, fa pocs dies, a la casa on viu ja fa molts anys, en un lloc apartat i tranquil, silenciós, gairebé enmig del bosc. Fa olor d’arbres mullats i de terra humida, de pluja recent, i una mica més amunt, a la muntanya, queden unes clapes de neu de final d’hivern. A la paret de l’escala que porta a l’estudi, hi ha emmarcada una Divina Comèdia, sencera, en un sol full i en lletra diminuta: em detinc a llegir-ne en veu alta uns fragments, gairebé tocant el text amb les pestanyes. A la sala, hi ha instruments musicals abundants, i una calaixera amb partitures: Jaume toca el violí, i la família forma de tant en tant una petita orquestra de cambra, privilegis que molt rarament concedeixen els déus. I en un prestatge hi ha la filera llarga que provoca la meua admiració, la meua enveja, el meu agraïment i la meua alegria. Els escriptors solem tindre, per prudència conservadora i per petita o gran vanitat, una lleixa amb els nostres llibres publicats, pocs o molts, un exemplar de cada edició i, si pot ser i si n’hi ha, de cada traducció. El prestatge on Jaume Cabré guarda una còpia de cada traducció és llarguíssim, conté un grapat de dotzenes d’exemplars en les edicions i les llengües més diverses. Des de les grosses, anglès, francès, alemany, italià, fins a les petites, insospitades o remotes, fins a l’hongarès, el grec, el txec o l’albanès, passant per totes les que vostès imaginen i algunes altres més. Jaume Cabré porta, per mèrits propis i en nom de tots nosaltres, el rètol de “literatura catalana” penjat al pit, i el passeja per les editorials, les llibreries i les universitats de mig món. Mai de mai, que jo sàpiga, un escriptor en llengua catalana –ni Guimerà– no havia tingut una difusió universal de la mateixa amplada que la de Jaume Cabré ara mateix, i els anys que vindran encara, que creixerà més i més segons tots els indicis. Centenars de milers d’exemplars venuts en alemany, per exemple, en edicions de tot tipus i per a tots els públics. Desenes i desenes de milers en moltes altres llengües. Inclòs l’espanyol, cosa insòlita i rara vista la reticència permanent del públic castellanolector davant de tota traducció de llibres catalans. I Cabré, prodigiosament, sembla que ha superat el prejudici carpetovetònic i ancestral. L’edició més recent de Las voces del Pamano porta una faixa que diu que se n’han venut 500.000 exemplars. No en castellà, evidentment, però 500.000. I no amb la clientela captiva de les lectures escolars, que sol inflar les edicions originals d’alguns llibres de fàcil lectura. Els 500.000 de Cabré són, sobretot, exemplars en altres llengües.
 A ell, a Jaume Cabré, el conec des de fa tants anys que no sé quants són, potser 35 o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant –ell més que jo– històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però val la pena. És un ofici que potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga. Rellegiu Senyoria (també abundantment traduïda), rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar. Els 500.000 llibres de Jaume Cabré, a diferència de tants altres best sellers banals, són un honor per a la literatura universal. I signifiquen, també, que una literatura petita, com la nostra, pot ser també una gran literatura.
|
