Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 547 | 17/03/2011   

Günther Anders, la por

M’informen que aquest mes de març, amb motiu de l’aparició en espanyol de La obsolescencia del hombre (València, Pre-Textos, febrer, 2011), han organitzat a Barcelona dues sessions sobre l’obra de Günther Anders, el filòsof del ‘principi desesperació’, primer marit de Hannah Arendt, crític de la tecnologia i un dels teòrics de referència del moviment antinuclear a Europa. De passada, cal recordar que un altre llibre d’Anders, Learsi. Mi judaísmo, aparegué fa poc en edició de la Universitat de València. En un llibre anterior, sobre Txernòbil, el filòsof afirmava que la por és bona, que tindre por és afirmar-se com a humà: “És evident que reaccionem d’una manera emocional davant de la catàstrofe que ens amenaça, i que no ens n’avergonyim. Qui no reacciona així i qualifica la nostra emoció d’irracional, no sols revela fredor, sinó estupidesa”. La covardia, diu, es converteix en esperança. Jo, que sóc optimista de mena, fins i tot davant de les catàstrofes i les amenaces de catàstrofe, finalment estaria d’acord amb Günther Anders. També, és cert, malgrat tot, com ens recorda un comentarista, que la major part de la gent no suporta viure sense esperança. O sense un optimisme que pot transformar-se en insensibilitat i que porta a un resultat inevitable: no aturar la bogeria –financera o mediambiental, per exemple–, dirigir-nos insensatament a situacions ingovernables. Hem conviscut tant de temps amb la possibilitat real de la catàstrofe última (el risc de guerra nuclear, l’exhauriment dels recursos del planeta), que sembla que aquesta convivència és un estat normal. I malgrat tot, conclou el comentari, el personatge bíblic favorit de Günther Anders no era ni Moisés que alliberava el seu poble, ni Job complagut en el propi patiment, sinó Noé, que es posà a construir una arca per a salvar la vida en la terra, encara que el prenien per boig quan anunciava el diluvi. En aquest petit país nostre, sense apocalipsis de foc a la vista, l’estat de catàstrofe moral (i civil, i ambiental, i política…) dura ja tants anys que també hem arribat a considerar-lo un estat natural. Amb esperança escassa, i sense arca de Noé.