Joan F. Mira | El Temps | 29/09/2009 
Primera part d'aquest article
Negar la validesa terminològica de la província és, en definitiva, negar-li el seu valor com a única mediació territorial entre el municipi i l’estat, és a dir –amb una “dialèctica” sumària– negar-la en tant que negació de l’espai d’identitat –català o valencià– que hom reivindica com a més valuós i rellevant enfront del que és definit per l’estat. Per al catalanisme, històric, polític o ideològic, la província és un escàndol permanent. Entre altres coses, perquè demostra la potència formidable d’allò que l’estat (Espanya, en aquest cas) posseeix en abundància, i que els catalans han posseït, en els temps contemporanis, de manera tan efímera o tan escassa: la potència del poder, i que em siga excusada l’aparent redundància. En efecte, el poder polític, exercit en, dins i a través de l’àmbit provincial, pogué convertir aquest mateix àmbit en un espai de consciència comuna: en un nom i en un ser. I no és debades, ni purament circumstancial, que en la ideologia i el projecte del catalanisme la comarca haja tingut una presència permanent: com a mediació necessària entre el municipi i el país (el país és Catalunya, no Espanya), com a element bàsic per una organització territorial interna alternativa a la imposada per l’estat, i com a model de “petita identitat” en oposició al model provincial. Al País Valencià tampoc no ha estat ni és irrellevant la perspectiva territorial en què hom s’ha situat al llarg del darrer segle i mig, o en què es situa encara: el municipi és central, innegable i bàsic, però més enllà dels seus límits hom pot acceptar o no acceptar com a primer marc més ample i rellevant aquell que ens ha imposat la història recent –la província– o proposar-se l’afirmació i construcció d’un altre –la comarca– com a afirmació d’una manera d’entendre la construcció d’un espai de valor més alt encara: el país. Cal tindre present que el nacionalisme, en el sentit més positiu (que és el sentit que als “valencianistes nacionals” ens agrada aplicar-nos), pot ser definit com un moviment i una ideologia per modernitzar la pròpia societat en termes propis, i com una ètica d’alliberament i de responsabilitat: és així com ha estat molt àmpliament entés en aquest país des dels anys seixanta, i és per això que els “termes propis” són els que reben una connotació moralment i històricament positiva, no els termes imposats i no-propis.
No cal dir que la província és, en aquest context, el “terme imposat” per excel·lència, aquell que suposa una identitat sobrevinguda, que no resulta ni de factors geogràfics i naturals, ni d’un territori definit per una història autoengendrada –per una història vista com a pròpia, no com aliena–, ni per cap connotació cultural: la província apareix com un territori estrictament imposat per l’estat, estrictament subordinat a l’administració i a l’interès de l’estat i a l’ús i aplicació dels seus aparells de control de la vida dels súbdits, siga quina siga la “racionalitat” i els efectes positius o negatius d’aquest control. La història de les províncies, però, ja té més d’un segle i mig d’existència, i l’acció de l’estat a través de l’organització provincial no ha passat debades. Per als valencians, es tracta d’una història de desintegració i divisió del territori històric, i per tant d’una història de fragmentació d’identitat. Una particular “qüestió de noms” –i especialment la coincidència del nom comú amb una de les tres províncies: la central i més gran– s’ha afegit ací poderosament a l’impacte dels espais administratius. De tal manera que uns territoris al principi purament artificiosos i sense consistència han acabat per constituir àmbits d’identificació de potència gairebé decisiva. Fins el punt que, de vegades, la identificació amb l’espai provincial és més forta que –i eventualment antagònica amb– la que determina l’espai comú: “ser alacantí”, posem per cas, per a una part de la població d’aquella província, ha esdevingut més rellevant i substantiu que “ser valencià”. I bé, tot això no és només teoria. És una manera d’entre el país propi, amb totes les conseqüències: un país fet de municipis i comarques, o tres províncies d’Espanya. El PP ho ha tingut sempre clar, i el PSOE, ara mateix, ho té claríssim: Castelló, València i Alacant, ni País Valencià ni comarques. Les teories –incloses les teories nacionals– solen tindre aplicacions evidents en la pràctica.
|
