Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 17/09/2009   

Memòria de MCR

Fa deu anys, el mateix dia que escric aquest paper, la senyora M.C. Reyna va cessar, destituïda, com a directora del diari Las Provincias. Poques setmanes més tard, la Generalitat li concedia l’alta Distinció Cultural “en atenció a la seua contribució a la cultura valenciana”, i pel fet que “en la seua dilatada trajectòria professional s’ha distingit per ser un referent de les inquietuds i aspiracions de la societat valenciana.” Va perdre el càrrec, guanyà la medalla, i jo li vaig dedicar ací mateix un petit recordatori. Començant la primavera del 1974, penúltim any de Franco, quan Reyna vingué a València i entrà al diari familiar. Vingué jove, deia que liberal, i em va escriure una carta demanant-me un article setmanal. Jo dubtava, per l’historial conservador del diari (jo era molt radical), i la nova subdirectora m’envià a casa el cap de redacció i un jove redactor per mirar de convèncer-me. El cap de redacció era Vicent Andrés Estellés, i al jove li deien Ricardo Bellveser. Vaig acceptar (i, com jo, tres o quatre “rojoseparatistas” més), i vam pensar innocentment que, amb retard, havia arribat la primavera. Vaig escriure, doncs, de temes tolerables per la censura, i d’algun tema atrevit: en català ben pulcre, no cal dir-ho. Ella em va escriure una altra carta, amable i comprensiva. Vam conversar algun dia al seu despatx. Fins que, un any més tard, vaig enviar un article on parlava, amb ironia, de l’evidència de la unitat de la llengua. No el publicà. I un article sobre el protagonisme dels valencians en la cultura catalana. No el publicà. Punt i final, ni cartes amables ni explicacions. S’havia despertat, en algun lloc, una petita bèstia molt antiga. Va créixer, ben alimentada, ocupà despatxos importants de València i de Madrid, i la van llançar al carrer, convenientment excitada. Llavors, un dia, M.C.R. va decretar, al seu diari, que aquest país no seria un país, i que no es diria País Valencià, i tothom va dir amén, Lerma el primer. Hem estat, doncs, això que vostés saben i que val més callar. Recordem-ho, en memòria d’ella, que fa deu anys que va perdre un càrrec, després d’haver-nos fet perdre molt més. En algun lloc deu guardar la medalla que li van concedir pels seus mèrits.