Joan F. Mira | El Temps | 08/09/2009 
 Això era la primavera del 2008, no fa encara un any i mig, que passàvem un cap de setmana en una casa i hostal amb celler, hostes d’un cavaller anglès pulcre i amable, al terme de Requena, visitant bodegues amb l’enòleg Joan Martín, i fent llargues converses al voltant de la taula. Ens vam fer una foto Isidor Cònsul, Sam Abrams, Vicent Alonso i jo, davant dels tres volums dels Assaigs de Montaigne editats per Proa. Hi fem, tots quatre, cara de circumstàncies, i d’una certa satisfacció: el vi era bo, el menjar també, i la companyia –per a mi– difícil de millorar. Vam parlar molt de llibres, atents a l’erudició il·limitada de Sam Abrams, vam parlar d’edicions, vam parlar de poesia i de traduccions de clàssics. Isidor Cònsul va parlar, també, d’un dolor molest al bescoll, a la base del crani, que bé podia ser –vam comentar els altres– cosa de vèrtebres o de qualsevol incident sense importància. Però no era cosa de vèrtebres, era el primer senyal de la bèstia maligna que a poc a poc, però massa de pressa, havia de sotmetre la resistència i la vida d’aquest home fet de fusta de roure. I ara fa poques setmanes li vaig enviar un missatge proposant un dinar a Cervera, on jo duria botelles d’un vi excel·lent que he trobat en una bodega, allà per l’Alt Vinalopó, prop del Fondó dels Frares, el poble on va nàixer mon pare. El lloc es diu “Casa Mira” i el vi excel·lent, simplement de nom “Mira”, li l’havia promès a Isidor el dia que el vam sorprendre, a Barcelona, amb un dinar d’homenatge d’escriptors que ell havia editat a Proa, una assemblea d’autors com segurament cap altre editor podria haver convocat al seu voltant. Però aquell missatge meu, convidant-lo a dinar a Cervera, ja no va tindre resposta. Vaig pensar que devia voler estar tranquil, o que era de viatge, o que havia tallat l’internet a l’estiu. I era la mort que el tallava a ell, afanyant-se a buscar-lo sense misericòrdia. La mort podia haver esperat molts anys, i ell podia haver tingut un final clàssic i a l’hora que toca, tal com descriu admirablement el final del seu pare: “Com en el poema d’Antonio Machado, la mort va entrar una matinada d’agost a la sala de casa, al carrer Sant Josep de Bellpuig. Teníem obertes les portes del balcó i va passar fregant-nos sense dir res per anar directa al llit on jeia el pare. Uns minuts abans s’havia mogut inquiet, potser incòmode amb la posició en què es trobava, i la Romi havia acudit a amanyagar-lo i a arreglar-li el coixí, abans que jo em preparés a girar-lo de costat buscant una posició més còmoda que li permetés dormir una mica. Es va sentir un fil de veu que deia ‘ara sí, oh que bé, quina pau’ i es va apagar de manera dolça.”
Isidor Cònsul, tal com ens va recordar Jaume Cabré en el comiat fúnebre, escrivia “refotudament bé”, i el seu Tractat de geografia, de geografia dels espais de la memòria, en deixarà ja la prova per sempre. Era un editor formidable, atent, discret, amb un sentit de la qualitat excepcional, amb una empenta exemplar; repasseu el catàleg de Proa dels últims deu o dotze anys: impressionant. I a més, es jugava la pell, si calia, per Dante i per Montaigne i pels seus traductors valencians. I era un home de llibres sòlids i clàssics, de prosa madura, de lectura infinita, de sensibilitat de versos de Verdaguer o d’Homer: la seua gran fortuna era no haver nascut ni crescut en cap ciutat com València o Barcelona. Per això recordava d’una certa manera una visita al sud de Creta, en un paratge de roques i esplugues que podia haver sigut residència del ciclop Polifem, o això pensà el visitant que afirma: “surto de la taverna mastegant literatura”. Però llavors el pastor-taverner, “hirsut i negre, malcarat d’aparença, prim i arrugat, barba de quatre dies i mostatxo d’anys”, que seia a l’ombra amb aire indiferent, els diu que esperen, cull unes mates d’un marge, i baixa a oferir-les, oloroses, a les dues senyores del grup. “I és llavors que m’adono”, escriu Cònsul, “que hi ha una llum antiga en la profunditat d’aquesta mirada severa i rústega, i que rere del seu capteniment tosc nien la finor d’esperit, l’elegància i la grandesa dels hereus d’Homer.” La finor d’esperit, l’elegància i la grandesa: jo no hauria trobat una definició millor d’Isidor Cònsul. I en el seu comiat final, entre tanta i tanta gent, no vaig saber ni voler retenir les llàgrimes, i vaig plorar com ploraven els antics.
|
