Joan F. Mira | El Temps | 15/09/2009   

L'ànima quàntica

La consciència és, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. O això afirmen alguns investigadors, segons el diari Die Welt, i pareix que no va de broma. Això era, per exemple, un científic, un químic de l’Institut Max Planck, al qual li donaren l’única habitació lliure en una residència, i a mitjanit, a la llum dels fanals del carrer, va veure clarament una figura, un jove que el mirava amb ulls tristos. No era un somni, n’estava segur, i de matí, a la secretaria de la casa, li van ensenyar la foto de l’anterior ocupant de la cambra, mort feia poc temps, i era, efectivament, la cara de l’aparició. Molt bé, degué pensar el químic, i pensaríem tots: això són al·lucinacions, que reben habitualment explicacions esotèriques. Són coses que passen, i que ningú sap per què, i a mi mateix, J.F. Mira, m’han passat alguna vegada. El científic i teòleg suec Emanuel von Swedenborg ja explicava aquestes coses, molt seriosament, a mitjan segle XVIII, en plena Il·lustració: com ara quan, a 450 quilòmetres d’Estocolm, va veure clarament un incendi que s’acostava a casa seua i que abans d’arribar-hi s’apagava, i en efecte, havia estat exactament així. Passen coses estranyes, visions a distància de vius i de morts, i segons gent molt seriosa sembla que algunes són certes (jo no ho sé), i llavors cal decidir si es tracta de fets explicables d’alguna manera que en poguérem dir científica, o si pertanyen al món dels fenòmens estrictament sobrenaturals, és a dir fora de la física, de la química o de qualsevol altra possibilitat analítica. Segons Die Welt, i sembla que segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències d’aquests, habitualment considerades “sobrenaturals” o extranaturals, com per ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. O siga, si no hi ha fenòmens que puguen estar ni fora ni per damunt de la realitat natural, ¿tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-los? I ací és on entra la física: un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests efectes són precisament efectes físics, cosa de física de partícules.

La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessita imaginar les coses per poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. Suposa que existeix un “codi quàntic” universal, en el qual s’enllacen la matèria dels vius i la dels morts. I aquest codi quàntic s’estén pel conjunt del cosmos des de l’explosió original. En conseqüència, Dürr creu en una existència després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà. Les partícules que componen l’ànima, la base de la consciència, sembla que són les mateixes que les altres. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe.