Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/11/2013   

Sobre el temps i la memòria

El temps, al contrari del que se sol creure, no corre de manera igual amb el pas de la història i de les vides. El temps humà no és el temps astronòmic, no tots els anys són igual de llargs, ni tots els segles: n’hi ha de ràpids i n’hi ha de lents, que és tant com dir que n’hi ha de més buits i de més plens, perquè la velocitat del temps (del temps humà, del temps tal com el vivim) depèn de la densitat dels continguts i de la seua abundància i acceleració. Vull dir una cosa molt simple: com més coses passen, i més veloçment, més veloç passa també el temps i més aviat s’esvaeix i fuig, fins que la velocitat esdevé la forma del nostre present, que arribem a sentir com un present continu. Així, el passat més proper arriba a escapar-se tan ràpidament que sembla un temps remot, exòtic i desconegut. No és qüestió de calendaris ni de cronologies, és qüestió de l’evaporació de la memòria, i així la vida de fa seixanta anys o cinquanta pot semblar tan distant com la de fa sis segles o cinc.

El resultat és que el present, viscut com a únic horitzó de l’experiència, pot arribar a aparèixer com un temps feliç i afortunat, però també com un temps estrany, desesperant, incomprensible: precisament per falta d’un terme de comparació i de mesura, sense el qual tota avaluació és necessàriament vàcua i errònia. Com ara la percepció d’aquests anys d’inflexió del benestar general i de l’economia (una inflexió després d’una llarga línia ascendent que arribava a semblar infinita) com si foren anys de catàstrofe, desastre implacable, baixada als inferns i risc imminent de caure en no se sap quins abismes. Hom té la temptació d’avaluar aquest present referint-lo a un passat del qual ha perdut la memòria. Això era, doncs, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu. La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que jo evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vostè que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els anys de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, posseir una bicicleta vella era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava el recinte de l’antic Hospital de la ciutat. Durant els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Càritas o equivalent on reparteixen regularment grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vostè, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una imatge clara del passat immediat, i per tant no té recursos per avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa.

I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps que hem conegut, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle, el temps dels emigrants amb maleta de fusta. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas dels anys) les gràcies per poder viure en aquest temps i en aquests països d’abundància, i deixar de dir i propagar bestieses. Encara que una part de l’abundància siga precària o incerta (o era potser sobrera?), encara que estiga mal repartida i que hom comence a dubtar de la idea que era possible inflar-la sense límits.

La velocitat a què el passat desapareix de la consciència (i fins i tot de la imaginació: jo podia entendre la infantesa dels meus avis, els meus néts no poden entendre la meua), és tan forta com la velocitat a què apareix el present: el fet de viure en temps real tot el que passa, de viure-ho en el mateix moment que els xinesos, els nord-americans o els suecs, és una de les grans mutacions produïdes en la societat, i no sabem encara si defineix el moment final o el principi d’una altra. No sé si l’evolució ens ha preparat per a rebre permanentment aquest intens bombardeig d’informació. Les notícies arriben brutalment en qualsevol moment, internet (i tots els seus afegits o accessoris, xarxes i piuladisses) és un riu ininterromput on els més joves trauen cada vegada més les informacions i els continguts que alimenten la seua imaginació i que els guien en la vida pràctica.

Fa només dos segles, les notícies de guerres, conquestes, matrimonis reials, tractats de pau, invents o llibres, arribaven en una setmana, o un mes o un any, i les coneixia una mínima fracció de la gent. Avui arriben en menys d’un segon, i són infinites i d’abast massiu: un aliment tan abundant que no hi ha temps per digerir-lo. I deformem la percepció fins a tal punt que, en uns anys d’inflació tan baixa com no es coneixia fa molt de temps (però qui recorda el 25% de fa vint anys?), continua existint l’angoixa d’un increment insuportable del cost de la vida. Passe el que passe, els diaris al matí, i els noticiaris a migdia, a la nit i a qualsevol hora, ens anuncien puntualment sense pietat cada desgràcia i misèria del món, cada desastre, cada fracàs dels polítics, els llocs de treball perduts, els nivells del deute i els forats del dèficit, i altres plagues i signes del Llibre de l’Apocalipsi. I així la percepció del temps de cada dia s’infla i roda vertiginosament, gira sobre si mateixa, es tanca, ocupa el lloc de la memòria, el passat s’evapora i, amb ell, la possibilitat d’entendre res.