Joan F. Mira | El PaÃs | 21/06/2016 
A finals d’aquest mes de juny, el dia 29, els valencians (i no només els valencians) podríem dedicar uns minuts a meditar sobre una de les veritats recurrents —i sempre relatives— de la Història: que un país, en tant que cos polític, pot ser condemnat a la mort o destrucció: però també tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú per al present i per al futur. I la història moderna i contemporània d’Europa està plena de casos semblants, de morts i de resurreccions.
No és debades, per tant, que molts valencians mantinguem la memòria d’una batalla decisiva perduda, la derrota terrible d’Almansa, i que aquesta memòria s’haja convertit en fonament simbòlic d’una idea del propi país i de la seua existència renovada. Com en tots els països i en totes les fites històriques, ens movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional de la repressió i el retrat invertit del primer rei Borbó al Museu de Xàtiva, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella, i en definitiva entre el final d’una història i el principi d’una altra.
Però la data més real i menys simbòlica que marca aquest final i aquest principi no és la d’una batalla, el 25 d’abril de l’any 1707, sinó la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que per als valencians va ser molt pitjor que el Decret de Nova Planta. Els fets d’armes, favorables o adversos, solen tindre més potència evocadora que els decrets firmats, però és un paper firmat a Madrid, no una batalla, allò que marca tota la diferència entre un abans i un després. En aquell cas, però, les armes vencedores van propiciar la destrucció de les institucions i les lleis, apel·lant sense restriccions al “justo derecho de la conquista”. Dret que, amb el més rigorós concepte de l’absolutisme reial, s’aplicà de la manera següent: “He juzgado por conveniente, así por esto [LA CONQUISTA], como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo...”.
Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l’aplicació rigorosa d’aquell “derecho” es fonamenta tot allò que ha vingut després: l’estructura estatal, legal i política que hem acceptat fins ara sense discussió. Com si els “drets històrics” del país conquistat aquell 1707 foren només una evocació sentimental i sense base, i els que es deriven de la conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat. Coses que solen menysprear, oblidar o ignorar els historiadors, periodistes, polítics de tota raça i espècie, filòsofs, catedràtics d’ètica, i públic en general, d’arreu del Regne d’Espanya, i no solament els de la seua capital.
|
