Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 01/10/2009 
Tal com tots els valencians haurien de recordar –i com molt pocs recorden dignament, començant per les institucions públiques–, enguany, justament aquests dies de tardor, fa quatre segles que un terç de la població del país va ser expulsada de la manera més cruel, innoble i violenta que hom puga imaginar. Per una raó substancial (no l’única, ni simple), entre la religió, la ideologia i la política: no havien acceptat la conversió forçada, eren encara musulmans de cor, parlaven àrab, semblaven inassimilables, podien suposar un perill, qualsevol argument era vàlid per a justificar el crim. Així ho veien, sobretot, des dels centres de poder de Castella, i van ser prelats, nobles i consells castellans els qui van imposar l’expulsió: els valencians, amb ganes o sense, van haver d’acceptar-la. Passats quatre-cents anys d’aquells fets, que van suposar un cas emblemàtic i brutal del que ara en diríem neteja ètnica, només podem especular –amb una mica de fantasia retrospectiva– sobre la hipòtesi d’una altra solució possible a aquell problema que semblava llavors insoluble. Podem imaginar que l’expulsió no haguera tingut lloc, i que el pas del temps hauria aconseguit una assimilació progressiva i no traumàtica dels moriscos, fins a incorporar-se, en religió, en cultura i en llengua, a una sola societat comuna, a un sol poble. No sabrem mai si era realment factible: en tot cas no es va saber fer, o no es va poder fer. També podem imaginar el contrari: que aquella “nació de cristians nous” s’hauria mantingut tal com era, rebutjant la religió imposada, conservant la llengua, la identitat pròpia i separada, i el sentiment de formar un poble diferent, preservat com a tal fins al temps contemporani. Tampoc no sabrem mai si aquesta preservació hauria estat possible, ni quines situacions, quines adaptacions o quins conflictes suposaria això per al conjunt del País Valencià del nostre temps. Aquesta història va ser la que va ser, tingué el final que va tindre, i hem d’assumir-la com a pròpia, com tants altres episodis i moments crucials. I sentir-nos d’alguna manera partícips d’aquell drama, i hereus de les seues conseqüències.
|
