Joan F. Mira | El Temps | 20/10/2009 
 Deu ser la tercera vegada que escric, amb tristesa i amb una mica d’amargor o de malenconia, sobre la història penosa dels presidents que ha tingut el meu país d’ençà que el meu país pot tindre presidents. Descomptem el president provisional i precari que fa poc explicava ací mateix les seues peripècies increïbles: Albiñana va ser víctima, en definitiva, de la seua pròpia insostenibilitat, del seu partit i de les maniobres destructives i fosques que culminaren amb la frase de Lerma, satisfet, quan s’aprovà l’Estatut: “El País Valencià ha deixat d’existir”. Havia nascut la Comunidad, i no sabrem mai quin president hauria estat Albiñana. Llavors, és clar, vingué Joan Lerma (pescat del no res per Albiñana mateix, segons sembla), i una lúgubre persona com aquesta va ser president dels valencians, president d’un país en què no creia. No en tenien cap de millor al seu partit? En tenien, però no podien ser presidents: pensaven amb el propi cap, creien una miqueta en el País Valencià, i per tant els van destruir o els van marginar o avorrir. L’estètica de Lerma era la impavidesa funerària, les fúries (reals) no eren visibles: guardava l’entusiasme per als afers del partit, i aplicava l’energia a destruir tot allò que no controlava (aquest setmanari va ser un dels seus objectius, TV3 en va ser un altre...). Sembla que al cotxe oficial posava cançons de Doña Concha Piquer. En perdre una elecció, se’n va anar corrent cap a Madrid, no va tindre ni temps d’ocupar l’escó a les Corts valencianes: no era res ser cap de l’oposició, no calia ni ser simplement ben educat amb els seus electors. Va ser ministre impàvid de segona fila. Després es va fer nomenar senador: pensió vitalícia. I vingué un xicot de Cartagena, s’instal·là a Benidorm, s’espavilà (quin altre país hauria trobat tan moll i tan foll com aquest, per servir-li de peanya?), guanyà l’alcaldia comprant a baix preu una regidora socialista, s’embolicà en tèrbols afers, es va fer amic de qui manava o havia de manar en la dreta i a Espanya; i en fi, els valencians el van elegir president del país (però si hi haguera País Valencià, no aquesta Comunidad que decretaren el PSOE i la dreta tots a una, hauríem tingut aquests presidents?). Així va arribar l’estètica de personatges de la sèrie The Godfather, ací coneguts com El Padrino, d’una certa manera de pentinar-se, de vestir i de mirar, i d’una certa manera de fer relacions profitoses, de pensar que el bé públic serveix per millorar el bé privat. El zaplanisme (què en podem dir que no siga gomina i bronzejat), més pròxim a Julio Iglesias que a la senyora Piquer, ha marcat una etapa en la història que costarà molt de superar.
I Eduardo Zaplana, vist l’exemple del seu predecessor, es proposà superar-lo: saltaria cap a Madrid des de la presidència de la Generalitat, ja que és molt més ser ministre nacional de Madrid que president de la “Ieneralità” del no res, dels negocis immobiliaris, de l’especulació, de tot això que quan s’explica pareix impossible, excessiu, pareix que no pot passar al teu país, però passa. Com l’accés a la més alta poltrona política del president Olivas, que gràcies a ser president de la Comunidad nostra pogué fer real el seu somni: ser pregoner de la festa del seu poble, no sé si Minglanilla o Motilla del Palancar. L’estètica era la boina, i ara és qui més mana dels diners que estalviem. Passaren els altres, doncs, i vingué aquest jove senyor de cara circumspecta, seriós i bon pare de família, catòlic practicant, amb paciència i amb seny, pareixia que amb algunes idees al cervell, i pareixia també que sense lligams amb les tèrboles màfies que el meu amic Ferran Torrent retrata en els seus últims llibres. Pareixia només, o deu ser que Francisco Camps portava els instints més profunds amagats dins del cor. Perquè un home capaç de fer amistat íntima amb els personatges que hem vist a la premsa, amb bigots o sense, capaç de dir per telèfon frases regalimants i pastoses com les que hem pogut llegir, capaç de somriures com els seus i de mentides formals com les que pronuncia, un home capaç de tot això, no sé quina música escolta. Quant a l’ètica i a la fe, Lerma era lleial al seu partit, Zaplana actuava amb moral de Zaplana, i Camps, mirant-se a l’espill, complagut, devia haver oblidat fins i tot els rudiments de la doctrina cristiana.
|
