Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 624 | 07/03/2013 
 A les escoles dels Estats Units d’Amèrica, el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: “I pledge allegiance to the flag of the United States of America”, etcètera. Quan escoltem la Marsellesa, que comença “Anem, fills de la pàtria, el dia de glòria ha arribat”, tots ens emocionem una mica pensant que això ve de la remota Revolució, i que ha estat un himne de llibertat. No importa que siga una lletra feroç, que parla d’amerar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics. Quan la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repetia animosa allò de “Patria o muerte: venceremos”, no se sabia bé quina victòria esperaven encara després de cinquanta anys, però la supremacia mística de la pàtria era clara. Quan Hugo Chávez repetia cada dia que Veneçuela defensaria gelosament la independència nacional i que els seus enemics són traïdors a la pàtria, el pensament progressista universal admirava incondicionalment el discurs del líder. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir. Mentrestant al Regne d’Espanya, un pacífic i moderadíssim patriotisme català, sempre a la defensiva, és atacat com a idea primitiva, antipàtica i de dreta: ocupeu-vos de les escoles i dels hospitals, diuen, i deixeu i oblideu-vos de la pàtria. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i “patria o muerte” és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d’aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d’esforç per a garantir-ne la supervivència, serem acusats d’obsessius o de coses pitjors. Entenc el papa de Roma quan es queixava de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe, quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, banderes i eslògans són considerats admirables, progressistes, d’esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica.
|
