Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dimarts, 10 de desembre de 2024
Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/03/2013   Imprimir

Beatriu

De tant en tant, almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en aquest camí aspre i costerut que les informacions quotidianes ens imposen. Oblidar provisionalment l’economia, el futbol i la política, fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar més música de Bach, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, i si pot ser al Paradiso de Dante. Tornar una estona a la Comèdia, que no és simplement una llarguíssima successió de versos bellíssims, un gran poema més o menys esotèric i tancat. En absolut. És certament un “poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una esplèndida narració, un “viatge” per descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Sense perdre, però, la sensació d’estar llegint un “Novíssim Testament” il·luminat i profètic, tal com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de la història divina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic (i ací la poesia és póiesis, creació, i creació radical i perfecta, en una llengua que és al mateix temps creada en tots els seus registres), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: i una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe.

La Comèdia de Dante es diu així, “comèdia”, precisament perquè és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i perquè ens transmet una experiència que té valor de veritat per tots els homes. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge del Leopold Bloom de Joyce, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visitar i revisitar la Comèdia: per compartir l’experiència que el món és encara sencer, que podria no ser només infern o només purgatori.

Reposem, doncs, de les misèries de la vida, i acceptem compartir una estona l’enamorament per la figura de Beatriu. És cert, com afirmen els que saben de llibres, que la Comèdia continua sent la més extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. Allà hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més fabulós personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després.

Tal com vostès deuen recordar, Dante es troba perdut en la selva obscura de la vida, i és Beatriu la que baixa del cel als llimbs a dir-li a Virgili que faça de guia al seu antic enamorat. Però Virgili, quan la veu, ja diu: “Oh dama plena de virtut, per qui / l’espècie humana és més que el contingut / d’aquell cel que té el cercle més petit!” (Nota: el cel de cercle més petit és el cel lunar, el més baix, el que conté directament la terra i per tant la humanitat). Li està dient que per ella la humanitat és més que humana! O siga, que Beatriu eleva a un nivell més alt la que en podríem dir dignitat ontològica de l’espècie, cosa que és una heretgia inaudita, una blasfèmia: això, segons la doctrina, només pot ser obra de Crist o, en tot cas i per extensió, de la Mare de Déu. Algú podrà pensar, però, que és com una metàfora poètica de l’autor enamorat. Doncs, no senyor: és part de la substància mateixa del poema i del fons de tota la història. La cosa és que Dante Alighieri va conèixer una xiqueta de pocs anys, potser 9, la mirava passar, hi va tenir poc tracte –hi ha qui diu que ella ni se’n degué adonar realment, que tenia un poeta enamorat–, i la criatura es va morir encara ben jove. La resta és ja literatura universal, i Borges, recordat per Harold Bloom, podia escriure: “Infinitamente existió Beatriz para Dante. Dante muy poco, tal vez nada, para Beatriz.”

D’aquest molt poc doncs, d’aquest potser no res, Dante va crear un personatge infinit. Una dona infinita. Una “dama del cel” que al mateix temps és infinitament desitjable: Dante, quan la torna a trobar, quan la mira, o està a punt de desmaiar-se o gairebé perd els sentits per la potència dels ulls i de la bellesa de la dama. Una dona que ja era més bella que totes quan vivia en la terra, i que ara creix en bellesa inexpressable a mesura que puja amb l’amic pels cercles celestials. L’enamorada ideal de tota història d’amants impossibles? No senyor. La dama inaferrable, senyora sublim, de tots els trobadors? No senyor. És a dir, tot això, però moltíssim més. Perquè Beatriu és el desig, la bellesa, l’amor, el sentit de la vida, algunes coses més. Però és alhora la doctora més alta, la veritat, la doctrina, la cosmologia, la teoria de la història, la metafísica i la més elaborada teologia: han vist mai vostès, en la història de la literatura, una jove infinitament desitjable que és alhora el dipòsit de la ciència infinita? Una dona amb uns ulls de bellesa tan fulgurant que quan et mira et deixa estabornit per terra, i que és alhora, ella mateixa, ontologia vivent i camí de salvació eterna de l’amant elegit? Jo no he vist mai cap cosa igual, ni semblant, i supose que vostès no l’han vista tampoc. Reposeu, doncs, i penseu en Beatriu.

Enllaç original

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS