Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/02/2010 
 Les paraules, ja se sap, no tenen la culpa de l’ús banal o estúpid que se’n fa, ni de la perversió dels conceptes que suposadament representen. “Democràcia orgànica” era el franquisme, “democràcia popular” era qualsevol dictadura comunista: pobra democràcia, doncs, insultada per l’ús pervers. La pàtria i la nació eren el poble que volia ser sobirà, però també la “patria o muerte” d’uns i altres. Nacionalisme és exigència de drets i restauració de llibertats, però també la paraula ha estat usada i pervertida per ideologies funestes. Allò que no havia vist mai, mai de mai, en la història d’Europa, era una banalització tan grotesca del mot com la que ara es veu en aquest petit país o pàtria dels valencians. Causa estupor llegir en un diari que el portaveu del PP en les Corts, Rafael Blasco, manté un discurs de “tintes nacionalistas” en relació al Cabanyal, plantejant el conflicte com un atac a l’autogovern i la sobirania (?) dels valencians. El tema, vostés ja el coneixen, la meua opinió sobre el cas la poden imaginar (i és contundent), però l’ús de la hipèrbole defensiva i ofensiva per part del PP, i la caiguda de periodistes, polítics, comentaristes i companyia en el parany d’atribuir a Camps, a Barberà o a Blasco afirmacions “nacionalistes”, superen, una cosa i l’altra, totes les meues previsions. Que un polític, expert en les arts fosques de la propaganda, afirme que la posició del govern central sobre el Cabanyal és “la major agressió que hem patit els valencians des que Felip V ens va abolir els Furs”, és una animalada monumental, grotesca, tot i que probablement eficaç de cara al seu públic. Que els diaris qualifiquen aquestes bestieses, i altres rebequeries semblants de Camps o de Barberà de posició “nacionalista”, és simplement una estupidesa infinita. Perquè de nacionalisme robust, efectiu, proclamat, aclaparador i profund, al País Valencià només n’hi ha un, que és l’espanyol, del qual participen en diferents graus d’exaltació la dreta universal i l’esquerra dita majoritària. La resta, que en som pocs, fem el que podem, i només falta que ens insulten amb l’ús frívol i pervers de la paraula, i potser del concepte.
|
