Joan F. Mira | El Temps | 23/02/2010   

Els ‘PIGS’ i els altres

Tota la premsa, d’ací, d’allà, d’Europa, Àsia i Amèrica, ha dedicat durant dies i dies informacions i comentaris al cas quasi desesperat de les finances públiques de Grècia, i a la condició inestable i perillosa dels seus veïns meridionals, Itàlia, Espanya i Portugal. Vol dir que, finalment, l’estat real de la qüestió apareix a la vista del públic: l’estat circumstancial provocat per aquesta ja cèlebre crisi, i l’estat històric i profund, del qual costa més parlar. Que Grècia, els seus governs successius, la seua administració, el país sencer, ha viscut molts anys per damunt, com sol dir-se, de les seues possibilitats, és un fet que tothom coneixia, als despatxos de Brussel·les i als ministeris d’Atenes. Que els governs grecs falsejaven estadístiques i xifres per a fer veure que eren disciplinadament europeus i gestors rigorosos, també ho sabia tothom, i dissimulava. Però no passava res: visca l’alegria, gastem diners en les Olimpíades d’Atenes fins a deixar el tresor públic en la ruïna, i ja pagaran els alemanys, com sempre. I quan per fi el govern (li ha tocat a un govern socialista, hereu d’un govern conservador irresponsable, i d’un altre govern socialista més irresponsable encara) ha d’intentar salvar el país del naufragi, ja tenim els sindicats al carrer, amenaçant amb la paràlisi final. Per cert, ¿qui pensen que ha de continuar pagant, quan la despesa pública que no volen retallar és tan perillosament superior als ingressos? Allà, a la meitat oriental del Mediterrani, pagar impostos està molt mal considerat, enganyar la hisenda pública és un deure nacional, la cultura de l’individu espavilat que busca només el propi benefici és una tradició antiquíssima, buscar el profit amb la influència personal i l’amistat amb el polític o amb el funcionari, és el camí natural de la vida. Tot molt antic, des d’Ulisses el de moltes idees, el de múltiples enganys i moltes cares. I tot molt repetit en aquesta meitat meridional d’Europa, dita mediterrània. A Itàlia, sobretot de Roma cap avall, on l’Estat és simplement una mamella que van munyint els qui saben com fer-ho. O un gran embut on el nord i el centre van abocant diners, i els diners ixen pel broc i ja no se sap on van a parar i com es perden. Facen vostés un viatge de Torí a Palerm, passant per Nàpols i per Calàbria, observen el panorama, i sabran de què parle. En això, i només en això, tenen part de raó els exabruptes populistes d’Umberto Bossi i desagradable companyia. I en aquest Regne d’Espanya on, segons que acabe de llegir, els funcionaris i altres dependents de l’administració pública han augmentat un 30% els darrers vuit o deu anys. On, per posar un exemple innocent, a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, cobra sou del pressupost el 25% de la població activa, i a Catalunya només el 8 o el 10%. Uns són molt llestos, els altres no tant: uns paguen, uns altres no.

I això és Europa, també: els del nord paguen, els del sud cobren. Els alemanys o els holandesos treballen, administren seriosament els cabals públics, no practiquen l’esport de l’engany a l’estat, no balafien els diners fastuosament, i paguen. Els grecs, els espanyols, i gran part dels italians, pensen que són més llestos i més espavilats, es miren l’estat i l’administració pública com un cos estrany, pensen que l’economia “submergida” és una prova d’intel·ligència col·lectiva, i gasten alegrement les subvencions de la Unió Europea (els diners de la gent seriosa i avorrida) en despeses sumptuàries, quan no en simples estafes, com aquelles collites que es cobren i no es cullen (el senyor José Bono en deu saber alguna cosa, només que pense en els gira-sols...). “Pigs”, ens diuen els altres: Portugal, Itàlia, Grècia, Spain. Que vol dir “porcs”, per si algú no hi havia caigut. Que vol dir els països del “familisme amoral”, amoral familism, el concepte que proposà Edward Banfield en el seu llibre magnífic The moral basis of a backward society, “La base moral d’una societat endarrerida”, del 1958. Llibre que els antropòlegs continuen llegint, i que si el llegiren els polítics i els economistes els obriria uns ulls com a taronges. Fa mig segle, i encara és cert: els “pigs” són amorals en tot allò que fa referència al bé públic, fora del individu i de la seua família. I punt. Els altres, ja se sap, vénen d’allò de l’ètica protestant i del capitalisme. I els de l’ètica paguen, els amorals cobren. Fins que els de l’ètica se’n cansaran, algun dia potser ja pròxim. La senyora Merkel pareix que comença a insinuar-ho.