Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/02/2010 
 Dimarts Raimon va cantar a l’Olympia. Molts dels presents, com jo mateix, l’escoltàrem amb un punt d’emoció i de nostàlgia. Acabà, com havia de ser, cantant Al vent, que és l’inici d’una llarga història. Si fa cinquanta anys a un estudiant valencià, un xicot de Xàtiva, li va sorgir una cançó al vent que li pegava en la cara, això no hauria tingut cap importància especial si no s’haguera convertit en un miracle. Inesperat, com són tots els prodigis. Entre aquell any i els quatre o cinc següents, en tan poc temps, al País Valencià es van produir alguns fets del tot inesperats, imprevisibles, vista la història immediata, les derrotes, la falta de memòria, i els efectes devastadors del franquisme. Que un grapat d’estudiants es proclamaren rebels a tot el que els havien ensenyat a les aules, que obriren el cor i la ment a la realitat del seu propi país, que no acceptaren els dogmes rebuts, i que actuaren en conseqüència, ja era un petit miracle. Que aquesta rebel·lió s’escampara veloçment dins i fora de la Universitat, era més increïble encara. Si no vaig errat, Raimon és trenta dies més jove que jo, jo trenta dies més vell, nascuts en la immediata postguerra, que vam conéixer tanta misèria històrica i que hem tingut la fortuna de conéixer també uns altres temps i unes altres coses. Quan vam arribar als divuit anys o als vint, alguns d’aquells joves poc més que adolescents, per alguna raó que jo encara no he pogut explicar-me del tot, vam obrir uns ulls com a plats davant del món i davant del país, i començàrem a pensar pel nostre compte, fet que, en aquell moment, tenia ja un punt de prodigi. El vent del món era un vent pobre i trist, o almenys el vent del món que teníem més prop; el temps no era ni tan sols un poc nostre, era propietat d’uns altres (i en gran mesura encara ho és: el resultat final d’aquesta guerra de propietats és encara ben incert), i el país estava tan  desfet que imaginar que ja l’anàvem fent era una il·lusió bellíssima. I d’aquesta il·lusió vivim encara, almenys els qui mantenim la fe en la veritat i en la bellesa, i una mica de fe en el país, els qui no ens hem venut per cap preu, real o imaginari.
|
