Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 11/03/2010   

Itàlia, identitat cultural

Segons la invitació que em va arribar, dilluns dia 8 es degué celebrar a l’“Aula Marconi” de la Universitat de La Sapienza de Roma (de la qual tinc records recents i antics ben agradables), una jornada de conferències i debats sobre “L’estat de la llengua. El CNR i l’italià del tercer mil·lenni”. Qui tenia il piacere d’informar dels actes era l’Istituto Italiano per il Medioevo (no sé quina relació tenen els segles medievals amb el tercer mil·lenni, però tant se val), i qui organitzava la cosa era el Consiglio Nazionale delle Ricerche, CNR, i concretament el seu Dipartimento Identità Culturale. L’estat futur de la llengua és una incògnita universal: parlar-ne doncs, a Itàlia o ací o, no té res de particular. La gràcia de la invitació, en tot cas, era que l’organitzador dels debats és un Departament d’Identitat Cultural del Consell Nacional d’Investigacions. Vol dir que la identitat cultural pot ser objecte de recerques científiques serioses i formals, a Itàlia i en molts altres països, universitats i organismes del ram. A pesar que, tan sovint, el terme mateix “identitat”, i més encara si és “cultural”, i més encara si s’aplica a un país o nació, és objecte d’impugnacions, de suspicàcies i fins i tot de menyspreu per part de determinats filòsofs (inclòs algun conegut catedràtic d’ètica), de polítics d’esquerra, de columnistes de diari i altres suposats enemics de cap altra identitat que no siga la individual. Que solen ser, d’altra banda, els que tenen la seua identitat col·lectiva, nacional sobretot, perfectament consolidada i segura. No imagine el Consejo Superior de Investigaciones Científicas d’Espanya amb un departament com l’italià: de quina identitat es tractaria? Ni un departament així com a centre oficial de recerca a Euskadi o a Catalunya: ah, dirien, els bascos i els catalans pervertint la ciència en benefici del “nacionalisme excloent”. A Itàlia, però, aquest departament existeix, amb tota naturalitat, fa la seua faena, i ningú se n’estranya ni escandalitza. Ací, ja se sap, tot és sospitós, i fins i tot els bous, de plaça o de carrer, plantegen profunds problemes d’identitat cultural que cap centre científic investiga.