Joan F. Mira | Avui | 20/03/2010   

Som una nació?

Enllaç original

Cavil·lava jo per escrit en un altre lloc, ja fa prop de cinc anys, quants lectors, o en general quants ciutadans informats, devien recordar aleshores que, dos anys abans, quan es debatia al Parlament de Catalunya el text (en gran mesura il·lusori) del nou Estatut d’Autonomia, un dels temes que va fer córrer més saliva i més tinta va ser la famosa qüestió de l’ús del terme nació, l’eterna ambigüitat del qual serà sempre matèria d’entreteniment lèxic i polític. Vist amb perspectiva valenciana –o almenys d’un valencià considerat catalanista, que ha meditat tants anys sobre el tema, que n’ha escrit dos llibres sencers, parts d’alguns altres i papers innombrables–, els arguments del debat parlamentari, el text aprovat solemnement, la frase que per fi va quedar al preàmbul, i tot plegat, despertaven una perplexitat inexhaurible. Ja sé que, tal com deia Joan Fuster, “ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni Don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació”. Perfectament, el tema és complicat, no hi ha en les ciències socials cap definició universalment aplicable, no és un concepte unívoc, i jo mateix, a més de centenars de pàgines escrites, he dedicat a la qüestió milers d’hores de lectura i de meditació, no sé si gaire productives. Deixem estar, doncs, de moment, el concepte, i deixem estar la història i la cultura.

Parlem, per exemple, de l’acord que llavors van adoptar finalment els partits catalans (amb la reticència o resistència del PP, per raons, precisament, nacionals), segons el qual el nou Estatut començaria afirmant que Catalunya és una nació. Això ja ho afirmava molta gent, i ara segurament encara més, vista la petita passió pels referèndums locals, però se suposava que era, si tot anava com semblava que havia d’anar, un concepte o principi en un text de caràcter constitucional, que fins i tot seria aprovat pel Parlament espanyol, i per tant no solament tindria força de llei fonamental de Catalunya sinó de llei orgànica d’Espanya. A mi em semblava perfecte, que Catalunya pujara de categoria, i que així com uns altres –el País Valencià, Andalusia, i qui sap si Múrcia, Extremadura o la Rioja– pretenien entrar legalment en la divisió ja quasi general de les nacionalitats (categoria purament lèxica i buida de qualsevol contingut, en realitat), Catalunya passara a la més alta de les nacions, a la Primera Divisió, no sé si amb opció a jugar en la Lliga de Campions a Europa, cosa molt més dubtosa.

En qualsevol cas, va ser ben interessant contemplar com resolien el tema conceptual de les categories els diputats i senadors espanyols: si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, ¿com hi podia cabre una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació siga la mateixa? La solució, evidentment, va ser fer trampa i aplicar el mateix terme amb valor diferent: allò que en la moral jesuítica se’n deia una restricció mental. Però afirmar que una nació és part d’una altra nació no té cap sentit conceptual, de cap manera honestament possible: una nació es defineix com un tot, en els seus termes, no mai com una part d’un altre tot de categoria i valor equivalent. O no és una nació, i punt. Políticament, administrativament, etcètera, Catalunya pot ser una nació i ser part de l’Estat espanyol, però no pot ser definida formalment com a nació i ser alhora part de la nació espanyola, que és l’única que reconeix la Constitució vigent. Sempre, ho repetiré encara, que en els dos casos o conjunts el terme nació tinga el mateix sentit. Si no el té, la trampa és clara i flagrant, tot i que serveix per anar fent.

Però no passa res, no ens fem la sang amarga. I no ens la hi fem tampoc si l’altre conflicte conceptual quedava ocult i oblidat. Perquè afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l’Estatut. O siga, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment claríssima, i que al Parlament de Catalunya van votar amb perfecta consciència i alegria els mateixos que sostenen la doctrina segons la qual la nació catalana inclou també el Rosselló, la Franja de Ponent o d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears. O siga, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació. Tornem a deixar de banda la història i la cultura, i quedem-nos en la política, la llei, el territori: qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l’Estatut de Catalunya, no pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació. O sí que pot, però llavors ha d’afirmar que Països Catalans i Catalunya són termes rigorosament sinònims, són una i la mateixa cosa, el mateix territori amb els mateixos límits. Cosa que, ni en la més remota de les fantasies, no preveu l’Estatut que van votar, i de la qual, com és ben lògic, no se’n va parlar en cap acord o negociació.

Vejam, per tant, si ens entenem, pensant des d’aquest costat de la ratlla, que és on jo visc: Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. ¿Som una nació diferent, per tant, els valencians, ja que no podem ser la mateixa que l’Estatut de Catalunya delimita i defineix? I si no som una nació, vol dir que som part d’una altra: però de quina? O som però no som, i no som però sí que som? Alguns partits o grups, fa tant de temps que ja sembla quasi una altra història, enganxaven de tant en tant cartellets pels carrers del País Valencià amb afirmacions contundents i agosarades. Com ara aquesta, que recorde vivament i que deia: “Xàtiva, la Catalunya tropical”. O aquesta: “Alacant és Catalunya”. No sé què en devia pensar la gent d’Alacant o de Xàtiva, però m’ho puc imaginar. La fantasia és lliure, i els seus resultats, sovint, perfectament previsibles. I mentre ací ens entreteníem, com els conills de l’apòleg castellà, pensant si devien ser “galgos o podencos”, vigueren els gossos i se’ns van cruspir de viu en viu. D’altra banda, així és com són les coses, i així és com han estat, més o menys, des del temps de Felip V. L’Estatut de Catalunya diu allò que ha de dir, amb permís o sense d’un alt tribunal de Madrid, i la resta és sobretot llengua i literatura, que no és poca cosa. I una bella il·lusió de l’esperit. Que també és meua, però és una il·lusió.