Joan F. Mira | El Temps, núm. 1357 | 15/06/2010 
 Al mercat de Saint-Audemer, un dilluns de matí de finals de primavera, les parades de flors i de fruita i verdura, i de carn i embotits i de formatges, de roba i de sabates, i de tot allò que hom pot imaginar en un mercat setmanal de capital de comarca, omplen la plaça bellíssima, sense cap bloc modern de pisos, tan bella com devia ser fa cent anys, amb la seua església gòtica grisa i freda, amb el seu Café de la Paix i el seu Café de Paris on les senyores comparteixen te i pastissets i els senyors llegeixen el diari sense pressa. Els colors són vius i clars i forts, com correspon als països que passen gran part de l’any coberts de núvols; l’interior de l’església fa olor d’humitat antiga i de cera i d’humanitat espessa acumulada. La gent mira i parla i compra, o no compra, amb una calma admirable; els venedors i les venedores són pulcres, atents i experts (tal com són, d’altra banda els seus col·legues dels nostres mercats), amb galtes rosades i ulls blaus d’herència nòrdica, i la varietat dels formatges es gairebé infinita. Baixem després per una vall verda i espessa d’arbres, de cereal tendre i de prats, al llarg d’un rierol de corrent viu, i arribem tard, per un minut o dos, als oficis de l’hora canònica meridiana a l’abadia de Bec-Hellouin, un monestir del qual només queda dreta la part construïda en estil que jo en diria francès versallesc, en versió monacal i reduïda, de finals del segle XVII i primers del XVIII. Del romànic i del gòtic, en queda una torre impressionant, incongruent, enmig d’un prat on hi hagué abans el primer claustre. Ara, el refectori fa d’església, i els monjos de cap afaitat i hàbits blancs acaben la psalmòdia, apaguen els ciris de l’altar, i es retiren amb tanta parsimònia com cantaven. A fora la soledat, enmig de la verdor, és perfecta aquest migdia. Tan perfecta com la de la nostra casa, a pocs quilòmetres d’allí, on passem solitaris alguns dies –no és la primera vegada– per gentilesa d’uns amics parisencs. És una petita granja enmig dels camps, una casa de trama de bigues formant l’estructura i el dibuix dels murs exteriors, com solen ser en aquest país les cases, i amb un sostre d’angle tan alt que, dins dels dormitoris del pis superior, amb finestres de mansarda, et fa l’efecte que habites l’interior d’una piràmide. Els noms de lloc d’aquests paratges són una pura delícia fonètica, amb ressonàncies de francés rural, d’antiguitat medieval gairebé inalterada. El nostre llogaret es diu Heudreville-en-Lieuvin, i el “centre” són set cases agrupades, inclosa la granja del senyor alcalde, amb estable obert i calmoses vaques rosses.
I pels voltants hi ha Saint-Symphorien, Saint-Simeon, Saint-Sylvestre-de-Cormeilles, Saint-Philibert, Saint-Mards-de-Blacarville, i tots els sants que es puguen demanar. Els prats són tendres i verdíssims, i les vaques, habitants privilegiats i omnipresents d’aquesta terra, remuguen pacíficament, inalterables. Prop de casa hi ha un petit manoir, que no és casa de pagesos sinó d’algun antic senyor rural, amb torre cilíndrica en un angle, i igualment envoltada de vedells i d’ovelles. Als creuaments dels camins rurals, crucifixos de mida més que natural, visibles des de lluny, recorden repetidament els misteris de la fe. Aquesta ha estat una terra profundament catòlica, densament, amb una religiositat pesant i sense escarafalls, de país gris i humit. El nucli central dels poblets, cada pocs quilòmetres, està fet de mitja dotzena de cases, una petita mairie i una escoleta, totes iguals, i una església robusta, indestructible, amb campanar d’agulla. De matí, la boira té formes esfilagarsades sobre l’herba infinita d’aquesta plana europea que va de l’Atlàntic als Urals, com hauria dit De Gaulle. L’horitzó és tan remot com enmig de la mar. Les ovelles no formen ramats ambulants buscant herba aspra i escassa, van al seu aire enmig del paradís dels ruminants, grasses i amb llana immaculada, espessa i llarga. Hi ha països prims i estrets, com el nostre, aspres. Hi ha països amples i grassos, com aquest. Ací arribaren els “homes del nord”, una gent escandinava, rossa i dura. D’ací va eixir Guillem el Conquistador a desembarcar a les costes angleses i obrir així segles d’història. I en unes platges molt pròximes desembarcaren nou segles després els aliats anglosaxons per recompondre el seu curs contemporani. Al costat d’això, nosaltres som un petita cosa als marges meridionals i eixuts del continent.
|
