Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 517 | 03/06/2010 
 Això explicava fa pocs dies el periodista Enric Juliana en un article memorable: agents carolingis. El dia horrible del senyor Rodríguez Zapatero els catalans, diu, van tornar a donar un colp de mà per evitar que Espanya caigués pel precipici. No és la primera vegada. El general Prim a mitjans segle XIX, mort de quatre colps de trabuc al carrer del Turco. Francesc Cambó intentant arreglar els desastres d’Alfons XIII. L’economista Joan Sardà, i els seus companys, confeccionant el Pla d’Estabilització del 1959, que va traure Espanya de l’autarquia ruïnosa del franquisme. I Josep Tarradellas a la seua manera, i Miquel Roca i Solé Tura a la seua, pares de la Constitució. I Jordi Pujol, asserenant el país, recorda Juliana, després del 23 de febrer de 1981, i abans del cas infame de Banca Catalana i de “Pujol, enano, habla en castellano”. Convergència i Unió, afirma Juliana, ha evitat un seriós accident espanyol, “una pèrdua de credibilitat de dimensions colossals”. El comissari Almunia ho recordava pocs dies després a Sitges. Des de fa poques setmanes, assegura Juliana, Espanya es troba intervinguda per l’“Europa carolíngia”, l’antiga, l’original, la industrial, la que formen Alemanya, França, Bèlgica i Holanda i la Itàlia del nord. D’ací venien, també, les pressions al PP espanyol per aprovar les retallades que aquesta Europa ha hagut d’imposar al govern d’Espanya. Inútilment. El Partit Popular d’Espanya, diu Juliana, desconnectà de Brussel·les, només per beneficiar-se del malestar social inevitable. Autarquia partidista, una altra vegada. De fet, però, segons reconeixien en veu baixa diputats del PP mateix, confiaven, precisament, en el vot responsable dels catalans, per a poder-se permetre, ells, el luxe de la irresponsabilitat. Perfecte. Els catalans, conclou el periodista ben informat, són avui els fideïcomissaris del Directori Europeu. Els garants del mandat carolingi. Els agents d’Aquisgrà, on, per cert, s’atorga cada any el premi Carlemany. Res de nou, diu: la Marca Hispànica. És a dir que, tants segles després, uns continuen sent fills de Carles el Magne, i els altres de Don Pelayo. I això es nota. Almenys de tant en tant, es nota.
|
