Joan F. Mira | Avui | 12/06/2010   

Padània

Enllaç original

La celebració, enguany, dels cent cinquanta anys de la unitat italiana, del moment més gloriós del Risorgimento, està trobant dificultats molt serioses, entre la indiferència i en alguns casos l'hostilitat, almenys en una tercera part del territori, les regions de la vall del Po. Això va ser que Cavour i el rei del Piemont pensaren que convindria fer un Regne d'Itàlia tal com pertocava (Napoleó havia dit que Itàlia era només una expressió geogràfica), els burgesos llombards van dir que per ells encantats de la vida, i amb l'ajut de França, de Garibaldi i de les òperes de Verdi (Vittorio Emmanuele Re D'Italia: VERDI), van fer efectivament un regne nou. El príncep de Salina, ballant amb Claudia Cardinale, va descobrir també que calia ser moderns, fins i tot a Sicília. Llavors digué Massimo d'Azeglio, successor del gran Cavour: "Ja hem fet Itàlia, ara hem de fer italians". I passat un segle i mig, encara no els han acabat de fer. No per falta de patriotisme abrandat, de bersaglieri desfilant, de monuments, de Mussolinis, de partigiani i de tot el que cal, inclosa una I Guerra Mundial com a gran guerra patriòtica.

Però no ho han fet del tot, i la Itàlia del nord camina amb un pas, la del sud amb un altre, i Roma ni d'una manera ni de l'altra: no camina. La Itàlia del Po funciona com Holanda o com Baviera, o això creuen. I l'antic regne de Nàpols i Sicília funciona com si fóra l'antic regne de Nàpols i Sicília. Llavors, al Nord, els botiguers, els obrers, els petits empresaris, les secretàries, els dissenyadors i els empleats de Benetton i d'Olivetti, es posen una túnica de guerrer medieval i acudeixen en massa a escoltar les soflames del condottiero Umberto Bossi. L'escut i emblema de la Lega és, en efecte, un guerrer amb escut i espasa, i el partit és conegut com Il Carroccio, que era el carro de guerra dels municipis llombards, amb campana i altar.

Alerta: són les regions d'indústria més moderna i més pròspera, el poble cultíssim i ric, el país de l'electrònica i de la moda, són irònics i intel·ligents, estan plens de museus i van moltíssim a l'òpera. I arriba Bossi, un no ningú, un saltamarges tocat de geni polític, trau l'espasa i l'escut, recorda batalles medievals, parla de diners i de finances, i en pocs anys passa de fer riure a proclamar el nou país o pàtria de la Padània, el país del Po. Això és Europa occidental. Com si a les regions de la vall del Rin i anunciaren la secessió de la Renània, com si de Lió a Marsella amenaçaren amb crear el país de la Rodània, com si des de Catalunya, Aragó i la Rioja proclamaren la Ibèria (de l'Ebre: però ací ens han furtat fins i tot el nom!). Ja sé que els italians tenen un sentit de l'escenografia molt desenrotllat, i que els números que organitza Bossi són irrepetibles: qui eixiria ací al carrer amb espasa i escut? Bossi és una mica boig, però no del tot. Una mica silvestre i primari, però no tant que no col·labore amb Berlusconi i la italianíssima Forza Italia, ara Popolo della Libertà, incloent-hi el superpatriota italià Gianfranco Fini, quan li convé governar ciutats i consells regionals.

El projecte, la fantasia, no tenia ni nom, i li'l van inventar: Padània. No és que siga la primera vegada que un projecte de país no té nom i li l'inventen: de Bolívia fins a Euskadi, i alguna dotzena més. Però és la primera vegada que a Europa –i això d'Europa és important: hauria de ser una garantia– una idea de país, a més de no tindre nom, no té ni història, ni poble o ètnia, ni llengua ni cultura, ni tradició, ni territori definit, ni cap d'aquelles coses que solen formar la base o matèria per a l'existència d'una nació. O d'un moviment nacional, projecte de nació, o reclamació de sobirania. Deu ser per això que mai no li he tingut gran simpatia al senyor Bossi. Bé, potser sí que li'n tenia una mica fa molts anys, quan dirigia només la Lega Lombarda, i allò tenia un aire de folklore assenyat i de reivindicació autonomista o federal més assenyada encara. Després la Lega Lombarda es digué Lega Nord, i això ja és ben revelador: de Gènova a Venècia, o de Ferrara a Milà, l'únic factor comú era ser del nord. Una condició accidental, però que tothom entenia: el nord és treballador, el sud és ineficaç (per no dir coses pitjors), el nord paga i el sud cobra, el nord és al cor d'Europa, el sud és mig africà o no se sap què, i el nord n'està de tot plegat fins a la coroneta. I a més l'Estat, que és Roma i una mica de màfia, no funciona. Per tant el nord reclama una reforma substancial de tot l'insuportable muntatge.

Ara bé, les exigències de reforma de l'Estat són una cosa, i l'existència d'una nació n'és tota una altra. Quan Bossi i els seus ideòlegs més abrandats es van inventar la Padània, sabien perfectament que estaven fent això: un invent. Devien conèixer la història d'Itàlia, i per tant no ignoraven allò que sap tothom: que el Nord és el nord, i poca cosa més. Que mai no ha tingut la més remota forma d'unitat política, que no és un territori definit des de cap punt de vista (la Padània és la vall del Po: però també és Ligúria, i Toscana, i Umbria i les Marques?, i per quina raó ho hauria de ser?), que no té una llengua comuna que no siga l'italià formal sobre un conjunt de dialectes distant i dispersos, que no ha tingut cap unitat cultural, i que ningú mai no ha dit que fóra padano. No ignoren, supose, que d'ací van eixir precisament... la unitat d'Itàlia i el més directe, combatiu i eficaç nacionalisme italià. Itàlia, en definitiva, el modern Estat italià, és obra de gent del nord. No ignoren res d'això, i tanmateix s'han decidit a inventar-se un país. Un país fruit de la frustració davant del bloqueig de les reformes necessàries, de la desesperant ineficàcia romana, i de la sensació de ser víctimes d'una maquinària sense reparació possible.

Però amb aquestes sensacions no es construeixen pobles ni nacions, ni es projecten independències. La nació i el nacionalisme, per bé i per mal, són coses molt més serioses. I voler proclamar un futur estat de Padània sense nació padana pot arribar a produir els lamentables ritus fluvials que oficiava fa alguns anys el gran sacerdot Umberto Bossi (amb alguns acompanyants de casa nostra que haurien d'haver tingut més cultura política i saber una mica més d'història). I Umberto Bossi, després, s'ha convertit en un tipus sovint bàrbarament histriònic, grotescament xenòfob, i a hores d'ara perfectament impresentable. Fa poques setmanes, en aquest mateix diari, un bon senyor, doctor en història, assegurava que "Abans es tendia a buscar un Kennedy català [¿?]. Ara el referent no és el Quebec ni Escòcia, és el nord d'Itàlia, la Lliga Nord." Que Santa Llúcia li millore la vista.